Aquesta és la història d'uns inconscients tarragonins que, després de moltes vegades dient que ens agradaria fer el Camino de Santiago... va, i ens decidim a fer-lo!La història la vam començar quatre: la Betty (=Patito 3), la Cristina (= Patito 1), la Mitxi (=Patito 2) i un servidor que es diu Gerard (=Mamá Patito). A partir de Logronyo se'ns va unir el Joan (=Àvia Patito=Johnny)). Era l'any 2006.
Evidentment no ens vam entrenar i, excepte el Gerard, la resta no practicàvem esport ni res....però estàvem absolutament preparats per al què ens esperava! (que no sabíem ben bé què era).
El Camino ens ha atrapat i nosaltres us volem explicar per què. Per què uns inconscients com nosaltres, que portem una vida convencional, amb uns gustos força normals, que podríem haver escollit qualsevol altre objectiu (anar de creuer, a que ens fessin uns massatges, etc), ens estem esforçant any rera any en coincidir una setmana de vacances per a caminar junts desenes de kilòmetres i kilòmetres dia rera dia, superant lesions, esgotament, altes temperatures i mosquits (i algun malhumor)?
Potser trobareu algun consell, o què vam fer nosaltres, o a quin alberg vam anar, a on vam dinar...el Joan sempre diu que s'ha d'anar a menjar allà on hi ha gent encara que no surti a les guies (aquest és el millor consell, feu-li cas).
Mira. Feu el que vulgueu, segur que hi ha una opció millor que la nostra, però si nosaltres us diem que l'hem cagat, el nostre consell seria que no la cagueu vosaltres també! Per acabar, aquest blog no pretén res. Només que el nostre Camino quedi plasmat al món. Esperem que us agradi, que us ho passeu bé llegint-lo i si us animeu, ens podeu enviar els vostres comentaris i les vostres experiències.
