Ferreiros havia estat testimoni de la primera gran cimera bilateral Tarragona-Corea, o Corea-Tarragona com ho preferiu; uina cimera pacífica, divertida i on els grans acords es van prendre gracies a la mediació del gran producte gallec anomenta ORUJO. El món va ser testimoni que els éssers humans de cultures molt diferents, d'orígens molt diferents, de creences molt diferents, d'idiomes radicalment diferents, poden arribar a unir-se, entendre's i a arribar acords....tan sols amb una mica d'Orujo (copyright registrat a les SGAO (Societat General d'Autors d'Orujo), és a dir: líders del món! Aneu amb compte que la patent és dels Penso Positivo).
L'etapa semblava força tranquila, amb algun desnivell, però amb un gran objectiu que la determina com una etapa clau: Sarria, punt on molts peregrins comencen el seu Camino de Santiago.
El primer objectiu de l'etapa, doncs, era esmorzar a Sarria. Quan arribres, Sarria es veu des de l'altre llera del riu com un poble maco, presidit per una espectacular catedral que s'alça per sobre de la resta del poble. Un pot tenir la sensació de contemplar des de l'altra banda del riu la ciutat a punt d'anar a envair-la. Creuat el pont en direcció a Sarria ens adonem que hi ha molts 4x4 que resulten ser taxis per als peregrins que, segurament comencen des d'aquesta localitat, però que no volen portar l'equipatge, que s'ho prenen d'una altra manera, en fi, que com us hem dit en algun moment, el Camino és de tothom, i nosaltres pensem que d'ells també.
És que, ja sense cap mena de dubte, el Camino ja és un altre. Ni millor ni pitjor, com sabeu no és el nostre objectiu fer moralina sobre l'autenticitat o no dels que trien començar des de Sarria. La única veritat és que no és igual el Camino a Logronyo, a Puente de la Reina, a Carrión de los Condes....que a partir de Sarria.
Esmorzem sota els porxos del carrer principal, a un dels laterals de l'església. De super bon rotllo. Hi ha un moment que creiem que la Cris ha embogit doncs una mica més i travessa una porta de fusta, no recordo per què. Quins croasants, quin cafè amb llet...em repeteixo, ja ho sé, però és que amb el clima de Galícia, aquells enormes cafès amb llet i aquells croasants entren sols als nostres cossos ja una mica acostumats a unes rutines. Per cert, la nomenclatura del cafè amb llet varia en funció de tres variables: el punt kilomètric on el demanis, l'hora del dia, i l'índex de la borsa de Kuala Lumpur. Ens decidim a tirar, a no entretir-nos tot i queparem a fer-nos abans una foto automàtica davant de l'església de Sarria.
Sarria és el típic poble que el Camino et fa entrar, per a que consumeixis (hi dormis, hi esmorzis, hi dinis...) i tornis a sortir, perquè de fet el Camino et fa tornar a creuar el pont per sobre del riu i tornar a la llera d'on veníem. Abans de sortir vam veure a l'Unw amb uns altres coreans. El vam saludar i vam anar tirant perquè ell encara havia d'esmorzar. Creuem el pont de ferro i tornem a agafara el camí, aquesta vegada de pujada ja pensant en arribar a Ferreiros que era la nostra destinació del dia...a no ser que quan hi arribèssim hi hagués els militars.
Quan surts de Sarria hi ha un tram molt maco de sotabosc amb una vegetació espectacular que, malgrat que fa pujada, i força constant, l'entorn la fa més agradable amb uns arbres espectacularment grans, amb formes capritxoses i un verd inimitable. No és el Penso Positivo, si hi aneu, ho comprovareu.
Hem vist a molta gent arrancar des de Sarria, i com que les nostres cames són autèntiques potències de devorar kilometres, comencem a avançar a peregrins amb bambes blanquíssimes, amb polos a l'hombro, amb motxil·les roses, a peregrins coixos, a companys de viatge...Fins a arribar a Hospital, el camí es força agradable, sempre en lleugera baixada.
Abans d'arribar a Hospital passes per alguns poblets molt mal indicats que poden confondre i fer pensar al peregrí que ja ha arribat. Nosaltres vam preguntar i vam tirar fins a Hospital. L'alberg està la final del poble, al costat de l'únic bar-restaurant del que ja parlarem. Per arribar a l'alberg cal sortir del camí i baixar un centenar de metres en direcció al bar. El camí passa per sobre de l'autovia i, en canvi, l'alberg està tocant a l'autovia.
Seguint, doncs, els plans inicials, decidim parar a Hospital. Una etapa lleugera i fàcil, sense masses ensurts ni reptes que serveix de preparació per al tram final del Camino. Com no, arribem massa d'hora; l'alberg obre a les 13h i, per tant, ens queda una hora d'espera que aprofitem de la manera més variopinta: el Joan per fer trucades a una companyia asseguradora que li fa la punyeta, jo per descansar, les tres gràcies per fer de les seves (ballar, cantar, riure,...). El temps passa lentament i nosaltres veim passar, lentament, peregrins per sobre el pont de l'autovia,...i als ciclistes autovia avall (primer)...i autovia amunt (després d'adonar-se que s'estaven equivocant). En resum, que no ens vam avorrir.
Sorpresa! l'Unw també va decidir para a Hospital, i no per res, perquè va anar directe és a dir que ja ho tenia planejat. L'alberg és per a unes 25 persones i, noslatres només teníem controlat l'Unw com a peregría anterior a Sarria. però bé, l'ambient va estar bé.
Com sempre, però alguna cosa ens havia de passar. Un servidor de vostès, contràriament al que és habitual en ell, solia ser força organitzat. Quan arribava a l'alberg, el plàning sempre era el mateix: estesa de sac de dormir, dutxa ràpida i rentada (a mà) de la roba del dia. una rutina adquirida que feia que de manera molt ràpida ja tingués tota la feina feta i, només hagués d'estar pendent de que la roba s'assequés. perà a Hospital alguna cosa va canviar.... Val a dir que els albergs gallecs disposen d'uns bons serveis entre els que es troben unes magnífiques rentadores que per dos o tres euros et renten i assequen la roba. Crec que va ser la Betty però, per a no faltar a la veritat diré que totes tres (Betty, Cris i Mitxi) van pensar en utilitzar la rentadora, i així ens ho avn dir al joan i a mi que, per no trencar rutines, els hi vam donar la raó. La Betty va acumular la roba de tothom i ens vam anar a dinar.....i després un servidor es va anar adormir la migdia comptant que la roba ja la posaven a la rentadora elles que és com havíem quedat (Mitxi, espero que valoris que no dic res de que em vaig tenir que manjar el bistec que et vas demanar sabent que no te'l menjaries).
Un servidor dormia plàcidament, el cos flotava a sobre d'un núvol de franela amb aromes dolços i relaxants, el formigueix de les meves cames demostrava que els meus músculs aprofitaven el moment de relax, els somnis idílics inundaven els meus pensaments...plaer, relax,...sento riure...satisfacció, descans....passes que s'acosten...babejo, somric...."Escolta Gepy, mira, que la rentadora s'ha espatllat i que ens t'has de rentar la roba a mà". PLAS! PLAS! Dreta i esquerra, com si m'haguessin abufetejat baixo de la llitera, agafo la meva roba i em dirigeixo al rentadero on, per a més inri, em toca fer cua...darrera de mon pare!!
Com dos ànimes en pena, asseguts a les escales de l'alberg esperem el nostre torn per rentar la roba. No ens parlem quasi. Tots dos ens acabem de despertar, resignats, capcots, en silenci, "alicaidos" (com diria el Siscu Nadal)...En condicons normals, noslatres no ens hauríem d'haver trobat en aquella penosa situació. Rentem la roba (primer ell, després jo), estenem la roba (primer jo i després ell). Les tres "amigues" nostres riuen i riuen, amb nosaltres (o no). aquest és un dels riscos d'anar amb elles, que quant menys te l'esperes...PLAS! Dies després, kilòmetres després, encara ens ho recordarien.
La Mitxi es va distreure també amb un cavall que hi havia en un marge darrera l'alberg. El Joan la va acompanyar fins que es va clavar un punxó de la valla de ferro i se li va acabar el bròquil. Ells us ho explicaran millor perquè jo vaig intentar tornar a dormir una estoneta.
Amb l'Unw quasi no vam coincidir fins abans d'anar a dormir. Ja a l'alberg ens havia preparat una petita fulla amb les seves dades de contacte i els nostres noms escrits en coreà. La nostra relació ja era especial. Al Camino es fan aquestes relacions; gent que no coneixes de res acaben sent amics de tota la vida, acaben sent persones per qui preguntes, per qui t'interesses, a qui li agafes afecte i per qui acabes establint una relació especial. Amb l'Unw va passar una cosa així, i encara ara mantenim el contacte...i l'esperança de tornar-nos a trobar (a Seul o a Tarragona).
Amb l'Unw quasi no vam coincidir fins abans d'anar a dormir. Ja a l'alberg ens havia preparat una petita fulla amb les seves dades de contacte i els nostres noms escrits en coreà. La nostra relació ja era especial. Al Camino es fan aquestes relacions; gent que no coneixes de res acaben sent amics de tota la vida, acaben sent persones per qui preguntes, per qui t'interesses, a qui li agafes afecte i per qui acabes establint una relació especial. Amb l'Unw va passar una cosa així, i encara ara mantenim el contacte...i l'esperança de tornar-nos a trobar (a Seul o a Tarragona).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada