Penúltima estapa del nostre Camino de Santiago i, contràriament al que tothom pot pensar, va ser un dia realment dur. 31 km esdevenia, a aquestes alçades, un repte fort per a les nostres cames. A més, quan s'està arribant al final d'un llarg recorregut, els últims moments solen ser els més durs i, aquest dia podia suposar un mur força alt.
Vam sortir de Melide ben aviat, amb la recança de deixar aquella localitat on ens havien passat coses molt divertides, havíem degustat àpats deliciosos, i on la pluja galega havia fet acte de presència, per fi.
Una altra vegada, la boira va fer acte de presència. Això feia que la sensació de fred pel matí fos més intensa. Tot i això, el nostre ritme va començar a ser l'habitual ben aviat. Les ganes ens podien i vam començar a caminar foça ràpid; trams de carretera, trams de sota-bosc fantàstics...
Decidim esmorzar a Arzúa. La carretera nacional ens fa entrar de ple en aquesta població fins que el Camino et desvia a un camí empedrat paral·lel a la carretera. Ens avancen ciclistes que ens saluden amablement i, de sobte, veiem una imatge molt pintoresca. Un peregri, força autèntic ell, anava acompanyat del seu gos, de color negre, maco (més que el peregrí, per allò de que els gossos s'assemblen als seus amos) i que carregava amb el seu propi equipatge igual que els ases. Evidentment tothom se'l mirava, en els miràvem. Evidentment? De sobte el sentim renegar dient que si mai havia vist la gent un gos que portés les seves coses a sobre. Doncs no! No ho havíem vist! El Marley no portava el seu equipatge a sobre, cosa que, de fet, ens va semblar el més normal del món.
Parem a esmorzar a un bar on feien dibuixos animats. Croasant, Cola-Cao, cafè amb llet, crema solar (Iep! Això a les cames). Hi vam estar força bé perquè el dia es presentava calurós i s'hi estava força fresquet. Vam continuar i , després de Palas de Rei, ens adonem que el camí ens oferirà trams de gran bellesa, amb autèntics túnels formats per arbres plens de vegetació i que ofereixen una ombra molt agradable.
La Betty descobreix una nova manera de fer fotos. Ella va caminant i va fent fotos al que queda darrera seu. De sobte, la Betty comença a anar, doncs, per davant nostre. Una situació a la que, per cert, no estem gens acostumats, però que ens sembla molt divertida durant un bon grapat de kilòmetres.
Vull descriure una mica com és el camí per Galícia tot i que ja us ho hem anat dient. Probablement, i hi ha tantes opinions com kilòmetres té el Camino, Galícia destaca per la bellesa dels paratges.m Vagis per asfalt, vagis camp a través, el color verd, els boscos ben densos, la vegetació abundant, la sensació d'humitat caminen amb els peregrins. Per a qui, com nosaltres, encara teníem el record de Castella marcat a les nostres cames, per als qui recordin encara les trams entre Logronyo i Lleó, el pas per Galícia suposa unn canvi foça alt en la nostra perspectiva. A més, els poblets se suceeixen, petits, abandonats, deixats, rústics, però al final, tenir objectius pròxims servei per a fer passar els kilòmetres amb més facilitat.
Prou de filosofar. El camí transcorre per a nosaltres..i les anècdotes. Arribem a un poblet on, abans d'entrar veiem dos cavalls (mare i fill). Ens parem i la Mitxi, de forma sorpresiva per a tots nosaltres, es disposa a donar-lis menjar. La Mare molt confiada s'apropa, el fill desconfia més però quan veu a la mare menjant tranquil·lament de la mà de la mare, s'apunta a la xocolota de la Mitxi. Una de les coses bones que té el Camino a a questes alçades es que vam arribar a relativitzar el fet d'arribar d'hora i vam preferir gaudir dels moments que el Camino ofereix. I ho vam fer. Jo calculo que vam estar-hi uns 15 minuts ben bons amb aquells dos cavalls i, amb tota sinceritat, jo crec que ens hi haguèssim estat 15 minuts més. Si els veieu, doneu-lis una xocolatina de la nostra part, si us plau.
Encara amb la recança de deixar aquests dos fantàstics animals el Joan rep un missatge que alguns espàvem amb ansietat, amb neguit..amb preocupació: "Hola caminants, cal afinar la previsió. 31 i 1 pot ploure. 70 i 55 litres. Dia 2 no plou!".Oe oe oe oeeeee! Oe! Oe! Maneeeel, Manel, Manel, Manel.... El Manel Nadal ens informava que, el dia 2, dia del concert del Bruce Springsteen a Santiago no plouria....i si ho diu el Manel, és que segur que no plouria. Quina gran notícia!!!!
Continuem caminant amb l'alegria de saber que tindrem un magnífic final. Les zones de bosc se succeeixen, ens adelenten ciclistes com mai que, suposem que tenen previst arribar aquell mateix dia a Santiago. L'arribada se'ns fa llarga. Sembla que l'etapa no s'acabi mai i elñs peregrins ens anem agrupant tot i que, la Mitxi i jo esdevenim les "llebres" de grups de peregrins que pretenen arribar a Arca do Pino.
Hi arribem i un dels riscos que hem anat corrent aquest dies des de Sarria es completa l'últim dia abans d'arribar. Arribem a l'alberg municipal. Fem la cua pertinent: 15 minuts, mitja hora...anem avançant lentament. A l'alberg hi és tothom: els noiets bascos que no caminen, aquell grupet de nois de Ponferrada que tampoc caminen tots, peregrins estrangers que ens tenim controlats mutuament i que em saluden feliços de saber que només resta un dia per arribar. De sobte, l'alberguista comença a comptar i just quan arriba a nosaltres pregunta: "Cuantos sois?". Nosaltres: "5". "Solo hay tres camas" ."Cómo?!". El resultat és que no hi havia lloc per a nosaltres. El Penso Positivo costa de mantenir, especialment en el meu cas, perquè no és fàcil veure que et quedes sense llit i que d'altres ja estan instal·lats. Opcions: dormir al pavelló a un alberg privat. El meu parer era anar al pavelló, el de lam resta (per sort), va ser anar al primer alberg privat que et trobes si segueixes la carretera que creua Arca do Pino.Mare de Déu senyor! El paradís fet alberg. Per 10€ vam poder passar la última nit a l'hospedatge amb millors instal·lacions, segons el meu parer. Net, amb un jardí japonés interior on hi taja aigua que fa un sorollet extra-relaxant, amb unes dutxes dignes, netes i on raja abundant aigua...calenta, una zona per estendre la roba còmode, oberta, amb espai per tothom. Quina sort que vam tenir! Poc a poc, els peregrins van arribant i, si voleu que us digui la veritat, vaig estar molt content de veure que elguns van estar en aquells alberg (l'Unw i el coreà de la camisa ben planxada entre molts d'altres).Decidim dinar al bar Galaicos que hi ha just davant. Un menú fantàstic (no sé per què però a partir d'aquell moment tot em va semblar bé). Hi dinem i detectem que hi ha una taula amb dos nois que ens miren molt, especielment a dues de nosaltres (per sort, el Joan i jo no èrem del seu gust) i s'ofereix a fer-nos una foto el més "guaperas" dels dos. Ens la fa...i no penso fer cap comentari més....ara per ara.
Després de dinar tornem a l'alberg per a descansar una estoneta. Per un dia que estem a un lloc on l'ambient et predisposa per a gaudir d'un merescut descans, doncs aprofitem-ho, no? Un cop descansats, i una mica abans de l'hora convinguda, utilitzem els ordindors de l'alberg per fer el Check-in dels nostres bitllets de tornada. Uns nens molt simpàtics, a qui acolloneixo una mica dient que he etsta ala presó i que sóc molt perillós, ens deixen la impressoraq de l'alberg per a imprimir els bitllets de tornada. Quinba sensació més extranya: encara no hem acabat i ja ens hem de treure els bitllets de tornada.
Havent fet la feina, tots quatre ens decidim a anar a prendre alguna cosa al Galaicos. Al cap d'una estona veiem l'Unw i el noi de la camisa ben planxada. Parlem molta estona amb ells, volem aprofitar el temps que ens queda, són unes persones magnífiques amb data de caducitat. Sabem del cert que, d'aquí 24 hores haurà acabat el nostre Camino i, molt probablement, no els veurem mai més...o en molt de temps. L'Unw em fa una demostració mèdica: M'agafa del coll (quina por!), m'inmobilitza (adéu Betty), i amb el dit índex i mitjà comença a apretar allà on s'uneixeixen columna vertebral i crani. Quina sensació més desagradable...però quina sensació de descans després. Va ser molt divertit.
A la foto queda clar que ell s'ho va passar molt bé fent-ho. De fet, penso que aquesta foto retrata bastant fidelment com va ser la relació amb l'Unw. Molt divertida, molt franca, però sobre tot, molt intensa. Tant com per què encara ara mantinguem el contacte per mail. Tant com per què l'Unw es mereixi una posició d'honor en el nostre Camino. Al final, ens vam fer una foto de grup, també amb el Joan que havia decidit que necessitava més descans que nosaltres.
I fins demà....doncs no! Aquí no acaba la història. Haureu vist que, en aquest blog, no hem parlat massa de les nits (serà perquè dormíem), però en aquest cas hem de fer una exepció. Tanquen els llums de l'alber a les 10 de la nit. Nosaltres teníem les quatre lliteres del racó del final i la Mitxi dormia, contiguament a nosaltres. A sobre de ella dormia un senyor gran oriental (seguint la llògica que ens va explicar l'Unw a Ferreiros, devia ser coreà). Recordeu el que vam dir del senyor Ramon a Puente de la Reina (si cal reviseu-ho); doncs el "Puto" Ramon és un cantant de l'Escolania de Montserrat al costat d'aquest senyor. Jo no havia sentit roncar mai com aquella nit. Senyors de Myolastan, tenen un repte obert! Desesperant, obsessiu, fins i tot vaig mirar per sobre de la paret que ens separava per mirar com dormia; vaig plantejar-me seriosament despertar-lo. Quins roncs! Quina manera de fer soroll! Planyo a tos aquells que hagin de dormir sota aquesta tortura. Va estar roncant ben bé dues hores impunement...o vaig trigar dues hores en adormir-me.
Un dia. Només ens quedava un dia de Camino. L'endemà, començava el final de la nostra hiostòria. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada