Últim dia. Com cantava l'Albert Pla: "I aquí s'acaba el que es donava..." Abans de començar aquesta última entrada, he de justificar un petit canvi en el criteri de les entrades per aquest últim dia: per qüestions òbvies d'espai, i de capacitat de resum, he decidit dividir aquest últim dia de Camino entre el que és, estrictament, l'etapa i tota la resta.
Les sensacions són molt extranyes. Les persones ens acostumem a rutines (si, si, a rutines, a monotonia, qui ho negui no me'l creuré), a repetir uns hàbits i unes costums que ens donen seguretat, que ens tranquilitzen, que ens permet estar localitzables,...rutines que, en el cas del Camino, són aixecar-se molt aviat, deixar l'alberg net, baixar al carrer, foto, etc, etc com ja sabeu (o ja haurieu de saber).
Kilòmetre 10. El kilòmetre 10 romandrà a la nostra memòria durant molt de temps. Deixeu que em posi trascendental i místic (sense que serveixi de precedent). La realitat del Camino és que és un repte des de dues vessants: el personal (repte físic, mental, espiritual, entre molts d'altres), i el col·lectiu (en els casos que el facin en grup). Per a nosaltres, fer el Camino junts era (i és) la raó de fer-lo, el motiu. Segurament, si la Cristina no hagués pogut agafar el tren 12 dies enrere, no l'hagués agafat ningú. Aquest repte col·lectiu es manifesta, moltes vegades davant les adversitats i, el kilòmetre 10, just en el kilòmetre 10, se'ns va presentar la dificultat més dura de tota la nostra peregrinació...en forma d'accident.
Arribem al semàfor que t'introdueix al casc antic de Santiago. Coma bons professionals ens treiem els xubasqueros perquè ja no plou i ens posem guapos perquè l'ocasió s'ho mereix. Això s'està acabant. Seguim les senyals com podem perquè en algun tram anem tant despistats que dubtem de si seguim el Camino correctament. Anem pujada amunt pel carrer marcat fins que, veiem que el carrer se'ns obre a una plaça que queda darrera de la Catedaral que se'ns presenta de cul (és una metàfora, eh!) davant nostre. No ens ho podem creure, després de quatre anys, qusi 800 kilòmetres de plaer, de diversió, de unitat, de felicitat, estem a 100 metres de finalitzar el nostre repte. Hem de sguir cap a un túnel per on hi baixen unes escales que ens condueixen, definitivament a la Plaça de l'Obradoiro.
Les sensacions són molt extranyes. Les persones ens acostumem a rutines (si, si, a rutines, a monotonia, qui ho negui no me'l creuré), a repetir uns hàbits i unes costums que ens donen seguretat, que ens tranquilitzen, que ens permet estar localitzables,...rutines que, en el cas del Camino, són aixecar-se molt aviat, deixar l'alberg net, baixar al carrer, foto, etc, etc com ja sabeu (o ja haurieu de saber).La nit no havia estat tranquila precisament i, en alguns de nosaltres, la son era més intensa que altres dies. Vam decidir alterar l'horari habitual i sortir una horeta més tard, que ve a ser el mateix que dir que ens vam donar el luxe de dormir una hora més. No calia patir per trobar lloc a cap alberg, ni per anar a dinar, ni res de res; a més, la credencial ens era igual tenir-la a les 12 que a les 4.
Així, sense complexes vam començar a caminar des de l'hotel de 5 estrelles que va ser l'últim alberg del nostre Camino. Per dins d'Arca do Pino vas a buscar, de nou, el camí que abandones abans d'entrar a la localitat galega i que, de nou, recupera les zones frondoses de vegetació, els ambients humits, i el nostre ritme infernal malgrat la relaxació (maleïda relaxació). La nostra intenció era esmorzar a Monte do Gozo amb l'esperança que el dia s'aixequés clar i poder gaudir veient Santiago als nostres peus. La cosa no pintava massa bé, però el Penso Positivo, si volem veure Santiago als nostres peus, la veiem, i punt!
El camí no és relaxant precisament. Les pujades i baixades se succeeixen i, malgrat que el paisatge és molt bonic, les cames han de treballar com en un dia normal. La boira no se n'anava (a que no veiem Santiago!). Aquest fet provocava moments espantosament curiosos com anar caminant per dins del bosc i, de sobte, començar a sentir un soroll abominable. No us espanteu! El que passa és que el Camino transcorre pel costat de l'aeroport de Santiago i, la boira més el soroll dels avions aterrant o despegant (no ho sabem però tant i fa) doncs feia que ja dubtèssim de si eren avions, meigas, la Maria i la Deta que ja l'estaven liant a dalt de l'avió o "els militars" que ens estaven atacant per evitar que arribèssim abans que ells. El bon humor regnava per totes les bandes. Els kilòmetres queien un rera l'altre i res ens podia parar. 16, 15, 14...això s'acaba....13, 12,11...quina tristor...10. 10!
Kilòmetre 10. El kilòmetre 10 romandrà a la nostra memòria durant molt de temps. Deixeu que em posi trascendental i místic (sense que serveixi de precedent). La realitat del Camino és que és un repte des de dues vessants: el personal (repte físic, mental, espiritual, entre molts d'altres), i el col·lectiu (en els casos que el facin en grup). Per a nosaltres, fer el Camino junts era (i és) la raó de fer-lo, el motiu. Segurament, si la Cristina no hagués pogut agafar el tren 12 dies enrere, no l'hagués agafat ningú. Aquest repte col·lectiu es manifesta, moltes vegades davant les adversitats i, el kilòmetre 10, just en el kilòmetre 10, se'ns va presentar la dificultat més dura de tota la nostra peregrinació...en forma d'accident.Plàcidament caminant anàvem. Quan passes la marca que anuncia que queden 10 km, es passa per un poblet. Es gira a l'esquerra i, a l'alçada d'un rierol, es gira a la dreta i es passa al costat d'una varana de fusta. De sobte, la Betty ensopega i cau violentament contra el terra sense temps de poder posar les mans i evitar picar amb la cara a terra (maleïda relaxació). Es queda per uns instants quieta a terra, inmòbil; nosaltres no sabem què dir, què fer. Tres segons i la Cris i jo ens acotxem per ajudar-la a incorporar-se. Te un tallet just a on es recolza el pont de les ulleres i el que sembla un cop als pòmuls. Plora. L'ajudem a aixecar-se i ens la portem a un petit marge de pedra per a curar-la. Amb el dòping sempre portem material de primers auxilis (la farmàcia i l'infermeria s'han de notar), cosa que heu de fer vosaltres també, i la Cris es disposa a curar-li la ferida física. A la vegada, el Joan se'n va a buscar gel allà on sigui. A la vegada, em quedo al costat de la Betty i li dono la mà.
Els peregrins passen pel costat nostre conscients que ens ha succeït alguna cosa, però cap s'atura per si necessitem res, cosa comprensible perquè anàvem en grup. Plora. La Mitxi intenta animar-la. La Cris li neteja la ferida i li posa uns punts de paper per ajudar a tancar el tall. Les ulleres han quedat completament ratllades. Arriba el Joan amb el gel i se'l posa una mica a la cara però, com passa amb aquestes coses, la sensació no és molt agradable. No sabríem cap de nosaltres quant de temps vam estar parats per culpa del maleït accident; el que estava clar és que, malgrat que segur que la Betty hagués desitjat un altre final pel seu, pel nostre Camino, amb el temps la sensació que ens ha quedat (a part de que també vam fer Penso Positivo) és que aquell final ens va unir moltíssim (excepte per alguna interferència que us explicaré més endavant, i que segur que la Cris pot explicar millor que jo).
Sigui com sigui, el que ha quedat clar és que només ens quedaven 10 kilòmetres pel final del nostre Camino i els volíem viure intensament. L'accident va provocar uns minuts de silenci entre nosaltres però poc a poc, la Cris i la Mitxi van anar fent que la Betty s'animés una mica. L'objectiu ara era poder veure Santiago des del Monte do Gozo.
La boira continuava present i no semblava pas que aquest objectiu el poguèssim acomplir (però si nosaltres ens vam proposar veure Santiago des del Monte do Gozo, ho havíem de fer i punt). Fins arribar a aquesta mítica fita per als peregrins el Camino és força bo, passant per alguna urbanització, pel costat de la televisió de Galícia,...la quantitat de peregrins és ja considerable. Davant i darrera nostre comptem per decenes els grups de peregrins que es disposen a arribar amb nosaltres a Santiago. Poc a poc, anem sent conscients que això s'acaba i que ni l'accident serà capaç de viure aquest kilòmetres amb alegria i satisfacció.
Per fi arribem al Monte do Gozo on ens disposàvem a esmorzar, però, incomprensiblement, només vam ser capaços de veure un xiringuito i un petit bar on, evidentment, tots els peregrins paraven a esmorzar. Ens vam fer una foto, li vam fer una foto a un peregrí solitari i, després de saludar a dos boxers que estaven al portal d'una casa vam decidir continuar i esmorzar més endavant. Per algun motiu que no recordo (segurament per apretar-me bé els cordons de les meves bambes), el Joan, la Cris, la Betty i la Mitxi em van agafar uns metres d'avantatge. Això no em preocupava perquè en algun moment es pararien i entraríem junts a Santiago. I va ser així, més o menys.
Els peregrins passen pel costat nostre conscients que ens ha succeït alguna cosa, però cap s'atura per si necessitem res, cosa comprensible perquè anàvem en grup. Plora. La Mitxi intenta animar-la. La Cris li neteja la ferida i li posa uns punts de paper per ajudar a tancar el tall. Les ulleres han quedat completament ratllades. Arriba el Joan amb el gel i se'l posa una mica a la cara però, com passa amb aquestes coses, la sensació no és molt agradable. No sabríem cap de nosaltres quant de temps vam estar parats per culpa del maleït accident; el que estava clar és que, malgrat que segur que la Betty hagués desitjat un altre final pel seu, pel nostre Camino, amb el temps la sensació que ens ha quedat (a part de que també vam fer Penso Positivo) és que aquell final ens va unir moltíssim (excepte per alguna interferència que us explicaré més endavant, i que segur que la Cris pot explicar millor que jo).Sigui com sigui, el que ha quedat clar és que només ens quedaven 10 kilòmetres pel final del nostre Camino i els volíem viure intensament. L'accident va provocar uns minuts de silenci entre nosaltres però poc a poc, la Cris i la Mitxi van anar fent que la Betty s'animés una mica. L'objectiu ara era poder veure Santiago des del Monte do Gozo.
La boira continuava present i no semblava pas que aquest objectiu el poguèssim acomplir (però si nosaltres ens vam proposar veure Santiago des del Monte do Gozo, ho havíem de fer i punt). Fins arribar a aquesta mítica fita per als peregrins el Camino és força bo, passant per alguna urbanització, pel costat de la televisió de Galícia,...la quantitat de peregrins és ja considerable. Davant i darrera nostre comptem per decenes els grups de peregrins que es disposen a arribar amb nosaltres a Santiago. Poc a poc, anem sent conscients que això s'acaba i que ni l'accident serà capaç de viure aquest kilòmetres amb alegria i satisfacció.
Per fi arribem al Monte do Gozo on ens disposàvem a esmorzar, però, incomprensiblement, només vam ser capaços de veure un xiringuito i un petit bar on, evidentment, tots els peregrins paraven a esmorzar. Ens vam fer una foto, li vam fer una foto a un peregrí solitari i, després de saludar a dos boxers que estaven al portal d'una casa vam decidir continuar i esmorzar més endavant. Per algun motiu que no recordo (segurament per apretar-me bé els cordons de les meves bambes), el Joan, la Cris, la Betty i la Mitxi em van agafar uns metres d'avantatge. Això no em preocupava perquè en algun moment es pararien i entraríem junts a Santiago. I va ser així, més o menys. Tirem enrera. Recordeu els dos que ens van fer la foto al restaurant d'Arca do Pino? Doncs resulta que ens el trobem just en aquest punt. La meva vista és privilegiada. És evident que saben que els estem agafant i s'aturen. Passen totes tres i el Joan. Els hi deixen uns metres i tornen a tirar. Les avancen. Passats uns metres es tornen a aturar. El "guaperas" agafa el mòbil i fa veure que el truquen, o que truca ell. Passen totes tres i el Joan. Mirades. Passats uns metres tornen a tirar. Jo m'estic apropant. Passem una mena de pont pel costat de l'autovia que et dirigeix a l'entrada del polígon que hi ha abans de Santiago. Tothom continua caminant, uns davant i jo darrera. Aquells dos continuen amb el joc fins que algú es decideix a parar a esperar-me (hombre!). Vet aquí que aquells alenteixen el pas. Per la mort de Déu! Seguim pel polígon on ens decidim a canviar de vorera per fer-nos la foto al cartell de Santiago de Compostel·la.
Sembla que aquells dos s'han decidit a seguir endavant i nosaltres parem a esmorzar, i per tornar a netejar la ferida de la Betty. I així ho fem, i al primer bar que veiem a la vorera de la dreta parem per esmorzar. Com sempre, cafè amb llet, croasants, alguna cosa de xocolata i Cola Cao per la Mitxi. A pesar del recent accident, crec que ningú de nosaltres volia acabar aquell esmorzar; fer-ho suposava començar el veritable final del nostre Camino. Estàvem ja a Santiago, i la sort estava ja decidida.
