Crec que no us havíem dit que els militars també van parar a Foncebadón. Un servidor va estar parlant amb el "pare militar" i ens va dir que aquesta etapa se la pendrien amb calma perquè a Ponferrada hi havia lloc de sobres i, per tant, es podia gaudir de l'espectacle que el Camino ens aniria deparant. Nosaltres, com que no fem res més que gaudir del Camino, vaig pensar que collonut. Les tres gràcies van pensar que aquell tio ens estava engatussant (tenen més mala llet o no tenen més mala llet?).
Vam sortir negre nit. Caminàvem amb els frontals (=al·lots) i la veritat és que malgrat el fred, el bon humor i les bromes feien que caminar fos molt fàcil. L'objectiu i gran atracció del dia: La Cruz de Ferro. D'ella ens separaven 2 kilometrets. A mesura que pujàvem muntanya amunt, el Sól anava sortint i feia que el cel agafés una tonalitat balva extraodinària. Tot i sentir que darrera nostre venia gent, el paisatge i les vistes ens deixaven prou extasiats com per a no còrrer.
Vam arribar a la Cruz de Ferro i, malgrat que no és l'arribada més glamurosa del món, les nostres sensacions és que començàvem el fi del Camino. La Cruz de Ferro va ser com una bofetada a la cara que ens deia: "Nois i noies, aprofiteu el temps que us queden pocs dies per acabar!". Darrera nostre venien el Santiago, el senyor de Girona, la nòia gallega i la vasca... Ens van fer fotos; nosaltres a ells, vam posar una enganxina dels Xiquets a la Cruz de Ferro, ...però de sobte dues siluetes es dibuixen en el camí d'arribada; un cert accent conegut per a nosaltres, un àgil caminar, diligent, veloç....efectivament: eren els militars! Nosaltres cinc i els nostres companys els vam saludar. Ells a nosaltres també. Van pujar la muntanya de pedres que eleva la Cruz....i van passar de llarg. Vam flipar tots. Ells s'ho van perdre, especialment el "fill militar" perquè era la primera vegada que feia el Camino i va passar per allí davant com si no hi hagués res.
Per cert, el dia anunciava inestabilitat i mig kilometre després de passar la Cruz de Ferro i haver fet una de les millors fotos del Camino, va començar a pluvisquejar. Toma, ara podrem estrenar els ponxos! (io penso positivo). Ja ens veus als cinc, amb major o menor dificultat embutint-nos en uns ponxos degudament comprats a Tarragona i que ens van ajudar a no acabar mullats com a pollastres. El Camino passada la Cruz de Ferro és fantàstic, xulíssim; vam passar pel costat d'unes tranquil·les vaques que la Mitxi va fotografiar minuciosament. I vam enfilar la baixada direcció Ponferrada amb més d'un patiment.
Patiment? No, patiment no en quant a pssar-s'ho malament (no, Cris i Joan?). Després d'un tram per carretera sota la pluja i la boira (mantenint les mesures de seguretat necessàries per a ser vistos pels cotxes que passaven) vam decidir agafar el camí, que anava pel costat de la carretera (de fet, la decisió ens la va donar una fletxa groga que nosaltres seguíem sempre). Es tracta d'un camí amb molta pedra suelta que, unida al fet que plovia i que el terra s'havia enfangat, feia que la baixada fos emocionant, divertida, tensa, satisfactòria (tots calificatius equivalents a "patiment").
La baixada acaba a un poblet força pintoresc on ens vam fer unes fotos i vam comentar la baixada, i l'avaçament que ens va fer un coreà (que no vam veure mai més), que de color taronja, anava a una velocitat qiue nosaltres vam decidir no agafar (no perquè no poguèssim, eh!).
Poc a poc el dia va anar aclarint-se. Les previsons del manel eren de Sól, i nosaltres, que no ho vam dubtar mai, vam veure com caminàvem en direcció a les clarianes. La pluja va para i ens vam poder treure els ponxos per tornar a semblar peregrinos i no bosses de la brossa caminants.
A partir d'aquest moment el Camino discorre sempre en lleugera baixada fins a Ponferrada. vam esmorzar a un bar que hi ha passat un pont i que tenen uns croasants enormes. A la ràdio sonava qui nosaltres sabem (fet que va satisfer moltíssim a la Mitxi). Passat el poble vam veure una imatge que ens va sorprendre. Hi havia un alberg que...atenció...tenia lliteres a l'aire lliure! Quin fred!!! La Betty es va posar molt contenta que decidíssim parar a Foncebadón. Mentre arribes a Ponferrada, els paisatges de vinya van dominant la nostra vista. L'arribada a Ponferrada és extranaya. Un veu Ponferrada allà mateix, però s'ha de donar una volta inmensa que crema bastant. Mentre fèiem aquesta volta, ens va avançar un noi que anava a una velocitat descomunal.
En aquest punt em veig obligat a per una parada per fer un aclariment: aquesta és la segona persona o grup de persones que ens avança alñ que, segons el meu parer, és una velocitat descomunal. No és que nosaltres anèssim poc a poc; com diu la Mitxi, jo crec que anàmvem més a ritme de 6 que de 5km/h, però la veritat és que aquest noi era una fletxa. Però tenia una explicació.
Estimats, estimades: a Ponferrada comença un nou Camino. Per què? El cas d'aquest noi és el primer d'un seguit d'expedients X que ens vam anar trobant. Aquest noi va arribar just abans que nosaltres a l'alberg de Ponferrada; va fer la cua davant nostre i quan arriba el moment de donar la credencial resulta que en portava 10!!! Si, si!! 10!! La
alberguista (que era de Vilafranca del Penedés) li va dir que fins que no estiguessin els 10 no podria entrar. No eren els 10, però alguns dels seus companys estaven fora de la cua, ben néts, ben macos, i sense haver començat.Mireu. Nosaltres mantenim que tothom pot fer el Camino que vulgui i més li convingui, però la nostra experiència és que, si no ets un peregrino corrent, vas en un grup quen us ho voleu prendre d'una altra manera, com a mínim guarda les formes perquè, el peregrino es collonut, però després de camniar quasi 30 km no s'està per hòsties.Quan vam arribar, l'Unw ja hi era. El vaig saludar en el meu anglès de tercer de l'Escola Oficial. aprovat fa dos anys. Torno amb la Cris i la Betty. Ens descalzem. De sobte, arriba un coreà amb bicicleta i remolc que, evidentment, no parlava anglès ni castellà. Amb un to de veu molt alt parla amb una senyora que era la responsable de l'alberg en aquell moment. Tothom flipant. Evidentment no s'entenen. El coreà de la bici veu l'Unw. El crida. L'Unw s'apropa. Li parla. L'Unw em mira. S'apropa i en anglès em diu que el coreà de la bici vol saber on pot deixar la bici. Li ho dic a la senyora. Aquesta em respon. Li dono la resposta a l'Unw en anglès i aquest al coreà de la bici (no em feu dir el dialecte si us plau). Total, que ja em veieu fent d'intèrpret entre dos corean i una alberguista a Ponferrada (Visca el Camino!). La Cris i jo també vam estar parlant amb una nòia força hippy de Barcelona a qui no vam veure més.
A Ponferrada, l'alberg disposa d'un munt d'habitacions. A on nosaltres estàvem eren habitacions de 4. Vam decidir que la Cris, la Betty i la Mitxi dormissin amb el Joan, i jo vaig dormir a l'habitació de davant (crec que tambè hi havia l'Unw però no vam coincidir). Les instal·lacions són molt bones i les dutxes estan netes. Visiteu Ponferrada, val la pena. Nosaltres vam dinar a una pizzeria que hi ha davant del castell, i vam dinar molt bé.
Per cert, els militars van arribar abans que nosaltres. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada