Astorga és un d'aquells noms màgics que tothom que ha fet, vol fer, o ha sentit parlar del Camino et comenta, et recomana, te'n parla. Astorga. El Bierzo. Per fi deixem enrera l'estepa castellana i torna el color verd. Astorga....quins massatges a Astorga!Sortim de San Martín del Camino pel pont que creua les muralles que, per cert, us recomanem que recorregueu. Era el quart dia de camniar; per tant, avui és el dia que les ingles de la Betty han de recordar-li que existeixen, i els genolls de la Mitxi haurien de petar en el moment que intueixin que ve una baixada. Què penseu? Es compliran els pronòstics?
Tot i que la primera part de l'etapa transcorre al costat d'una carretera, poc a poc nem entrant en terrenys més rurals i menys civilitzats. Una de les primeres fites de l'etapa és a Hospital de Órbigo on ens trobem (i ens parem, i ens fotografiem) al pont dels 19 arcs; personalment em va encantar i, sis umem que la llum i el moment del dia eren els idonis, la visita va valdre la pena. A més, vam tornar a veure pescadors de truites al riu.
Passat aquest gran moment del dia, vam caminar per zones de regadiu on vam poder veure grups de cigonyes menjantse el treball d'alguns agricultors, fins a arribar a Satibáñez de Valdeiglesias. No! Santibáñez de Valdeiglesias no és la capital de la comarca, ni el centre europeu de control cigonyes, ni un paradís fiscal (iep! això no ho sabem). Santibáñez de Valdeiglesias és el poble on vam decidir esmorzar.
El bar és....com ho diria...diria que no és un bar massa preocupat per a oferir el millor servei al peregrí, que deu ser la seva principal font d'ingressos. El seu assortiment de resposteria es limita a madalenes (que quan s'acaben, s'acaben) i tot i que els bocates semblaven bons, doncs no té massa pa. Ah! Tampoc hi ha Cola-Cao, element bàsic en l'alimentació matutina de la Mitxi. Aquest fet, més tots els altres, més la inestimable vocació de servei del seu amo van provocar "l'efecte rebote" de la Mitxi, la betty i la Cris que van decidir esmorzar pa amb nocilla al carrer. En canvi, el Joan i jo vam esmorzar sentats a taula un bon cafè amb llet i unes madalenetes i fruita (és que els homes som un uns simplons). El problema que té esmorzar separats és que quan vols gravar el lloc on has esmorzat, resulta que elles ja ho han fet abans amb la conseqüent bronca que això suposa.
A partir d'aquí comença un dels trams més macos. Al sortir del poble ens vam trobar unes granges de vaques amb vedelles petites ben a l'avast que, com no, Mitxi i Betty van gravar, tocar, alimentar, entre moltes altres trastades. Amb prou feines ens quedaven 10 km per arribar a Astorga i crec que tots ens vam trobar en un dels punts de forma físisca més òptims de tot el Camino.
Aquest fet no va ser passat per alt per quatre (vaja, tres) peregrins granadins, reconeguts a partir d'ara com "els militars" perquè dos dormien amb un sac de militar i el tercer anava amb samarretes de la Legión i altres símbols de dubtosa constitucionalitat. Bé, com us comentàvem, degut al nostre estat de forma, poc abans d'arribar a Astorga els vam avançar (primer la Cris i el Joan, després jo, i després Mitxi i Esther que anaven gravant i rient). Això no els devia sentar massa bé pel que podreu comprovar en successives etapes (je, je, je. fent amics, com sempre).
L'arribada a Astorga va ser molt emotiva. Just quan s'ha de començar a baixar un turonet, amb la Catedral d'Astorga al fons, hi ha una creu d'on vam començar a sentir una música de corneta. Era el Mathhias! Li vam demanar si us plau que ens toqués una cançó per a nosaltres, cosa que va fer i que nosaltres vam gravar. Va ser un moment molt entranyable i emocionant. Us l'oferim perquè el gaudiu com nosaltres el vam gaudir. No espatllaré el moment amb el comentari que van fer "els militars".
Després de pujar la infernal pujada que hi ha fins Astorga, vam decidir no quedar-nos al primer alberg i ana r a buscar l'alberg privat que hi ha davant de la Catedral i del que teníem excel·lents referències. Així, vam atravessar el mercat d'Astorga (para regocizo de la Betty) fins arribar a l'alberg. L'alberg està en el Top 3, sens dubte (quans en porto ja en el Top 3?). Un espai encantador per rentar la roba, unes dutxes perfectes i potser l'únic però és que l'habitació està una mica col·lapsada de lliteres.
Això si, pel mòdic preu de 10€, una japonesa ens va fer, als 5 (un rera l'altra, eh!), un massatge japonés de 45 minuts que, almenys en el meu cas, em va deixar com a nou. Jo crec que sense el massatge no hagués acabat igual de bé.Digueu-nos pregrinos pijos, però ho tornaríem a fer si fos necessari!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada