Marxem d'Astorga amb la sensació d'haver estat a un oasi en mig del Camino i reconeixent que, probablement, parar a Astorga ha estat el millor que podíem fer pel nostre físic.
Surtim de nit (evidentment), per una carretera que ens ha de portar El Ganso que és on tenim previst esmorzar. El dia s'aixeca esplèndid darrera nostre i, malgrat que el camí va pujant lentament anunciant-nos la proximitat d'O Cebreiro. Quan deixem el primer poble que ens trobem, el camí passa a ser camí realment i es converteix en un tram maquíssim si, com en el nostre cas, la sortida del Sol et brinda els jocs de llum que vam poguer disfrutar.
El campanar de El Ganso ens anunciava que estàvem a l'epicentre de l'etapa i, per tant, era hora d'esmorzar. Sembla incomprensible com, en un poble tant petit, poden estar els dos únics bars paret per paret; nosaltres vam entrar al que té un jardinet a l'entrada (l'elecció no va ser difícil perquè l'altre estava tancat). El lloc és entranyable i curiós.
Malgrat tot, vam patir un moment de crisi; la disparitat de criteris entre alguns de nosaltres respecte el soroll fet a l'alberg d'Astorga pel matí va fer que la pressió puges uns quants bars....la pressió i el ritme perquè la Mitxi va començar a tirar com una animal i ens va tenir a tots amb la llengua fora fins arribar al destí.
Com no, a alguns ens va quedar temps per fer uns balls amb alguna cançó del Miguel Bosé de fons (què hi devien tirar al meu cafè amb llet?). L'arribada a Rabanal del Camino és lletjota. Transcorre al costat de la carretera per un camí que va al costat d'una valla, una altra vegada plena de creus fetes amb branquillons bastant tètriques i que, al meu parer, fan el Camino força desagradable.
La Mitxi i el Joan van passar de llarg, la Cristina va preferir no aturar-se, però la Betty i el Ge vam parar al Roure del Peregrino, roure centenari magnífic i enorme i que va fer que la Betty i jo gaudíssim d'un romàntic silenci.
Arribats a Rabanal del Camino, on ens esperaven la resta dels Penso positivo, ens vam trobar alguns dels nostres amics (el Matthias, els "militars" a qui evidentment vam saludar de passada deixant-los enrere) i vam decidir continuar amb el pla inicial d'arribar a Foncebadón. A Rabanal comença la pujada dura cap a la Cruz de Ferro, situada a dalt de tot del pic. Aquesta pujada comença per la carretera que abandonem ràpidament per seguir les indicacions camp a través.
Repeteixo, la pujada és dura, sobre tot després de 20 km, i malgrat que vam anar acompanyats per altres peregrins molt simpàtics, l'últim tram el vam fer solets. Val la pena gaudir dels paisatges, de l'esforç, i del repte. A nosaltres ens va acompanyar el risc constant de posar-se a ploure inmediatament; molt probablement això va fer que anèssim al "petardu al cul" tota la pujada i, fins i tot la Cris, vam pujar a ritme de creuer. Això va fer que fòssim els primers a a arribar a Foncebadón.Quin poble!!! Senyor quin poble!!! si no hi ha res de sa!!!
Repeteixo, la pujada és dura, sobre tot després de 20 km, i malgrat que vam anar acompanyats per altres peregrins molt simpàtics, l'últim tram el vam fer solets. Val la pena gaudir dels paisatges, de l'esforç, i del repte. A nosaltres ens va acompanyar el risc constant de posar-se a ploure inmediatament; molt probablement això va fer que anèssim al "petardu al cul" tota la pujada i, fins i tot la Cris, vam pujar a ritme de creuer. Això va fer que fòssim els primers a a arribar a Foncebadón.Quin poble!!! Senyor quin poble!!! si no hi ha res de sa!!!El primer que veiem són un munt de cases derruides; quan comencem a veure cases senceres veiem un gos amb el pel mig caigut (la Mitxi us farà el diagnòstic corresponent, no només en quant a la malatia, sinó també en quant al patiment que deu haver patit l'animal al llarg de la seva vida). Arribem a l'alberg privat que hi ha al mig del poble. Ens el mirem. Ens ho pensem. Ens indiquen que el Parroquial està més amunt.
Uns peregrins que s'esperen a l'entrada ens indiquen que no obren fins les dues (però si són quarts de dotze!!!). Tornem al privat (allí obren abans però no són massa amables amb nosatres). Necessitem parar per pensar fredament, analitzar pros i contres,....., com diria Matias Prats: "Pero esto qué es!!!!"
Ens decidim que si hem de morir, més val morir en un lloc públic que en un lloc privat (per allò de la Responsabilitat Civil de l'Administraciói altres temes legals que deconeixem). Comença a ploure i cridem a l'alberguero per advertir-lo que plou i que si ens pot deixar posar sota cobert: "Os he dicho que me avisarais si llovía!"; "pos eso!!!" diem nosaltres. Ens deixen passar a la capelleta del darrera de l'alberg i continuem la tertúlia amb els companys de Girona, el Santiago i les noies que els acompanyaven.
A partir d'aquí, quasi res del que ens va passar és normal. Arriba la responsable de l'alberg i ens fan deixar les coses a l'entrada de l'alberg. Amb l'alberguista està l'alberquero,un home molt rudimentari de veu fosca i de maneres tosques que ens té a tots bastant acollonits...vaja, acollonits del tot; en fila restem tots a l'espera de que ens toqui donar les credencials. En aquell moment arriba un coreà xop fins dalt a qui li diu, de males maneres, que no pot entrar. Aquell coreà tira les coses al terra emprenyat. Jo marxo que encara rebré. Va arribant gent. Va arribant més gent. Ens ordenen que deixem les coses a la nostra llitera i continua apuntant nous peregrins. L'alberguero mira de fer-li entendre al coreà que no pot entrar fins que no estigui una mica més sec. El coreà, evidentment, no l'entén.
Li preguntem al senyor de la por que a quina hora podrem sortir. Aquell home ens comença (una altra vegada) amb la cançoneta que el Camino és per disfrutar-lo amb llum de dia iq eu no és correcte aixecar-se tant aviat (BLA, BLA, BLA) i més tòpics que comencen a posar de malhumor a tots els peregrins (motín a la vista!). Arriba la jefa: "alguien tiene dos literas!"...i comença a comptar lliteres i persones. 1, 2, 3..."a ver esta litera de quien és?"...1, 2, 3....la gent ens estàvem començant a emprenyar més que ella (tasca difícil, per cert). El Joan, ex-Oficial Major de la Cambra de Comerç de Tarragona i persona avessada a treballar amb números i llistats fets en paper (les noves tecnologies li han arribat un pél tard), estira el coll per damunt de les espatlles de la senyora (ai, ai, ai com se giri la senyora i el pilli...). "Perdone tiene dos 18".-Como!?!?"-"Que tiene dos 18 y por eso le falta una litera". La mare que la va.....(io penso positivo...). La tia ens estava fotent una bronca de collons i la que s'havia equivocat era ella!!!!
A partir d'aquí tot es va normalitzar. Els alberguistes van baixar dues marxes i tot va ser molt més normal, o no. Els alberguistes ens van dir que era Festa Major a Foncebadón (si no em fallen els números era el 22 de juliol) i que, per celebrar-ho, hi havia Misa i després sopar i que, evidentment estàvem convidats com a il·lustres peregrins. Vam anar a dinar a l'hostal de l'entrada del poble i després, tardet, vam tornar a l'alberg per descansar. A l'hora de la Misa, el Joan hi va anar i ens vam quedar la Mitxi, la Betty, la Cris i jo a l'habitació amb el noi coreà que havia arribat xop. L'Unw.
L'Unw ens va explicar que era un Coreà del Sud que estava fent el Camino gràcies al llibre de l'humorista alemany Hape Kerkeling, traduït al coreà i que havia provocat que Corea fos els país asiàtic que més gent portava al Camino. Ens va explicar que estudiava medicina, que li agradava molt el que estava veient i que li encantava conèixer gent, el país i les sensacions del Camino. Vam estar una bona estona parlant amb ell i, com que evidentment les seves nocions de castellà eren nul·les, ens vam convertir en amfitrions a Foncebadón de l'Unw...i a partir d'aquí, l'Unw va ser una persona especial per a nosaltres (especialment per a mi).
El sopar va estar força bé. Truita de patata, empanada gallega de llangonissa i de tonyina, pseudo fantes i pseudococacoles...Fantàstic! La veritat és que ens van tractar la mar de bé. Tots els companys de l'alberg estàvem allà i d'altres també. El dia acabava aquí, un dia que recordarem per la magnífica etapa i per la curiosa experiència de dormir a Foncebadón.
Per cert, crec que ara ho tornaríem a fer!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada