No cal dir que amb l'experiència, la qualitat de les fotografies augmenta d'una manera increíble. A més, tres de nosaltres ens vam convertir en reporters per a no passar per alt ni un dels detalls del nostre Camino.
Tant bé ens ho hem passat, tants moments per a recordar que no volíem que se'ns escapés cap ni un (evidentment, estàvem equivocats!). Com entendreu, una de les coses que no hem acabat de millorar és aquesta certa.....vaja com deia la cançó: "No me llames iluso, porque tenga una ilusión....." .
Teniu una mostreta de les fotos sota de l'índex. Sembla ser que Picasa ha canviat la configuració i no podem penjar l'àlbum sencer. Ens incertarem en el món dels "piratilles" a veure que podem fer. 01/11/08: Al Resum de l'any 2008 ja us ho dèiem. Hem retrobat la manera de penjar els àlbums i, com no, aquí teniu les del 2007. Si, ja sabem que hi ha moltes fotos, però és que ens ho passàvem tant bé....
Ja ens direu què us semblen!
Per cert: malgrat que sembli impossible, tot aquest munt de fotos són d'un sol cap de setmana, o el ue ve a ser el mateix dos dies de caminar!
Algú va dir que es bo tot el que es fa desitjar....
Doncs si. Hem trigat 4 anys en penjar videos del 2007. Digueu-nos tardons. I això que només vam caminar dos dies....vale, vale, som uns tardons però penseu que podríem haver trigat més anys. (Nota dels autors: agraiu-li al reparador de discs durs externs).
Quins dos dies vam tenir al 2007. També ens direu si no tenim vergonya. Doncs no, no en tenim pas, només cal que mireu els videos. Però i què?, l'únic risc és que els vegin els nostres jefes....cosa improbable...o no...així que....millor no pensar-hi....
Vam arribar a Logroño per la tarda, amb tant saber fer per part de les 3 patitos, que van aparcar, voluntària i conscientment, just davant del Pavelló Municipal, que feia d'alberg de peregrins. El més fort de tot és que els únics que no ho sabien eren el Johnny i el Ge. Quina cosa, no?
Ens havíem planejat una etapa de 35km, per començar, que evidentment vam fer. Va ser un dia de calor i, a si per qualsevol altre èsser mortal, una etapa així li hauria suposat un calvari, per a nosaltres va ser tot un passeig. (Nota: si veieu algun moment de desesperació entre algú de nosaltres, no us la cregueu. En realitat és una recreació teatral per a que no us sentiu inferiors a nosaltres....no no, de res, el que convingui)
Finalitzada l'etapa, tocava fer turisme (què passa, no es pot fer turisme al Camino?)i, creiem de veritat que, si podeu, val la pena visitar els Monestirs de Yuso i Suso, que es troben a la càlida, entranyable i bellíssima localitat de Los Cogollos de San Millán....o era San Millán de la Cogolla. Bé, és igual, que val la pena i punt.
Vam estar a l'alberg d'Azofra. Un 5 estrelles veient la tónica dels albergs castellans (San Juan de Ortega, Sahagún, entre altres...i no és una queixa (em sembla que aquest és el primer comentari seriós de tot el blog)). Ens vam remullar els peus a la piscineta, ens vam dutxar, vam descansar i, evidentment, es va notar que hi vam ser. Y para muestra, un botón....
I la primera parada del segon dia va ser a Santo Domingo de la Calzada. Imprescindible la visita. Llàstima que vosaltres no tindreu a la Mitxi explicant animalades....vull dir, històries d'animals.
Grañón. Quin poble....snif...quins bancs per seure a l'entrada del poble....snif....quin carrer major....snif...quines senyores sortint de la perruqueria amb una malla al cap...snif...quina església....snif........snif...quin altar...quin ram de flors a l'altar...snif...snif...Grañón (suspir).
I de Grañon vam arribar a Redecilla del camino. Acabava l'any 2008; La veritat és que la nostra intenció era fer fins a Belorado però al final ens vam dir "pa qué?"; si total, l'any vinent se'ns farà curt i ens sabrà greu. Perquè estàvem tots perfectes i ho hauríem pogut fer si haguèssim volgut.
Primera etapa de l'any 2008 (Ja hi tornem a ser!!!!). Després d'un intent fallit per la pluja que ens va obligar a tirar enrera perquè no diposàvem de kayak, vam reiniciar l'etapa al dia següent.
L'etapa té de tot, trams al costat de la carretera força avorrits, una pujada forta (que en realitat, per nosaltres va ser una baixada, no oblidem l'esperit del Camino) però molt maca i uns útims kilòmetres per un tallafocs que es converteix en un autèntic passeig. Les vistes durant l'etapa, especialment passat Belorado, són magnífiques i arribant a San Juan de Ortega, realment és un plaer caminar pel tallafocs envoltat de bosc, lleugerament baixant.
A aquesta primera etapa de l'any 2008 vam conéixer a persones que després serien protagonistes d'alguns moments inoblidables que quan arribem a Santiago segur que comentarem.
Per exemple, a Espinosa del Camino vam estar esmorzant al costat d'un grup de joves de diverses nacionalitats (alemanys, americans, australians i uns nois de Sigüenza). Quan nosaltres vam arribar ells ja hi eren (per cert, és un bon lloc per parar a esmorzar), i dos dels de Sigüenza estaven dormint....dormint la mona del dia anterior perquè portaven una ressaca de collons. L'amo del bar els hi va dir que es despertessin i que anessin a dormir a un altre lloc perquè estaven ocupant tota una taula. Nosaltres flipàvem!!
Com us hem dit, l'etapa és xula. El paisatge encara no és el típic castellà i quan camines pel tallafoc es converteix en un passeig força agradable. Allí vam adelantar a la Begoña, una peregrina canària que, veient el nostre bon humor, es va pensar que anàvem de passeig (no coneixia encara el nostre penso Positivo) i la veritat és que el comentari anava amb una mica de sorna. De fet, entre el sector femení de la nostra expedició no va causar furor aquesta noia, i entre el masculí, diguem que vam demostrar que som bastant simples.
Més endavant ja vam poder parlar amb ella d'una altra manera; us recordem que quan surten els mals la gent s'uneix molt més.
Mengeu a l'alberg que hi ha darrera de l'església: l'experiència de ser atès pel noi aquell és, com a mínim, recordable.
Per cert, a San Juan no hi ha res. Però res vol dir res de res. Només una petita cafeteria i l'església. És a dir, poseu-li el nom a la cadira de la terrasseta de la cafeteria i que ningú us la prengui!
Tot anava massa bé. Massa bé. Massa bé. Si és que massa bé.
Sortim de San Juan de Ortega, un paratge espectacular, caminem a negra nit, entre bosc, a les fosques...MAAACU PERQUE SI! Passem per Atapuerca....FOTO!!! Massa bé. Massa bé. Si és que massa bé. A Atapuerca parem, al cartell que sempre surt a totes les fotos; evidentment ens fem les nostres fotos (aquí teniu una d'elles), ens prenem el nostre temps, caminem enmig de la felicitat que suposa saber que no has de còrrer per tenir lloc a l'alberg. L'EMOCIÓ ENS ENNUEGA!!!!!!!
Continuem....
Ens trobem una pujadeta que fem sobradament (massa bé....massa bé....Si és que massa bé). Abans d'arribar a dalt alguns parem per treuren's roba doncs el dia ja està quasi aixecat del tot i es passa del fred del matí a la calor del dia a l'instant.
Arribem a dalt on hi ha una creu, fotos, riures, aigua, comença la baixada (visca les baixades pensen algunes) i....de sobte....(algú pot posar música de suspens!!)(massa bé....massa bé....Si és que massa bé)....la Mitxi comença a caminar de forma anormal (estilHerr Flick de la Gestapo, recordeu Alo, Alo?)(massa bé....massa bé....Si és que massa bé). Què li passa!?! Però si és una baixada!?!?! Si en baixada la merda corre!!!!!
Diagnòstic: El genoll esquerra torna a recordar-li que des de l'any passat no va fi (massa bé....massa bé....Si és que massa bé). The tendinitis is back!!!
Manual del Penso Positivo: com més fotut estàs, en realitat més bé estàs. I com una campiona va arribar amb dignitat (i sense plorar) fins al final. A Burgos es va comprar una genollera a punt d'arribar a l'alberg (però no perquè la necessités, eh?!). Una d'aquestes marrons elàstiques que portava Juanito de la Cruz quan jugava amb el Barça...vaja: Última tecnologia!!
Informació important: l'alberguista és de Burgos, Burgos. Ja ho entendreu."
Parem a la plaça de la catedral per comprar uns entrepans. La foto està feta des del bar però pot induir a error: NO li estic fent cap massatge a la Mitxi, ni és traummel el que té a les cames, ni està cansada, ni necessita cap genollera. Simplement està relaxada, gaudint de les magnífiques vistes, feliç de caminar i de saber que demà més. Jo simplement li estic baixant els mitjons... perquè no li quedi moreno paleta. Una etapa amb el seu rotllo, bonics paisatges a l'inici de l'etapa, la màgia d'Atapuerca, la soletat dels Montes de Oca... tot i que el tram final de l'etapa es pugui fer una mica més pesat pel tema del desviament del camí a causa del nou aeroport i per la llarga entrada del polígon. El premi final, descobrir Burgos, xocar-te amb la seva Catedral i creuar-te tota la ciutat fins arribar a un alberg integrat en un parc de la ciutat.
Bé, molt bé. Ens vam prendre aquesta etapa mig de descans, doncs amb el pajarón de la Mitxi pensàvem que avui era millor fer-la més curta i prendre l'etapa com a una etapa de recuperació.
Entrem plenament al paisatge castellà. És a dir, groc. Tot groc....algun puntet de verd, el gris de les carreteres, però tot groc, emmarcats per un sol de justícia.
La Mitxi ens va sorprendre: és la primera persona que veig que el mal li surt només a les baixades (tu creus!!!). Per tant, l'etapa va ser un petit tràmit (pensàvem tots més en l'endemà que en aquesta etapa). Hornillos apareix després d'una lleugera baixada, creuant una carretera interior ja entres al poble. Abans d'arribar al nucli urbà passes per sobre d'un pontet d'un rierol on segons el Joan t'hi pots fer un CHAMPUSON!!
Nosaltres crèiem que ningú dels grups que més o menys anaven amb nosaltres es quedaria a Hornillos doncs era fer una etapa massa curta i potser valia la pena tirar una mica més. Nosaltres ho haguèssim fet. Però resulta que tots (els de Sigüenza, una senyora que ningú veia caminar però que estava a tot arreu i que era l'amiga de tothom, la Begoña, els italians...), tots van decidir parar a Hornillos.L'alberg d'Hornillos és petitonet però maquet, té un bon lloc on rentar la roba i l'església, que está al costat, fa com un claustret ideal per prendre la fresca. Per tant, val la penar fer-hi nit doncs és un bon lloc per estar-hi de relax i recuperació. Nosaltres aquell dia teníem doble feina. La Mitxi havia d'anar a on nosaltres sabem, i l'havíem de portar al lloc que nosaltres sabem, amb el que només nosaltres sabem, per anar a on nosaltres sabem...i ho vam fer!
Ta ta ra rÁÁÁ rararararara... Ta ta ra rÁÁÁ rararararara...
Ben aviat vam haver d'anar amb el que nosaltres sabem a buscar a la Mitxi que venia d'on nosaltres sabem, de veure a qui només nosaltres sabem. El nostre Camino permet aquestes cosetes que fan que el gaudim a la nostra manera sense causar cap problema a ningú. Cap problema!!!!!
Així doncs, la Mitxi venia d'on nosaltres sabem, amb el que només nosaltres sabem, de veure a qui nosaltres sabem. Per tant (com no), vam començar més tard del normal una etapa llarga i previsiblement dura.
Dura? Nooooo!!!!! Caminar a 30º, més o més, pels paratges de Castella a les 13 hores és un plaer que només uns privilegiats com nosaltres podem fer (Io penso positivo perche' son vivo, perche' son vivo!!!!). És més, la Mitxi, a Castrojeriz, va necessitar una altra genollera perquè tenia fred a les cames!!!! I vam fer una "lleugera" pujadeta que hi ha tot seguit (quan sortiu de Castrojeriz la veureu allà al fons), res de l'altre món, un turonet de res....
Després de fer el turonet que, segons el Joan són 1800 passes, s'arriba a una esplanada que jo crec que conté l'índex de població de mosquits, insectes i altres organismes insuportables més elevat de la comarca. Realment feia fàstic caminar amb un munt de mosquits impactant contra nosaltres.
Evidentment, després de la pujada ve la baixada, moment crític per la Mitxi doncs recordeu que és en aquests moments en el que el seu genoll pateix més. La veritat és que encara se'n va sortir prou i es va permetre el luxe de intentar sortir per soleares i marcar-se uns passos de flamenc.
Quan comenceu a baixar veureu una zona verda, com un petit bosquet...si, si: allí darrera està Itero, però sobre tot no penseu que ja arribeu perquè encara us queda una horeta de caminar. És el que té Castella...
A punt d'arribar a Itero (o Itaro, o Ítero, li vam dir de tantes maneres...) hi ha una ermiteta que deixen un canti fora amb una aigua que entra com si fos un xampú a la platja al mes d'agost. Després ja creuem el pont que ens permet entrar a Palència (no us salteu el semàfor o us atropellaran) i per un camí horrible arribeu a Itero.
Nosaltres vam estar al primer alberg: perfecte.
Si senyors! Entrem a Palència. Com ja us hem dit, vigileu amb la estressant circulació pel pont d'abans d'arribar a Itero, i si trobeu el riu al marge dret del pont ens ho dieu.
Una etapa molt maca a pesar que a mi se'm va fer molt dura (Sí !Sí! Molt dura! I què?!?!).
El primer tram fins a on vam esmorzar és realment xulo; camines al costat d'una riera i el passeig resulta força agradable tot i que, a mi se'm va travessar (evidentment, vaig guardar-me molt que algú notés que no anava massa còmode).
La veritat és que a Fròmista val la pena gaudir del canal d'aigua i de la Catedral que respon perfectament a la categoria de "joia romànica". Nosaltres vam parar a fer unes fotos.
El dia anterior, a Castrojeriz, ens vam trobar una guia en francès que vaig carregar a partir d'aquell moment. En teoria, els francesos estaven a Fròmista perque un estava malament . I jo pensava (il·lús un altre cop) tornar-la als seus propietaris (ara la guia descansa a casa meva, però que consti que jo els vaig buscar per donar-la).
Després d'esmorzar el Joan i jo ens vam posar a 6, la Cristina a 5 i Mitxi i Betty a 3 o 4 (parlo de km/h) però no perquè anessin malament,no no no, sinó perquè volien gaudir del paisatge, de la gent, dels animals, de la calor....(Io peno positivo perche' son vivo, perche' son vivo!!!!). Suposo que a mon pare i a mi les ganes de veure a la Júlia ens feien caminar així. El Joan i jo vam estar una estoneta esperant als tres patitos que arribessin; la primera en arribar va ser la Cris que va decidir agafar el ritme que més li convenia i va arribar força bé. Més tard... home, no direm que molt més tard, però més tard van arribar els dos patitos que ens quedaven.
Però no van arribar soles; amb elles anava un noi d'Osona amb el seu gos, el Marley (no us resulta curiós que recordem el nom del gos i no el del noi?). Resulta que el tio estava fent el camí amb el gos i que es trobava que hi havia albergs que no li deixaven dormir amb el gos dintre; ens va explicar la història i vam coincidir en el desig de fer una birra.
Per cert, el Marley portava un collaret amb la "conxa" típica del Camino. Amb ells vam entrar a Carrión de los Condes.
Ja només ens quedava una cosa per fer: deixar les coses a l'alberg de les monges i dinar.
Poc després de dinar van arribar el Joan, l'Anna i la Júlia. La Júlia és la neta del nostre Joan i neboda dels nostres Gerard i Betty. Era la primera vegada que viatjava i el dubte era saber com estaria després d'hores al cotxe. Anaven de camí a Galícia.
I la Júlia no ens va defraudar doncs ens va mostrar tot el seu repertori de rialles, crits, xiscles (JUAS JUAS JUAS...i aquella paia del costat de la taula partint-se el pit amb el gelat!!!!) Per cert, quina calor!! Dormiu a l'alberg de les monges. No ho dubteu! Cantareu, resareu i, sobre tot, riureu moltíssim "AMB" les monges (Caminante no hay caminoooo.....!!!)."
