Segon dia, i segona etapa curteta per entrar en calor.
En realitat, segons la guia que seguíem, l'etapa correcta és des de El Burgo Ranero fins Leon; així doncs, nosaltres vam decidir dividir aquesta bestialitat en dos dies. La Mitxi ha comentat més d'una vegada que ha sentit que hi ha gent que se salta aquest tram de León. I no ens estranya. Probablement aquetes dues primeres etapes, i la següent han estat els trams més avorrits, més desagraïts i més incòmodes que ens hem trobat. El Camino transcorre constantment per un camí paral·lel a la carretera nacional, amb uns arbres que no eviten que el Sol et piqui a sobre i sempre d'esquena per rosir-te bé les cames.
En realitat, segons la guia que seguíem, l'etapa correcta és des de El Burgo Ranero fins Leon; així doncs, nosaltres vam decidir dividir aquesta bestialitat en dos dies. La Mitxi ha comentat més d'una vegada que ha sentit que hi ha gent que se salta aquest tram de León. I no ens estranya. Probablement aquetes dues primeres etapes, i la següent han estat els trams més avorrits, més desagraïts i més incòmodes que ens hem trobat. El Camino transcorre constantment per un camí paral·lel a la carretera nacional, amb uns arbres que no eviten que el Sol et piqui a sobre i sempre d'esquena per rosir-te bé les cames.
Vam decidir parar a esmorzar a Arcahueja. Per fer-ho t'has de desviar una mica perquè la cafeteria i l'alberg estan a 200 metres del Camino. Però la vam encertar. A part dels cafés amb llet, ens van treure unes torrades de pa amb mantega i mermelada que estaven "de muerte"! Com no, alguna cosa ens havia de passar; esmorzant tranquil·lament, van arribar tres cotxes de la guàrdia Civil, i un dels agents ens crida: "todo el mundo manos arriba! Dejen los croasants y las tostadas encima de la mesa!" (JUAS JUAS JUAS). Si vam riure.
Vam continuar cap a León amb el nostre ritme habitual. De fet, vam ser els quarts o cinquens en arribar a la porta de l'alberg. L'entrada a León és, com a totes les grans ciutats, prescindible: polígons, zones residencials, i quan arribes a la zona centre, només tens ganes de marxar d'allà.L'alberg està molt bé. Nosaltres vam estar a l'alberg de les Monges Benedictines, disposa de tots els serveis i és força còmode. A més, la recepció és càlida i la gent molt amable. Fent cua per entrar vam poder gaudir dels primers tocs de corneta del Matthias, un noi que venia caminant des d'Alemanya i que ens va comentar que feia dos cicles lunars que caminava (dada que ens va obligar a ser reconegut com el nostre heroi). També esperant, un senyor de León (per a nosaltres, ara i sempre, el Bien Hallado), ens va dir una dita molt adequada: "Si llegas a León, o es que eres tonto, o te dejas el corazón." Nosaltres tontos no ho som (creiem) i mon pare el va acomiadar amb el seu renom a partir d'aquell moment: "El Bien Hallado". A l'alberg hi ha tres grans habitacions (una per a homes, una per a dones, i una per a parelles); ara bé, quan ja arriben els que van tard omplen segons els espais que els hi queden.
Després de la visita obligada a la fantàstica Catedral de León, jòia del gòtic i que ens va meravellar; després de l'obligat viatge en el trenet turístic per a gaudir de la ciutat i poder veure totes les seves jòies arquitectòniques; després de l'obligada migdiada, passeig, cafè, etc...vam anar a la Missa del Peregrino (la Cris i la Betty van preferir continuar gaudint dels seus somnis d'estiu a la seva llitera).
Tot plegat va ser molt curiós; primer la monja que manegava el cotarro ens va fer agafar els llibrets amb les cançons en l'idioma que corresponia. Vam assajar i ens va explicar tot un munt de coses sobre la missa, el símbol i l'objectiu de tot bo peregrí. Jo hagués discutit alguna de les coses que va dir però vaig pensar que millor callar i observar.Entrem doncs a l'església de l'alberg. De fet entrem tots que devíem ser unes 100 persones. Total, que la monja en qüestió marxa sense dir res...i una bona estona. La Mitxi em pregunta: "i on ha anat". I jo, amb una llògica aplastant li contesto: "Cony, al lavabo!" (primer riure del moment). Abans de començar, l'alberguero Manolo ens diu les nacionalitats i nombre de persones que hi ha aquell dia a l'alberg. Vam flipar: estonis, australians, lituans, coreans (ja veureu, ja), italians, austríacs, americans, catalans, andalusos, gallecs.... fins com a mínim una cinquantena de nacionalitats diferents.
Després totes les monges comencen a cantar les seves cançons, oracions, entre altres fins que una de les pregàries ens deixa a la Mitxi i a mi una mica preocupats i atemorits. La frase en qüestió era: "que tengamos una noche tranquila y una muerte santa". Iep!!! Nosaltres amb una noche tranquila ens conformem, eh!!! La muerte santa la dejamos per més endavant!!!! Allí vam començar a fixar-nos amb alguns dels que serien els nostres acompanyants: el Miguel Bosé, la família de catalans, el singstar i la seva groupie de Mansilla, el noi de Manresa, el Matthias, etc, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada