Vam esmorzar a Portomarín. L'esmorzar no va ser un esmorzar convencional. La Mitxi i la Betty van anar a buscar un centre mèdic per a que els hi receptés unes pastilles pel mal de cap. El Joan va anar al supermercat a buscar unes pinzes per estendre la roba. Tot plegat, vam estar més estona del compte, que no va anar malament perquè el temps era una mica inestable i, esmorzant, vam tenir que deixar les cadires de la terrassa per entrar al bar. Al sortir, ens vam trobar els pare d'una família de Sabadell, sentat a l'entrada d'una escala descansant. Ara no sé si els seus dos fills i la seva dona anaven pel davant o pel darrera d'ell, però els recordem a tots quatre.
El punt d'interès de l'etapa és la marca que queden 100 km per arribar a Santiago. El punt kilomètric 100 apareix igual que el 101, i que el 102, i que el 123. Els pilons de ciment se succeeixen kilometre rera kilometre des que hem entrat a Galícia i, la veritat, no sé si ajuden o perjudiquen perquè a vegades estimulen, i a vegades sembla que no avancis gens. Doncs bé, com us deia el punt kilomètric 100 apareix igual que la resta, però no és com la resta. 100 és un nombre màgic que t'està dient que això està més a prop del final que mai; les coses ja no sòn iguals que kilòmetres enrera. Aquesta marca apareix tota plena de piuntades, de llegendes, d'eslògans, de dates, de noms...; a mi personalment no em va agradar trobar-me'l així, però com que som els Penso Positivo, i això no només són paraules sinó que és una actitud, una predisposició, us diré que relament, arribar a la marca que ens anuncia que només queden 100 km per Santiago va ser molt especial...per als cinc.
Vam seguir endavant, perquè el kilomtre 100 no és l'objectiu. El camí trancorre sempre envoltat de verd, un camí pedregós i incòmode, però ben ambientat. El Joan i jo agafem un bon avantatge que fa que quan estem a punt d'arribar, ens sentem a l'ombra d'un gran arbre per esperar-les. Mentre els hi anàvem prenent ventatja, les sentíem parlar, cridar, riure...i això ens satisfèia perquè volia dir que tot anava bé, i molt bé. I així era. Uns minuts després arribàven i, com no, s'havien distret amb vaques, amb gossos, amb altres peregrins...Seguim junts fins a Ferreiros.
Ai Ferreiros (suspiro), quins records (suspiro de nou). Mireu: us he de confessar que m'havia plantejat dedicar un especial a Ferreiros però crec firmement que hem de mantenir la uniformitat del blog. És per això que us demano perdó si s'allarga molt l'explicació de Ferreiros però és que va ser tant divertit, tant intens, tant curiós, tant inolvidable, tant inesperable, tant magnífic....tant! que si no sóc capaç de transmetre les nostres sensacions i de fer-vos arribar les nostres impressions del moment de forma real, m'haureu de perdonar, però un té les seves limitacions narratives.
Bé. Arribem a Ferreiros i, hem de seguir fins al final del poble (no és massa larg, eh) i quan arribem al final, on només hi ha un bar, preguntem i ens indiquen que l'alberg està uns metres més avall però que només té 22 places. Baixem cagant llets i resulta que quasi que esgotem les places nosaltres (quin sort que tenim!). Ens instal·lem, ens dutxem, i decidim pujar al bar a dinar. L'alberg estva ocupat majoritàriament per un grup de nois bascos, joves, i dels que ja parlarem, entre els que estava el rosset que ens va avançar abans d'arribar a Portomarín. I els altres quan van arribar?
Ens sentem a la terrassa del bar i dinem. Al costat tenim uns coreans, que han arribar abans que nosaltres: el Paulus i el coreà de la camisa impecable. Els saludem. Demanem, dinem i comencen a arribar peregrins en direcció a l'alberg. "No! Está lleno pero nos han dicho que doscientos metros más alláhay un restaurante que ofrece colchones gratis, pero es para dormir en el suelo". Uns altres peregrins: "No! Está lleno pero nos han dicho que doscientos metros más allá hay un restaurante que ofrece colchones gratis, pero es para dormir en el suelo". I uns altres: "No! Está lleno pero nos han dicho que doscientos metros más alláhay un restaurante que ofrece colchones gratis, pero es para dormir en el suelo". Total: ens vam convertir en el Punt d'Informació al Peregrino de Ferreiros. Homes i dones, espanyols i estrangers, en grup o sols, tots els que van passar per allí van ser degudament informats. Fins i tot un grup d'un noi català i d'una noia, segons diuen les tres gràcies, el noi era guapo, i a més ens sonava. L'havíem vist a Ponferrada amb una latra noissa rossa però ara ja només anava amb la morena. Vam estar parlant una estona i ens van dir que ells seguirien uns kilòmetres més per avaçar. Adéu!Adéu!
Va arribar un senyor francés, forçut. Carrgava la motxil·la seva i la de la seva dona (Machote!). Es va queixar una mica de l'escéssiva comercialitat del Camino a Galícia. Hi estic d'acord, però si el Camino passés per davant de casa, entendria que la gent es dediqué al Camino coma negoci. El que feia aquell home era més que lloable; carregar amb 20 kilos a l'esquena, per amor, es mereix un aplaudiment. Ara bé, cap de les meves companyes de viatge haguessin permès que algú dels seus companys carreguès amb el seu equipatge. Bé, aquest és una d'aquelles coses que passen.
Arriben una parella: el és àrab i ella sembla que és d'aquí. Els informem i decideixen que tiraran. Segons després arriben l'Unw i un altre coreà. Els informem, els saludem, i quan els hi diem que el que no sabem és de quantes places disposa el restaurant i que potser està ple ja, veuen aquella parella i els dos coreans comencen a còrrer, desesperats, com qui se'ls acabés el món. Quin fart de riure!
Continuem dinant, tranquilament, sense massa presssa perquè a Ferreiros, bàsicament no hi ha res. Vam dinar prou bé; la gent del bar al començament van semblar una mica eixuts però després van resultar sent gent molt amable. De sobte, arriba el corea d'O Cebreiro. (Si, si, aquell de la foto i la posta de Sol). Li expliquem al Joan. Aquell home anava acompanyat d'un jovenet, també coreà, que quan veure la taula del costat on hi havia el Paulus i el de la camisa ben planxada, van anar-hi desesperats. El Joan, mentre tant, es va aixecar i va entrar al restarurant. Els coreans a la seva. El Joan surt amb dos mitjanes Estrella Galicia i els hi plantifica a damunt de la taula dels coreans; els dos coreans flipen (primer), es miren les mitjanes (segons), es miren al Joan (tercer), obren els ulls (quart),...El Joan, amb el llenguatge internacional dels gestos els hi fa entendre que és per a ells, que els invita (això és una d'aquelles típiques coses que fa el Joan, que no tenen sentit, però que fan que a Tarragona se'l coneixi com el Sr. Sala). Ell, una vegada ha Intuït que els dos coreans ho han entès, torna aentrar al restaurant. Els dos coreans es serveixen la cervesa. El Joan surt del restaurant; ell i un got de xupito amb orujo blanc.
Mira! Aquells dos coreans no obriran mai més els ulls com aquell moment. El Joan s'havia convertit en Déu per a ells. Era una font inesgotable d'un producte molt preuat per a ells: l'acohol. S'aixequen de les cadires, s'apropen a la nostra taula amb veneració, mon pare (base de crits, d'infinitius i de parlar lentament) els hi diu que es O R U J O.... bueno....típico de aquí!. L'agafa del plat on estava i li ofereix primer al coreà jove. Resposta: Uuuhhh! Després al coreà d'O cebreiro. Resposta: Uuuhhh!. Al coreà de la camisa ben planxada. Resposta: Puacs!. Al Paulus: Uuuhhh!. El got de xupito torna al coreà d'O Cbreiro que, sense pensar-s'ho, se'l tira a la cervesa que tenia a la gerra. Tots fem cara de sorpresa menys el Joan que, després d'un ampli somriure, torna cap al restaurant a demanar-se'n un altre. Tothom torna a centrar-se en la seva taula menys el coreà d'O Cebreiro que ha establert un vincle de sang (bé, en aquest cas d'orujo) amb el Joan. Mimos, carinyets, abraçades, petons! Tot és poc per aquest coreà vers el Joan, i del Joan vers el coreà.
Poc a poc tot torna a la normalitat. Nosaltres a informar els peregrins i els coreans a gaudir de la cervesa, de l'orujo i del sol de Ferreiros. Quan acabem del tot, ens aixequem, ens acomiadem dels coreans, tornem a l'alberg perquè encara hem de rentar la roba, preparar la de l'endemà, dormir, descansar,...el que es pot fer a un lloc com Ferreiros. Poc a poc, nem acabant. Només hi ha dos dutxes per lavabo i això fa que sortim esglaonadament. Estenem la roba al Sol, en sentem al banc de l'entrada, ens relaxem,...però a Ferreiros no hi ha res més que el bar, i cap al bar vam anar. La Betty i jo, i al Mitxi i la Cris. El Joan, que sol ser més meticulós que nosaltres, encara rentava la roba.
Arribem a la terrassa del bar. Els coreans encara hi eren. Ells i moltes mes cerveses Estrella Galicia...i alguns gots de xupito d'orujo damunt de la taula. La conseqüència és que els coreans estaven més deshinibits, més riatlles i més expansius vers nosaltres que, en aquell moment, ja èrem uns més d'ells. Ens vam seure a la mateixa taula on havíem dinat feia ben poc (no recordo que vam demanar), ens parlàvem de taula en taula, no sempre ens enteníem però rèiem moltíssim, sobre tot ells. EL bon rotllo va ser tal que vam voler fer-nos una foto de grup, senyors del restaurant inclosos però ens adonem que falta el que (permeteu-m'ho), el que no podia faltar a la foto: el Joan. Crido que s'esperin un moment que falta el joan. Baixo corrent la baixadeta que porta cap a l'alberg (si, si, corro) a buscar el Joan i me'l trobo rentant-se la roba, encara. Li dic que vingui al reaturant, ell no ho entèn però ve amb mi, jo no li dic res, arribem a la terrassa del bar i es troba la Mitxi, la Betty i la Cris, el paulus, el coreà de la camisa ben planxada i el coreà jovenent, la mestressa del restaurant, el seu marit i la cambrera i, com no, el coreà d'O Cebreiro a qui se li va il·luminar la vista quan va veure el joan. Em miro el Joan i la seva mandíbula dibuixava unes arrugues que equivalen a que s'està emocionant. No ho pot dissimular. Tothom se n'adona...i l'aplaudeixen.
Com no, la foto la presideixen el Joan i el coreà d'O Cebreiro. Ens fem vàries fotos. Quin bon rotllo! Ens quedem una estona més amb ells, ja fent quasi rotllana, riem, ens preguntem, ens parlem en anglès, en castellà, en coreà...ens adonem que el llenguatge del Camino és internacional, ens estem entenent tot i que ningú de nosaltres parla l'idioma dels altres!
Al cap d'una estona, tots decidim tornar a l'alberg: ells per dormir la mona, i nosaltres per descansar. El clima és bo i davant de l'alberg hi ha un prat on les vaques pasturen tranquil·lament. Al costat, els nois bascos estan estirats a la gespa i van a la seva. De sobte, un asenyora i un pastor alemà entren al prat de les vaques i el gos comença a fer la seva feina. Les vaques el segueixen obedients, surten del tancat i comencen a tirar muntanya avall, sense aparent control; els nois i noies bascos, esgarrifats, s'aparten del camí de les vaques; la Cris, sorprenentment sense patir massa, i la Mitxi s'apropena fer fotos i a veure-ho de prop. La Betty i jo ho veiem des de la barrera.
La senyora era molt simpàtica i, passades les vaques, ens diu que a qui segueixen relament és el gos, no a ella. La Mitxi la va entendre perfectament. Va ser molt maco. Al cap d'una estona vam anar a sopar i a dormir.
Recordeu quan us parlava de la posta de Sol a O Cebreiro? Ferreiros va ser un moment molt especial. Corea i Tarragona units a un poble desconegut per nosaltres, coreans i tarragonins, fins fa dos dies. Coreans i tarragonints units, nosabem si per sempre, però aquell moment es quedarà per sempre més a les nostres retines, a la nostra memòria, a la nostra història.
Ferreiros (suspiro).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada