Aquí ja estàvem plenament integrats: amb l'Eduardo, els de Salamanca, la parella de Burgos, les tietes i la neboda, la de Sabadell, etc, etc. De fet, crec que una de les coses que més uneixen a la gent és veure que no ets l'únic que estàs fet una merda (Ups! Perdó. Volia dir que estàs tan i tan bé).
Realment l'etapa és normal. La sortida de Puente de la Reina és impactant; creuar el pont és molt maco i quan estàs a punt de perdre'l de vista, val la pena girar-se, invertir uns segons en retindre a la retina la postal que observis i continuar el Camino que el temps corre.Quan vam sortir del poble vam veure que a la llera del riu hi havia dos sacs de dormir; quin fred!! És el mes de juliol i tot això, però dormir a la vora del riu, en aquella zona, t'ha de calar els ossos de mala manera.
Quan arribes a Estella, la lògica et diu de seguir pel carrer principal fins l'alberg "oficial". Nosaltres vam seguir al Puto Ramon (crack! Un canari jubilat que feia el camí per tercera vegada i que el vam descobrir gràcies als seus roncs a Puente de la Reina, d'aquí el nostre sobrenom): vam creuar el riu per un pont de fusta que hi ha tot just abans d'endinsar-te pel carrer principal d'Estella i darrera de les cases que donen al riu hi ha un alberg cuidat per nois amb discapacitat que, a més de ser un dels albergs més nets i amb millors dutxes, és realment còmode. Feu el que vulgueu, però ja ho sabeu.
Ep! Un aclariment: Al Ramon ens l'estimàvem molt, però a la nit... a la nit l'odiàvem!!!
El Camino aquí ja passa factura; la gent comença a comprar-se les primeres genolleres, les primeres pomades... nosaltres estem abonats al Myolastan i a l'Ibuprofè. La realitat és que quan vam arribar a Estella estavem fets pols i a la que vam arribar a la porta de l'alberg a algunes els hi va agafar el baixón....baixón que va ser restituït amb algunes petites dosis de Nocilla.
A la foto veiem a la Laster dormint en un portal... mentre esperàvem que obrissin l'alberg de l'ANFAS, un lloc però que molt acollidor.
A Estella vam viure un gran moment: ha de ser a la tarda; demaneu-vos un xampú (cervesa amb llimonada per als no tarragonins) i asseieu-vos a una de les terrasses de la plaça major i deixeu que passin les hores i gaudiu de l'espectacle.
No, no, Gerard... El gran moment d'Estella és un altre. Cada nit, el Gerard era qui es posava el despertador i al dia següent ens despertava a totes. A la Cris l'avisava un cop, i a la Laster i a mi, segurament cinc o sis (cinc minuts més, si us plaaaaauuuu). De vegades, a la nit, la féiem petar i anàvem a dormir dels últims (sobre les 22h, increïble, eh!), amb la qual cosa el llum de l'habitació ja estava apagat i el Gerard havia de posar-se el despertador (és a dir, el mòbil) a les fosques. Però ell, que és un tio preparat i competent, portava un llum frontal, i se'l posava al cap i anava fent les seves cosetes mentres tothom dormia. Aquest dia, ell no trobava el frontal i per tant no podia posar el despertador... Va començar a posar-se nerviós, girant i regirant amb el màxim silenci, nosaltres només sentíem el soroll del sac zip-zip-zip i ell busca que busca. A la Laster i a mi, que ens costa més aviat poc, ens vam posar a riure i a riure, i com més reia una, encara més se li encomanava a l'altra- i al damunt fent molts esforços per no fer soroll. I al Gerard, al final, se li van inflar: "Doncs si us fa tanta gràcia, poseu el despertador vosaltres!!!" Collons! Quina mala llet. Vam seguir rient però dissimuladament... ell va trobar el llum i va posar el despertador, emprenyat com una mona. Al dia següent, però, ja rèiem tots a mandíbula batent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada