O Cebreiro-Samos?!?! Deu ser un error. Deixeu-me mirar un momentet...No, No! És correcte!!!
No entenc res, en el nostre pla de viatge sortia que aquesta etapa havia d'acabar a Triacastela. Bé. Fem un pacte. Jo vaig escrivint i si recordo perquè em surt Samos us ho explico, i si no, deixaré que siguin la Betty i la Mitxi les que s'expliquin.Vam sortir a primera hora del matí d'O Cebreiro. Era prou de matí com per no patir per tobar lloc a Triacastela, però prou tard com per arrencar en l'inici del naixament del Sol. Un espectacle tant maco com el fi del dia anterior ens acompanyarà durants els primers compassos d'aquest dia. La sensació era de no estar pagant els esforços del dia anterior; una certa sensació d'haver passat el més dur crec que ens feia trobar-nos molt i molt bé, malgrat que els primers minuts de l'etapa no són com ens pensàvem.Perquè clar, després de pujar, sempre s'ha de baixar. Doncs aquí no, la primera hora de camí és un pujar i baixar constant, al començament més pujar que baixar i s'acaba pujant al l'Alto de Sant Roque a uns 1270 metres d'alçada, presidits per una enorme estàtua d'un peregrí On nosaltres vam parar per fer-nos una foto. En aquell instant, heu de tenir en compte que si voleu ser uns bons peregruins heu d'agafar el camí que va per la dreta de la carretera. Si, en canvi, voleu ser uns peregrins normals (que no mal peregrins com els militars) anireu per la carretera, que és més curt, més avorrit i més perillós. Nosaltres els hi vom indicar a una parella de nois, dels quals un anava amb xancles i força coix, però caminaven que se les pelaven; en aquell mateix moment, els militars passaven i es van veure obligats a anar epl camí, però us puc assegurar que no van anar pel camí sinó per la carretera. Per què?
Us ho explico. Ei! Ara ho recordo tot. (jejeje, evidentment ho he recordat des del començament) Nosaltres vam anar pel camí, primer la Mitxi, després jo just darrera seu, i darrera la betty, la Cris i el Joan. Havíem acabat de fer les fotos al monument al peregrí i ens disposàvem, ara si, a anar baixant en direcció a Triacastela. Vaig agafar a la Mitxi i quan la vaig passar em va dir que marqués una mica de ritme perquè sinó ens adormiríem. Dit i fet començo a marcar un gran ritme amb l'objectiu d'arribar d'hora a Triacastela i amb l'objectiu, per què no di-ho, de pillar els militars. Vaig anar passant peregrins: "Buen Camino!" "Buen Camino!". Un rera l'altre, saludant-los educadament i animant als que anaven més fotuts fins que arribem a Fonfría (crec). Recent saludo aun senyor de Girona i m'he d'aturar davant de dos espectacles dignes de ser observats: en primer lloc, la terrasseta de l'alberg del poble que es mereix que els Penso Positivo es quedin a esmorzar allí; en segon lloc, un corral ple de vaques i una vedella mamant de la vaca mare (això la Mitxi ho ha de veure, evidentment, penso). Gravo en video l'arribada del Joan, de la Mitxi, de la Cris, de la Betty,...tots meravellats amb l'espectacle (què passa! Tarragona és un poble però no hi ha corrals de vaques al mig de la Rambla!). La Mitxi flipa. Tots flipem perquè el que estem veien no ho veiem cada dia. El ramader ho veu i surt (per dins sentim els crits d'una senyora), ens veu de bona pasta i ens convida a entrar; encara no ha acabat de fer l'oferiment i la MItxi ja hi és. Mentre la Mitxi gaudeix de l'espectacle des de dins i s'imagina fent de ramadera, ella i el David, al jardí de casa seva juntament amb la mitja dotzena de gossos, el burro català que li tocarà en el proper sorteig de Nadal, i els cucs de compostatge, nosaltres anema a una porta del costat on....la senyora dels crits està donant el biberó a una vedella. Oooohhhh!!!! Millor que l'espectacle anterior. La vedella xucla i estira desesperada fins que la senyora li clava una clatellada, li fum quantre crits i li tanca la porta als morros. La senyora ens diu que aquelles ved
elles no poden mamar tant "porque es para el quesu". És a dir, per a fer el formatge ("quesu" és formatge en gallec). Esmorzem a l'alberg. I un altre show. resulta que hi ha un cadell de pastor alemà que sent l'olor d'esmorzar i s'apropa. La Mitxi, epàtica com sempre, li comença a donar menjar per previndre la vida tant dura que segur que tindrà. Uns nois andalusos, contràriament al que ens havíem trobat a san martín, eren molt simpàtics veuen les nostres torrades amb mantega i mermel·lada i es decidiexen quedar per esmorzar. Mengem, bevem, riem....i arranquem. Panxa plena, energies renovades, i seguim pel camí marcat pel carrer principal d'aquest poble.
Una altra cosa ens atura. Bé, no és una altra cosa és una senyora gran que a la mà porta un munt de crepes...Si! Si! Crepes i un pot amb sucre. Primer marca territori: "niña, no me hagas fotos" La Mitxi també: " No le hago fotos a usted, se las hago a las gallinas". Ja veig els crepes al cap del Joan. Però no! L'esperit comercial de la senyora va fer que per 1€ ens mengèssim una crepe dolça ben bona. Contineum ja en direcció a Triacastela, no hi ha res que ens aturi, quin ritme! quina agilitat! En res ja hauré arribat a Triacastela. M'esfoço al màxim de les meves possibilitats perquè em trobo bé. Abans d'arribar al nostre destí ens trobem a la Laura; la Laura era una nòia que sempre anava amb els militars però que, sorprenentment, era molt bona noia. La última vegada que l'havíem vist era a Villafranca del Bierzo, però ella continuava més enllà. Però aquesta vegada no era com sempre; anava molt coixa i se la veia trista. S'havia torçat el peu el dia anterior i estava provant-se. A més, ens va explicar que el dia que nosaltres vam dormir a Villafranca del Bierzo, ella va dormir a Pereje, igual que els militars, però que aquests van arribar més tard que ella i la van increpar dient que havia agafat un taxi, cosa que nosaltres podem certificar que no va ser així. En canvi, podem certificar que els tres militats no van fer el Camino sempre pel Camino. Hombre ja!Li vam donar molts ànims i ens va dir que potser agafava un bus i anava directament a Santiago l'endemà, perquè el diumenge 2 tenia una boda a Salamanca i no es volia perjudicar més del que tocava.
Ens vam acomiadar in vam seguir amb el nostre ritme fins arribar a Triacastella. VAm anar amb pastors alemans ben domesticats, per arbres mil·lenaris i centenaris, senyors molt autòctons, però sempre amb el nostre bon humor Fins arribar a Triacastela.....A Triacastela s'hi arriba en un tram de lleugera baixada. L'alberg municipal és el primer que et trobes a mà esquerra al fons d'un prat verd. Doncs nosaltres no. El primer que ens vam trobar va ser....Bé, permeteu-me una reflexió. Els militars eren tres: el "pare militar", el "fill militar", i l'altre que crèiem que era el "cosí militar". Doncs jo penso que cada un d'ells representava una branca de l'exercit: El "pare militar", la infanteria (qui manava); el "fill militar", l'exèrcit de l'aire (perquè sempre estava als núvols); i el "cosí militar", la Legión (per les samarretes...i perquè només li faltava la cabra). Vale. Doncs, com us deia, el primer que ens vam trobar nosaltres va ser al "cosí militar", sense la samarreta, lluïnt tatuatge al pit dret (com el símbol que portava tatuat), i mofant-se al veure'ns arribar. Nosaltres vam arribar amb els andalusos normals, i vam barrinar la possibilitat de seguir.....Ho veieu com me n'enrecordo.Un dels andalusos ens va explicar les dues opcions si seguíem: si tiràvem cap a San Xil, anàvem sempre per camí, però era més curt i deien que és el camí original; en canvi, per Samos, teníem un tram de carretera, però anar a Samos valia molt la pena. La Betty i la Mitxi (principalment), i la resta després, ens mirem, analitzem el que ens suposa continuar dormint on dormen aquells tres i...sense capm pique, fredament, analíticament (va ser així, no?!) decidim seguir fins al Monestir de Samos. Seguim pel carrer principal que acaba en una zona de bars i saludem a tots els bons peregrins anunciant-los la nostra decisió. "Anims nois!" "Molta sort!".
El camí cap a Samos comença per un pesat tram de carretera; el pas és lent, però continu. No us espante, doncs no sempre anireu per carretera. De fet, el camí fins a Samos és molt maco, quasi sempre sota una denssa arbreda que fa que el camí sigui encantador. A nosaltres se'ns va fer francament llarg. Molt més del 9 km que hi ha i, la veritat és que en molts moments, el silenci regnava en el nostre caminar.
Des del meu punt de vista, l'arribada a Samos és magnífica. El camí et porta a un mirador des del que pots veure tot el Monestir. Despres d'una forta baixada arribes al peu del Monestir i, a l'altra banda està l'alberg. Vam tenir que esperar-nos a que es fesm l'hora (per més que ens passi, no ho puc entendre). Devím ser els setens o vuitens. Davant nostre, un matrimoni inclassificable. Nosaltres en vam tenir prou en unes horetes per acabar d'ells fins al cap d'amunt. Però això és el Camino, i en el nostre Camino, tot és sempre positiu.Hi vam estar realment bé a Samos. Ens vam retrobar amb els nois de Ponferrada i els vam pillar amb el cotxe, i que tenien plaça reservada a una residència del monestir just davant de l'alberg. A sobre, van ser protagonistes a la missa del monjos de Samos que, per cert, no us podeu perdre els càntics d'aquells monjos. La nit, per la Betty i per a mi va ser molt tranquil·la; ens vam adormir profundament i no ens vam enterar de res. La resta diuen que el coreà d'O Cebreiro va roncar sorollosament.
Samos val la pena. Val molt la pena. Nosaltres no hem passat per Sant Xil, però va ser molt maco acabar a Samos....i deixar, per fi, els militar enrera.
Us ho explico. Ei! Ara ho recordo tot. (jejeje, evidentment ho he recordat des del començament) Nosaltres vam anar pel camí, primer la Mitxi, després jo just darrera seu, i darrera la betty, la Cris i el Joan. Havíem acabat de fer les fotos al monument al peregrí i ens disposàvem, ara si, a anar baixant en direcció a Triacastela. Vaig agafar a la Mitxi i quan la vaig passar em va dir que marqués una mica de ritme perquè sinó ens adormiríem. Dit i fet començo a marcar un gran ritme amb l'objectiu d'arribar d'hora a Triacastela i amb l'objectiu, per què no di-ho, de pillar els militars. Vaig anar passant peregrins: "Buen Camino!" "Buen Camino!". Un rera l'altre, saludant-los educadament i animant als que anaven més fotuts fins que arribem a Fonfría (crec). Recent saludo aun senyor de Girona i m'he d'aturar davant de dos espectacles dignes de ser observats: en primer lloc, la terrasseta de l'alberg del poble que es mereix que els Penso Positivo es quedin a esmorzar allí; en segon lloc, un corral ple de vaques i una vedella mamant de la vaca mare (això la Mitxi ho ha de veure, evidentment, penso). Gravo en video l'arribada del Joan, de la Mitxi, de la Cris, de la Betty,...tots meravellats amb l'espectacle (què passa! Tarragona és un poble però no hi ha corrals de vaques al mig de la Rambla!). La Mitxi flipa. Tots flipem perquè el que estem veien no ho veiem cada dia. El ramader ho veu i surt (per dins sentim els crits d'una senyora), ens veu de bona pasta i ens convida a entrar; encara no ha acabat de fer l'oferiment i la MItxi ja hi és. Mentre la Mitxi gaudeix de l'espectacle des de dins i s'imagina fent de ramadera, ella i el David, al jardí de casa seva juntament amb la mitja dotzena de gossos, el burro català que li tocarà en el proper sorteig de Nadal, i els cucs de compostatge, nosaltres anema a una porta del costat on....la senyora dels crits està donant el biberó a una vedella. Oooohhhh!!!! Millor que l'espectacle anterior. La vedella xucla i estira desesperada fins que la senyora li clava una clatellada, li fum quantre crits i li tanca la porta als morros. La senyora ens diu que aquelles ved
elles no poden mamar tant "porque es para el quesu". És a dir, per a fer el formatge ("quesu" és formatge en gallec). Esmorzem a l'alberg. I un altre show. resulta que hi ha un cadell de pastor alemà que sent l'olor d'esmorzar i s'apropa. La Mitxi, epàtica com sempre, li comença a donar menjar per previndre la vida tant dura que segur que tindrà. Uns nois andalusos, contràriament al que ens havíem trobat a san martín, eren molt simpàtics veuen les nostres torrades amb mantega i mermel·lada i es decidiexen quedar per esmorzar. Mengem, bevem, riem....i arranquem. Panxa plena, energies renovades, i seguim pel camí marcat pel carrer principal d'aquest poble.
Una altra cosa ens atura. Bé, no és una altra cosa és una senyora gran que a la mà porta un munt de crepes...Si! Si! Crepes i un pot amb sucre. Primer marca territori: "niña, no me hagas fotos" La Mitxi també: " No le hago fotos a usted, se las hago a las gallinas". Ja veig els crepes al cap del Joan. Però no! L'esperit comercial de la senyora va fer que per 1€ ens mengèssim una crepe dolça ben bona. Contineum ja en direcció a Triacastela, no hi ha res que ens aturi, quin ritme! quina agilitat! En res ja hauré arribat a Triacastela. M'esfoço al màxim de les meves possibilitats perquè em trobo bé. Abans d'arribar al nostre destí ens trobem a la Laura; la Laura era una nòia que sempre anava amb els militars però que, sorprenentment, era molt bona noia. La última vegada que l'havíem vist era a Villafranca del Bierzo, però ella continuava més enllà. Però aquesta vegada no era com sempre; anava molt coixa i se la veia trista. S'havia torçat el peu el dia anterior i estava provant-se. A més, ens va explicar que el dia que nosaltres vam dormir a Villafranca del Bierzo, ella va dormir a Pereje, igual que els militars, però que aquests van arribar més tard que ella i la van increpar dient que havia agafat un taxi, cosa que nosaltres podem certificar que no va ser així. En canvi, podem certificar que els tres militats no van fer el Camino sempre pel Camino. Hombre ja!Li vam donar molts ànims i ens va dir que potser agafava un bus i anava directament a Santiago l'endemà, perquè el diumenge 2 tenia una boda a Salamanca i no es volia perjudicar més del que tocava.
Ens vam acomiadar in vam seguir amb el nostre ritme fins arribar a Triacastella. VAm anar amb pastors alemans ben domesticats, per arbres mil·lenaris i centenaris, senyors molt autòctons, però sempre amb el nostre bon humor Fins arribar a Triacastela.....A Triacastela s'hi arriba en un tram de lleugera baixada. L'alberg municipal és el primer que et trobes a mà esquerra al fons d'un prat verd. Doncs nosaltres no. El primer que ens vam trobar va ser....Bé, permeteu-me una reflexió. Els militars eren tres: el "pare militar", el "fill militar", i l'altre que crèiem que era el "cosí militar". Doncs jo penso que cada un d'ells representava una branca de l'exercit: El "pare militar", la infanteria (qui manava); el "fill militar", l'exèrcit de l'aire (perquè sempre estava als núvols); i el "cosí militar", la Legión (per les samarretes...i perquè només li faltava la cabra). Vale. Doncs, com us deia, el primer que ens vam trobar nosaltres va ser al "cosí militar", sense la samarreta, lluïnt tatuatge al pit dret (com el símbol que portava tatuat), i mofant-se al veure'ns arribar. Nosaltres vam arribar amb els andalusos normals, i vam barrinar la possibilitat de seguir.....Ho veieu com me n'enrecordo.Un dels andalusos ens va explicar les dues opcions si seguíem: si tiràvem cap a San Xil, anàvem sempre per camí, però era més curt i deien que és el camí original; en canvi, per Samos, teníem un tram de carretera, però anar a Samos valia molt la pena. La Betty i la Mitxi (principalment), i la resta després, ens mirem, analitzem el que ens suposa continuar dormint on dormen aquells tres i...sense capm pique, fredament, analíticament (va ser així, no?!) decidim seguir fins al Monestir de Samos. Seguim pel carrer principal que acaba en una zona de bars i saludem a tots els bons peregrins anunciant-los la nostra decisió. "Anims nois!" "Molta sort!".
El camí cap a Samos comença per un pesat tram de carretera; el pas és lent, però continu. No us espante, doncs no sempre anireu per carretera. De fet, el camí fins a Samos és molt maco, quasi sempre sota una denssa arbreda que fa que el camí sigui encantador. A nosaltres se'ns va fer francament llarg. Molt més del 9 km que hi ha i, la veritat és que en molts moments, el silenci regnava en el nostre caminar.
Des del meu punt de vista, l'arribada a Samos és magnífica. El camí et porta a un mirador des del que pots veure tot el Monestir. Despres d'una forta baixada arribes al peu del Monestir i, a l'altra banda està l'alberg. Vam tenir que esperar-nos a que es fesm l'hora (per més que ens passi, no ho puc entendre). Devím ser els setens o vuitens. Davant nostre, un matrimoni inclassificable. Nosaltres en vam tenir prou en unes horetes per acabar d'ells fins al cap d'amunt. Però això és el Camino, i en el nostre Camino, tot és sempre positiu.Hi vam estar realment bé a Samos. Ens vam retrobar amb els nois de Ponferrada i els vam pillar amb el cotxe, i que tenien plaça reservada a una residència del monestir just davant de l'alberg. A sobre, van ser protagonistes a la missa del monjos de Samos que, per cert, no us podeu perdre els càntics d'aquells monjos. La nit, per la Betty i per a mi va ser molt tranquil·la; ens vam adormir profundament i no ens vam enterar de res. La resta diuen que el coreà d'O Cebreiro va roncar sorollosament.
Samos val la pena. Val molt la pena. Nosaltres no hem passat per Sant Xil, però va ser molt maco acabar a Samos....i deixar, per fi, els militar enrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada