L'etapa és bufar i fer ampolles: a aquestes alçades, 21 km són un passeig a no ser que tinguis les ungles a punt de saltar com un tap de cava (els hi podeu preguntar a la Mitxi i a la Cris que saben del que parlo). A aquestes alçades de la vida, 21 km no són res, i menys per algú com nosaltres que hem amagat els nostres mals sota el Penso Positivo que ha fet que arribem fins aquí amb les nostres forces intactes. Vaja, que excepte per les nostres ingles, els nostres genolls, i les nostres ungles, estàvem perfectament.
Un dels alicients de l'etapa era el de passar pel Monestir d'Iratxe i poder veure el vi que surt de la font. A l'alicient s'hi va afegir saludar a la càmera que constantment filma a la gent que hi passa.
Ens vam retrobar amb el Sanju i el David (Quina alegria!) que van venir a donar-nos suport (thanks a lot!) i a ajudar-nos amb la tornada. Junts vam tornar a visitar el Monestir de Iratxe per la tarda però la font ja no rajava. Em sembla que ens van explicar que hi destinen una quantitat diària i que un cop exhaurida, doncs fins l'endemà.És igual, vam visitar el Monestir per l'interior i vam veure un museuet amb utensilis antics per fer vi. Clar, com alguns de nosaltres tenen arrels al Penedès, doncs com que no ens va emocionar. Tot i això, vam estar molt contents de poder gaudir d'una de les parades obligades de tot peregrí.
El Joan també va venir, però ell va venir disposat a caminar. Tots tres van dormir a un hostalet que hi ha al costat de la benzinera del poble. Diuen que molt bé. Ara bé, el que nosaltres vam aconseguir en tres dies, el Joan ho va fer en cinc minuts....TOTHOM JA EL CONEIXIA!!!! TOTHOM SABIA QUI ERA....I QUI ÈREM!!! CURAVA LES AMPOLLES DE LA GENT!!!! En definitiva, era ell en estat pur (per sort).Evidentment, al vespre tots els peregrins estàvem al bar que queda més a prop de l'alberg per sopar alguna cosa abans de l'hora de clausura i nosaltres ens vam fer una foto amb els que havien estat els nostres companys de camí.
A la foto també hi surt l'Antonio... Era un noi italià que venia directe des de Londres, amb el petate ple de llibres!!! Venia des de Saint Jean amb una motxilla que pesava vint-i-no-sé-quants kilos... l'etapa de Puente de la Reina a Estella va arribar passades les sis de la tarda quan la majoria de nosaltres havia arribat sobre les dotze. Pel camí l'havíem avançat i anava molt coix... La veritat és que ens vam preocupar una mica. La Gemma, l'Eduardo i jo ens vam dedicar a buscar-lo per Estella... i finalment el vam trobar. I reia, crec que eren els efectes del vi d'Iratxe :) Vam acollir-lo, vam cuidar-lo, vam empastillar-lo i vam donar-li el millor consell que li podrien haver donat: que enviés els putos llibres a Itàlia si volia arribar amb genolls a Santiago. I va fer-nos cas... Va obsequiar-me, durant l'etapa següent, amb una conversa deliciosa que va durar uns quants kilòmetres... Un temps després va enviar-me un mail dient que aquella conversa havia estat la millor cosa en tot el seu Camino. Aquesta és la grandesa del Camí de Sant Jaume; la grandesa dels petits moments inesperats, quan de sobte trobes un desconegut a qui et sembla que coneixes des de sempre.
L'endemà vam quedar a les 6 amb el Joan per començar a caminar. Tots nosaltres desconeixíem que aquella etapa era el començament d'un nou Camino doncs s'afegia un nou membre del Penso Positivo però intuíem que res seria ja igual i, a més, ens feia molta il·lusió que el Joan s'afegís al nostre repte. Segurament ell aquella nit va dormir poc pel neguit de començar a caminar, per les ganes de ser un peregrí més, per caminar amb nosaltres, per no adormir-se... el que desconeixia, encara, era que sense el Penso Positivo no seria capaç de fer el que fa.
Un nou Camino, doncs, comença per a nosaltres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada