Sortim de nit de l'alberg d'Hospital. Crec que som els primers i ens trobem amb una boira espesa que ens saluda i ens diu que fins que no s'aclareixi no podrem fer fotos dignes de ser exposades. Pugem el tram que tenim fins a recuperar la traça del Camino, creuem el pont de l'autovia, i ja estem en marxa en direcció a Melide.
L'etapa no es presenta amb masses dificultats però amb el dubte de com ens trobarem els albergs a partir d'ara. La densitat de peregrins és molt alta i això ens fa patir, o no. El grabn estímul de l'etapa és arribar a Melide i anar a menjar pop a la Pulperia Ezequiel (pulperia que m'havien recomanat abans d'anar cap allà i que recomanen totes les guies...i nosaltres també, ja ho veureu).Per tant, si la cosa havia d'acabar ben entaulats, el bon humor era inevitable.
Però no només el bon humor. Ben aviat ens adonem que una de les maneres de diferenciar els peregrins de gran recorregut dels de curt recorregut, és el ritme. Caminem a pas alegre i determinat pel costat de prats i de camps i envoltats quasi sempre d'una verda vegetació que facilita el nostre caminar. El Camino transcorre per algunes zones d'asfalt que castiguen les nostres cames, tot i que, com us he dit, el bon humor fa que ni ens adonem d'aquestes tonteries.
Cadascú al seu criteri, però la realitat es que, pensant-hi, realment anàvem molt ràpid, crec que degut a l'estat de forma que, poc a poc, i si et respecten les lesions, acabes adquint com a peregrí. Hi ha un moment que adelantem aun trio (un noi, una noia i una senyora). "Bon camí!" Uns metres més enllà sento que es pregunten si els havia saludat en català. Més endavant, just a la marca que ens indica que entrem a A Coruña, ens decidim a fer una foto, automàtica per a poder sortir tots. Realment no hi ha cap espai per a poder posar la càmera amb garanties fins que arriba aquest trio de catalans i se'ns ofereixen per a fer-nos-la (el nostre departament de qualitat dona el vist-i-plau). I com a bons catalans, ens comuniquem i ens saludem, i ens acomiadem educadament.
Però no acaba aquí. Quan ja els hem deixat enrera el Joan ens explica que, quan ell els ha passat, i els ha saludat, ha estat parlant amb ells i que li han vingut a dir com que anàvem molt depressa perquè devia fer pocs dies que caminàvem. El Joan, a l'estil de l'alberg de Foncebadón (recordeu?), els hi pregunta des d'on han sortit: "Des de León"-"Des de León?! Nosaltres des d'una mica abans, un poble que es diu El Burgo Ranero"-"Ah vale, adéu, adéu"-"Adéu, adéu". Total, que mon pare va enfonsar la moral d'aquella tropa doncs no només havíem començat des d'uns kilometres abans que ells, sinó que, a més, no arrastràvem cap contratemps. Que quedi clar: no ens riem de la situació (bé, una mica si), però molt peregrins crec que cauen en l'error de fer-se mala sang perquè en aquestes alçades del Camino, hi ha molt peregrí que porta dos dies caminant, i fa una mica de ràbia que un porti 700 km darrera, que estigui fet pols, i et passi algú tot somrient i feliç...però és que nosaltres caminem així: feliços!
Caminem per paratges meravellosament verds, fantàstics...l'objectiu ja només és Melide. Les guies ens avisen que l'alberg és gran cosa que fa que no patim per trobar lloc a l'alberg: hem sortit prou d'hora com per no patir; hem caminat a un ritme com per no patir; i si les previsions es compleixen, tindrem lloc. L'entrada a Melide és lletjota. Abans d'entrar hi ha un pont medieval que salva una mica aquesta lletjor.
Arribem al carrer principal de Melide, que ens saluda amb una pulperia que ofereix pop als peregrins. Nosaltres no n'agafem perquè si n'agafem ens quedarem allí. Seguim endavant, passem la Pulpería Ezequiel i seguim però més per inèrcia que per què les indicacions siguin clares. Al capdamunt del carrer ens parem al semàfor sincerament desorientats. El Joan, com fa sempre, li va a preguntar a una nòia. Us he d'explicar una cosa aquí: el Joan té el mèrit o el defecte (segons el moment) de voler sempre preguntar a algun natiu pels llocs, però a més, sempre pregunta a qui té tota la pinta de no tenir-ne ni idea, o a qui té la més mala pinta del carrer. En aquest cas, va triar la segona opció; el Joan li pregunta per l'alberg a una noia jove, amb el cabell curt, a l'ultima moda de Melide vestida, i que sembla portar molt mala vida.
De vegades (això no ho he dit), el Joan té l'habilitat d'encertar la diana. La noia ens indica molt amablement on està l'alberg. El Joan aprofita per parlar-l'hi de la Pulpería Ezequiel i resulta que aquesta nòia amb mala pinta és la jefa de la Pulpería Ezequiel perquè els seus pares ja no se'n poden fer càrrec. Toma ya! (continuarà...)
Anem cap a l'alberg i quina és la nostra sorpresa? Hi ha com unes 40m persones esperant sentades a la porta: una asturiana que ja havíem vist a Ponferrada i a Villafranca, però aquesta vegada sense el seu acompanyant, una espècie de Terminator que la suportava, els nois bascos de Ferreiros que ens miren amb cara de pòker (i nosaltres a ells) símptoma que molts d'ells no havien caminat (excepte unes noies plenes de llagues, el noi rosset que ens va passar abans de Sarria i un noi amb ulleres que no anava massa bé i que finalment el deixem passar a la cua). Nosaltres, com si res, ens fiquem a la cua perquè vam veure que no calia patir pel lloc.
Evidentment vam haver d'esperar. I mentre esperàvem, un dels peregrins va començar a predicar la paraula de Déu per allí com si fos el Mesies (digue-nos irreverents però aquest mesies ens pilla a Hospital i fa un "porté" amb la Betty). I fer cua mentre entràvem...i en aquest moment vam veure que hi havia una associació cristiana, però més cristiana que els cristians, que oferia paella pels peregrins. Un parell de membres d'aquesta associació discutien amb passió amb el peregrí predicador; discutien sobre la interpretació de la Bíblia, sobre què volia dir Jesús quan va dir allò o això...un va arribar a dir que" la cultura envilece, la fe no sé qué..." que dius: amb la panxa buida aquestes coses no es poden parlar correctament!
Nosaltres, que som uns peregrins collonuts vam decidir anar a la nostra habitació, dutxar-nos i anar ràpid a la Pulpería Ezequiel. L'alberg és vell; les habitacions una mica rònegues i necessiten alguna millora, tot i que hem estat a llocs pitjors. Tot i això, no em vull imaginar dutxar-se en aquell alberg a l'hivern. Com que nem bé de temps, també posem a rentar la roba a les rentadores, aquesta vegada sense ensurts més que entendre les maleïdes instruccions.
Però parlem de la Pulpería. No és que vulgui fer publicitat, però crec que és imperdonable no dinar allí. Quan arribes, just a l'entrada, hi ha un parell de focs enormes, amb unes olles enormes on es bullen els pops (més enormes que les olles). Les taules són llargues i quasi que comunitàries. No heu de patir, trobareu lloc perquè el restaurant és enorme. Ens asseuen i demanem: aigua, ribeiro, gambes i pop (plat estrella del lloc i de la ciutat). Jo no us sabria dir si he menjat pop a la gallega millor que aquell, però que estava boníssim, que ens va encantar, que vam repetir, i que no en va quedar ni una ventosa de les potes del pop dona fe que ens va enacantar. A més, l'ambient del local és extraodinari i el servei, tot i anar col·lapsat és extremadament amable. La noia del semàfor, evidentment, ens reconeix, i ens ve a saludar. I que amable que és! Repetim de pop. Després de dinar arriba l'hora del cafè, i allí, el cafè te'l serveixen com marca la seva tradició: en una tetera i se serveix a la mateixa tassa on s'ha begut el vi del dinar. Realment, el cafè estava molt bo. I després del cafè...el xupito. Però aquesta vegada el xupito és gentilesa de la casa...bé, de la casa i de la noia del semàfor. Al Joan, que té els sentiments a flor de pell, comença a arrugar-se-li la barbeta, símptoma inequívoc que aquell detall de la noia del semàfor l'havia emocionat. Molt respectuosament, tots nosaltres ens vam posar a riure quan el vam veure emocionat.
La Mitxi necessitava un ordinador on descarregar-se les fotos de les seves targetes que estaven a punt de petar. Al cafè d'internet que hi ha davant de l'alberg hi havia molta cua, a un que hi ha al capdamunt del carrer fan veure com que no saben res. A la vegada, anem a una Farmàcia a assegurar-nos el dòping fins a Santiago, i per intentar trobar un tractament realment efectiu contra els mosquits que estan acribillant a la Mitxi. Allí, la Betty i la Mitxi parlen amb una noia que les informa d'un lloc i els ofereix anar amb elles. La Mitxi i la Betty surten i ens diuen que la aquesta nova noia (en endavant la noisa de la farmàcia) els hi ha dit que s'esperin allí. La noia de la farmàcia apareix amb un Seat Ibiza negre on la Betty i la Mitxi pugen...i marxen.
Adéu, adéu. De sobte , al Joan li canvia la cara, i jo que la conec li pregunto. Clar. Quin mal rotllo. La Betty i la Mitxi han pujat al cotxe d'una perfecta desconeguda per anar a un cafè d'internet a descarregar-se les fotos. I si passa alguna cosa? "Va calla home, coi quin mal rotllo!!!" li dic jo. Tornem a l'alberg a esperar-les que és com hem quedat. Per sort, minuts després, totes dues van tornar sanes i salves lloant l'amabilitat de la noia de la farmàcia. Gràcies noia de la farmàcia!
Durant la tarda, el temps es va enfosquir i es va posar a ploure. El Manel ja ens ho havia dit.
Però no només el bon humor. Ben aviat ens adonem que una de les maneres de diferenciar els peregrins de gran recorregut dels de curt recorregut, és el ritme. Caminem a pas alegre i determinat pel costat de prats i de camps i envoltats quasi sempre d'una verda vegetació que facilita el nostre caminar. El Camino transcorre per algunes zones d'asfalt que castiguen les nostres cames, tot i que, com us he dit, el bon humor fa que ni ens adonem d'aquestes tonteries.
Cadascú al seu criteri, però la realitat es que, pensant-hi, realment anàvem molt ràpid, crec que degut a l'estat de forma que, poc a poc, i si et respecten les lesions, acabes adquint com a peregrí. Hi ha un moment que adelantem aun trio (un noi, una noia i una senyora). "Bon camí!" Uns metres més enllà sento que es pregunten si els havia saludat en català. Més endavant, just a la marca que ens indica que entrem a A Coruña, ens decidim a fer una foto, automàtica per a poder sortir tots. Realment no hi ha cap espai per a poder posar la càmera amb garanties fins que arriba aquest trio de catalans i se'ns ofereixen per a fer-nos-la (el nostre departament de qualitat dona el vist-i-plau). I com a bons catalans, ens comuniquem i ens saludem, i ens acomiadem educadament.
Però no acaba aquí. Quan ja els hem deixat enrera el Joan ens explica que, quan ell els ha passat, i els ha saludat, ha estat parlant amb ells i que li han vingut a dir com que anàvem molt depressa perquè devia fer pocs dies que caminàvem. El Joan, a l'estil de l'alberg de Foncebadón (recordeu?), els hi pregunta des d'on han sortit: "Des de León"-"Des de León?! Nosaltres des d'una mica abans, un poble que es diu El Burgo Ranero"-"Ah vale, adéu, adéu"-"Adéu, adéu". Total, que mon pare va enfonsar la moral d'aquella tropa doncs no només havíem començat des d'uns kilometres abans que ells, sinó que, a més, no arrastràvem cap contratemps. Que quedi clar: no ens riem de la situació (bé, una mica si), però molt peregrins crec que cauen en l'error de fer-se mala sang perquè en aquestes alçades del Camino, hi ha molt peregrí que porta dos dies caminant, i fa una mica de ràbia que un porti 700 km darrera, que estigui fet pols, i et passi algú tot somrient i feliç...però és que nosaltres caminem així: feliços!Caminem per paratges meravellosament verds, fantàstics...l'objectiu ja només és Melide. Les guies ens avisen que l'alberg és gran cosa que fa que no patim per trobar lloc a l'alberg: hem sortit prou d'hora com per no patir; hem caminat a un ritme com per no patir; i si les previsions es compleixen, tindrem lloc. L'entrada a Melide és lletjota. Abans d'entrar hi ha un pont medieval que salva una mica aquesta lletjor.
Arribem al carrer principal de Melide, que ens saluda amb una pulperia que ofereix pop als peregrins. Nosaltres no n'agafem perquè si n'agafem ens quedarem allí. Seguim endavant, passem la Pulpería Ezequiel i seguim però més per inèrcia que per què les indicacions siguin clares. Al capdamunt del carrer ens parem al semàfor sincerament desorientats. El Joan, com fa sempre, li va a preguntar a una nòia. Us he d'explicar una cosa aquí: el Joan té el mèrit o el defecte (segons el moment) de voler sempre preguntar a algun natiu pels llocs, però a més, sempre pregunta a qui té tota la pinta de no tenir-ne ni idea, o a qui té la més mala pinta del carrer. En aquest cas, va triar la segona opció; el Joan li pregunta per l'alberg a una noia jove, amb el cabell curt, a l'ultima moda de Melide vestida, i que sembla portar molt mala vida.
De vegades (això no ho he dit), el Joan té l'habilitat d'encertar la diana. La noia ens indica molt amablement on està l'alberg. El Joan aprofita per parlar-l'hi de la Pulpería Ezequiel i resulta que aquesta nòia amb mala pinta és la jefa de la Pulpería Ezequiel perquè els seus pares ja no se'n poden fer càrrec. Toma ya! (continuarà...)Anem cap a l'alberg i quina és la nostra sorpresa? Hi ha com unes 40m persones esperant sentades a la porta: una asturiana que ja havíem vist a Ponferrada i a Villafranca, però aquesta vegada sense el seu acompanyant, una espècie de Terminator que la suportava, els nois bascos de Ferreiros que ens miren amb cara de pòker (i nosaltres a ells) símptoma que molts d'ells no havien caminat (excepte unes noies plenes de llagues, el noi rosset que ens va passar abans de Sarria i un noi amb ulleres que no anava massa bé i que finalment el deixem passar a la cua). Nosaltres, com si res, ens fiquem a la cua perquè vam veure que no calia patir pel lloc.
Evidentment vam haver d'esperar. I mentre esperàvem, un dels peregrins va començar a predicar la paraula de Déu per allí com si fos el Mesies (digue-nos irreverents però aquest mesies ens pilla a Hospital i fa un "porté" amb la Betty). I fer cua mentre entràvem...i en aquest moment vam veure que hi havia una associació cristiana, però més cristiana que els cristians, que oferia paella pels peregrins. Un parell de membres d'aquesta associació discutien amb passió amb el peregrí predicador; discutien sobre la interpretació de la Bíblia, sobre què volia dir Jesús quan va dir allò o això...un va arribar a dir que" la cultura envilece, la fe no sé qué..." que dius: amb la panxa buida aquestes coses no es poden parlar correctament!
Nosaltres, que som uns peregrins collonuts vam decidir anar a la nostra habitació, dutxar-nos i anar ràpid a la Pulpería Ezequiel. L'alberg és vell; les habitacions una mica rònegues i necessiten alguna millora, tot i que hem estat a llocs pitjors. Tot i això, no em vull imaginar dutxar-se en aquell alberg a l'hivern. Com que nem bé de temps, també posem a rentar la roba a les rentadores, aquesta vegada sense ensurts més que entendre les maleïdes instruccions.
Però parlem de la Pulpería. No és que vulgui fer publicitat, però crec que és imperdonable no dinar allí. Quan arribes, just a l'entrada, hi ha un parell de focs enormes, amb unes olles enormes on es bullen els pops (més enormes que les olles). Les taules són llargues i quasi que comunitàries. No heu de patir, trobareu lloc perquè el restaurant és enorme. Ens asseuen i demanem: aigua, ribeiro, gambes i pop (plat estrella del lloc i de la ciutat). Jo no us sabria dir si he menjat pop a la gallega millor que aquell, però que estava boníssim, que ens va encantar, que vam repetir, i que no en va quedar ni una ventosa de les potes del pop dona fe que ens va enacantar. A més, l'ambient del local és extraodinari i el servei, tot i anar col·lapsat és extremadament amable. La noia del semàfor, evidentment, ens reconeix, i ens ve a saludar. I que amable que és! Repetim de pop. Després de dinar arriba l'hora del cafè, i allí, el cafè te'l serveixen com marca la seva tradició: en una tetera i se serveix a la mateixa tassa on s'ha begut el vi del dinar. Realment, el cafè estava molt bo. I després del cafè...el xupito. Però aquesta vegada el xupito és gentilesa de la casa...bé, de la casa i de la noia del semàfor. Al Joan, que té els sentiments a flor de pell, comença a arrugar-se-li la barbeta, símptoma inequívoc que aquell detall de la noia del semàfor l'havia emocionat. Molt respectuosament, tots nosaltres ens vam posar a riure quan el vam veure emocionat.
La Mitxi necessitava un ordinador on descarregar-se les fotos de les seves targetes que estaven a punt de petar. Al cafè d'internet que hi ha davant de l'alberg hi havia molta cua, a un que hi ha al capdamunt del carrer fan veure com que no saben res. A la vegada, anem a una Farmàcia a assegurar-nos el dòping fins a Santiago, i per intentar trobar un tractament realment efectiu contra els mosquits que estan acribillant a la Mitxi. Allí, la Betty i la Mitxi parlen amb una noia que les informa d'un lloc i els ofereix anar amb elles. La Mitxi i la Betty surten i ens diuen que la aquesta nova noia (en endavant la noisa de la farmàcia) els hi ha dit que s'esperin allí. La noia de la farmàcia apareix amb un Seat Ibiza negre on la Betty i la Mitxi pugen...i marxen.Adéu, adéu. De sobte , al Joan li canvia la cara, i jo que la conec li pregunto. Clar. Quin mal rotllo. La Betty i la Mitxi han pujat al cotxe d'una perfecta desconeguda per anar a un cafè d'internet a descarregar-se les fotos. I si passa alguna cosa? "Va calla home, coi quin mal rotllo!!!" li dic jo. Tornem a l'alberg a esperar-les que és com hem quedat. Per sort, minuts després, totes dues van tornar sanes i salves lloant l'amabilitat de la noia de la farmàcia. Gràcies noia de la farmàcia!
Durant la tarda, el temps es va enfosquir i es va posar a ploure. El Manel ja ens ho havia dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada