O Cebreiro a la vista!
La nit a l'Ave Fènix va ser desigual: unes van estar obcecades amb l'estat d'aquells matalassos, d'aquell terra o d'aquell sostre; els uns vam dormir com a soques. Que voleu que us diguem, les coses són així.
L'etapa es preveia dura, difícil,...en termes ciclístics o dakarians era l'etapa reina del nostre últim periple pel Camino Francés. L'etapa transcorre durant molta estona per un camí asfaltat habilitat al marge d'una autovia. El trànsit de peregrins és considerable i això fa que patim per si, arribats a dalt d'O Cebreiro ens trobem sense lloc. Per això, en aquests primers trams anem bastant disgregats: de sobte jo passo al davant, ara la Mitxi i el Joan, ara la Cris...Sembla com si cadascú de nosaltres estigués fent les seves proves per a mesurar les pròpies forces de cara al final d'etapa.
Tot i això, el bon humor fa que se senti parlar al Joan amb el seu to de veu habitual, fa que la Betty i la Mitxi, quan s'ajunten, montin el seu show particular...vaja, res que els peregrins que ens van acompanyar poguessin passar per alt, i res que nosaltres no desitgèssim que passés dia rere dia.
El grup del Santiago, el senyor de Girona (per què no puc recordar com coi es deia!), la nòia gallega, i vam poder sentir, i ens van comentar, que just abans de começar la pujada a O Cebreiro hi ha un poblet amb una "Panadería Artesana" just a mà dreta que...escolteu-me....heu de parar. Heu de parar. heu de parar. Com us diria. Aquesta "Panadería Artesana", és artesana de veritat. No té pèrdua. Té una ximenèia que treu un fum blanc que fa olor a pa, a croasant, a pa de pessic, a qualsevol mena de producte d'aquesta mena el·laborat per aquest forn. A l'entrada del forn hi ha unes tauletes que permeten esmorzar al carrer (un plaer especial).Evidentment, nosaltres vam parar. Si, si, si. Vam parar. Vosaltres us penseu que amb les recomanacions que vam rebre, el joan ens permetria passar de llarg d'aquesta delicatessen just abans depujar a O Cebreiro. Jo crec que ell va pensar: "Mira, si m'ha d'agafar alguna cosa pujant a O Cebreiro, com a mínim que l'última cossa que hagi fet és donar-me un petit luxe". Entrepans amb pa recent fet, croasants, cafès amb llet, Cola Cao (l'haurem d'afegir entre els nostres patrocinadors). El millor esmorzardel Camino, no?
No volíem acabar d'esmorzar. El plaer era tan gran que no ens podíem creure que en tres kilometres estiaríem pujant a la muntanya més dura de tot el Camino, o él que és el mateix, l'última gran dificultat que el terreny ens posava davant. Però coma bons peregrins, no ens vam sotmetre a la la luxúria i la gula i vam decidir tornar a caminar. En dos kilometres tornaríem a passar per un petit poblet que serveix de punt de partida de la pujada a O Cebreiro.I així és. Jus quan passes un petit pontet, la carretera gira a l'esquerra i et trobes, de sobte, una rampa amb un percentatge de desnivell incalculable i que t'anuncia que, nois, això ja no deixarà de pujar. Les rampes se succeeixen, sempre per una carretereta asfalta, rampes molt empinades dignes del nostre Pirineu, dignes de l'alta muntanya.
El Joan, previsor, ha anat agafant uns metres d'avantatge al pla per no quedar-se enrera a la muntanya; la Cris si fa no fa; la Mitxi està a la meitat per fer fotografies davant i darrera, o sense que ho hagi decidit; la Betty i jo ens hem quedat més enrera, jo fent-me les botes i ella prenent-s'ho amb calma. De sobte, et trobes amb una senyal que indica que els que van a peu s'han d'endinsar per un camí camí, protegits del Sól per uns fantàstics arbres que creen un preciós passadís. El més curiós és que aquest camí...fa baixada!!! Quin rotllo!! No! NO! Nosaltres volem pujades! (io penso positivo!).
Falsa alarma. Aquest camí en baixada dura poc més d'un centenar de metres doncs les rampes tornen a aparèixer, amb unes dificultats afegides: ara anem per camí, hi ha molta roca suelta, i fa una calor considerable. Un servidor, que es trobava prou bé per filmar als quatre, va anar comprovant l'estat de la tropa: en el cas de la Mitxi i la Betty, la moral era alta i l'estat era bo; me'n podia despreocupar. La Cris (següent en la meva creuada per saber com estava tothom), amb prou feines em diu alguna cossa; està cansada, respira molt fort, i prefereix no dir res (és a dir, està de puta mare). El Joan. Ai el Joan! Quan l'agafo camina gemegant. Jo no m'espanto perquè és un tic que acostuma a fer quannecessita marcar-se un ritme (ja ho feia quan anàvem a còrrer fa uns anys); però sua moltíssim. Com no, ell no s'ha volgut treure el plàstic Marmot que es va comprar abans de fer el Camino i que, tot i ser transpirable, no prou per l'esforç que està fent i en l'ambient que l'està fent. Li dic que pari a un dels replans que la pujada ofereix i...sorprenentment...em fa cas. Em fa cas!! Para, li trec la motxil·la, es treu la caçadoreta i la marca de suor a l'esquena demostra qiue anava massa tapat.Esperem que arribin la Cris, la Mitxi i la Betty i continuem pujant; el Joan està molt millor, se li nota, té menys calor i se li nota que treure's la caçadora ha estat una bona decisió. Objectiu: La Faba. No, no es guarreria. És que la Faba és el poblet que hi ha a mitja pujada a O Cebreiro. Si arribes i pots dir Faba, és que arribaràs a dalt d'O Cebreiro. Si no pots dir ni Faba, quedat allí. Parèntesi. Pels que no la coneixeu, aquesta mena d'acudits són molt típics de la Mitxi. Si nois, si. És el típic i clàssic acusit de la Mitxi que a tots ens diverteix tant quan ens els explica i que tots volem que no deixi de fer mai.
Total, que vam arribar a Faba. I ha una font. I davant de la font una cua de peregrins per veure aigua, mullar-se el cap, i descansar una estoneta, pel que pogués ser. Ei, Ei. Tots podíem dir Faba!! Si tots podíem dir Faba vol dir que...contiuàvem segur. I així ho vam fer, juntament amb el Santiago i la seva tropa vam tornar a arrencar per una altra rampa força dura. i avall que fa baixada, nem fent.
La Cris, la Betty i la Mitxi es queden una mica enrera, jo em mantinc al costat del Joan, i de vegades em poso davant d'ell per marcar-li el ritme. De quan en quan, una d'elles li pregunta al Joan que com està; ell sempre respon que bé. Una vegada, i una altra, i una altra...al final parem, es fa un suc per pujar sucres i tornar a arrencar. Arranquem. Veiem sempre el final a l'horitzó, O Cebreiro sembla que s'hagi d'acabar, però sembla que no s'acabi mai. I de fet, crec que si en aquell moment ens ho haguessin preguntat, més d'unA hagués dit que no s'acabi mai aquella pujada (io penso positivo!).Però de fet, la pujada s'acabava. Havia estat més la por que una altra cosa. O Cebreiro era ja passat. Havíem superat la muntanya més alta, les rampes més dures, la calor sufocant... Però el dia no acabava aquí. Vam estar fent cua, com la resta, vam entrar (felicitats per l'organització de l'alberg d'O Cebreiro)...i el primer que m trobo és el "tercer militar", un noi que sempre anava amb samarretes de la legió i de simbologia dubtosa, em pregunta rient-se: "Hasta ahora? Què os ha pasado hoy?". S'havia declarat la guerra.
L'alberg és excepcional, disposa d'uns serveis excel·lents, està net, i reuneix totes les condicions per a què algú que acabi de pujar O Cebreiro pugui relaxar-se. Vam anar a dinar cap al poblat, disposat a ser molt selectius...però veiem mque només baixar la rampeta que porta cap al poble, a mà esquerra pugen unes persones grans (bona senyal), molt contents (millor), i els hi preguntem: "hemos comido mu bien, y cantidad. Comida de casa y muy amables". Una mirada i ja estem baixant tots cinc, mig corrents (però si acabem de pujar o Cebreiro!!!), escales avall en direcció al retaurant. Un cambrer en plan Terminator, una "tieta" a l'entrada amb el nen,...quins macarrons! quin pollastre rostit! Quin dinar!!! No volem perjudicar a la resta de restaurants d'O Cebreiro, però si tornem a anar algun dia, tornarem allí sense cap mena de dubte.
Ben diants, ben tips decidim tornar a l'alberg a fer midiada els que podem, i d'altres ens dediquem a anar a veure una boda (quina núvia, per favor). Quan ens hem despertat tots, la Mitxi proposa pujar a una creu que hi ha més amunt; la seguim, acceptem pujar el mig kilometret que hi ha. Val molt, molt, però que molt la pena. És veritat que acabes veient el mateix que des de l'alberg, però el que no veus des de l'alberg és el que has caminat que està darrera teu. Vam aprofitar per conversar amb uns guardes forestals que, cigarret en mà, vigilaven que no es produís cap foc al voltant.
S'apropava el final del dia i, de forma espontània o no, alguns dels peregrins ens vam sentar al mirador per gaudir de la posta de Sól que aquell paratge ofereix. Espectacular!! Però hi va haver una petita situació que em va distreure, que em va emocionar, que encara m'esborrona ara. Un coreà, un senyor de mitjana edat, just en el moment en el que el Sól desapareixia completament dels nostres ulls es va acomiadar d'ell dient-li adéu amb les mans. Vaig poder reaccionar a temps perquè la Mitxi li fes una foto. Un cop feta, revisada, comentada li vaig dir a la Mitxi: "Li ensenyem?". Ella em va dir, rient, que si. Dit i fet m'apropo a ell i li demano excuses però que havíem vist com deia adéu al Sól i que li havíem fet una foto, Pperquè ens havia semblat un moment molt emocionant. Se la mira. me'l miro. Ensumo. Começa a obrir els ulls com mai, em mira, no s'hom pot creire, Oh! Oh! No sap què dir! No pot dir res! La Mitxi ens fa una foto amb la seva càmera, amb la del coreà. Aconseguim fer-nos entendre i ens dona una targeta amb les seves dades de contacte. A partir d'aquell moment, aquell senyor va formar part del nostre Camino, especialment del Joan.
Mireu, aquell moment, és un d'aquells moments que val la pena viure i sentir, i només, o crec que només, el Camino de Santiago te'ls pot oferir i fer viure amb la intensitat que el vam viure. L'etapa d'O Cebreiro acaba aquí, per mi, perquè aquest moment és el millor final per un GRAN dia. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada