Érem uns autèntics ingenus. Vam arribar a Saint-Jean un dia abans de començar a caminar, evidentment. Vam anar a sopar a una entranyable pizzeria que hi ha a una mena de confluència de carrers, ponts, etc. La Cris, la Betty, la Mitxi i jo ens vam demanar pasta; vam pensar que l'endemà podia ser l'últim dia de la nostra vida i que volíem morir amb un bon plat de pasta a l'estómac. El senyor de la taula del costat ens devia veure també així perquè després de pagar ens va donar la seva botella de vi negre mig plena que nosaltres vam agrair amb un extraodinari somriure, una vermellor de vergonya inamagable... i quan va marxar un munt de riures i més riures que encara recordem ara. GRÀCIES SENYOR!!
És una sensació estranya la de creuar la frontera a peu. Alguns vam pensar en les persones que creuaven la frontera fugint del país. Hi ha un moment del camí on una pedra et marca el moment que entres a Navarra, en honor a l'Amaya i l'Íñigo permeteu-me que l'anomeni Nafarroa. Una altra pedra ens deia que quedaven 765 km fins a Santiago (alguns de nosaltres vam fer com si no la veiéssim).Potser perquè ens havien dit que l'etapa era duríssima, amb el temps tots la recordem com una de les maques del Camino. I així és.
El primer problema: resulta que a la Mitxi no se li acudeix res més que venir al Camino amb unes botes amb la sola plena de forats. Que sí! Que al camino s'hi va de forma humil, quasi asceta. Pero coi! Cal anar amb unes "xiruques foradades?!?!?! Jo crec que us deu una explicació.
MITXI: La única i veritable explicació és que l'etapa va ser dura! Però res que no sigui superable amb una mica d'entusiasme. No cal ni preparació física... ( i si no, mireu-nos a nosaltres). Tanmateix, el preocupant de l'estat de les meves xiruques era que el primer dia de Camino jo ja m'havia quedat sense calçat. I ara què?
Observareu, en l'esdevenir de les etapes, que la Mitxi és una font inacabable de sorpreses, situacions increïbles i moments antològics. Ella en aquest moment no ho sabia, però a la baixada de l'Alto del Perdón va lamentar molt no disposar d'un calçat adequat. Crec que va acabar amb els dits com a munyons.
Aquesta és l'església de Roncesvalles on vam dormir... Preciosa, oi? Em feien tant mal les cames que no podia ni pujar a la llitera :) En la nostra segona nit de Camino ja vam descobrir que hi ha molta gent que RONCA. Bé, tots menys la Laster, que es va llevar dient: "quina sort! Tanta gent i no ha roncat ningú!"
Si algú té el dubte de començar des de Roncesvalles o fer aquesta etapa, que deixi de fer-ho: Aquesta etapa s'ha de fer!!
Tot i la boira, l'etapa és d'una bellesa colpidora. I què carai! Travessar els Pirineus és un repte xulo, les coses com siguin. I si la meitat de l'ascensió la Cristina camina amb els pals al revés, doncs és el més difícil encara :)
En aquesta etapa vaig descobrir un dels primers trucs, que després he aplicat en diverses etapes: quan vaig apurada, sobretot en pujades fortes, doncs compto a 10 i torno a començar. Cada nro. és una passa. La cançoneta mental t'ajuda a imposar un ritme en la pujada...
La Cristina, per part seva, va descobrir el Glucosport :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada