Amb l'experiència de l'any anterior, que vam començar amb una etapa de més de 30 km, vam decidir començar amb dues etapes d'uns 18 km per a què les nostres cames anessin agafant el to muscular correcte per als reptes que ens venien en uns dies. De sobte, ens havíem tornat responsables i previsors (no crec que els genolls de la Mitxi, o les ingles de la Betty hi tinguin res a veure). Alguna cosa havia canviat.
Com ja sabeu, el primer que vam fer quan vam arribar a El Burgo Ranero va ser anar a buscar una credencial per a la Cris. Ni als albergs, que estaven tancats, ni a l'església del poble en tenien i vam tenir que anar a un dels bars a demanar el segell per a les nostres credencials, i un tovalló de paper per a la Cris. Una vegada vam tenir aquest segell, vam veure que l'església també estava oberta i vam demanar que ens possessin el segell allí també.
Segellats, endressats, nets i sans vam fer les fotos de rigor per iniciar el gran repte que suposava caminar catorze dies. Evidentment, entendreu que no és tasca fàcil fer una foto digna (donat el nostre nivell) i, per tant, ens hi vam recrear. No cal dir que el nostre xou particular va ser gaudit per la senyora que viu davant mateix de l'església, amb el seu batín rosa i la reixa de ferro forjat típica dels pobles lleonesos, i sense cap mena de complexe pel fet de ser vista sense cap mena de problema.
L'etapa no és massa maca; transcorre quasi sempre per un camí de terra habilitat al costat de la carrtera nacional que fa que sigui bastant insuls. Això si, poc abans d'arribar a Mansilla hi ha un xiringuito fet dins d'una casa mig derruïda, amb una encantadora terrasseta on, com no, vam decidir parar per fer el vermutet.
Anàvem bé de temps, hi havia una taula lliure, era un oasis en mig del camí i vam decidir parara fer un xampú i un pinxo de truita de patates. A més, ens van treure fruita de tota mena, gentilesa de la casa i hem de dir que, aquella truita de patates era excepcional!!! El que no sabíem és que aquest xiringuito seria el punt de partida de la nostra primera freak-història. En aquest xiringuito ens vam sentar enmig d'un munt de gent, uns dels quals eren tres andalusos, més o menys de la nostra edat. Ells van marxar abans que nosaltres. En resum, que nosaltres, que estàvem en plenes facultats físiques, quan vam acabar de fer el vermut, vam tirar i uns kilòmetres més endavant, el Joan i jo els vam avançar i saludar cordialment (per extrany que sembli, les tres gràcies anaven darrera nostre), però resulta que uns metres abans d'arribar a Mansilla, dos dels andalusos (i creieu-nos que no tenim cap problema amb els andalusos, i ho veureu més endavant) van començar a apretar i, entrant al poble ens van avançar mig corrent (un d'ells, el més freak, així baixet, regordet i amb barba, anava amb el bastó a l'espatlla com qui anés sobrat). El tema és que, evidentment, ni el Joan ni jo vam alterar la nostra velocitat, però no vam poder evitar mirar-nos de reüll per veure què feia l'altre, dibuixant un somriure sarcàstic davant del que ens estava passant.
Les tres gràcies (aquest comentari em sortirà molt car), que ho veien des del darrera estaven indignadíssimes (després vam saber que alguna d'elles va fer algun sprint indignada). Jo vaig esperar al tercer andalús que anava molt coix i, amb la Mitxi, el vam acompanyar fins l'alberg. Ens va semblar molt lletja l'actitud d'aquest dos perquè abandonar al seu company per un llit, sobre tot pel com ens van avançar, va ser més aviat CUTRE. També cal dir que, els vam perdre de vista dos dies després.Tot i això, el Joan els hi va oferir aigua de la seva a l'alberg on van demostrar ser dels pocs andalusos sense gràcia que deuen existir. Més enllà de tot, l'alberg cal dir que està molt bé, tot i no tenir aigua calenta. S'hi arriba a través del carrer principal que es converteix en un seguit de bars, un darrera de l'altre, i a banda i banda, fins arribar a l'alberg municipal. L'alberg es distribueix al voltant d'un patí ple de taules on, com a nosaltres ens va passar, sempre es posa algú a tocar cançons amb la guitarra (a que no adivineu quina canço va tocar? Doncs, si"" Yesterday!!!!). L'ambient, però era molt xulo.
A Mansilla vam poder aconseguir la nova credencial de la Cris a casa del rector de la parròquia. (que, per cert, és un home molt ocupat perquè haguèssim trobat abans al Mick Jagger que a ell). Ja ho teníem tot, doncs. Només ens faltava que algú tingués tendinitis, ampolles, migranya.... Serà així?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada