Etapa 1: Saint-Jean-Pièd-du-Port - Roncesvalles. 25 km

Era el 4 de juliol del 2006. Aquí comença tot.

Érem uns autèntics ingenus. Vam arribar a Saint-Jean un dia abans de començar a caminar, evidentment. Vam anar a sopar a una entranyable pizzeria que hi ha a una mena de confluència de carrers, ponts, etc. La Cris, la Betty, la Mitxi i jo ens vam demanar pasta; vam pensar que l'endemà podia ser l'últim dia de la nostra vida i que volíem morir amb un bon plat de pasta a l'estómac. El senyor de la taula del costat ens devia veure també així perquè després de pagar ens va donar la seva botella de vi negre mig plena que nosaltres vam agrair amb un extraodinari somriure, una vermellor de vergonya inamagable... i quan va marxar un munt de riures i més riures que encara recordem ara. GRÀCIES SENYOR!!

Totes les guies parlen de la bellesa d'aquesta etapa i de la seva duresa; i no menteixen. L'etapa és dura, però fantàstica. Les guies també recomanen que en dies de poca visibilitat i boira no fer-la pel seu risc. Doncs nosaltres "en el torbellino de la inconsciencia" la vam fer en aquestes condicions (JUAS! JUAS! JUAS!). Vam arribar al creuament on la guia ens deia que agaféssim el camí que porta a la carretera en cas de mala visibilitat. La climatologia que teníem era, evidentment, poca visibilitat. Fins allà, el camí transcorre per una empinada pendent que, evidentment, és de pujada. La Cristina va proposar seguir el consell de la guia: anar cap a la carretera (el camí més segur).(JUAS! JUAS! JUAS!). Automàticament no li vam fer cas ni a la Cristina (disculpa'ns), ni a la guia (que ens disculpi també), ni a la prudència, ni al "neu al tantu" de mon pare.

També val a dir que la decisió va ser un gran encert i, en això, segur que la Cristina hi està d'acord! (ara).

És una sensació estranya la de creuar la frontera a peu. Alguns vam pensar en les persones que creuaven la frontera fugint del país. Hi ha un moment del camí on una pedra et marca el moment que entres a Navarra, en honor a l'Amaya i l'Íñigo permeteu-me que l'anomeni Nafarroa. Una altra pedra ens deia que quedaven 765 km fins a Santiago (alguns de nosaltres vam fer com si no la veiéssim).

Potser perquè ens havien dit que l'etapa era duríssima, amb el temps tots la recordem com una de les maques del Camino. I així és.

El primer problema: resulta que a la Mitxi no se li acudeix res més que venir al Camino amb unes botes amb la sola plena de forats. Que sí! Que al camino s'hi va de forma humil, quasi asceta. Pero coi! Cal anar amb unes "xiruques foradades?!?!?! Jo crec que us deu una explicació.

MITXI: La única i veritable explicació és que l'etapa va ser dura! Però res que no sigui superable amb una mica d'entusiasme. No cal ni preparació física... ( i si no, mireu-nos a nosaltres). Tanmateix, el preocupant de l'estat de les meves xiruques era que el primer dia de Camino jo ja m'havia quedat sense calçat. I ara què?

Observareu, en l'esdevenir de les etapes, que la Mitxi és una font inacabable de sorpreses, situacions increïbles i moments antològics. Ella en aquest moment no ho sabia, però a la baixada de l'Alto del Perdón va lamentar molt no disposar d'un calçat adequat. Crec que va acabar amb els dits com a munyons.

Aquesta és l'església de Roncesvalles on vam dormir... Preciosa, oi? Em feien tant mal les cames que no podia ni pujar a la llitera :) En la nostra segona nit de Camino ja vam descobrir que hi ha molta gent que RONCA. Bé, tots menys la Laster, que es va llevar dient: "quina sort! Tanta gent i no ha roncat ningú!"

Si algú té el dubte de començar des de Roncesvalles o fer aquesta etapa, que deixi de fer-ho: Aquesta etapa s'ha de fer!!

Tot i la boira, l'etapa és d'una bellesa colpidora. I què carai! Travessar els Pirineus és un repte xulo, les coses com siguin. I si la meitat de l'ascensió la Cristina camina amb els pals al revés, doncs és el més difícil encara :)

En aquesta etapa vaig descobrir un dels primers trucs, que després he aplicat en diverses etapes: quan vaig apurada, sobretot en pujades fortes, doncs compto a 10 i torno a començar. Cada nro. és una passa. La cançoneta mental t'ajuda a imposar un ritme en la pujada...

La Cristina, per part seva, va descobrir el Glucosport :)

Etapa 2: Roncesvalles - Larrasoaña. 27,5 km

La gran riuada.

Desenes de persones sortint des de l'alberg de Roncesvalles (que és això que veieu a la primera foto) baixada avall, plens d'energia, sense ampolles, sense dolors,...NETS! Gent amb la que havíem sopat a la mateixa taula la nit anterior, que no coneixíem de res (de moment) i que no tornaríem a veure, gent que es convertirien en companys de Camino: la família d'holandesos, els dos nois de Salamanca, l'Eduardo, el señor Ramon, el matrimoni de Sabadell...i nosaltres (SI SI!! Nosaltres!).

No us podeu imaginar la sensació de sortir des de Roncesvalles cents i cents de persones. Diuen que a començaments de juliol hi ha la primera gran riuada...i mai millor dit. En algun moment t'arribes a preguntar com coi ens posarem tots aquests als albergs ja que els llibres no marquen etapes massa diferents. Després vam veure que el Camino posa a tothom al seu lloc.
L'etapa transcorre per paisatges preciosos. Realment hi ha estampes que recordarem sempre: prats amb colors increibles, boscos que et protegeixen del sol, camins increibles.... és impossible voler tornar a la rutina diària després de passar per aquests llocs. Nosaltres intentàvem gaudir de cada lloc, de cada moment; com no, encara no ens feia mal res i ens podíem concentrar en gaudir del Camino i viure'l amb tota la intensitat que es mereix.
El final d'etapa és una mica cabrón (perdoneu!). Arribes a unes urbanitzacions...bé, més que urbanitzacions són parcel·les i hi ha indicadors que et diuen que queden 2 o 3 km. Fàcilment, calcules que, si camines a un ritme de 5km per hora, en mitja hora arribes a Larrasoaña; doncs, o hi ha algú que no sap contar, o heu de saber que ni molt menys us queda mitja hora de camí. Nosaltres vam estar quasi dues hores i més val que us feu la idea que, si cau la solana, les passareu canutes. (Què guai!)

Nosaltres vam arribar assedegats i, tot i que encara no coneixíem l'efecte Penso Positivo, la veritat és que ens ho vam prendre amb molt bon humor.

MITXI: Respecte la riuada de gent, aquesta és la única etapa que recordo en la que bona part dels Caminants han hagut de dormir al ras, en una pista de pilota basca. Nosaltres no, perquè estàvem tan eufòrics que anàvem a tope, esperonats pel ritme brutal que va imprimir l'Amaya. Vam arribar entre els deu primers i cada cop que avançàvem algú pel Camí, ho comptàvem orgullosos. Quaranta-vuit, quaranta-nou...

Per mi ha estat una de les etapes més dures, el final és horrible, sembla que no arribis mai. Però clar, és el segon dia de camí i estàs contentíssim!! Permeteu-me, però, que faci un petit homenatge a la família d'holandesos: eren un matrimoni amb els seus cinc fills, el major de 16 i la petita de 7 que, TOTS!, carregaven amb el seu equipatge i venien caminant des d'Holanda. UNS HEROIS!Una anècdota: Va, deixeu-me explicar-la! Resulta que hi havia partit del Mundial de Futbol i uns alemanys buscaven un bar amb tele per veure jugar Alemanya. Senyors, no la van trobar! No hi ha tele! A Larrasoaña no van trobar cap bar amb tele!! No s'ho podien creure!!! Què guai que és el Camino!!!!!