Finalment ens decidim a tirar una vegada el Joan ha aconseguit parlar amb la Deta (la seva dona=ma mare) i la Maria (la seva cunyada=la meva tieta). Comença el final.
Tots anem lentament, amb bon humor, imaginant-nos l'entrada a la plaça de la Catedral, mirant a l'horitzó per si la veiem. Comença a ploviscar. Parem. Alguns ens posem els xubasqueros; d'altres passen perquè són uns pregrinos ja curtits davant de les adversitats. La gent de Santiago passa de nosaltres. Devem ser tants els peregrins que cada dia arribem a Santiago que ja formem part del paisatge; però nosaltres no èrem qualsevol, som els Penso Positivo!! Continuem sota la pluja, res ens pot aturar. Poc a poc ens adonem que ens apropem al centre de Santiago, la zona universitària s'intueix a mà esquerra al costat d'un preciós parc ple d'herba. Però no ens podem distreure, volem arribar a la nostra "misa del peregrino" i anem a contrarrellotge. Ja veiem la catedral al fons; com a mínim ens queda un kilòmetre: l'últim kilòmetre. Sembla que aquells dos s'han decidit a seguir endavant i nosaltres parem a esmorzar, i per tornar a netejar la ferida de la Betty. I així ho fem, i al primer bar que veiem a la vorera de la dreta parem per esmorzar. Com sempre, cafè amb llet, croasants, alguna cosa de xocolata i Cola Cao per la Mitxi. A pesar del recent accident, crec que ningú de nosaltres volia acabar aquell esmorzar; fer-ho suposava començar el veritable final del nostre Camino. Estàvem ja a Santiago, i la sort estava ja decidida.Finalment ens decidim a tirar una vegada el Joan ha aconseguit parlar amb la Deta (la seva dona=ma mare) i la Maria (la seva cunyada=la meva tieta). Comença el final.
Arribem al semàfor que t'introdueix al casc antic de Santiago. Coma bons professionals ens treiem els xubasqueros perquè ja no plou i ens posem guapos perquè l'ocasió s'ho mereix. Això s'està acabant. Seguim les senyals com podem perquè en algun tram anem tant despistats que dubtem de si seguim el Camino correctament. Anem pujada amunt pel carrer marcat fins que, veiem que el carrer se'ns obre a una plaça que queda darrera de la Catedaral que se'ns presenta de cul (és una metàfora, eh!) davant nostre. No ens ho podem creure, després de quatre anys, qusi 800 kilòmetres de plaer, de diversió, de unitat, de felicitat, estem a 100 metres de finalitzar el nostre repte. Hem de sguir cap a un túnel per on hi baixen unes escales que ens condueixen, definitivament a la Plaça de l'Obradoiro.I com no podia ser d'una altra manera, hi arribem amb molta alegria perquè el poble de Santiago, fidels seguidors nostres, ens van rebre amb dues bandes de música que van començar a tocar alegrement davant la nostra arribada...i nosaltres, generosos en els esforços i agraïts per la rebuda, vam començar a ballar al ritme d'aquestes bandes que ens esperavena cop de trombó i tambor (recordeu que el Bruce Springsteen tocava dos dies després a Santiago gràcies a les nostres gestions; com a mínim ens mereixíem una rebuda digna). Fotos, saludem a l'Unw que ja estava a dalt de les escales de la Catedral, més fotos, companys de viatge que ens saluden i ens feliciten, video,... i la Maria i la Deta? més fotos, abraçades...on són...com les grans estrelles, encara no havien arribat a la plaça. La veritat però, és que no van trigar gaire i pocs minuts després vam poder saludar-les, molt emocionats (especialment el Joan) i van poder ser testimònies privilegiades de la nostra arribada a Santiago, del final del nostre somni, de l'inici d'altres històries.
I aquí ens teniu (crec que aquesta foto ens la va fer el Miki, un peregrí ciclista de Tarragona, àrbitre de bàsket i que coneixem des de petit). Aquesta és la primera foto junts amb el camino de Santiago acabat. Estem rient...quin millor final es pot demanar?
I aquí ens teniu (crec que aquesta foto ens la va fer el Miki, un peregrí ciclista de Tarragona, àrbitre de bàsket i que coneixem des de petit). Aquesta és la primera foto junts amb el camino de Santiago acabat. Estem rient...quin millor final es pot demanar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada