Etapa 3: Larrasoaña - Zizur Menor. 20 km

Una de les etapes més tranquil·les, més maques perquè els paisatges ho són i de les que més ens motivaven. L'entrada a Pamplona és una mica...com ho diria, caòtica, difícil (vaja, com totes les grans ciutats, ja ho veureu). Nosaltres hi vam ser el dia abans del "Chupinazo": AMBIENTAZO!!!!

La motivació d'aquesta etapa és arribar a Pamplona a punt d'arribar al San Fermín. El camí no és res de l'altre món excepte quan surts de Larrasoaña que vam poder caminar amb un grup de cavalls que ens van fer oblidar els nostres mals.

Nosaltres vam viure l'entrada a Pamplona amb molta intensitat. Per a molts de nosaltres, veure l'ambient de Pamplona per festes era una experiència desconeguda i, la veritat és que encara ara ens ve la salivera. No ens importaria tornar-hi sense haver de caminar 20km l'endemà...potser vindríem sense la Mitxi que els Sanfermins la posen a 100....no, no. Amb la Mitxi SEGUR que també hi aniríem!

Com tot bon peregrí, vam inmortalitzar el nostre pas per davant de l'ajuntament de Pamplona i encara no sabem com ho vam fer perquè a la foto no hi sortís ningú més...perquè mala olor encara no la fèiem.

A partir d'aquí el recorregut és una mica lleig i fins arribar a Zizur es fa bastant pesat amb una pujada final al costat de la carretera que fa bastant de mal. A més, resulta bastant lamentable veure els peregrins pujant aquesta pujadeta fets pols quan tothom se'n va de farra a la capital.

MITXI: D'aquesta etapa em va quedar una imatge, la d'un noi estranger que gairebé no podia ni caminar... feia esses i feia patir només de veure'l. Però ell continuava, una passa més, una passa més. I va arribar, és clar que sí. Bravo! S'han de tenir ben posats.

He de dir que Zizur Menor està allà on Déu va perdre l'espardenya... Al mig del no res. L'alberg mereix un comentari: ens van obrir les portes abans de l'hora (cosa que no a tot arreu fan, encara que tinguis rigor mortis del cansament) i l'hospitalera es veu que és coneguda mundialment per la seva dedicació desinteressada als peregrins: va passar-se el dia cura que cura les llagues i les ferides de tothom. De tothom, menys les nostres. Nosaltres no teníem llagues... portàvem els mitjons antillagues del DECATHLON. El millor invent del segle XX!! Visca el Senyor QUECHUA!!!

Una vegada hospedats, havent dinat amb el conseqüent cabreig de la Mitxi que es va haver de menjar paella perquè ja no quedaven espaguetis, (jo, és que quan estic molt cansada, NECESSITO menjar spaguettis...) vam decidir baixar a Pamplona a viure el moment. Només portàvem tres dies de camí i la ingle de la Betty, tot i que començava a donar senyals de vida pròpia, permetia gaudir del dia.

Evidentment va caure un xacolí a la salut de l'Amaya i l'Íñigo que ens havien abandonat com ja tenien previst i vam repassar el camí dels encierros en direcció contrària fins arribar al començament. Vam cantar la cançó que canten el mossos abans de començar i vam poder ser uns pamploniques més durant unes hores... menys la Mitxi que anava amb un full en contra de les corrides de toros.

Vam anar a veure els estables on estan els toros i vam poder veure com la canalla de Pamplona viu i s'impregna de la seva tradició des de ben petits. També vam viure un moment inolvidable amb la conversa i posterior cabreig de la Mitxi amb la Cris. La sang no va arribar al riu, però vam "matar" (perdoneu l'expressió) el tema toros per sempre més.

Pamplona és per a nosaltres un lloc especial del Camino. A partir d'aquí hi ha un abans i un després. Diuen que Déu va descansar al setè dia; nosaltres al quart vam començar a saber què era el Camino de Santiago i què era el Penso Positivo...i no podíem descansar!