Etapa 13: Hornillos del Camino - Itero de la Vega. 31,7 km

Ta ta ra rÁÁÁ rararararara... Ta ta ra rÁÁÁ rararararara...

Ben aviat vam haver d'anar amb el que nosaltres sabem a buscar a la Mitxi que venia d'on nosaltres sabem, de veure a qui només nosaltres sabem. El nostre Camino permet aquestes cosetes que fan que el gaudim a la nostra manera sense causar cap problema a ningú.
Cap problema!!!!!

Així doncs, la Mitxi venia d'on nosaltres sabem, amb el que només nosaltres sabem, de veure a qui nosaltres sabem. Per tant (com no), vam començar més tard del normal una etapa llarga i previsiblement dura.

Dura? Nooooo!!!!! Caminar a 30º, més o més, pels paratges de Castella a les 13 hores és un plaer que només uns privilegiats com nosaltres podem fer (Io penso positivo perche' son vivo, perche' son vivo!!!!). És més, la Mitxi, a Castrojeriz, va necessitar una altra genollera perquè tenia fred a les cames!!!! I vam fer una "lleugera" pujadeta que hi ha tot seguit (quan sortiu de Castrojeriz la veureu allà al fons), res de l'altre món, un turonet de res....

Després de fer el turonet que, segons el Joan són 1800 passes, s'arriba a una esplanada que jo crec que conté l'índex de població de mosquits, insectes i altres organismes insuportables més elevat de la comarca. Realment feia fàstic caminar amb un munt de mosquits impactant contra nosaltres.

Evidentment, després de la pujada ve la baixada, moment crític per la Mitxi doncs recordeu que és en aquests moments en el que el seu genoll pateix més. La veritat és que encara se'n va sortir prou i es va permetre el luxe de intentar sortir per soleares i marcar-se uns passos de flamenc.

Quan comenceu a baixar veureu una zona verda, com un petit bosquet...si, si: allí darrera està Itero, però sobre tot no penseu que ja arribeu perquè encara us queda una horeta de caminar. És el que té Castella...

A punt d'arribar a Itero (o Itaro, o Ítero, li vam dir de tantes maneres...) hi ha una ermiteta que deixen un canti fora amb una aigua que entra com si fos un xampú a la platja al mes d'agost. Després ja creuem el pont que ens permet entrar a Palència (no us salteu el semàfor o us atropellaran) i per un camí horrible arribeu a Itero.

Nosaltres vam estar al primer alberg: perfecte.

Si senyors! Entrem a Palència. Com ja us hem dit, vigileu amb la estressant circulació pel pont d'abans d'arribar a Itero, i si trobeu el riu al marge dret del pont ens ho dieu.