Tàctica a seguir: Cristina i Mitxi tiren al seu ritme (per cert, la Cris començava a agafar un ritme considerablement alt), tampoc era qüestió d'arribar i no tenir lloc a l'alberg. Betty i jo comencem molt poc a poc, parlant de tot i de res, recordant etapes anteriors, parlant de coses que ens havien explicat l'Amaya i l'Íñigo, en definitiva, intentant oblidar el mal de la Betty. Objectiu: que la Betty entri en calor. Tot va bé, poc a poc anem pujant i la Betty sembla que va millor fins que: Ai! (la Betty) Merda! (Això ho penso jo). La Betty ensopega. El camí està ple de pedres, roques i altres obstacles maleïts (no m'estranya). Afortunadament, la Betty té la ingle prou calenta com per continuar sense masses problemes més.
El tercer dia és el dia crític per la Laster... i el seu punt feble és la ingle. Jo tinc dies crítics sense seguir un criteri massa clar, i el meu punt feble són els genolls. La Cris i el Gerard són unes bèsties i no tenen dies dolents -
Vam parar a veure si vèiem efectes lluminosos des de dalt del Monte del Perdón però no vam tenir sort (Vam arribar a la conclusió que allí només veies efectes lluminosos si la visió anava acompanyada d'algunes substàncies lleugerament "àcides"). A més, amb la ventolera que fotia no vam voler gaudir massa del paisatge.A la baixada de l'Alto del Perdón, la Cristina va imposar un ritme heavy metal, jo gairebé havia d'anar corrent al darrera. El pendent és pronunciat i la baixada llarga. Des de l'etapa 1 les meves xiruques havien mort i anava amb bambes... Tot va anar bé fins a la ditxosa baixada. Sense una bota que em subjectés bé el turmell, els dits se m'esclafaven contra la part davantera de la bamba i jo veia, a part de la Cristina allà al davant, les estrelles. Aquest va ser el dia en què al meu dit segon del meu peu esquerra em va sortir una ampolla just sota l'ungla. I va començar a acompanyar-nos el concepte "ungla flotant".
Aquest va ser el primer exemple del que pot fer el Penso Positivo. Tots nosaltres patíem perquè la Betty no pogués fer tota l'etapa, i ho va aconseguir. Va ser un exemple que tots nosaltres, en un moment o altre del Camino hem seguit. Un aplaudiment...PLAS!"
També va arribar fins aquí el caminant que feia esses al passar per Pamplona. Increïble! Ara bé, aquí va decidir quedar-s'hi un parell de dies per recuperar una mica... Quasi que millor.
A Puente de la Reina vam integrar-nos definitivament amb els nostres companys de Camino, amb qui coincidíem dia rera dia. Vam segellar el nostre bon rotllo amb un Pacharán casolà del restaurant del poble. I aquí ens teniu, fent un brindis a la càmera pel nostre camino, pel Pacharán que ens anàvem a veure, i pels nostres mals que començaven a sortir.A la foto hi surten la Gemma, el Miguel Ángel i l'Antonio David (germans de Salamanca, molt simpàtics ells, és clar que nosaltres no vam treure el tema dels Papers de Salamanca... ho veieu com sabem anar pel món??) i també l'Eduardo, un tio de Madrid la mar de divertit.
De fet, vam ser admesos com a membres de ple dret. Suposo que quan ets un grup nombrós com nosaltres (si és que 4 és un grup nombrós) necessites menys dels altres i els altres companys tampoc gosen entrar-hi, o almenys és la meva sensació aquell any, però la veritat és que, en línies generals, podem dir que ens ho vam passar força bé amb ells.
MITXI: Diguem-ho clar, Gerard... Ningú ens volia fer amics perquè tothom pensava que érem uns "putos cabrons"!!! Féiem ràbia perquè sortíem més tard que tots i arribàvem abans que ningú. Féiem ràbia perquè avançàvem a tothom sense contemplacions, perquè anàvem a pinyó i ni tan sols paràvem a esmorzar. Féiem ràbia perquè tothom tenia ampolles i dolors d'allò més variats i nosaltres no (gràcies als nostres patrocinadors, Quechua, Myolastan i Ibuprofè). FÉIEM RÀBIA, les coses com siguin. Però quan els "putos cabrons" vam començar a patir... llavors les coses van canviar.
A Puente de la Reina tenim una anècdota digne de ser explicada... Hi ha una església que té l'única talla d'un Crist amb la creu invertida, o alguna cosa semblant. Estàvem cansats, estàvem esgotats, teníem l'ingle inflada, la ungla flotant, feia calor i ja no féiem ràbia... els nostres companys pelegrins van dir-nos que anaven a la Misa del Peregrino i mira, ens vam deixar enredar. (A cada poble on féiem nit, feien una Misa del Peregrino, i molta gent hi anava, els guiris, els d'aquí. Nosaltres ens havíem resistit fins llavors) I allà ens tens asseguts en un banc del final de l'església, fresquets, relaxats, sense parar massa atenció a les paraules del Mossèn: "...el Camí... els pelegrins... el Senyor... la fe... l'amor al pròjim... rentar els peus als companys com a mostra d'amor al pròjim..." De sobte, se'ns esbatanen els ulls i ens mirem, esparverats, incrèduls: Ho hem entès bé? I el Mossèn continua: "...i ara jo rentaré els peus de dues persones, i ells al seu torn els de dues persones més, i així tothom...".
El Gerard, al meu costat, em diu frenètic: "jo no li penso rentar els peus a ningú. Si tothom els té plens d'ampolles, d'ungles negres, de musclerris... aquest home s'ha begut l'enteniment!!! Jo marxo!!!" A mi no em va haver de convèncer, ni a la Laster. Dit i fet, ens aixequem i marxem per la porta. Vam notar les mirades de tothom clavades al nostre clatell, però ens va ser igual. Els crits d'indignació del Gerard a fora s'havien de sentir per força des de dintre. La Laster i jo no podíem parar de plorar de riure. La Cris es va quedar i va rentar peus, i va gaudir de la Missa sense la presència desconsiderada de tres ateus com nosaltres. Sincerament: nosaltres estimem el pròjim, però pensem que no cal rentar-li els peus per demostrar-ho!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada