Abandonem Ponferrada en direcció Villafranca del Bierzo. Ens les prometem molt felices perquè avui hem de dormir a un dels albergs més carismàtics del Camino: l'Ave Fènix.
Quan arribeu a la porta del castell, heu de tirar carrer endins. Però bé, com entendreu, aquesta no és la dada més important de l'etapa d'avui. La gran notícia d'aquesta etapa és el definitiu, radical, inapel·lable canvi en el paisatge de les contrades per les que transcorre el Camino. Si senyor! Deixem definitivament los campos de Castilla, el groc del blat, les grans esplanades sense un bri de verd, sense una mínima dada que faci intuir vida intel·ligent... Ara, de sobte, el paisatge es torna verd. Decenes, centenars, milers de fileres de ceps, de vinya; muntanyes i turones completament llaurats d'aquest arbust tant familiar per a nosaltres.
Això fa que pogeum oblidar, per fi, l'avorriment lleonès. Això fa, doncs, que caminem amb una alegria que, sense adonar-nos, fa que el nostre ritme sigui realment alt. Passem per davant del Consejo Regulador de la Denominación de Origen de El Bierzo, un edifici prou modern que serveix d'entrada a un poble prou pintoresc on decidim parar a esmorzar. Aquest poble es diu Cacabelos. Al final d'aquest carrer major hi ha un bar a mà dreta on podem esmorzar els nostres cafès amb llet, el Cola Cao de la Mitxi, la fruita del Joan....Ens dona temps de fer altres coses que no descriuré per no baixar el nivell del blog.Vam decidir tirar. Havíem descansat prou i ens sentíem plens de vitalitat i de forces. A més, vam veure passar els "militars" just quan estàvem a punt de sortir del bar i, vulguis que no, això era un estímul (no?). Abans de sortir del poble els vam atrapar; ells ni tan sols anaven a parar perquè amb prou feines van agafar uns croasants al forn del poble (però davant de l'evidència...). A veure; no volem donar la sensació que eens picaven, però és que la veritat és que ens picavem un munt.
Com us deia, a partir d'aquí el paisatge és fantàstic. Petites ombres provocades pels arbres que creixen al costat d'unes rieres feien que, de vegades ens poguèssim resguardar del Sól. Pujadetes i baixadetes, tubogans en l'argot peregrí, endureixen l'arribada a Villafranca del Bierzo.Quan arribem a Villafranca del Bierzo ens hem de decidir si dormir a l'alberg municipal (el primer que ens trobem baixant una rampa a la dreta) o ana r a la que era la nostra primera intenció: dormir a l'Ave Fènix. EL dubte se'ns plantejava perquè ens havien arribat rumors que l'estat de l'Ave Fènix deixava que desitjar. Però un fet ens va fer decidir: mentre debatíem van passar els militats i el "pare militar" ens va dir que anèssim al municipal que l'Ave Fènix no valia res. Tots cinc ens vam mirar i sense articular paraula vam anar de pet cap a l'Ave Fènix.
Com que havíem anat molt ràpid, ens vam, tenir que esperar molta estona perquè l'alberg no obre fins les 14h. Així, vam utilitzar aquella estona, per descansar, repassar l'etapa del dia següent, relaxar la musculatura i, el Joan també es va dedicar a espantar un gos (pastor alemà) que rondava per allí.Mireu, el renom d'aquest alberg es deu al senyor Jesús Jato, fundador i persona entranyable del Camino. Vale, vale. Tot això està molt bé, però si agafessin un pal i una escombra i canviessin alguns matalassos l'alberg estaria molt millor i el podríem recomanar de totes totes. No és un desastre, el pati és prou agradable i la zona per rentar i penjar la roba està decent; a més, tenen un gos enorme molt simpàtic si no el tanquen. Però una rentada de cara de quan en quan no li aniria malament.
Villafranca del Bierzo és un poble prou maco. La Plaça Major és gran i plena de terrasses i la farmàcia, que vam haver d'utilitzar, és molt maca i antiga. Per què la vam tenir que utilitzar? La Cris estava prenent una medicació contra la migranya i a Ponferrada se li van acabar les càpsul·les; com que no és un medicament corrent, a Ponferrada no en va trobar i va haver de trucar a Villafranca per demanar-lo. Però al Joan, que no volia ser menys, se li va inflar la cama dreta fet que ens va obligar a anar a les Urgències del poble on li van receptar un parell de cosetes. Vam aprofitar la visita a les Urgències per visitar l'església del poble.
En definitiva, un dia força tranquil, amb molt bon rotllo, i on la Cris va aprofitar per inaugurar les sessions de cures d'ampolles amb el Ben, un noi ded Chicago que portava tot l'any a Madrid fent ded professor d'anglès i que, abans de tornar als Estats Units va voler fer el Camino. Voslatres haguessiu fet el mateix que el Ben? 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada