Etapa 9: Azofra - Redecilla del Camino. 25,7 km

I clar, aquí vam pagar l'esforç del dia anterior: la Mitxi no va portar motxilla perquè li fotia un mal l'esquena horrible. Això sí, durant bona part del dia va caminar amb una bossa (de plàstic del Joan, com no) amb els productes de primera necessitat: mòbil, càmera de fotos i aigua (per aquest ordre). No sabem si com a conseqüència de l'esforç del dia anterior, o ja venia perjudicada d'abans, però la Cristina va fer l'etapa amb angines. Quin panorama!!!!

STOP. Segona gran demostració del Penso Positivo. Les angines de la Cris. La Cristina va caminar 25.7 km amb angines.

Repetim: la Cristina va caminar 25.7 km amb angines, sense deixar anar ni un sol lament, ni una sola queixa, ni preocupant-nos en cap moment; bé, preocupats ho estàvem però ella tirava endavant com una campiona. Va aguantar com una valenta i va riure com nosaltres (bé, com nosaltres no...recordeu les angines) i amb nosaltres. Feia una mica de mala cara i, fins i tot va fer servir una samarreta de la Betty com a bufanda, però tot i això demano un segon aplaudiment per la Cris. PLAS!
Una de les grans motivacions del dia era passar per Santo Domingo de la Calzada. Quan arribes a Santo Domingo de la Calzada hi ha un estant de turisme que et dona tota la informació del poble, de l'església, etc ...(això és organització!).

Vam visitar l'església i vam poder veure aquell altaret on tenen aquelles gallines. Alguns de nosaltres desconeixíem fins al moment el motiu de tenir a dues gallines tancades a una urna a dalt d'un altar; fins i tot, em vaig preocupar per la integritat física del rector de la parròquia en el cas que la Mitxi se n'adonés del fet i vulgués depurar responsabilitats.

És més, vaig preferir fer un parell d'oracions davant de l'altar i després vaig practicar una retirada a temps col·lectiva per a evitar sortir al Diari de Santo Domingo de la Calzada, a l'apartat de Sucesos. Ja veia el titular: "Brutal agresión de unos peregrinos catalanes al pastor de la Iglesia de Santo Domingo de la Calzada. Parece que motivos ecologistas llevaron a una peregrina de Tarragona a agredir brutalmente al párroco."

Però no! Ans al contrari, resulta que la Mitxi no va fer res. Vam sortir a la plaça, ens vam seure a les escales del costat del Parador, vam esmorzar els nostres Kit-Kats i les nostres taronges, vam fer totes les fotos del món a l'església de Santo Domingo, al campanar, al rellotge, a nosaltres tirats pel terra.... i, per contra, la Mitxi va il·lustrar-nos en la tradició d'aquell fet de tenir les gallines a aquell altar i ens va explicar la història i l'origen del fet.

Així doncs, i sense més preàmbuls, passo a explicar-vos la llegenda de les gallines de Santo Domingo de la Calzada:

A Grañón, les guies ens recomanaven entrar a veure el retaule de l'església. I ho vam fer (feu-ho!). I fem alguna foto (feu-la!). De sobte, una senyora s'apropa (ja està! no es poden fer fotos) i ens comença a explicar no sé què d'una festa de la Mare de Déu que hi ha a l'altar, que li ha portat un ram de flors i que li agradaria que li fèssim una foto a ella, amb el ram i la Verge (mare de Déu! aqui hi falten 5 minuts). I jo li dic: -i com li envio la foto?- i va i em dona la seva direcció postal i ens diu que una vegada els hi va demanar a una parella d'alemanys (és a dir, parla idiomes) i que li van enviar.

En resum, que deu tapar les humitats de casa amb fotos seves amb la Verge i el ram. Bueno....es posa i es comença a arreglar el cabell (Mare de Déu! quin cabell!!) i li fem la foto. Foto?!?! Cinc o sis fotos li vam tirar (aquell espectacle era impagable). Però va i el Joan li fa encara més fotos, i les hi ensenya!!!!! D'aquí no en sortirem...

Digueu-nos irreverents, però després no podíem parar de riure!!!

De Grañón a Redecilla del Camino no hi ha massa història més que quan arribes a Castella, et trobes un panell amb tots els pobles pels que passes fent el Camino. La veritat és que la nostra decepció va ser força gran doncs esperàvem un comité de benvinguda com a il·lustres portadors del Penso Positivo a aquelles contrades. No sé, l'alcalde de Redecilla, el President de la Comunitat, el rector de Santo Domingo de la Calzada, una xaranga...no sé, ALGÚ!!!!

Bé, aquest tram sí que té una història. La Mitxi va començar a caminar d'una manera gens gràcil, peculiar, simptomàtica...és a dir, anava coixa. Sembla que el genoll dret començava a notar algun sobreesforç...o això vam pensar. Tendinitis? Contractura? Mira, és igual, la qüestió és que, com no, s'ho va prendre amb el més absoluts dels Penso Positivo. Un tercer aplaudiment per la Mitxi. PLAS!

De tornada ens vam conformar amb un bon dinar a Nájera tornant ja cap a Tarragona on, realment, vam riure tant que a mi no em va sentar massa bé.

Aquí acaba aquest cap de setmana intens del 2007. El repte dels Camps de Castella estava davant nostre.

CASTELLA, TREMOLA!!!!!