L'etapa no té massa història més que la nostàlgia (una vegada més) de no voler deixar el Camino, de voler continuar caminant i no tornar a la vida quotidiana. Vam poder gaudir d'un dia magnífic, una temperatura agradable i una llum magnífica per per fer fotos.
Hem veig obligat a explicar la última peripècia del Joan: resulta que parem a esmorzar a un poble que devia ser Bercianos; vam parar a una mena de parada d'autobús, el Joan va anar a pixar i quan ja havia acabat i només s'havia de posar la motxilla li diem que anirem al bar a esmorzar.
Anem al bar, entrem, demanem, ens serveixen i de sobte la Mitxi pregunta: "On està el Johnny?" Ningú ho sabia però tampoc li donem massa importància. Deu estar al lavabo (pensem). Però clar, ja feia massa estona que no apareixia.
Trucades de mòbil pel mig, al final, resulta que, evidentment, no ens havia fet cas o no ens havia escoltat i havia tirat, però quan al donar el tomb al poble es va trobar uns gossos va arribar a la conclusió que nosaltres encara no havíem passat per allí (ves quin raonament, no?). Va tornar enrera i quan va entrar al bar va rebre una ovació de gala doncs per acabar el 2008, vam gaudir d'un dels moments més simpàtics del Camino. No cal dir que aquell esmorzar va ser un riure continu (iep! podeu gaudir de l'entrada al bar als millors moments de l'any 2008).
Després d'esmorzar el que quedava era pur tràmit. I així ens ho vam prendre; el ritme va ser l'habitual però amb aquella recança que et fa saber que en un dia tornaràs a la normalitat. La sensació és molt extranya, us ho asseguro.
Al Burgo Ranero vam estar una estoneta fent un beure esperant que obrís l'alberg; no entenc la mania dels albergs d'obrir a la una o a les dues. Al final, vam decidir que el bar on estàvem ens segellés les credencials i fins l'any vinent.
Ara havíem de tornar a Tarragona....bé, alguns perquè la Mitxi, la Betty i jo havíem d'estar a les nou del vespre al Camp Nou perquè havíem d'anar a fer el mateix que va fer la Mitxi el dia d'Hornillos... sí, allí on nosaltres sabem, amb el que nosaltres sabem. Sabeu no?
Espero impacient el 2009 per intentar arribar a Santiago en 11 dies. Em motiva, em posa i fa que se'm posi la "gallina de piel". Diuen que a si superes el que hem fet ara, arribes segur. Jo desitjo que tots cinc poguem arribar junts a Santiago amb el mateix somriure (com a mínim) que hem acabat enguany. Fins l'any vinent doncs!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada