Camino de Santiago: Tarragona - Sahagún

Any 2009.

No! Ja sé que no és una etapa del Camino, però el dia 17 de juliol van passar prou coses com perquè siguin explicades.

Primera: A les 23h sortia el nostre tren destinació Sahagún des de l'estació de tren de Tarragona. Tot es preveia plàcid i tranquil......Massa tranquil! A les 21h rebem una trucada de la Cris (ai, ai, ai!) explicant-nos que sa mare està a urgències de El Vendrell amb el que, sembla, podria ser un pobrema cardíac de certa gravetat. La Cris planteja que pot ser que no vingui amb nosaltres avui perquè, evidentment, no vol marxar amb sa mare en aquest estat.

I aquí no hi ha Penso Positivo que valgui. Immediatament, Mitxi, Betty, Joan i jo comencem a buscar possibilitats, plans B, etc, etc. Busquem combinacions de tren, d'avió, de transatlàntics, l'Air Force One... i la millor opció era que la Cris s'unís a nosaltres dimarts. Plantegem també la possibilitat d'avortar el viatge però, és clar, portem mesos pensant-hi. Què fem? El Camino, o el fem tots 5, o no és el Camino!! Finalment, la Cris ens truca i ens diu que els metges l'obliguen a anar a fer el Camino (Visca! Visca els metges de El Vendrell); clar. El tema és arribar a l'hora de la sortida del tren, que no era tasca fàcil. A les 22.30h estàvem tots quatre sentats al hall de l'estació, de cara al carrer, esperant que la Cris arribés a temps, cosa que, feliçment, va aconseguir (més visques!!). Amb un únic problema: s'havia deixat la credencial.

Segona: Amb una previsió i capacitat organitzativa espectacular per part del Joan, vam reservar un compartiment de lliteres complert del tren. És a dir: 6 lliteres (5 per a nosaltres i una per les nostres motxil·les). Però, com no, no tot és tan senzill. Pugem al nostre vagó i resulta que la nostra garita estava ocupada; anem a buscar a la revisora o hostesa del nostre vagó i, per sorpresa nostra, ni ho sabia, ni ho controlava, ni res! La Cris va mostrar els seus orígens burgalesos, i li va fer una pregunta clara, concreta, directa: "Pero, entonces, tu aquí qué eres?". Els nostres ulls van sortir-se de l'òrbita, al Joan se li va perfilar una goteta de suor al front i a la Betty li va agafar un atac de riure. Aquella noia va contestar (com va poder) que ella només era l'hostessa, que ella no era l'encarregada de vigilar que la gent es posés a la llitera que li pertocava. (Ole Cris!) Finalment, els nois que ocupaven el nostre compartiment van confessar el seu error i vam poder dormir on ens tocava, amb una mica de fred, lleugerament encongits, però força bé.

Tercera: Cap a les 8 del matí del dissabte 18 de juliol havíem d'arribar a Sahagún. Els despertadors sonen quan toca i, més o menys a Burgos ja estem tots preparant-nos per desembarcar. Però no. Si el tren havia d'arribar a les 8 en punt, la Cris va decidir anar al lavabo del tren a les 7.53. De sobte el tren comença a baixar la seva velocitat fins a aturar-se segons el previst. Nosaltres que no tenim a la Cris, nervis, tensió...a tots se'ns passa pel cap la imatge del tren marxant i la cara de la Cris darrera d'un vidre del tren cridant el nostre nom desesperadament!!!

Per instint natural ens separem: el Joan i jo sortim per la porta de l'hostesa amb l'objectiu de distreure-la i fer retrassar la sortida del tren; com no, els encants del Joan assoleixin el primer objectiu. La Betty i la Mitxi surten en direcció el lavabo del tren a buscar la Cris. En aquell moment la Cris està sortint del lavabo amb la cara de satisfacció d'aquell que ha fet la feina ben feta, d'una manera eficient i segura, fet que li permet poder sortir amb el cap ben alt i sense mirar enrera. Les seves paraules van ser "Ya estoy!" amb un gran somriure de satisfacció. Però es troba amb la cara desencaixada de la Mitxi i la Betty que li diuen "Corre". El tren està a punt d'arrancar. La Cris, passa de la satisfacció a l'estrés "Mi maleta!". Un servidor s'havia carregat la motxil·la de la Cris que només havia de baixar els tres esglaons del tren. El final de la història és que tots 5 havíem arribat a Sahagún sans i estalvis; i els nostres companys de tren van poder marxar sense problemes.

Vam esmorzar a l'estació de Sahagún esperant el regional que ens havia de portar a l'estació de El Burgo Ranero. Sense incidències remarcables, tot apuntava que la Cris s'havia proposat donar-nos molts moments memorables i, en 12 hores, ja havia posat a prova la resistència del nostre esperit del Camino en tres ocasions. Però el Penso Positivo és inquebrantable, per sort, és més fort que qualsevol contratemps que se'ns presenti.

Des de l'estació de tren de El Burgo Ranero ens desplacem a l'alberg i a l'església del poble (gràcies a la Mitxi, pel camí més llarg), per intentar aconseguir una credencial per la Cris. Com que no és així, fem que ens segellin les nostres credencials a un dels bars del poble, i a la Cris el segell li posen a un tovalló de paper. El Camino 2009 comença aquí.