Etapa 30 (II): Arca do Pino - Santiago de Compostel·la. 19 km

Segurament, i teniu raó, el més just hagués estat que l'Etapa 30 Capítol I no hagués acabat en les fotos de l'arribada, en la rebuda de la Deta i la Maria, sinó que hauria d'haver acabat amb la nostra Misa del Peregrino o, fins i tot, a la recollida de les nostres Compostel·lanes. I teniu raó. Però és que tenia tantes ganes de que poguessiu intentar sentir el que vam sentir nosaltres, que no vaig voler esperar més. Per tant, ara em veig amb l'obligació de continuar explicant-vos les nostres peripècies, una vegada havíem acabat la nostra peregrinació, el nostre Camino de Santiago. Perquè havíem acabat de caminar, però no de fer les nostres trastades. Vam poder fer-nos fotos amb el Paulus, un dels coreans que havíem conegut i que ens va dir que després de la Misa se n'anava cap a Fàtima, vam saludar a d'altres companys i, com no....

...recordeu aquells dos que arribant a Santiago anaven tontejant amb les tres gràcies? Si, Si! Els que feien veure que parlaven per mòbil! Doncs com que van arribar abans quie nosaltres, ens estaven esperant...bé, perdoneu, les estaven esperant. Va ser veure-les i començar a rondar per allí mentre nosaltres ens abraçàvem i ens petonejàvem. El "guaperas" es va apropar a la Cris i van estar parlant fins que un servidor (i ja m'ha quedat clar que equivocadament!) li vaig dir a la Cris que ens fèiem una foto de grup. La betty diu que li vaig tallar el rotllo...jo penso que no, però accepto la possibilitat. El Joan no es va enterar de res de tot això.

Mentre el Joan estava emocionat amb la Deta i la Maria, i les tres gràcies estaven pendent de temes més trascendentals que la Misa del Peregrino (dixit "el guaperas" i el seu amic), un servidor es va informar que ens quedaven 5 minuts per entrar per la porta lateral de la Catedral i poder estar a la nostra Misa del Peregrino. Vaig avisar a tothom i ràpidament ens vam dirigir a la Porta que hi ha abans de baixar cap a la Plaça de l'Obradoiro, per on havíem arribat; i ens va anar d'un pél perquè la porta es va tancar darrera nostre.

Vam decidir que ens quedaríem allí mateix; estàvem a un extrem de la nau transversal i un senyor ens va dir que des d'allí veure el Botafumeiro era realment impactant (i tenia raó). Quan vam arribar, el mossèn estava llegint els origens dels peregrins que havien arribat i des d'on havien sortit. vam entendre que deia els que havien arribat des d'ahir després de la Misa fins aquell mateix matí. Per tant, a nosaltres no ens podien haver dit, a no ser que la Deta i la Maria, o algun responsable de les bandes de música que ens havien rebut hagués anat corrent a on s'entreguen les Compostel·lanes per avisar de la nostra arribada.

La nostra Misa del Peregrino va ser molt emocionant; no és que siguem especialment religiosos (vaja, de fet, diria que excepte el Joan i la Cris, la resta passem bastant), però tots vam estar molt sensibles durant la Missa, i especialment quan el Botafumeiro va iniciar la seva benedicció. Aquest acte va anar precedit d'una brometa del capellà oficiant: va dir que aquell dia el Botafumeiro no funcionaria davant l'estupefacció de l'audiència...i nostra. Ràpidament, el capellà va veure perillar la seva vida i va explicar que er a una bromo i el significat del Botafumeiro. Un uf general es va sentir i, amb l'espectació de tothom, aquella mena d'olla plena d'incens va començar a balancejar-se, ara a la dreta, ara a l'esquerra, cada vegada més alt gràcies a l'impuls d'uns senyors que estiren d'una imponent corda.

Jo crec que mentre el Botafumeiro ballava davant nostre, cap de nosaltres va poder contenir els suspirs d'emoció i de felicitat. Veure com el Botafumeiro s'apropa a tota velocitat cap a un, i com s'eleva violentament, i com es llança contra l'altra cantó a la mateixa velocitat, just havent arribat a Santiago és una vivència intensíssima. Allò ens deia que per fi, o malauradament (com vulgueu), de forma ofical el Camino acabava allí. I aquell moment, cadascú de nosaltres el recordarà, a la seva manera, però no l'oblidarà mai.

Amb el Botafumeiro s'acaba la Misa i, després de les fotos pertinents, vam anar a buscar la Compostel·lana. La Deta i la Maria ens van indicar molt clarament cap a on havíem d'anar. Al cap d'una estona trobàvem el lloc on donen la Compostel·lana (no té pèrdua). El gran tema és: què diem: per motius religiosos o no?Ens havien dit que si no dius que fas el Camino per motius religiosos no et donen la Compostel·lana autèntica sinó que et donen un paper menor conforme has fet el Camino. Clar, què dèiem perquè això ens feia una mica de ràbia. De fet, jo havia dit, fins i tot, que la Compostel·lana m'era igual tenir-la o no. Fent cua a les escales, en parlàvem i, quan vam arribar al primer pis i ens va tocar, tots vam anar amb cara de bons nens almostrador. Allà et fan omplir un formulari on pots marcar: Motius religiosos, Motius religiosos o altres, i altres. Clar, tots vam preguntar-lia l voluntari que amb què no et donaven la Compostel·lana i, per tant, com que l'opció 2 també et dona la certificació, la majoria vam triar aquella opció. Però el que no sabíem és que a la credencial, el nom te'l posen en llatí.

Tots ens vam poder fer una foto amb la Compostel·lana. Tots somrient, tots feliços, tots amb el testimoni de la Maria. Feina feta, ens tocava dinar. El nostre objectiu era fer una mariscada (heu de tenir en compte les penúries que havíem passat eh) però la veritat és que, malgrat que hi havia un munt de llocs on tenien el marisc a l'aparador, això no ens va fer gaire gràcia i vam acabar entrant a un restaurant del mateix acarrer d'on s'aconsegueix la Compostel·lana (i seguint la tradició, el primer que havíem vist i quen ens havia agradata a tots).

Però un "rau-rau" em corria per l'estòmac. Com tots ja sabeu, la conexió Corea del Sud-Tarragona s'havia solidificat molt durant les últimes etapes i, així, dins meu corria un cert desasossec per no poder acomiadar-me, com calia (i com ens mereixíem) del meu gran amic Unw. Però el Camino té aquestes coses, i la casualitat va fer que abans d'entrar al restaurant ens el trobèssim, a ell, i al company de la camisa planxada. Ens vam saludar efusivament, vam parlar molta estona, la Maria també va comunicar-se amb ells,...el noi de la camisa planxada ens va regalar uns ninotets (en el cas de la Betty i meu, eren un noi i una noia vestit amb el tratge tradicional coreà de les aprelles que es casen)...però l'Unw va detectar que alguna cosa no anava bé.

La Betty estava lleugerament fora del grup, amagada darrera d'unes ulleres de Sol que li tapaven el cop de la cara, avergonyida. L'Unw es va posar seriós, i es va interessar per ella, però va ser prudent i no va voler forçar-la a donar la cara. L'Unw és una molt bona persona. Arribava l'hora de dir-se adéu, potser per sempre. Ens vam abraçar, i l'abraçada que ens vam fer amb l'Unw, va ser la de dues persones que, malgrat tot, seríem amics per sempre. I per mi ho és. Emocionat jo, i emocionat ell, vam decidir donar-nos l'esquena i seguir cadascú per la seva banda. Abans, ell ens va saludar a la manera oriental amb un munt d'arrugues a la barbeta; jo el vaig saludar amb una picor als ulls que vaig intentar dissimular com vaig poder. Ell l'endemà tornava a arrencar cap a Finisterre; nosaltres ens quedaríem un parell de dies més a Santiago, però segur (i és un desig) que algun dia els nostres camins es tornaran a trobar.

El dinar va ser fantàstic; amb la companyia de la Deta i la Maria vam començar a recordar moments del nostre Camino, vam riure, vam descriure, va començar el post-Camino. Teniem habitació reservada a l'Hotel Miradoiro de Belvis; relativament a prop de la Catedral, i amb unes instal·lacions realment confortables amb vistes al Seminari de Santiago. Allà ens vam dutxar, vam descansar, i ens hi vam instal·lar per a passar-hi els dos propers dies. És per això que ens vam prendre les coses amb molta calma i com a autèntics turistes, durant aquells dies vam passejar, vam agafar el trenet turístic, però sobre tot sobre tot, vam menjar molt i bo.

Però no només la Deta i la Maria ens acompanyarien a Santiago, el David venia l'endemà al matí d'arribar nosaltres a Santiago, amb avió. La Mitxi el va anar a buiscar i, quan ens el vam trobar...alguna cosa no era normal en ell...mirem-s'ho bé no la caguem...ui, ui, ui...no veieu res diferent en ell...es broma. La veritat és que ja sabíem que al David, una vespa havia decidit deixar-li un recordatori al mig del front i se li havia posat la cara com un globus; i a més, a mesura que passaven les hores, la inflamació baixava cara avall.

Aquell dissabte el pla era, pel matí, anar amb temps a la Catedral per apoder visitar-la, pujar a veure l'apòstol Santiago i agafar un bon lloc per veure la Misa del peregrino. De fet, una de les coses que volíem sentir és dir que 5 peregrins de Tarragona havien arribat ahir...i vaja si ho vam sentir. Vam estar força estona esperant a que comences i vam matar el temps fent fotos al Botafumeiro i dient a la gent que els dos bancs primers eren per a nosaltres (en això, la Deta i la Maria eren unes cracks). Allà vam estar, vam ser anomenats: "4 peregrinos de Tarragona desde Saint-Jean i 1 de Los Arcos", iep! Aquests èrem nosaltres!!!

Una vegada ja ens havien anomenat, vam poder presenciar la Missa amb tranquilitat. De fet, però, com la del dia anterior res. Era la nostra Missa del Peregrino. I punt. Però de sobte, una cosa em va cridar l'atenció; la Missa estava oficiada pel mateix capellà que ahir, però l'acompanyaven una desena de capellans que havien fet el Camino (fins aquí tot normal), fins que, de sobte... de sobte...

Posem-nos en antecedents. Durant molts dies, a mitja etapa ens trobàvem un senyor que sempre anava solt (se li veia que era estranger), i sempre que l'adelantàvem el saludàvem: "Buen Camino!" I ell sempre ens responia amb un generós somriure, del que fan la gent que realment s'alegra de veure gent que, com noslatres, sempre riu. Els nostres buen caminos sempre eren amb un ampli somriure, però no tant com el d'aquest senyor. Sense donar-nos compte, sense dir-nos-ho, esperàvem trobar-nos aquest senyor, i si no ens el trobàvem, n0'èrem conscients. Doncs aquest home era un dels capellans que ajudaven a oficiar la Missa. Jo quan el vaig identificar els ho vaig dir a tots i, tots ens vam alegrar molt de veure'l.Vaig mantenir la vista clavada en ell i crec que ell ho va notar perquè també em va mirar....a mi o a la càmera...ara no ho sabria dir. Però la sorpresa va ser encara millo. Una vegada ala Missa va acabar, ens el vam trobar al costat de la Catedral i, com no, ens vam apropar tots 5 cap a ell....contentíssims de veure'ls....el vam saludar, ens va dir que era el mossès d'un poble de França(faré les gestions pertinents per saber de quin poble és), ens va dir que ens havia vist i que estava molt content de veure'ns (i nosaltres a ells)...la Mitxi es va emocionar! Tots ens vam emocionar! El Camino té aquestes coses: resulta que veus cada dia a una persona amb qui no hi parles, que només et saluda amb un gran somriure, amb un somriure de bondat infinita, i t'hi crees un vincle que et pot marcar més que els teus companys d'etapa. Per cert, en la foto de més amunt, el capellà en qüestió és el primer que està assegut a la dreta, i estic molt content de conservar-ne una foto.

La Betty i la Cris (o el que és el mateix, Farmàcia i Infermeria dels Penso Positivo) van persistir en portar el David a urgències; a més, la Josefina (Headquarters del Departament de Farmàcia dels Penso Positivo), via telefònica va aconseguir acollonir de tal manera al David que va decidir anar a urgències després de sopar un fantàstic pa amb tomàquet i embotiti a un lloc de Santiago que jo no recordo però que el Joan deu conservar meticulosament.

Capa urgències, doncs, la Betty, la Mitxi, el David i un servidor. Agafem el taxi i ens hi porta. Arribem. parlem amb el senyor de la finistreta; un home curt de talla, amb ulleres dobles i molt peculiar. Ens esperem drets; els lavabos fan una mala olor que se sent des de la sala d'espera. De quant en quant van sortint infermeres que criden als pacients. Tot normal. Bé, tot normal no (som els Penso Positivo, alguna cosa no pot ser normal). Hi ha una infermera que crida la nostra atenció. Per què? Fa de mal dir. No era com la resta; era més...era molt...era massa....(ai, ai, ai que m0'estic posant de peus a la galleda)...era com un...(has de ser valent!)...doncs resulta que era una infermera enorme, de maneres tosques, d'aparença poc delicada, i que automàticament (i qui ho negui menteix) vam desitjar que fos qui atengués al David. Amb bon criteri vam dir-li a la Betty que entrés a la consulta amb el David i que se la mirés a ella també.

Tornem a veure l'enfermera que entra a la cabina, agafa el micro amb sensibilitat malgrat aquells ditots i crida: "David Puig (ella va dir Puij), consulta 3"....Encara riem ara. La cara del david va canviar. Va passar de la seriositat a la resignació, de la inflamació al rubor...la betty no va poder evitar riure i, segons comenten, dins del passadís de les Urgències, van estar descollonant-se fins que van entrar a la consulta de "l'enferma terrible".

Nota: Farem un pacte: m'esperaré un temps a veure si la Betty explica què va passar allà dins, si no, ho faré jo amb les inexactituds que es produiran perquè la Mitxi i jo ens vam quedar fora.

La qüestió és que al David li van punxar un antistamínic que, poquet a poquet, li va fer l'efecte desitjat. Amb la tionteria ja era diumenge. i què pasava diumenge? Si recordeu, les nostres dates per acabar el Camino no eren gratuïtes. Per casualitats incomprensibles, per unes circumstàncies alienes a la nostra voluntat, hi ha hagut un aconteixement que, paral·lel al nostre peregrinatge, s'ha anat reproduïnt any rera any des del 2007. Si, si. Allò que nosaltres sabem, a on nosaltres sabem i que ningú ha sapigut fins que nosaltres no hem estat ben segurs que ja podien saber allò que només nosaltres sabíem. Al gra.

El dia 2 d'agost de 2009, dos dies després de la nostra triomfal arribada a Santiago, Bruce Springsteen feia el seu últim concert de la Gira Europea 2009 al Monte do Gozo. Nosaltres vam acoseguir que es bateges aquest concert com a "Caminodesantiagotgn Penso Positvo", però som tant humils que no vam voler que es publicités així aquest concert per no perjudicar a ningú.Vam celebrar aquella fita amb una inmensa, inacabable, extraodinària parrillada de carn; mai havíem vist tanta carn recent feta a sobre d'una taula i vam decidir que ens l'acabaríem tota. Impressionant!

Però nosaltres creiem que un esdeveniment com un concert del Bruce Springsteen que, gentilment, clausura el nostre Camino de Santiago és prou important com per a que aquest blog li reservi una entrada exclusivament per a ell.Aquí ja estem esperant el nostre vol. Tot havia acabat. O no?