No us podeu imaginar la sensació de sortir des de Roncesvalles cents i cents de persones. Diuen que a començaments de juliol hi ha la primera gran riuada...i mai millor dit. En algun moment t'arribes a preguntar com coi ens posarem tots aquests als albergs ja que els llibres no marquen etapes massa diferents. Després vam veure que el Camino posa a tothom al seu lloc.
L'etapa transcorre per paisatges preciosos. Realment hi ha estampes que recordarem sempre: prats amb colors increibles, boscos que et protegeixen del sol, camins increibles.... és impossible voler tornar a la rutina diària després de passar per aquests llocs. Nosaltres intentàvem gaudir de cada lloc, de cada moment; com no, encara no ens feia mal res i ens podíem concentrar en gaudir del Camino i viure'l amb tota la intensitat que es mereix.
El final d'etapa és una mica cabrón (perdoneu!). Arribes a unes urbanitzacions...bé, més que urbanitzacions són parcel·les i hi ha indicadors que et diuen que queden 2 o 3 km. Fàcilment, calcules que, si camines a un ritme de 5km per hora, en mitja hora arribes a Larrasoaña; doncs, o hi ha algú que no sap contar, o heu de saber que ni molt menys us queda mitja hora de camí. Nosaltres vam estar quasi dues hores i més val que us feu la idea que, si cau la solana, les passareu canutes. (Què guai!)
MITXI: Respecte la riuada de gent, aquesta és la única etapa que recordo en la que bona part dels Caminants han hagut de dormir al ras, en una pista de pilota basca. Nosaltres no, perquè estàvem tan eufòrics que anàvem a tope, esperonats pel ritme brutal que va imprimir l'Amaya. Vam arribar entre els deu primers i cada cop que avançàvem algú pel Camí, ho comptàvem orgullosos. Quaranta-vuit, quaranta-nou...
Per mi ha estat una de les etapes més dures, el final és horrible, sembla que no arribis mai. Però clar, és el segon dia de camí i estàs contentíssim!! Permeteu-me, però, que faci un petit homenatge a la família d'holandesos: eren un matrimoni amb els seus cinc fills, el major de 16 i la petita de 7 que, TOTS!, carregaven amb el seu equipatge i venien caminant des d'Holanda. UNS HEROIS!
Una anècdota: Va, deixeu-me explicar-la! Resulta que hi havia partit del Mundial de Futbol i uns alemanys buscaven un bar amb tele per veure jugar Alemanya. Senyors, no la van trobar! No hi ha tele! A Larrasoaña no van trobar cap bar amb tele!! No s'ho podien creure!!! Què guai que és el Camino!!!!!
Jo en recordo alguna més, d'anècdota... Com per exemple quan vaig voler donar de menjar uns cavalls que vam trobar... només portava galetes de xocolata... els altres em miraven enfurismats... ni que fés cinc dies que no menjaven! A més, era el MEU menjar! Al final, els cavalls ben contents amb el "tentempié" i jo que vaig clavar-me l'alambrada oxidada al braç. A la tarda va tocar buscar una farmàcia i ja veieu a la nostra infermera Cristina punxant-me la vacuna antitetànica a la rebotica de la farmàcia. Vam muntar una mica de xou però vam riure molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada