Contextualització

Aquesta és la història d'uns inconscients tarragonins que, després de moltes vegades dient que ens agradaria fer el Camino de Santiago... va, i ens decidim a fer-lo!

La història la vam començar quatre: la Betty (=Patito 3), la Cristina (= Patito 1), la Mitxi (=Patito 2) i un servidor que es diu Gerard (=Mamá Patito). A partir de Logronyo se'ns va unir el Joan (=Àvia Patito=Johnny)). Era l'any 2006.

Evidentment no ens vam entrenar i, excepte el Gerard, la resta no practicàvem esport ni res....però estàvem absolutament preparats per al què ens esperava! (que no sabíem ben bé què era).

El Camino ens ha atrapat i nosaltres us volem explicar per què. Per què uns inconscients com nosaltres, que portem una vida convencional, amb uns gustos força normals, que podríem haver escollit qualsevol altre objectiu (anar de creuer, a que ens fessin uns massatges, etc), ens estem esforçant any rera any en coincidir una setmana de vacances per a caminar junts desenes de kilòmetres i kilòmetres dia rera dia, superant lesions, esgotament, altes temperatures i mosquits (i algun malhumor)?

Potser trobareu algun consell, o què vam fer nosaltres, o a quin alberg vam anar, a on vam dinar...el Joan sempre diu que s'ha d'anar a menjar allà on hi ha gent encara que no surti a les guies (aquest és el millor consell, feu-li cas).

Mira. Feu el que vulgueu, segur que hi ha una opció millor que la nostra, però si nosaltres us diem que l'hem cagat, el nostre consell seria que no la cagueu vosaltres també!

Per acabar, aquest blog no pretén res. Només que el nostre Camino quedi plasmat al món. Esperem que us agradi, que us ho passeu bé llegint-lo i si us animeu, ens podeu enviar els vostres comentaris i les vostres experiències.

Pròleg "Penso Positivo"

Per què "Penso Positivo"? Què és?! Què vol dir?!! D'on surt?!!! Què té?!!!!

Estrictament, "Penso Positivo" és una cançó del cantant italià Jovanotti. El que no es podia imaginar aquest cantant italià (ni nosaltres!) és que més de deu anys després d'escriure aquesta cançó, esdevindria un pilar fonamental del nostre insensat peregrinatge cap a Santiago (o cap a Finisterre, estamos en ello!). Sense aquest Penso Positivo, el nostre Camino no seria el mateix (Què s(=x)imples, no?).

Us recomanem que primer gaudiu de la cançó... que us impregneu del ritme i de la música... i després, posats en situació, us descobrirem què coi és això del "Penso Positivo".

Què us ha semblat?! Quin rotllet més guapo eh!!

Us expliquem: Penso Positivo vindria a ser una mena d'efecte "placebo", un succedani que sorgeix en els moments en els que, per exemple, tens mal a la ingle, o et surt una maleïda tendinitis als genolls justament enmig d'una baixada, o quan et ve un desafortunat atac de migranya o d'angines el dia que s'han de caminar 30 km, o quan després d'una etapa molt llarga et ve una baixada de sucre que et deixa molt xafat, o quan veus el final d'etapa a l'horitzó, aquell campanar amb un tros de roba enganxat a la torre de l'Ajuntament on hi posa "Meta", i sembla que sempre estigui a la mateixa distància...

El Penso Positivo, el que et provoca és que, quan qualsevol altre persona estaria capficada en tots aquests mals, nosaltres no parem d'alegrar-nos i de sentirnos "ideals de la muerte". El Penso Positivo fa que el somriure es mantingui al llarg dels 15, 20, 30 o 40 km de l'etapa sense que res pugui debilitar-lo.

Les frases claus del Penso Positivo:

- "Estic tan bé!"

- "Mai m'havia trobat tan bé com ara!"

- "Quin encert aquesta pujada tan bèstia! Una baixada aquí no tindria gens de gràcia!"
- "No em fa mal res!"
- "Ja arribem? No vull deixar de caminar!"
- "No vull que s'acabi el Camino!"

Les grans teòriques d'aquesta filosofia del Caminante són, com no, la Betty i la Mitxi; no nomès pel seu gran esperit de sacrifici i per la seva extraodinària força de voluntat, sinó perquè són les grans icones d'aquesta manera d'entendre el Camino. Les noves tecnologies us permetran comprovar com s'aplica el Penso Positivo gràcies al recull dels "Millors Moments" de cada any. No us ho perdeu!!

Per altra banda, com tota corrent ideològica, hi ha una vessant més místico-introspectiva que, en aquest cas, la personifica la Cristina que, de forma abnegada, utilitza el Penso Positivo en el seu interior. Llargues etapes de mal de cap, de mal de gola, de mal de cames portades amb Penso Positivo Interior (és el nom del corrent liderat per la Cristina, a partir d'ara PPI) sense perdre el seu excel·lent estat d'ànim.

Val a dir, però, que com tota corrent místico-religiosa, també té els seus seguidors: el Joan i el Gerard són fervents seguidors d'aquesta nova filosofia, i en l'anonimat, han esdevingut uns Penso Positivers. Ser un Penso Positiver no és fàcil; requereix d'un gran convenciment, d'una gran devoció. I ells estan plenaments convençuts d'aquesta nova filosofia i la porten fins les últimes conseqüències.

Amics! El Penso Positivo és la ÚNICA veritat tangible. El món, tard o d'hora se sotmetrà al Penso Positivo.....I AQUELL DIA, EL MÓN SERÀ UN PARADÍS PER A L'ÉSSER HUMÀ!!!! I vosaltres en sou testimonis que l'inici es troba en aquesta cançó, i en aquests convertits disposats a estendre la Veritat.

Protagonistes (I): la Betty

EXCUSES...

L'encant del Camino està en que tots anem a Santiago però en canvi el destí només n'és l'excusa. Excuses molt diverses que van sumant i restant pes a les nostres motxilles a mida que avança el nostre particular paisatge.

Protagonistes (II): la Cristina

Què significa per mi el Camino? Significa diversió, companyerisme, amistat, camaraderia, compartir sensacions i sentiments amb cadascuna de les persones que et vas trobant dia a dia, kilòmetre a kilòmetre. És la sensació de compartir i conviure un objectiu comú: l'arribada a un punt, Santiago, de la millor manera possible, amb tot un seguit de companys al teu voltant de molts orígens geogràfics diferents, amb qui has pogut anar coneixent cada dia una mica més. El resultat obtingut un cop arribat és individualitzat. Cadascú experimenta l'agradable sensació a l'arribar de què ha sigut capaç, i que si això ho ha pogut fer, pot amb tot. Però, no per no arribar implica menysvalorar-se. Cada etapa, cada dia, és un guany que enforteix l'esperit d'un mateix i que es complementa amb l'arribada a la catedral, amb la seva visualització. Compartir aquest moment amb els altres companys de viatge conforma un triangle perfecte: repte, amistat i compartir. I quina pot ser la millor manera de fer aquest viatge? Amb els amics. Primer, pel recolzament. Segon, per l'enfortiment d'uns llaços d'amistat. Tercer, pel fet de no poder parar de riure i riure amb les persones amb qui més vols fer-ho.

Protagonistes (III): el Gerard

RIURE!!

Al Camino també hi cap la gent que el fem per passar-s'ho bé. Com nosaltres. Com jo. No tenim cap altre objectiu. Riure de les nostres ampolles, riure del nostre mal de genolls, riure del nostre mal d'esquena, riure de la calor, riure del fred, riure de la pluja, riure del mal humor, riure del Camino, riure de nosaltres...

RIURE, RIURE, RIURE I NOMÉS RIURE!!!

Protagonistes (IV): la Mitxi

La fita del Camí de Sant Jaume no és arribar a Santiago. La fita del Camí és el Camí, en si mateix. Kilòmetre rera kilòmetre, passa rera passa, el Camí t'atrapa, i et sedueix, i ja no et deixa anar. Quan vam decidir començar amb aquesta història, no sabíem gaire de què anava el tema. Ens pensàvem que es tractava de caminar, caminar i caminar. De que et sortissin llagues als peus. D'arribar a Santiago.
Des que vam començar ens vam adonar que tot plegat era molt més complexe, i d'una màxima simplicitat alhora. Tot comença i acaba en TU. El Camí és un viatge retrospectiu al teu interior. Són kilòmetres plens dels teus pensaments, kilòmetres que et permeten conèixer els teus límits i les teves debilitats. I, sabeu? Són kilòmetres per descobrir que som capaços de qualsevol cosa quan tenim la voluntat de fer-ho. Pensar en positiu va començar com un joc i ha acabat sent l'halo que ho envolta tot. Mai no ens hem permès dir "no puc més" o "em trobo molt malament". Les situacions complicades sempre les hem enfrontat amb un "em trobo tan bé que no pararia de caminar! què tal si avui doblem etapa?". El fet de dir-ho i de repetir-ho en veu alta fan que al final t'ho creguis. I que els altres riguin, és clar. I quan els altres riuen, doncs se t'encomana... I al final estàs fet una coca però t'ho estàs passant pipa!!
La majoria de la gent que hem conegut al Camí necessitava retrobar-se després d'algun problema personal.
Nosaltres fem el Camí perquè sí: perquè ens agrada caminar, perquè ens agrada conèixer gent, perquè ens agrada la natura. I perquè ens ho passem bé junts.

Protagonistes (V): el Joan

Com que ell no ha escrit mai res, si us sembla, proposo que siguem nosaltres qui diem alguna cosa d'ell:

Ell es va incorporar tard (a l'etapa que arribava a Logroño) però ràpidament ens vam adonar que el Camino no podia continuar sense ell. I així ha estat. I no ens vam equivocar.

Aprofito per reclamar que, si hi ha un museu del Camino, se'ns faci saber per enviar el "chubasquero" del Johnny.

Etapa 1: Saint-Jean-Pièd-du-Port - Roncesvalles. 25 km

Era el 4 de juliol del 2006. Aquí comença tot.

Érem uns autèntics ingenus. Vam arribar a Saint-Jean un dia abans de començar a caminar, evidentment. Vam anar a sopar a una entranyable pizzeria que hi ha a una mena de confluència de carrers, ponts, etc. La Cris, la Betty, la Mitxi i jo ens vam demanar pasta; vam pensar que l'endemà podia ser l'últim dia de la nostra vida i que volíem morir amb un bon plat de pasta a l'estómac. El senyor de la taula del costat ens devia veure també així perquè després de pagar ens va donar la seva botella de vi negre mig plena que nosaltres vam agrair amb un extraodinari somriure, una vermellor de vergonya inamagable... i quan va marxar un munt de riures i més riures que encara recordem ara. GRÀCIES SENYOR!!

Totes les guies parlen de la bellesa d'aquesta etapa i de la seva duresa; i no menteixen. L'etapa és dura, però fantàstica. Les guies també recomanen que en dies de poca visibilitat i boira no fer-la pel seu risc. Doncs nosaltres "en el torbellino de la inconsciencia" la vam fer en aquestes condicions (JUAS! JUAS! JUAS!). Vam arribar al creuament on la guia ens deia que agaféssim el camí que porta a la carretera en cas de mala visibilitat. La climatologia que teníem era, evidentment, poca visibilitat. Fins allà, el camí transcorre per una empinada pendent que, evidentment, és de pujada. La Cristina va proposar seguir el consell de la guia: anar cap a la carretera (el camí més segur).(JUAS! JUAS! JUAS!). Automàticament no li vam fer cas ni a la Cristina (disculpa'ns), ni a la guia (que ens disculpi també), ni a la prudència, ni al "neu al tantu" de mon pare.

També val a dir que la decisió va ser un gran encert i, en això, segur que la Cristina hi està d'acord! (ara).

És una sensació estranya la de creuar la frontera a peu. Alguns vam pensar en les persones que creuaven la frontera fugint del país. Hi ha un moment del camí on una pedra et marca el moment que entres a Navarra, en honor a l'Amaya i l'Íñigo permeteu-me que l'anomeni Nafarroa. Una altra pedra ens deia que quedaven 765 km fins a Santiago (alguns de nosaltres vam fer com si no la veiéssim).

Potser perquè ens havien dit que l'etapa era duríssima, amb el temps tots la recordem com una de les maques del Camino. I així és.

El primer problema: resulta que a la Mitxi no se li acudeix res més que venir al Camino amb unes botes amb la sola plena de forats. Que sí! Que al camino s'hi va de forma humil, quasi asceta. Pero coi! Cal anar amb unes "xiruques foradades?!?!?! Jo crec que us deu una explicació.

MITXI: La única i veritable explicació és que l'etapa va ser dura! Però res que no sigui superable amb una mica d'entusiasme. No cal ni preparació física... ( i si no, mireu-nos a nosaltres). Tanmateix, el preocupant de l'estat de les meves xiruques era que el primer dia de Camino jo ja m'havia quedat sense calçat. I ara què?

Observareu, en l'esdevenir de les etapes, que la Mitxi és una font inacabable de sorpreses, situacions increïbles i moments antològics. Ella en aquest moment no ho sabia, però a la baixada de l'Alto del Perdón va lamentar molt no disposar d'un calçat adequat. Crec que va acabar amb els dits com a munyons.

Aquesta és l'església de Roncesvalles on vam dormir... Preciosa, oi? Em feien tant mal les cames que no podia ni pujar a la llitera :) En la nostra segona nit de Camino ja vam descobrir que hi ha molta gent que RONCA. Bé, tots menys la Laster, que es va llevar dient: "quina sort! Tanta gent i no ha roncat ningú!"

Si algú té el dubte de començar des de Roncesvalles o fer aquesta etapa, que deixi de fer-ho: Aquesta etapa s'ha de fer!!

Tot i la boira, l'etapa és d'una bellesa colpidora. I què carai! Travessar els Pirineus és un repte xulo, les coses com siguin. I si la meitat de l'ascensió la Cristina camina amb els pals al revés, doncs és el més difícil encara :)

En aquesta etapa vaig descobrir un dels primers trucs, que després he aplicat en diverses etapes: quan vaig apurada, sobretot en pujades fortes, doncs compto a 10 i torno a començar. Cada nro. és una passa. La cançoneta mental t'ajuda a imposar un ritme en la pujada...

La Cristina, per part seva, va descobrir el Glucosport :)

Etapa 2: Roncesvalles - Larrasoaña. 27,5 km

La gran riuada.

Desenes de persones sortint des de l'alberg de Roncesvalles (que és això que veieu a la primera foto) baixada avall, plens d'energia, sense ampolles, sense dolors,...NETS! Gent amb la que havíem sopat a la mateixa taula la nit anterior, que no coneixíem de res (de moment) i que no tornaríem a veure, gent que es convertirien en companys de Camino: la família d'holandesos, els dos nois de Salamanca, l'Eduardo, el señor Ramon, el matrimoni de Sabadell...i nosaltres (SI SI!! Nosaltres!).

No us podeu imaginar la sensació de sortir des de Roncesvalles cents i cents de persones. Diuen que a començaments de juliol hi ha la primera gran riuada...i mai millor dit. En algun moment t'arribes a preguntar com coi ens posarem tots aquests als albergs ja que els llibres no marquen etapes massa diferents. Després vam veure que el Camino posa a tothom al seu lloc.
L'etapa transcorre per paisatges preciosos. Realment hi ha estampes que recordarem sempre: prats amb colors increibles, boscos que et protegeixen del sol, camins increibles.... és impossible voler tornar a la rutina diària després de passar per aquests llocs. Nosaltres intentàvem gaudir de cada lloc, de cada moment; com no, encara no ens feia mal res i ens podíem concentrar en gaudir del Camino i viure'l amb tota la intensitat que es mereix.
El final d'etapa és una mica cabrón (perdoneu!). Arribes a unes urbanitzacions...bé, més que urbanitzacions són parcel·les i hi ha indicadors que et diuen que queden 2 o 3 km. Fàcilment, calcules que, si camines a un ritme de 5km per hora, en mitja hora arribes a Larrasoaña; doncs, o hi ha algú que no sap contar, o heu de saber que ni molt menys us queda mitja hora de camí. Nosaltres vam estar quasi dues hores i més val que us feu la idea que, si cau la solana, les passareu canutes. (Què guai!)

Nosaltres vam arribar assedegats i, tot i que encara no coneixíem l'efecte Penso Positivo, la veritat és que ens ho vam prendre amb molt bon humor.

MITXI: Respecte la riuada de gent, aquesta és la única etapa que recordo en la que bona part dels Caminants han hagut de dormir al ras, en una pista de pilota basca. Nosaltres no, perquè estàvem tan eufòrics que anàvem a tope, esperonats pel ritme brutal que va imprimir l'Amaya. Vam arribar entre els deu primers i cada cop que avançàvem algú pel Camí, ho comptàvem orgullosos. Quaranta-vuit, quaranta-nou...

Per mi ha estat una de les etapes més dures, el final és horrible, sembla que no arribis mai. Però clar, és el segon dia de camí i estàs contentíssim!! Permeteu-me, però, que faci un petit homenatge a la família d'holandesos: eren un matrimoni amb els seus cinc fills, el major de 16 i la petita de 7 que, TOTS!, carregaven amb el seu equipatge i venien caminant des d'Holanda. UNS HEROIS!Una anècdota: Va, deixeu-me explicar-la! Resulta que hi havia partit del Mundial de Futbol i uns alemanys buscaven un bar amb tele per veure jugar Alemanya. Senyors, no la van trobar! No hi ha tele! A Larrasoaña no van trobar cap bar amb tele!! No s'ho podien creure!!! Què guai que és el Camino!!!!!

Jo en recordo alguna més, d'anècdota... Com per exemple quan vaig voler donar de menjar uns cavalls que vam trobar... només portava galetes de xocolata... els altres em miraven enfurismats... ni que fés cinc dies que no menjaven! A més, era el MEU menjar! Al final, els cavalls ben contents amb el "tentempié" i jo que vaig clavar-me l'alambrada oxidada al braç. A la tarda va tocar buscar una farmàcia i ja veieu a la nostra infermera Cristina punxant-me la vacuna antitetànica a la rebotica de la farmàcia. Vam muntar una mica de xou però vam riure molt.

Etapa 3: Larrasoaña - Zizur Menor. 20 km

Una de les etapes més tranquil·les, més maques perquè els paisatges ho són i de les que més ens motivaven. L'entrada a Pamplona és una mica...com ho diria, caòtica, difícil (vaja, com totes les grans ciutats, ja ho veureu). Nosaltres hi vam ser el dia abans del "Chupinazo": AMBIENTAZO!!!!

La motivació d'aquesta etapa és arribar a Pamplona a punt d'arribar al San Fermín. El camí no és res de l'altre món excepte quan surts de Larrasoaña que vam poder caminar amb un grup de cavalls que ens van fer oblidar els nostres mals.

Nosaltres vam viure l'entrada a Pamplona amb molta intensitat. Per a molts de nosaltres, veure l'ambient de Pamplona per festes era una experiència desconeguda i, la veritat és que encara ara ens ve la salivera. No ens importaria tornar-hi sense haver de caminar 20km l'endemà...potser vindríem sense la Mitxi que els Sanfermins la posen a 100....no, no. Amb la Mitxi SEGUR que també hi aniríem!

Com tot bon peregrí, vam inmortalitzar el nostre pas per davant de l'ajuntament de Pamplona i encara no sabem com ho vam fer perquè a la foto no hi sortís ningú més...perquè mala olor encara no la fèiem.

A partir d'aquí el recorregut és una mica lleig i fins arribar a Zizur es fa bastant pesat amb una pujada final al costat de la carretera que fa bastant de mal. A més, resulta bastant lamentable veure els peregrins pujant aquesta pujadeta fets pols quan tothom se'n va de farra a la capital.

MITXI: D'aquesta etapa em va quedar una imatge, la d'un noi estranger que gairebé no podia ni caminar... feia esses i feia patir només de veure'l. Però ell continuava, una passa més, una passa més. I va arribar, és clar que sí. Bravo! S'han de tenir ben posats.

He de dir que Zizur Menor està allà on Déu va perdre l'espardenya... Al mig del no res. L'alberg mereix un comentari: ens van obrir les portes abans de l'hora (cosa que no a tot arreu fan, encara que tinguis rigor mortis del cansament) i l'hospitalera es veu que és coneguda mundialment per la seva dedicació desinteressada als peregrins: va passar-se el dia cura que cura les llagues i les ferides de tothom. De tothom, menys les nostres. Nosaltres no teníem llagues... portàvem els mitjons antillagues del DECATHLON. El millor invent del segle XX!! Visca el Senyor QUECHUA!!!

Una vegada hospedats, havent dinat amb el conseqüent cabreig de la Mitxi que es va haver de menjar paella perquè ja no quedaven espaguetis, (jo, és que quan estic molt cansada, NECESSITO menjar spaguettis...) vam decidir baixar a Pamplona a viure el moment. Només portàvem tres dies de camí i la ingle de la Betty, tot i que començava a donar senyals de vida pròpia, permetia gaudir del dia.

Evidentment va caure un xacolí a la salut de l'Amaya i l'Íñigo que ens havien abandonat com ja tenien previst i vam repassar el camí dels encierros en direcció contrària fins arribar al començament. Vam cantar la cançó que canten el mossos abans de començar i vam poder ser uns pamploniques més durant unes hores... menys la Mitxi que anava amb un full en contra de les corrides de toros.

Vam anar a veure els estables on estan els toros i vam poder veure com la canalla de Pamplona viu i s'impregna de la seva tradició des de ben petits. També vam viure un moment inolvidable amb la conversa i posterior cabreig de la Mitxi amb la Cris. La sang no va arribar al riu, però vam "matar" (perdoneu l'expressió) el tema toros per sempre més.

Pamplona és per a nosaltres un lloc especial del Camino. A partir d'aquí hi ha un abans i un després. Diuen que Déu va descansar al setè dia; nosaltres al quart vam començar a saber què era el Camino de Santiago i què era el Penso Positivo...i no podíem descansar!

Etapa 4: Zizur Menor - Puente de la Reina/Gares. 19 km

Ah Amigos! La primera gran crisi.

6 del matí (aprox.). Sona el despertador. Gent ja llevada. Gent que marxa. Gent que encara dorm. Em trobo un bastó per caminar!! (uueeeee!!!!).

Jo a la llitera de sota. La Betty a la de dalt i, de sobte...."Ge, no puc moure les cames, em pots baixar?!?!?!?". Aaaaaahhhhh!!! La Betty tenia la ingle absolutament destrossada, li fotia un mal de collons i quasi no podia ni caminar. A més, l'etapa és com una piràmide: puges al Monte del Perdón i baixes fins a Puente de la Reina. (per cert, una baixada que és una putada!).

Tàctica a seguir: Cristina i Mitxi tiren al seu ritme (per cert, la Cris començava a agafar un ritme considerablement alt), tampoc era qüestió d'arribar i no tenir lloc a l'alberg. Betty i jo comencem molt poc a poc, parlant de tot i de res, recordant etapes anteriors, parlant de coses que ens havien explicat l'Amaya i l'Íñigo, en definitiva, intentant oblidar el mal de la Betty.

Objectiu: que la Betty entri en calor. Tot va bé, poc a poc anem pujant i la Betty sembla que va millor fins que: Ai! (la Betty) Merda! (Això ho penso jo). La Betty ensopega. El camí està ple de pedres, roques i altres obstacles maleïts (no m'estranya). Afortunadament, la Betty té la ingle prou calenta com per continuar sense masses problemes més.

El tercer dia és el dia crític per la Laster... i el seu punt feble és la ingle. Jo tinc dies crítics sense seguir un criteri massa clar, i el meu punt feble són els genolls. La Cris i el Gerard són unes bèsties i no tenen dies dolents -

Vam parar a veure si vèiem efectes lluminosos des de dalt del Monte del Perdón però no vam tenir sort (Vam arribar a la conclusió que allí només veies efectes lluminosos si la visió anava acompanyada d'algunes substàncies lleugerament "àcides"). A més, amb la ventolera que fotia no vam voler gaudir massa del paisatge.

A la baixada de l'Alto del Perdón, la Cristina va imposar un ritme heavy metal, jo gairebé havia d'anar corrent al darrera. El pendent és pronunciat i la baixada llarga. Des de l'etapa 1 les meves xiruques havien mort i anava amb bambes... Tot va anar bé fins a la ditxosa baixada. Sense una bota que em subjectés bé el turmell, els dits se m'esclafaven contra la part davantera de la bamba i jo veia, a part de la Cristina allà al davant, les estrelles. Aquest va ser el dia en què al meu dit segon del meu peu esquerra em va sortir una ampolla just sota l'ungla. I va començar a acompanyar-nos el concepte "ungla flotant".

Aquest va ser el primer exemple del que pot fer el Penso Positivo. Tots nosaltres patíem perquè la Betty no pogués fer tota l'etapa, i ho va aconseguir. Va ser un exemple que tots nosaltres, en un moment o altre del Camino hem seguit. Un aplaudiment...PLAS!"

També va arribar fins aquí el caminant que feia esses al passar per Pamplona. Increïble! Ara bé, aquí va decidir quedar-s'hi un parell de dies per recuperar una mica... Quasi que millor.

A Puente de la Reina vam integrar-nos definitivament amb els nostres companys de Camino, amb qui coincidíem dia rera dia. Vam segellar el nostre bon rotllo amb un Pacharán casolà del restaurant del poble. I aquí ens teniu, fent un brindis a la càmera pel nostre camino, pel Pacharán que ens anàvem a veure, i pels nostres mals que començaven a sortir.

A la foto hi surten la Gemma, el Miguel Ángel i l'Antonio David (germans de Salamanca, molt simpàtics ells, és clar que nosaltres no vam treure el tema dels Papers de Salamanca... ho veieu com sabem anar pel món??) i també l'Eduardo, un tio de Madrid la mar de divertit.

De fet, vam ser admesos com a membres de ple dret. Suposo que quan ets un grup nombrós com nosaltres (si és que 4 és un grup nombrós) necessites menys dels altres i els altres companys tampoc gosen entrar-hi, o almenys és la meva sensació aquell any, però la veritat és que, en línies generals, podem dir que ens ho vam passar força bé amb ells.

MITXI: Diguem-ho clar, Gerard... Ningú ens volia fer amics perquè tothom pensava que érem uns "putos cabrons"!!! Féiem ràbia perquè sortíem més tard que tots i arribàvem abans que ningú. Féiem ràbia perquè avançàvem a tothom sense contemplacions, perquè anàvem a pinyó i ni tan sols paràvem a esmorzar. Féiem ràbia perquè tothom tenia ampolles i dolors d'allò més variats i nosaltres no (gràcies als nostres patrocinadors, Quechua, Myolastan i Ibuprofè). FÉIEM RÀBIA, les coses com siguin. Però quan els "putos cabrons" vam començar a patir... llavors les coses van canviar.

A Puente de la Reina tenim una anècdota digne de ser explicada... Hi ha una església que té l'única talla d'un Crist amb la creu invertida, o alguna cosa semblant. Estàvem cansats, estàvem esgotats, teníem l'ingle inflada, la ungla flotant, feia calor i ja no féiem ràbia... els nostres companys pelegrins van dir-nos que anaven a la Misa del Peregrino i mira, ens vam deixar enredar. (A cada poble on féiem nit, feien una Misa del Peregrino, i molta gent hi anava, els guiris, els d'aquí. Nosaltres ens havíem resistit fins llavors) I allà ens tens asseguts en un banc del final de l'església, fresquets, relaxats, sense parar massa atenció a les paraules del Mossèn: "...el Camí... els pelegrins... el Senyor... la fe... l'amor al pròjim... rentar els peus als companys com a mostra d'amor al pròjim..." De sobte, se'ns esbatanen els ulls i ens mirem, esparverats, incrèduls: Ho hem entès bé? I el Mossèn continua: "...i ara jo rentaré els peus de dues persones, i ells al seu torn els de dues persones més, i així tothom...".

El Gerard, al meu costat, em diu frenètic: "jo no li penso rentar els peus a ningú. Si tothom els té plens d'ampolles, d'ungles negres, de musclerris... aquest home s'ha begut l'enteniment!!! Jo marxo!!!" A mi no em va haver de convèncer, ni a la Laster. Dit i fet, ens aixequem i marxem per la porta. Vam notar les mirades de tothom clavades al nostre clatell, però ens va ser igual. Els crits d'indignació del Gerard a fora s'havien de sentir per força des de dintre. La Laster i jo no podíem parar de plorar de riure. La Cris es va quedar i va rentar peus, i va gaudir de la Missa sense la presència desconsiderada de tres ateus com nosaltres. Sincerament: nosaltres estimem el pròjim, però pensem que no cal rentar-li els peus per demostrar-ho!!!!

Etapa 5: Puente de la Reina/Gares - Estella/Lizarra. 23 km

Aquí ja estàvem plenament integrats: amb l'Eduardo, els de Salamanca, la parella de Burgos, les tietes i la neboda, la de Sabadell, etc, etc. De fet, crec que una de les coses que més uneixen a la gent és veure que no ets l'únic que estàs fet una merda (Ups! Perdó. Volia dir que estàs tan i tan bé).

Realment l'etapa és normal. La sortida de Puente de la Reina és impactant; creuar el pont és molt maco i quan estàs a punt de perdre'l de vista, val la pena girar-se, invertir uns segons en retindre a la retina la postal que observis i continuar el Camino que el temps corre.

Quan vam sortir del poble vam veure que a la llera del riu hi havia dos sacs de dormir; quin fred!! És el mes de juliol i tot això, però dormir a la vora del riu, en aquella zona, t'ha de calar els ossos de mala manera.

Quan arribes a Estella, la lògica et diu de seguir pel carrer principal fins l'alberg "oficial". Nosaltres vam seguir al Puto Ramon (crack! Un canari jubilat que feia el camí per tercera vegada i que el vam descobrir gràcies als seus roncs a Puente de la Reina, d'aquí el nostre sobrenom): vam creuar el riu per un pont de fusta que hi ha tot just abans d'endinsar-te pel carrer principal d'Estella i darrera de les cases que donen al riu hi ha un alberg cuidat per nois amb discapacitat que, a més de ser un dels albergs més nets i amb millors dutxes, és realment còmode. Feu el que vulgueu, però ja ho sabeu.

Ep! Un aclariment: Al Ramon ens l'estimàvem molt, però a la nit... a la nit l'odiàvem!!!

El Camino aquí ja passa factura; la gent comença a comprar-se les primeres genolleres, les primeres pomades... nosaltres estem abonats al Myolastan i a l'Ibuprofè. La realitat és que quan vam arribar a Estella estavem fets pols i a la que vam arribar a la porta de l'alberg a algunes els hi va agafar el baixón....baixón que va ser restituït amb algunes petites dosis de Nocilla.

A la foto veiem a la Laster dormint en un portal... mentre esperàvem que obrissin l'alberg de l'ANFAS, un lloc però que molt acollidor.

A Estella vam viure un gran moment: ha de ser a la tarda; demaneu-vos un xampú (cervesa amb llimonada per als no tarragonins) i asseieu-vos a una de les terrasses de la plaça major i deixeu que passin les hores i gaudiu de l'espectacle.

No, no, Gerard... El gran moment d'Estella és un altre. Cada nit, el Gerard era qui es posava el despertador i al dia següent ens despertava a totes. A la Cris l'avisava un cop, i a la Laster i a mi, segurament cinc o sis (cinc minuts més, si us plaaaaauuuu). De vegades, a la nit, la féiem petar i anàvem a dormir dels últims (sobre les 22h, increïble, eh!), amb la qual cosa el llum de l'habitació ja estava apagat i el Gerard havia de posar-se el despertador (és a dir, el mòbil) a les fosques. Però ell, que és un tio preparat i competent, portava un llum frontal, i se'l posava al cap i anava fent les seves cosetes mentres tothom dormia. Aquest dia, ell no trobava el frontal i per tant no podia posar el despertador... Va començar a posar-se nerviós, girant i regirant amb el màxim silenci, nosaltres només sentíem el soroll del sac zip-zip-zip i ell busca que busca. A la Laster i a mi, que ens costa més aviat poc, ens vam posar a riure i a riure, i com més reia una, encara més se li encomanava a l'altra- i al damunt fent molts esforços per no fer soroll. I al Gerard, al final, se li van inflar: "Doncs si us fa tanta gràcia, poseu el despertador vosaltres!!!" Collons! Quina mala llet. Vam seguir rient però dissimuladament... ell va trobar el llum i va posar el despertador, emprenyat com una mona. Al dia següent, però, ja rèiem tots a mandíbula batent.

Etapa 6: Estella/Lizarra - Los Arcos. 21,5 km

Lamentablement s'apropava el final del nostre primer periple pel Camino. NOOOOOO!!!! No volíem que acabés. NOOOOOO!!!! Portàvem una setmana sense tele, amb mal d'ingles, sense notícies, amb ampolles, sense jefe, amb ungles saltarines, sense responsabilitats....(IDÍLIC!).

L'etapa és bufar i fer ampolles: a aquestes alçades, 21 km són un passeig a no ser que tinguis les ungles a punt de saltar com un tap de cava (els hi podeu preguntar a la Mitxi i a la Cris que saben del que parlo). A aquestes alçades de la vida, 21 km no són res, i menys per algú com nosaltres que hem amagat els nostres mals sota el Penso Positivo que ha fet que arribem fins aquí amb les nostres forces intactes. Vaja, que excepte per les nostres ingles, els nostres genolls, i les nostres ungles, estàvem perfectament.
Un dels alicients de l'etapa era el de passar pel Monestir d'Iratxe i poder veure el vi que surt de la font. A l'alicient s'hi va afegir saludar a la càmera que constantment filma a la gent que hi passa.

Bé, la veritat és que si us espereu un vi de qualitat, amb un pas per boca elegant, uns aromes a fruites del bosc, amb retorns torrats i uns tanins perfectament equilibrats....doncs no!! Una infusió de roure... tampoc!!! Més aviat és un vi de taula de menú de polígon industrial, però que barrejat amb la mística del Camino i amb la química que s'hi crea, doncs el vi puja molts enters. Nosaltres vam fer un brindis amb uns centroeuropeus que no vam veure mai més, però que surten al video.

Ens vam retrobar amb el Sanju i el David (Quina alegria!) que van venir a donar-nos suport (thanks a lot!) i a ajudar-nos amb la tornada. Junts vam tornar a visitar el Monestir de Iratxe per la tarda però la font ja no rajava. Em sembla que ens van explicar que hi destinen una quantitat diària i que un cop exhaurida, doncs fins l'endemà.

És igual, vam visitar el Monestir per l'interior i vam veure un museuet amb utensilis antics per fer vi. Clar, com alguns de nosaltres tenen arrels al Penedès, doncs com que no ens va emocionar. Tot i això, vam estar molt contents de poder gaudir d'una de les parades obligades de tot peregrí.

El Joan també va venir, però ell va venir disposat a caminar. Tots tres van dormir a un hostalet que hi ha al costat de la benzinera del poble. Diuen que molt bé. Ara bé, el que nosaltres vam aconseguir en tres dies, el Joan ho va fer en cinc minuts....TOTHOM JA EL CONEIXIA!!!! TOTHOM SABIA QUI ERA....I QUI ÈREM!!! CURAVA LES AMPOLLES DE LA GENT!!!! En definitiva, era ell en estat pur (per sort).

Evidentment, al vespre tots els peregrins estàvem al bar que queda més a prop de l'alberg per sopar alguna cosa abans de l'hora de clausura i nosaltres ens vam fer una foto amb els que havien estat els nostres companys de camí.

A la foto també hi surt l'Antonio... Era un noi italià que venia directe des de Londres, amb el petate ple de llibres!!! Venia des de Saint Jean amb una motxilla que pesava vint-i-no-sé-quants kilos... l'etapa de Puente de la Reina a Estella va arribar passades les sis de la tarda quan la majoria de nosaltres havia arribat sobre les dotze. Pel camí l'havíem avançat i anava molt coix... La veritat és que ens vam preocupar una mica. La Gemma, l'Eduardo i jo ens vam dedicar a buscar-lo per Estella... i finalment el vam trobar. I reia, crec que eren els efectes del vi d'Iratxe :) Vam acollir-lo, vam cuidar-lo, vam empastillar-lo i vam donar-li el millor consell que li podrien haver donat: que enviés els putos llibres a Itàlia si volia arribar amb genolls a Santiago. I va fer-nos cas... Va obsequiar-me, durant l'etapa següent, amb una conversa deliciosa que va durar uns quants kilòmetres... Un temps després va enviar-me un mail dient que aquella conversa havia estat la millor cosa en tot el seu Camino. Aquesta és la grandesa del Camí de Sant Jaume; la grandesa dels petits moments inesperats, quan de sobte trobes un desconegut a qui et sembla que coneixes des de sempre.

L'endemà vam quedar a les 6 amb el Joan per començar a caminar. Tots nosaltres desconeixíem que aquella etapa era el començament d'un nou Camino doncs s'afegia un nou membre del Penso Positivo però intuíem que res seria ja igual i, a més, ens feia molta il·lusió que el Joan s'afegís al nostre repte. Segurament ell aquella nit va dormir poc pel neguit de començar a caminar, per les ganes de ser un peregrí més, per caminar amb nosaltres, per no adormir-se... el que desconeixia, encara, era que sense el Penso Positivo no seria capaç de fer el que fa.

Un nou Camino, doncs, comença per a nosaltres?

Etapa 7: Los Arcos - Logronyo. 28 km

Un nou Camino comença per a nosaltres!!!

Aquesta és la primera etapa que fèiem amb el Joan. No sé si ell era molt conscient del que feia, ni si nosaltres ho èrem, però el resultat és que un nou membre s'afegia al repte de completar el Camino i, malgrat començar des de Logronyo, per a nosaltres era com si l'hagués començat des de Saint Jean doncs cada dia a quarts de nou rebíem (i esperàvem) els seu sms d'ànims. A partir d'aquí, l'sms del Joan seria sustituït per la trucada del Siscu, però amb una freqüència menor.

Evidentment, tots estem molt satisfets del fitxatge i no hi ha clàusula de rescissió possible.

Anem a parlar de l'etapa? Anem-hi!

Quin pal d'etapa. A part de ser un tostón, l'entrada a Logronyo és horrible, i si a sobre és l'últim dia de Camino del 2006, doncs la depressió és definitiva.

Arribes com per un carril bici que si el pilles en un dia de calor, et rosteix de mala manera... i a més, a mi em va cascar els genolls. Però clar, ni se us acudeixi dir mai a tres noies que no practiquen cap mena d'esport, que a tu, practicant d'esport habitual, que has estat, durant tot el Camino, donant sensació d'anar bé i de no patir, et fa mal alguna cosa......perquè t'humilien, apunten al lloc més dèbil, NO TENEN PIETAT!!!!!!!

Més o menys sencers vam aconseguir arribar a Logronyo, que per a molts de nosaltres ja era molt. És més, crec que fins tot algú no ho tenia massa clar això d'arribar.

A l'alberg de Logronyo ens van signar la credencial i, amb el Sanju i el David vam anar a fer un vermut (se'ns fa salivera només en recordar-ho) i a dinar. Parlo per mi, però crec que no hi ha xampú a la meva història que m'hagi sentat millor que aquell de Logronyo; era com certificar un trist adéu, però un gran adéu doncs l'any següent teníem el compromís de tornar-hi.

Després de dinar vam voler fer una mica de visita, vam fer un gelat davant la Catedral i...no us ho creureu però a mitja tarda encara arribaven peregrins buscant un lloc per dormir. Pobres!!

Punt i a part és el dia que ens vam trobar. Crec que a un dels rètols informatius i posava 41 graus celsius (ºC); en resum, que quasi que el millor que podíem fer era tornar cap a Tarragona. I així ho vam fer amb l'ajuda del David i del Sanju.

Nota informativa: aquell dia era el de la final del Mundial d'Alemanya entre França i Itàlia. Sí, sí!! La final de Zidane i Materazzi! Tot plegat, doncs, era un nou 9 de juliol de 2006.

Resum de l'any 2006

Voleu veure les fotos del nostre primer any al Camino? Teniu temps?! Teniu ganes?!! Sentiu curiositat?!!! Doncs aquí les teniu!!!

Per cert: Si algú vol posar un comentari dient que no sortim gens bé a les fotos, que algunes surten mogudes, blaves, fosques, amb ulls vermells, tallats, etc... DONCS JA HO SABEM! (i què! Ens ho vam passar tan i tan bé fent-les!!!!!!!)

CDS_2006

Videos:Els millors moments del 2006

Segur que esteu pensant que és una llàstima que no hi hagi imatges del nostre Camino. Que quina llàstima que no us pogueu fer una idea de com es viu al Camino. Que com molaria veure'ns en acció.

Si nosaltres us entenem...No us penseu....Si fins hi tot nosaltres voldríem reviure-les!!

Què fem? Què fem? Perquè clar, aquí heu d'entendre que alguns de nosaltres no sortim massa ben parats és a dir que... Ara bé! aquestes imatges, si més no, poden servir a la gent que el vulgueu fer, i pot servir per recordar a la gent que ja l'hagi fet....i poden servir per passar una bona estoneta....

Eo! Què fem!?!? Les pengem o què?!?!

Mira, doneu-nos uns dies, i si ens posem d'acord, que ens hi posarem, les anirem penjant poquet a poquet. Us sembla?

10/11/08: Finalment hem trobat la manera de penjar els nostres videos (avancem lentament en l'infinit món de les noves tecnologies). La veritat és que no ha estat fàcil; tenim tant material que la tria ha estat molt difícil. Com a mínim, ara us podreu fer una idea de com va ser el nostre primer contacte amb el Camino, o més ben dit, com el Camino va suportar la nostra primera incursió.

Esperem no defraudar-vos!

A l'Alberg de Roncesvalles: El primer video és de la Betty i la Mitxi, a l'alberg de Roncesvalles després de fer la primera etapa. Escolteu atentament: no té desperdici el diàleg entre les dues germanes.

A Pamplona: Doncs sí, nois, vam tenir la sort d'estar el dia abans del Chupinazo i la nostra presència serà eternament recordada...per nosaltres. Quin ambient! quin munt de gent! I com deia la Mitxi: STOP THE BULL FIGHT.

Pujant l'Alto del Perdón: Com us hem explicat, aquí vam tenir la primera crisi física. La va patir la Betty i aquí podeu veure com se superen els problemes al Camino. Recordeu, Penso Positivo.

A l'alberg de Puente de la Reina: La Mitxi i la Betty continuen amb el seu xou particular. Aprofitem per presentar-vos l'Eduardo, un madrileny molt simpàtic i que donava molta "vidilla" a la resta de grup.

A Iratxe: Evidentment, la parada a Iratxe és més que obligada i, com no, nosaltres hi vam destinar uns minutets de res. Com que això ja s'acabava, hi vam fer un brindis, vam saludar a la càmara, i vam deixar la nostra empremta, que aquí us mostrem. Salut!

Etapa 8: Logronyo - Azofra. 35,7 km

Juliol 2007.

L'esperit del Camino va fer que només caminèssim dos dies. (Gràcies!!!).

Reemprenem el nostre Camino i comencem fent nit al poliesportiu de Logronyo, que a banda de l'alberg, amb molt bona pinta per cert, també acull als caminantes. No cal dir que si el vam descobrir va ser gràcies al conegut sisè sentit de les noies: intentant trobar un lloc per deixar el que nosaltres ja sabem, ens el vam topar de nassos. Va! Sala digues! "el què!, el cotxe?!"

Ah! i l'olor a pneumàtic cremat que se sentia en aquell carrer tampoc va tenir res a veure amb nosaltres.. faltaria.

A l'entrada de l'alberg/pavelló, ens vam trobar amb un guarda sevillà (a l'alberg de Logronyo un guarda sevillà!) que el primer que ens respon quan li diem que som de Tarragona és: "Catalanes! Vosotros habláis polaco!". La veritat és que ho va dir amb molta gràcia, però alguna cosa ja feia presagiar que aquest cap de setmana de Camino ens depararia moltes sorpreses.

Sobre l'alberg, us diré que hi vam estar la mar de bé; que tot i dormir al terra amb els matalassos, hi vam estar la mar de bé, que els vestuaris del pavelló estaven tots a la nostra disposició, i que domir sota una cistella de bàsquet és tota una experiència.

Aquesta etapa va ser una encerrona; bé, de fet l'encerrona ens la vam fer nosaltres mateixos. Sortir de Logronyo no és massa bonic excepte per l'empedrat del carrer amb les fletxes que li dona certa gràcia. Les afores de la ciutat, però, són força agradables.

Es passa per un parc amb un llac enorme i fantàstic; aquest és el típic parc ple de camins i caminets ideals per a sortir a passejar o a practicar algun esport. Si a més, t'espera una etapa llarga i dura, doncs fa que els primers quilòmetres te'ls prenguis d'una altra manera.

No sé què pensareu vosaltres però caminar entre vinyes és molt agradable, especialment si vas acompanyat d'algú com la Betty que com a bona mig-enòloga, t'explica algunes curiositats del paisatge, de les varietats plantades, de la forma d'emparrat, etc.

Tornem al tema de l'encerrona si us sembla; fins a Nájera vam anar bastant bé, fins i tot diria que d'una manera insultant. Però saps allò que parem, fent un gazpacho, i esperant a la Mitxi que va anar a comprar Feldene Flas (patrocinador oficial del nostre Camino juntament amb l'ibuprofè, Quechua, Kit-Kat, etc; els teniu sota l'índex) vam decidir allargar fins a Azofra per intentar avançar en dos dies tres etapes (il·lusos un cop més. Quan arribem a Santiago ho continuarem sent!).

El raonament va ser que si caminàvem aquests 6 km, l'endemà podíem fer una altra etapa d'igual quilometratge i així en dos dies fèiem tres etapes. A QUÈ!! QUE NO?!?!

13 hores del migdia. Un sol de justícia. 6 km de patejada és el que ens plantejàvem fer, o el que és igual, 1 hora de patejada en els millors dels casos, anant a 6km per hora que només ho hem fet quan el ginseng del Joan ha fet l'efecte que s'esperava i es posava a tirar...

El tema és que decidim caminar aquests 6 km fins a Azofra. Al sortir de Nájera una pujada que t'hi cagues (que és per fotre una moció de censura, fins i tot, al repartidor de pizzes de Nájera). Però que t'hi cagues, eh! Un paisatge desèrtic... Jo crec que les escenes del desert de "Los 10 Mandamientos" es devien rodar aquí. Fregits, consumits, erem uns peregrins que ho havíem perdut tot... Quan vam arribar a Azofra, però, l'esperit del Camino va fer que tots somriguèssim a la foto (menys la Betty que era qui la feia i no calia que dissimulés). La veritat és que rèiem perquè encara no sabíem que havíem de creuar tot el poble per arribar a l'alberg; en aquell moment 500 metres eren com una paret del K-2 per a nosaltres.

Això sí, l'albeg d'Azofra està en el Top 3, de moment, segons el meu rànking. Aquella piscineta que té on pots posar els peus en remull i refrescar-los és com un oasi al mig del Sahara. Els dits dels nostres peus es van estirar com volent sortir de les cavitats on fa dècades que es troben atrapats, buscant la llibertat en la fresca aigua de la piscineta de l'alberg d'Azofra. OoooOH!!!

Etapa 9: Azofra - Redecilla del Camino. 25,7 km

I clar, aquí vam pagar l'esforç del dia anterior: la Mitxi no va portar motxilla perquè li fotia un mal l'esquena horrible. Això sí, durant bona part del dia va caminar amb una bossa (de plàstic del Joan, com no) amb els productes de primera necessitat: mòbil, càmera de fotos i aigua (per aquest ordre). No sabem si com a conseqüència de l'esforç del dia anterior, o ja venia perjudicada d'abans, però la Cristina va fer l'etapa amb angines. Quin panorama!!!!

STOP. Segona gran demostració del Penso Positivo. Les angines de la Cris. La Cristina va caminar 25.7 km amb angines.

Repetim: la Cristina va caminar 25.7 km amb angines, sense deixar anar ni un sol lament, ni una sola queixa, ni preocupant-nos en cap moment; bé, preocupats ho estàvem però ella tirava endavant com una campiona. Va aguantar com una valenta i va riure com nosaltres (bé, com nosaltres no...recordeu les angines) i amb nosaltres. Feia una mica de mala cara i, fins i tot va fer servir una samarreta de la Betty com a bufanda, però tot i això demano un segon aplaudiment per la Cris. PLAS!
Una de les grans motivacions del dia era passar per Santo Domingo de la Calzada. Quan arribes a Santo Domingo de la Calzada hi ha un estant de turisme que et dona tota la informació del poble, de l'església, etc ...(això és organització!).

Vam visitar l'església i vam poder veure aquell altaret on tenen aquelles gallines. Alguns de nosaltres desconeixíem fins al moment el motiu de tenir a dues gallines tancades a una urna a dalt d'un altar; fins i tot, em vaig preocupar per la integritat física del rector de la parròquia en el cas que la Mitxi se n'adonés del fet i vulgués depurar responsabilitats.

És més, vaig preferir fer un parell d'oracions davant de l'altar i després vaig practicar una retirada a temps col·lectiva per a evitar sortir al Diari de Santo Domingo de la Calzada, a l'apartat de Sucesos. Ja veia el titular: "Brutal agresión de unos peregrinos catalanes al pastor de la Iglesia de Santo Domingo de la Calzada. Parece que motivos ecologistas llevaron a una peregrina de Tarragona a agredir brutalmente al párroco."

Però no! Ans al contrari, resulta que la Mitxi no va fer res. Vam sortir a la plaça, ens vam seure a les escales del costat del Parador, vam esmorzar els nostres Kit-Kats i les nostres taronges, vam fer totes les fotos del món a l'església de Santo Domingo, al campanar, al rellotge, a nosaltres tirats pel terra.... i, per contra, la Mitxi va il·lustrar-nos en la tradició d'aquell fet de tenir les gallines a aquell altar i ens va explicar la història i l'origen del fet.

Així doncs, i sense més preàmbuls, passo a explicar-vos la llegenda de les gallines de Santo Domingo de la Calzada:

A Grañón, les guies ens recomanaven entrar a veure el retaule de l'església. I ho vam fer (feu-ho!). I fem alguna foto (feu-la!). De sobte, una senyora s'apropa (ja està! no es poden fer fotos) i ens comença a explicar no sé què d'una festa de la Mare de Déu que hi ha a l'altar, que li ha portat un ram de flors i que li agradaria que li fèssim una foto a ella, amb el ram i la Verge (mare de Déu! aqui hi falten 5 minuts). I jo li dic: -i com li envio la foto?- i va i em dona la seva direcció postal i ens diu que una vegada els hi va demanar a una parella d'alemanys (és a dir, parla idiomes) i que li van enviar.

En resum, que deu tapar les humitats de casa amb fotos seves amb la Verge i el ram. Bueno....es posa i es comença a arreglar el cabell (Mare de Déu! quin cabell!!) i li fem la foto. Foto?!?! Cinc o sis fotos li vam tirar (aquell espectacle era impagable). Però va i el Joan li fa encara més fotos, i les hi ensenya!!!!! D'aquí no en sortirem...

Digueu-nos irreverents, però després no podíem parar de riure!!!

De Grañón a Redecilla del Camino no hi ha massa història més que quan arribes a Castella, et trobes un panell amb tots els pobles pels que passes fent el Camino. La veritat és que la nostra decepció va ser força gran doncs esperàvem un comité de benvinguda com a il·lustres portadors del Penso Positivo a aquelles contrades. No sé, l'alcalde de Redecilla, el President de la Comunitat, el rector de Santo Domingo de la Calzada, una xaranga...no sé, ALGÚ!!!!

Bé, aquest tram sí que té una història. La Mitxi va començar a caminar d'una manera gens gràcil, peculiar, simptomàtica...és a dir, anava coixa. Sembla que el genoll dret començava a notar algun sobreesforç...o això vam pensar. Tendinitis? Contractura? Mira, és igual, la qüestió és que, com no, s'ho va prendre amb el més absoluts dels Penso Positivo. Un tercer aplaudiment per la Mitxi. PLAS!

De tornada ens vam conformar amb un bon dinar a Nájera tornant ja cap a Tarragona on, realment, vam riure tant que a mi no em va sentar massa bé.

Aquí acaba aquest cap de setmana intens del 2007. El repte dels Camps de Castella estava davant nostre.

CASTELLA, TREMOLA!!!!!