Jo en recordo alguna més, d'anècdota... Com per exemple quan vaig voler donar de menjar uns cavalls que vam trobar... només portava galetes de xocolata... els altres em miraven enfurismats... ni que fés cinc dies que no menjaven! A més, era el MEU menjar! Al final, els cavalls ben contents amb el "tentempié" i jo que vaig clavar-me l'alambrada oxidada al braç. A la tarda va tocar buscar una farmàcia i ja veieu a la nostra infermera Cristina punxant-me la vacuna antitetànica a la rebotica de la farmàcia. Vam muntar una mica de xou però vam riure molt.

Etapa 3: Larrasoaña - Zizur Menor. 20 km

Una de les etapes més tranquil·les, més maques perquè els paisatges ho són i de les que més ens motivaven. L'entrada a Pamplona és una mica...com ho diria, caòtica, difícil (vaja, com totes les grans ciutats, ja ho veureu). Nosaltres hi vam ser el dia abans del "Chupinazo": AMBIENTAZO!!!!

La motivació d'aquesta etapa és arribar a Pamplona a punt d'arribar al San Fermín. El camí no és res de l'altre món excepte quan surts de Larrasoaña que vam poder caminar amb un grup de cavalls que ens van fer oblidar els nostres mals.

Nosaltres vam viure l'entrada a Pamplona amb molta intensitat. Per a molts de nosaltres, veure l'ambient de Pamplona per festes era una experiència desconeguda i, la veritat és que encara ara ens ve la salivera. No ens importaria tornar-hi sense haver de caminar 20km l'endemà...potser vindríem sense la Mitxi que els Sanfermins la posen a 100....no, no. Amb la Mitxi SEGUR que també hi aniríem!

Com tot bon peregrí, vam inmortalitzar el nostre pas per davant de l'ajuntament de Pamplona i encara no sabem com ho vam fer perquè a la foto no hi sortís ningú més...perquè mala olor encara no la fèiem.

A partir d'aquí el recorregut és una mica lleig i fins arribar a Zizur es fa bastant pesat amb una pujada final al costat de la carretera que fa bastant de mal. A més, resulta bastant lamentable veure els peregrins pujant aquesta pujadeta fets pols quan tothom se'n va de farra a la capital.

MITXI: D'aquesta etapa em va quedar una imatge, la d'un noi estranger que gairebé no podia ni caminar... feia esses i feia patir només de veure'l. Però ell continuava, una passa més, una passa més. I va arribar, és clar que sí. Bravo! S'han de tenir ben posats.

He de dir que Zizur Menor està allà on Déu va perdre l'espardenya... Al mig del no res. L'alberg mereix un comentari: ens van obrir les portes abans de l'hora (cosa que no a tot arreu fan, encara que tinguis rigor mortis del cansament) i l'hospitalera es veu que és coneguda mundialment per la seva dedicació desinteressada als peregrins: va passar-se el dia cura que cura les llagues i les ferides de tothom. De tothom, menys les nostres. Nosaltres no teníem llagues... portàvem els mitjons antillagues del DECATHLON. El millor invent del segle XX!! Visca el Senyor QUECHUA!!!

Una vegada hospedats, havent dinat amb el conseqüent cabreig de la Mitxi que es va haver de menjar paella perquè ja no quedaven espaguetis, (jo, és que quan estic molt cansada, NECESSITO menjar spaguettis...) vam decidir baixar a Pamplona a viure el moment. Només portàvem tres dies de camí i la ingle de la Betty, tot i que començava a donar senyals de vida pròpia, permetia gaudir del dia.

Evidentment va caure un xacolí a la salut de l'Amaya i l'Íñigo que ens havien abandonat com ja tenien previst i vam repassar el camí dels encierros en direcció contrària fins arribar al començament. Vam cantar la cançó que canten el mossos abans de començar i vam poder ser uns pamploniques més durant unes hores... menys la Mitxi que anava amb un full en contra de les corrides de toros.

Vam anar a veure els estables on estan els toros i vam poder veure com la canalla de Pamplona viu i s'impregna de la seva tradició des de ben petits. També vam viure un moment inolvidable amb la conversa i posterior cabreig de la Mitxi amb la Cris. La sang no va arribar al riu, però vam "matar" (perdoneu l'expressió) el tema toros per sempre més.

Pamplona és per a nosaltres un lloc especial del Camino. A partir d'aquí hi ha un abans i un després. Diuen que Déu va descansar al setè dia; nosaltres al quart vam començar a saber què era el Camino de Santiago i què era el Penso Positivo...i no podíem descansar!

Etapa 4: Zizur Menor - Puente de la Reina/Gares. 19 km

Ah Amigos! La primera gran crisi.

6 del matí (aprox.). Sona el despertador. Gent ja llevada. Gent que marxa. Gent que encara dorm. Em trobo un bastó per caminar!! (uueeeee!!!!).

Jo a la llitera de sota. La Betty a la de dalt i, de sobte...."Ge, no puc moure les cames, em pots baixar?!?!?!?". Aaaaaahhhhh!!! La Betty tenia la ingle absolutament destrossada, li fotia un mal de collons i quasi no podia ni caminar. A més, l'etapa és com una piràmide: puges al Monte del Perdón i baixes fins a Puente de la Reina. (per cert, una baixada que és una putada!).

Tàctica a seguir: Cristina i Mitxi tiren al seu ritme (per cert, la Cris començava a agafar un ritme considerablement alt), tampoc era qüestió d'arribar i no tenir lloc a l'alberg. Betty i jo comencem molt poc a poc, parlant de tot i de res, recordant etapes anteriors, parlant de coses que ens havien explicat l'Amaya i l'Íñigo, en definitiva, intentant oblidar el mal de la Betty.

Objectiu: que la Betty entri en calor. Tot va bé, poc a poc anem pujant i la Betty sembla que va millor fins que: Ai! (la Betty) Merda! (Això ho penso jo). La Betty ensopega. El camí està ple de pedres, roques i altres obstacles maleïts (no m'estranya). Afortunadament, la Betty té la ingle prou calenta com per continuar sense masses problemes més.

El tercer dia és el dia crític per la Laster... i el seu punt feble és la ingle. Jo tinc dies crítics sense seguir un criteri massa clar, i el meu punt feble són els genolls. La Cris i el Gerard són unes bèsties i no tenen dies dolents -

Vam parar a veure si vèiem efectes lluminosos des de dalt del Monte del Perdón però no vam tenir sort (Vam arribar a la conclusió que allí només veies efectes lluminosos si la visió anava acompanyada d'algunes substàncies lleugerament "àcides"). A més, amb la ventolera que fotia no vam voler gaudir massa del paisatge.

A la baixada de l'Alto del Perdón, la Cristina va imposar un ritme heavy metal, jo gairebé havia d'anar corrent al darrera. El pendent és pronunciat i la baixada llarga. Des de l'etapa 1 les meves xiruques havien mort i anava amb bambes... Tot va anar bé fins a la ditxosa baixada. Sense una bota que em subjectés bé el turmell, els dits se m'esclafaven contra la part davantera de la bamba i jo veia, a part de la Cristina allà al davant, les estrelles. Aquest va ser el dia en què al meu dit segon del meu peu esquerra em va sortir una ampolla just sota l'ungla. I va començar a acompanyar-nos el concepte "ungla flotant".

Aquest va ser el primer exemple del que pot fer el Penso Positivo. Tots nosaltres patíem perquè la Betty no pogués fer tota l'etapa, i ho va aconseguir. Va ser un exemple que tots nosaltres, en un moment o altre del Camino hem seguit. Un aplaudiment...PLAS!"

També va arribar fins aquí el caminant que feia esses al passar per Pamplona. Increïble! Ara bé, aquí va decidir quedar-s'hi un parell de dies per recuperar una mica... Quasi que millor.

A Puente de la Reina vam integrar-nos definitivament amb els nostres companys de Camino, amb qui coincidíem dia rera dia. Vam segellar el nostre bon rotllo amb un Pacharán casolà del restaurant del poble. I aquí ens teniu, fent un brindis a la càmera pel nostre camino, pel Pacharán que ens anàvem a veure, i pels nostres mals que començaven a sortir.

A la foto hi surten la Gemma, el Miguel Ángel i l'Antonio David (germans de Salamanca, molt simpàtics ells, és clar que nosaltres no vam treure el tema dels Papers de Salamanca... ho veieu com sabem anar pel món??) i també l'Eduardo, un tio de Madrid la mar de divertit.

De fet, vam ser admesos com a membres de ple dret. Suposo que quan ets un grup nombrós com nosaltres (si és que 4 és un grup nombrós) necessites menys dels altres i els altres companys tampoc gosen entrar-hi, o almenys és la meva sensació aquell any, però la veritat és que, en línies generals, podem dir que ens ho vam passar força bé amb ells.

MITXI: Diguem-ho clar, Gerard... Ningú ens volia fer amics perquè tothom pensava que érem uns "putos cabrons"!!! Féiem ràbia perquè sortíem més tard que tots i arribàvem abans que ningú. Féiem ràbia perquè avançàvem a tothom sense contemplacions, perquè anàvem a pinyó i ni tan sols paràvem a esmorzar. Féiem ràbia perquè tothom tenia ampolles i dolors d'allò més variats i nosaltres no (gràcies als nostres patrocinadors, Quechua, Myolastan i Ibuprofè). FÉIEM RÀBIA, les coses com siguin. Però quan els "putos cabrons" vam començar a patir... llavors les coses van canviar.

A Puente de la Reina tenim una anècdota digne de ser explicada... Hi ha una església que té l'única talla d'un Crist amb la creu invertida, o alguna cosa semblant. Estàvem cansats, estàvem esgotats, teníem l'ingle inflada, la ungla flotant, feia calor i ja no féiem ràbia... els nostres companys pelegrins van dir-nos que anaven a la Misa del Peregrino i mira, ens vam deixar enredar. (A cada poble on féiem nit, feien una Misa del Peregrino, i molta gent hi anava, els guiris, els d'aquí. Nosaltres ens havíem resistit fins llavors) I allà ens tens asseguts en un banc del final de l'església, fresquets, relaxats, sense parar massa atenció a les paraules del Mossèn: "...el Camí... els pelegrins... el Senyor... la fe... l'amor al pròjim... rentar els peus als companys com a mostra d'amor al pròjim..." De sobte, se'ns esbatanen els ulls i ens mirem, esparverats, incrèduls: Ho hem entès bé? I el Mossèn continua: "...i ara jo rentaré els peus de dues persones, i ells al seu torn els de dues persones més, i així tothom...".

El Gerard, al meu costat, em diu frenètic: "jo no li penso rentar els peus a ningú. Si tothom els té plens d'ampolles, d'ungles negres, de musclerris... aquest home s'ha begut l'enteniment!!! Jo marxo!!!" A mi no em va haver de convèncer, ni a la Laster. Dit i fet, ens aixequem i marxem per la porta. Vam notar les mirades de tothom clavades al nostre clatell, però ens va ser igual. Els crits d'indignació del Gerard a fora s'havien de sentir per força des de dintre. La Laster i jo no podíem parar de plorar de riure. La Cris es va quedar i va rentar peus, i va gaudir de la Missa sense la presència desconsiderada de tres ateus com nosaltres. Sincerament: nosaltres estimem el pròjim, però pensem que no cal rentar-li els peus per demostrar-ho!!!!

Etapa 5: Puente de la Reina/Gares - Estella/Lizarra. 23 km

Aquí ja estàvem plenament integrats: amb l'Eduardo, els de Salamanca, la parella de Burgos, les tietes i la neboda, la de Sabadell, etc, etc. De fet, crec que una de les coses que més uneixen a la gent és veure que no ets l'únic que estàs fet una merda (Ups! Perdó. Volia dir que estàs tan i tan bé).

Realment l'etapa és normal. La sortida de Puente de la Reina és impactant; creuar el pont és molt maco i quan estàs a punt de perdre'l de vista, val la pena girar-se, invertir uns segons en retindre a la retina la postal que observis i continuar el Camino que el temps corre.

Quan vam sortir del poble vam veure que a la llera del riu hi havia dos sacs de dormir; quin fred!! És el mes de juliol i tot això, però dormir a la vora del riu, en aquella zona, t'ha de calar els ossos de mala manera.

Quan arribes a Estella, la lògica et diu de seguir pel carrer principal fins l'alberg "oficial". Nosaltres vam seguir al Puto Ramon (crack! Un canari jubilat que feia el camí per tercera vegada i que el vam descobrir gràcies als seus roncs a Puente de la Reina, d'aquí el nostre sobrenom): vam creuar el riu per un pont de fusta que hi ha tot just abans d'endinsar-te pel carrer principal d'Estella i darrera de les cases que donen al riu hi ha un alberg cuidat per nois amb discapacitat que, a més de ser un dels albergs més nets i amb millors dutxes, és realment còmode. Feu el que vulgueu, però ja ho sabeu.

Ep! Un aclariment: Al Ramon ens l'estimàvem molt, però a la nit... a la nit l'odiàvem!!!

El Camino aquí ja passa factura; la gent comença a comprar-se les primeres genolleres, les primeres pomades... nosaltres estem abonats al Myolastan i a l'Ibuprofè. La realitat és que quan vam arribar a Estella estavem fets pols i a la que vam arribar a la porta de l'alberg a algunes els hi va agafar el baixón....baixón que va ser restituït amb algunes petites dosis de Nocilla.

A la foto veiem a la Laster dormint en un portal... mentre esperàvem que obrissin l'alberg de l'ANFAS, un lloc però que molt acollidor.

A Estella vam viure un gran moment: ha de ser a la tarda; demaneu-vos un xampú (cervesa amb llimonada per als no tarragonins) i asseieu-vos a una de les terrasses de la plaça major i deixeu que passin les hores i gaudiu de l'espectacle.

No, no, Gerard... El gran moment d'Estella és un altre. Cada nit, el Gerard era qui es posava el despertador i al dia següent ens despertava a totes. A la Cris l'avisava un cop, i a la Laster i a mi, segurament cinc o sis (cinc minuts més, si us plaaaaauuuu). De vegades, a la nit, la féiem petar i anàvem a dormir dels últims (sobre les 22h, increïble, eh!), amb la qual cosa el llum de l'habitació ja estava apagat i el Gerard havia de posar-se el despertador (és a dir, el mòbil) a les fosques. Però ell, que és un tio preparat i competent, portava un llum frontal, i se'l posava al cap i anava fent les seves cosetes mentres tothom dormia. Aquest dia, ell no trobava el frontal i per tant no podia posar el despertador... Va començar a posar-se nerviós, girant i regirant amb el màxim silenci, nosaltres només sentíem el soroll del sac zip-zip-zip i ell busca que busca. A la Laster i a mi, que ens costa més aviat poc, ens vam posar a riure i a riure, i com més reia una, encara més se li encomanava a l'altra- i al damunt fent molts esforços per no fer soroll. I al Gerard, al final, se li van inflar: "Doncs si us fa tanta gràcia, poseu el despertador vosaltres!!!" Collons! Quina mala llet. Vam seguir rient però dissimuladament... ell va trobar el llum i va posar el despertador, emprenyat com una mona. Al dia següent, però, ja rèiem tots a mandíbula batent.

Etapa 6: Estella/Lizarra - Los Arcos. 21,5 km

Lamentablement s'apropava el final del nostre primer periple pel Camino. NOOOOOO!!!! No volíem que acabés. NOOOOOO!!!! Portàvem una setmana sense tele, amb mal d'ingles, sense notícies, amb ampolles, sense jefe, amb ungles saltarines, sense responsabilitats....(IDÍLIC!).

L'etapa és bufar i fer ampolles: a aquestes alçades, 21 km són un passeig a no ser que tinguis les ungles a punt de saltar com un tap de cava (els hi podeu preguntar a la Mitxi i a la Cris que saben del que parlo). A aquestes alçades de la vida, 21 km no són res, i menys per algú com nosaltres que hem amagat els nostres mals sota el Penso Positivo que ha fet que arribem fins aquí amb les nostres forces intactes. Vaja, que excepte per les nostres ingles, els nostres genolls, i les nostres ungles, estàvem perfectament.
Un dels alicients de l'etapa era el de passar pel Monestir d'Iratxe i poder veure el vi que surt de la font. A l'alicient s'hi va afegir saludar a la càmera que constantment filma a la gent que hi passa.

Bé, la veritat és que si us espereu un vi de qualitat, amb un pas per boca elegant, uns aromes a fruites del bosc, amb retorns torrats i uns tanins perfectament equilibrats....doncs no!! Una infusió de roure... tampoc!!! Més aviat és un vi de taula de menú de polígon industrial, però que barrejat amb la mística del Camino i amb la química que s'hi crea, doncs el vi puja molts enters. Nosaltres vam fer un brindis amb uns centroeuropeus que no vam veure mai més, però que surten al video.

Ens vam retrobar amb el Sanju i el David (Quina alegria!) que van venir a donar-nos suport (thanks a lot!) i a ajudar-nos amb la tornada. Junts vam tornar a visitar el Monestir de Iratxe per la tarda però la font ja no rajava. Em sembla que ens van explicar que hi destinen una quantitat diària i que un cop exhaurida, doncs fins l'endemà.

És igual, vam visitar el Monestir per l'interior i vam veure un museuet amb utensilis antics per fer vi. Clar, com alguns de nosaltres tenen arrels al Penedès, doncs com que no ens va emocionar. Tot i això, vam estar molt contents de poder gaudir d'una de les parades obligades de tot peregrí.

El Joan també va venir, però ell va venir disposat a caminar. Tots tres van dormir a un hostalet que hi ha al costat de la benzinera del poble. Diuen que molt bé. Ara bé, el que nosaltres vam aconseguir en tres dies, el Joan ho va fer en cinc minuts....TOTHOM JA EL CONEIXIA!!!! TOTHOM SABIA QUI ERA....I QUI ÈREM!!! CURAVA LES AMPOLLES DE LA GENT!!!! En definitiva, era ell en estat pur (per sort).

Evidentment, al vespre tots els peregrins estàvem al bar que queda més a prop de l'alberg per sopar alguna cosa abans de l'hora de clausura i nosaltres ens vam fer una foto amb els que havien estat els nostres companys de camí.

A la foto també hi surt l'Antonio... Era un noi italià que venia directe des de Londres, amb el petate ple de llibres!!! Venia des de Saint Jean amb una motxilla que pesava vint-i-no-sé-quants kilos... l'etapa de Puente de la Reina a Estella va arribar passades les sis de la tarda quan la majoria de nosaltres havia arribat sobre les dotze. Pel camí l'havíem avançat i anava molt coix... La veritat és que ens vam preocupar una mica. La Gemma, l'Eduardo i jo ens vam dedicar a buscar-lo per Estella... i finalment el vam trobar. I reia, crec que eren els efectes del vi d'Iratxe :) Vam acollir-lo, vam cuidar-lo, vam empastillar-lo i vam donar-li el millor consell que li podrien haver donat: que enviés els putos llibres a Itàlia si volia arribar amb genolls a Santiago. I va fer-nos cas... Va obsequiar-me, durant l'etapa següent, amb una conversa deliciosa que va durar uns quants kilòmetres... Un temps després va enviar-me un mail dient que aquella conversa havia estat la millor cosa en tot el seu Camino. Aquesta és la grandesa del Camí de Sant Jaume; la grandesa dels petits moments inesperats, quan de sobte trobes un desconegut a qui et sembla que coneixes des de sempre.

L'endemà vam quedar a les 6 amb el Joan per començar a caminar. Tots nosaltres desconeixíem que aquella etapa era el començament d'un nou Camino doncs s'afegia un nou membre del Penso Positivo però intuíem que res seria ja igual i, a més, ens feia molta il·lusió que el Joan s'afegís al nostre repte. Segurament ell aquella nit va dormir poc pel neguit de començar a caminar, per les ganes de ser un peregrí més, per caminar amb nosaltres, per no adormir-se... el que desconeixia, encara, era que sense el Penso Positivo no seria capaç de fer el que fa.

Un nou Camino, doncs, comença per a nosaltres?

Etapa 7: Los Arcos - Logronyo. 28 km

Un nou Camino comença per a nosaltres!!!

Aquesta és la primera etapa que fèiem amb el Joan. No sé si ell era molt conscient del que feia, ni si nosaltres ho èrem, però el resultat és que un nou membre s'afegia al repte de completar el Camino i, malgrat començar des de Logronyo, per a nosaltres era com si l'hagués començat des de Saint Jean doncs cada dia a quarts de nou rebíem (i esperàvem) els seu sms d'ànims. A partir d'aquí, l'sms del Joan seria sustituït per la trucada del Siscu, però amb una freqüència menor.

Evidentment, tots estem molt satisfets del fitxatge i no hi ha clàusula de rescissió possible.

Anem a parlar de l'etapa? Anem-hi!

Quin pal d'etapa. A part de ser un tostón, l'entrada a Logronyo és horrible, i si a sobre és l'últim dia de Camino del 2006, doncs la depressió és definitiva.

Arribes com per un carril bici que si el pilles en un dia de calor, et rosteix de mala manera... i a més, a mi em va cascar els genolls. Però clar, ni se us acudeixi dir mai a tres noies que no practiquen cap mena d'esport, que a tu, practicant d'esport habitual, que has estat, durant tot el Camino, donant sensació d'anar bé i de no patir, et fa mal alguna cosa......perquè t'humilien, apunten al lloc més dèbil, NO TENEN PIETAT!!!!!!!

Més o menys sencers vam aconseguir arribar a Logronyo, que per a molts de nosaltres ja era molt. És més, crec que fins tot algú no ho tenia massa clar això d'arribar.

A l'alberg de Logronyo ens van signar la credencial i, amb el Sanju i el David vam anar a fer un vermut (se'ns fa salivera només en recordar-ho) i a dinar. Parlo per mi, però crec que no hi ha xampú a la meva història que m'hagi sentat millor que aquell de Logronyo; era com certificar un trist adéu, però un gran adéu doncs l'any següent teníem el compromís de tornar-hi.

Després de dinar vam voler fer una mica de visita, vam fer un gelat davant la Catedral i...no us ho creureu però a mitja tarda encara arribaven peregrins buscant un lloc per dormir. Pobres!!

Punt i a part és el dia que ens vam trobar. Crec que a un dels rètols informatius i posava 41 graus celsius (ºC); en resum, que quasi que el millor que podíem fer era tornar cap a Tarragona. I així ho vam fer amb l'ajuda del David i del Sanju.

Nota informativa: aquell dia era el de la final del Mundial d'Alemanya entre França i Itàlia. Sí, sí!! La final de Zidane i Materazzi! Tot plegat, doncs, era un nou 9 de juliol de 2006.