A l'entrada de l'alberg/pavelló, ens vam trobar amb un guarda sevillà (a l'alberg de Logronyo un guarda sevillà!) que el primer que ens respon quan li diem que som de Tarragona és: "Catalanes! Vosotros habláis polaco!". La veritat és que ho va dir amb molta gràcia, però alguna cosa ja feia presagiar que aquest cap de setmana de Camino ens depararia moltes sorpreses.
Aquesta etapa va ser una encerrona; bé, de fet l'encerrona ens la vam fer nosaltres mateixos. Sortir de Logronyo no és massa bonic excepte per l'empedrat del carrer amb les fletxes que li dona certa gràcia. Les afores de la ciutat, però, són força agradables.
Es passa per un parc amb un llac enorme i fantàstic; aquest és el típic parc ple de camins i caminets ideals per a sortir a passejar o a practicar algun esport. Si a més, t'espera una etapa llarga i dura, doncs fa que els primers quilòmetres te'ls prenguis d'una altra manera.
No sé què pensareu vosaltres però caminar entre vinyes és molt agradable, especialment si vas acompanyat d'algú com la Betty que com a bona mig-enòloga, t'explica algunes curiositats del paisatge, de les varietats plantades, de la forma d'emparrat, etc.
Tornem al tema de l'encerrona si us sembla; fins a Nájera vam anar bastant bé, fins i tot diria que d'una manera insultant. Però saps allò que parem, fent un gazpacho, i esperant a la Mitxi que va anar a comprar Feldene Flas (patrocinador oficial del nostre Camino juntament amb l'ibuprofè, Quechua, Kit-Kat, etc; els teniu sota l'índex) vam decidir allargar fins a Azofra per intentar avançar en dos dies tres etapes (il·lusos un cop més. Quan arribem a Santiago ho continuarem sent!).
El raonament va ser que si caminàvem aquests 6 km, l'endemà podíem fer una altra etapa d'igual quilometratge i així en dos dies fèiem tres etapes. A QUÈ!! QUE NO?!?!
13 hores del migdia. Un sol de justícia. 6 km de patejada és el que ens plantejàvem fer, o el que és igual, 1 hora de patejada en els millors dels casos, anant a 6km per hora que només ho hem fet quan el ginseng del Joan ha fet l'efecte que s'esperava i es posava a tirar...
El tema és que decidim caminar aquests 6 km fins a Azofra. Al sortir de Nájera una pujada que t'hi cagues (que és per fotre una moció de censura, fins i tot, al repartidor de pizzes de Nájera). Però que t'hi cagues, eh! Un paisatge desèrtic... Jo crec que les escenes del desert de "Los 10 Mandamientos" es devien rodar aquí. Fregits, consumits, erem uns peregrins que ho havíem perdut tot... Quan vam arribar a Azofra, però, l'esperit del Camino va fer que tots somriguèssim a la foto (menys la Betty que era qui la feia i no calia que dissimulés). La veritat és que rèiem perquè encara no sabíem que havíem de creuar tot el poble per arribar a l'alberg; en aquell moment 500 metres eren com una paret del K-2 per a nosaltres.
Això sí, l'albeg d'Azofra està en el Top 3, de moment, segons el meu rànking. Aquella piscineta que té on pots posar els peus en remull i refrescar-los és com un oasi al mig del Sahara. Els dits dels nostres peus es van estirar com volent sortir de les cavitats on fa dècades que es troben atrapats, buscant la llibertat en la fresca aigua de la piscineta de l'alberg d'Azofra. OoooOH!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada