Camino de Santiago

Contextualització

2008-08-31T04:52:00.000-07:00

Aquesta és la història d'uns inconscients tarragonins que, després de moltes vegades dient que ens agradaria fer el Camino de Santiago... va, i ens decidim a fer-lo!

La història la vam començar quatre: la Betty (=Patito 3), la Cristina (= Patito 1), la Mitxi (=Patito 2) i un servidor que es diu Gerard (=Mamá Patito). A partir de Logronyo se'ns va unir el Joan (=Àvia Patito=Johnny)). Era l'any 2006.

Evidentment no ens vam entrenar i, excepte el Gerard, la resta no practicàvem esport ni res....però estàvem absolutament preparats per al què ens esperava! (que no sabíem ben bé què era).

El Camino ens ha atrapat i nosaltres us volem explicar per què. Per què uns inconscients com nosaltres, que portem una vida convencional, amb uns gustos força normals, que podríem haver escollit qualsevol altre objectiu (anar de creuer, a que ens fessin uns massatges, etc), ens estem esforçant any rera any en coincidir una setmana de vacances per a caminar junts desenes de kilòmetres i kilòmetres dia rera dia, superant lesions, esgotament, altes temperatures i mosquits (i algun malhumor)?

Potser trobareu algun consell, o què vam fer nosaltres, o a quin alberg vam anar, a on vam dinar...el Joan sempre diu que s'ha d'anar a menjar allà on hi ha gent encara que no surti a les guies (aquest és el millor consell, feu-li cas).

Mira. Feu el que vulgueu, segur que hi ha una opció millor que la nostra, però si nosaltres us diem que l'hem cagat, el nostre consell seria que no la cagueu vosaltres també!

Per acabar, aquest blog no pretén res. Només que el nostre Camino quedi plasmat al món. Esperem que us agradi, que us ho passeu bé llegint-lo i si us animeu, ens podeu enviar els vostres comentaris i les vostres experiències.

Pròleg "Penso Positivo"

2008-08-30T07:59:00.000-07:00

Per què "Penso Positivo"? Què és?! Què vol dir?!! D'on surt?!!! Què té?!!!!

Estrictament, "Penso Positivo" és una cançó del cantant italià Jovanotti. El que no es podia imaginar aquest cantant italià (ni nosaltres!) és que més de deu anys després d'escriure aquesta cançó, esdevindria un pilar fonamental del nostre insensat peregrinatge cap a Santiago (o cap a Finisterre, estamos en ello!). Sense aquest Penso Positivo, el nostre Camino no seria el mateix (Què s(=x)imples, no?).

Us recomanem que primer gaudiu de la cançó... que us impregneu del ritme i de la música... i després, posats en situació, us descobrirem què coi és això del "Penso Positivo".

Què us ha semblat?! Quin rotllet més guapo eh!!

Us expliquem: Penso Positivo vindria a ser una mena d'efecte "placebo", un succedani que sorgeix en els moments en els que, per exemple, tens mal a la ingle, o et surt una maleïda tendinitis als genolls justament enmig d'una baixada, o quan et ve un desafortunat atac de migranya o d'angines el dia que s'han de caminar 30 km, o quan després d'una etapa molt llarga et ve una baixada de sucre que et deixa molt xafat, o quan veus el final d'etapa a l'horitzó, aquell campanar amb un tros de roba enganxat a la torre de l'Ajuntament on hi posa "Meta", i sembla que sempre estigui a la mateixa distància...

El Penso Positivo, el que et provoca és que, quan qualsevol altre persona estaria capficada en tots aquests mals, nosaltres no parem d'alegrar-nos i de sentirnos "ideals de la muerte". El Penso Positivo fa que el somriure es mantingui al llarg dels 15, 20, 30 o 40 km de l'etapa sense que res pugui debilitar-lo.

Les frases claus del Penso Positivo:

- "Estic tan bé!"

- "Mai m'havia trobat tan bé com ara!"

- "Quin encert aquesta pujada tan bèstia! Una baixada aquí no tindria gens de gràcia!"
- "No em fa mal res!"
- "Ja arribem? No vull deixar de caminar!"
- "No vull que s'acabi el Camino!"

Les grans teòriques d'aquesta filosofia del Caminante són, com no, la Betty i la Mitxi; no nomès pel seu gran esperit de sacrifici i per la seva extraodinària força de voluntat, sinó perquè són les grans icones d'aquesta manera d'entendre el Camino. Les noves tecnologies us permetran comprovar com s'aplica el Penso Positivo gràcies al recull dels "Millors Moments" de cada any. No us ho perdeu!!

Per altra banda, com tota corrent ideològica, hi ha una vessant més místico-introspectiva que, en aquest cas, la personifica la Cristina que, de forma abnegada, utilitza el Penso Positivo en el seu interior. Llargues etapes de mal de cap, de mal de gola, de mal de cames portades amb Penso Positivo Interior (és el nom del corrent liderat per la Cristina, a partir d'ara PPI) sense perdre el seu excel·lent estat d'ànim.

Val a dir, però, que com tota corrent místico-religiosa, també té els seus seguidors: el Joan i el Gerard són fervents seguidors d'aquesta nova filosofia, i en l'anonimat, han esdevingut uns Penso Positivers. Ser un Penso Positiver no és fàcil; requereix d'un gran convenciment, d'una gran devoció. I ells estan plenaments convençuts d'aquesta nova filosofia i la porten fins les últimes conseqüències.

Amics! El Penso Positivo és la ÚNICA veritat tangible. El món, tard o d'hora se sotmetrà al Penso Positivo.....I AQUELL DIA, EL MÓN SERÀ UN PARADÍS PER A L'ÉSSER HUMÀ!!!! I vosaltres en sou testimonis que l'inici es troba en aquesta cançó, i en aquests convertits disposats a estendre la Veritat.

Protagonistes (I): la Betty

2008-08-29T08:30:00.000-07:00

EXCUSES...

L'encant del Camino està en que tots anem a Santiago però en canvi el destí només n'és l'excusa. Excuses molt diverses que van sumant i restant pes a les nostres motxilles a mida que avança el nostre particular paisatge.

Protagonistes (II): la Cristina

2008-08-28T08:34:00.000-07:00

Què significa per mi el Camino? Significa diversió, companyerisme, amistat, camaraderia, compartir sensacions i sentiments amb cadascuna de les persones que et vas trobant dia a dia, kilòmetre a kilòmetre. És la sensació de compartir i conviure un objectiu comú: l'arribada a un punt, Santiago, de la millor manera possible, amb tot un seguit de companys al teu voltant de molts orígens geogràfics diferents, amb qui has pogut anar coneixent cada dia una mica més. El resultat obtingut un cop arribat és individualitzat. Cadascú experimenta l'agradable sensació a l'arribar de què ha sigut capaç, i que si això ho ha pogut fer, pot amb tot. Però, no per no arribar implica menysvalorar-se. Cada etapa, cada dia, és un guany que enforteix l'esperit d'un mateix i que es complementa amb l'arribada a la catedral, amb la seva visualització. Compartir aquest moment amb els altres companys de viatge conforma un triangle perfecte: repte, amistat i compartir. I quina pot ser la millor manera de fer aquest viatge? Amb els amics. Primer, pel recolzament. Segon, per l'enfortiment d'uns llaços d'amistat. Tercer, pel fet de no poder parar de riure i riure amb les persones amb qui més vols fer-ho.

Protagonistes (III): el Gerard

2008-08-27T08:40:00.000-07:00

RIURE!!

Al Camino també hi cap la gent que el fem per passar-s'ho bé. Com nosaltres. Com jo. No tenim cap altre objectiu. Riure de les nostres ampolles, riure del nostre mal de genolls, riure del nostre mal d'esquena, riure de la calor, riure del fred, riure de la pluja, riure del mal humor, riure del Camino, riure de nosaltres...

RIURE, RIURE, RIURE I NOMÉS RIURE!!!

Protagonistes (IV): la Mitxi

2008-08-26T08:45:00.000-07:00

La fita del Camí de Sant Jaume no és arribar a Santiago. La fita del Camí és el Camí, en si mateix. Kilòmetre rera kilòmetre, passa rera passa, el Camí t'atrapa, i et sedueix, i ja no et deixa anar. Quan vam decidir començar amb aquesta història, no sabíem gaire de què anava el tema. Ens pensàvem que es tractava de caminar, caminar i caminar. De que et sortissin llagues als peus. D'arribar a Santiago.
Des que vam començar ens vam adonar que tot plegat era molt més complexe, i d'una màxima simplicitat alhora. Tot comença i acaba en TU. El Camí és un viatge retrospectiu al teu interior. Són kilòmetres plens dels teus pensaments, kilòmetres que et permeten conèixer els teus límits i les teves debilitats. I, sabeu? Són kilòmetres per descobrir que som capaços de qualsevol cosa quan tenim la voluntat de fer-ho. Pensar en positiu va començar com un joc i ha acabat sent l'halo que ho envolta tot. Mai no ens hem permès dir "no puc més" o "em trobo molt malament". Les situacions complicades sempre les hem enfrontat amb un "em trobo tan bé que no pararia de caminar! què tal si avui doblem etapa?". El fet de dir-ho i de repetir-ho en veu alta fan que al final t'ho creguis. I que els altres riguin, és clar. I quan els altres riuen, doncs se t'encomana... I al final estàs fet una coca però t'ho estàs passant pipa!!
La majoria de la gent que hem conegut al Camí necessitava retrobar-se després d'algun problema personal.
Nosaltres fem el Camí perquè sí: perquè ens agrada caminar, perquè ens agrada conèixer gent, perquè ens agrada la natura. I perquè ens ho passem bé junts.

Protagonistes (V): el Joan

2008-08-25T08:50:00.000-07:00

Com que ell no ha escrit mai res, si us sembla, proposo que siguem nosaltres qui diem alguna cosa d'ell:

Ell es va incorporar tard (a l'etapa que arribava a Logroño) però ràpidament ens vam adonar que el Camino no podia continuar sense ell. I així ha estat. I no ens vam equivocar.

Aprofito per reclamar que, si hi ha un museu del Camino, se'ns faci saber per enviar el "chubasquero" del Johnny.

Etapa 1: Saint-Jean-Pièd-du-Port - Roncesvalles. 25 km

2008-08-24T01:28:00.000-07:00

Era el 4 de juliol del 2006. Aquí comença tot.

Érem uns autèntics ingenus. Vam arribar a Saint-Jean un dia abans de començar a caminar, evidentment. Vam anar a sopar a una entranyable pizzeria que hi ha a una mena de confluència de carrers, ponts, etc. La Cris, la Betty, la Mitxi i jo ens vam demanar pasta; vam pensar que l'endemà podia ser l'últim dia de la nostra vida i que volíem morir amb un bon plat de pasta a l'estómac. El senyor de la taula del costat ens devia veure també així perquè després de pagar ens va donar la seva botella de vi negre mig plena que nosaltres vam agrair amb un extraodinari somriure, una vermellor de vergonya inamagable... i quan va marxar un munt de riures i més riures que encara recordem ara. GRÀCIES SENYOR!!

Totes les guies parlen de la bellesa d'aquesta etapa i de la seva duresa; i no menteixen. L'etapa és dura, però fantàstica. Les guies també recomanen que en dies de poca visibilitat i boira no fer-la pel seu risc. Doncs nosaltres "en el torbellino de la inconsciencia" la vam fer en aquestes condicions (JUAS! JUAS! JUAS!). Vam arribar al creuament on la guia ens deia que agaféssim el camí que porta a la carretera en cas de mala visibilitat. La climatologia que teníem era, evidentment, poca visibilitat. Fins allà, el camí transcorre per una empinada pendent que, evidentment, és de pujada. La Cristina va proposar seguir el consell de la guia: anar cap a la carretera (el camí més segur).(JUAS! JUAS! JUAS!). Automàticament no li vam fer cas ni a la Cristina (disculpa'ns), ni a la guia (que ens disculpi també), ni a la prudència, ni al "neu al tantu" de mon pare.

També val a dir que la decisió va ser un gran encert i, en això, segur que la Cristina hi està d'acord! (ara).

És una sensació estranya la de creuar la frontera a peu. Alguns vam pensar en les persones que creuaven la frontera fugint del país. Hi ha un moment del camí on una pedra et marca el moment que entres a Navarra, en honor a l'Amaya i l'Íñigo permeteu-me que l'anomeni Nafarroa. Una altra pedra ens deia que quedaven 765 km fins a Santiago (alguns de nosaltres vam fer com si no la veiéssim).

Potser perquè ens havien dit que l'etapa era duríssima, amb el temps tots la recordem com una de les maques del Camino. I així és.

El primer problema: resulta que a la Mitxi no se li acudeix res més que venir al Camino amb unes botes amb la sola plena de forats. Que sí! Que al camino s'hi va de forma humil, quasi asceta. Pero coi! Cal anar amb unes "xiruques foradades?!?!?! Jo crec que us deu una explicació.

MITXI: La única i veritable explicació és que l'etapa va ser dura! Però res que no sigui superable amb una mica d'entusiasme. No cal ni preparació física... ( i si no, mireu-nos a nosaltres). Tanmateix, el preocupant de l'estat de les meves xiruques era que el primer dia de Camino jo ja m'havia quedat sense calçat. I ara què?

Observareu, en l'esdevenir de les etapes, que la Mitxi és una font inacabable de sorpreses, situacions increïbles i moments antològics. Ella en aquest moment no ho sabia, però a la baixada de l'Alto del Perdón va lamentar molt no disposar d'un calçat adequat. Crec que va acabar amb els dits com a munyons.

Aquesta és l'església de Roncesvalles on vam dormir... Preciosa, oi? Em feien tant mal les cames que no podia ni pujar a la llitera :) En la nostra segona nit de Camino ja vam descobrir que hi ha molta gent que RONCA. Bé, tots menys la Laster, que es va llevar dient: "quina sort! Tanta gent i no ha roncat ningú!"

Si algú té el dubte de començar des de Roncesvalles o fer aquesta etapa, que deixi de fer-ho: Aquesta etapa s'ha de fer!!

Tot i la boira, l'etapa és d'una bellesa colpidora. I què carai! Travessar els Pirineus és un repte xulo, les coses com siguin. I si la meitat de l'ascensió la Cristina camina amb els pals al revés, doncs és el més difícil encara :)

En aquesta etapa vaig descobrir un dels primers trucs, que després he aplicat en diverses etapes: quan vaig apurada, sobretot en pujades fortes, doncs compto a 10 i torno a començar. Cada nro. és una passa. La cançoneta mental t'ajuda a imposar un ritme en la pujada...

La Cristina, per part seva, va descobrir el Glucosport :)

Etapa 2: Roncesvalles - Larrasoaña. 27,5 km

2008-08-23T09:11:00.000-07:00

La gran riuada.

Desenes de persones sortint des de l'alberg de Roncesvalles (que és això que veieu a la primera foto) baixada avall, plens d'energia, sense ampolles, sense dolors,...NETS! Gent amb la que havíem sopat a la mateixa taula la nit anterior, que no coneixíem de res (de moment) i que no tornaríem a veure, gent que es convertirien en companys de Camino: la família d'holandesos, els dos nois de Salamanca, l'Eduardo, el señor Ramon, el matrimoni de Sabadell...i nosaltres (SI SI!! Nosaltres!).

No us podeu imaginar la sensació de sortir des de Roncesvalles cents i cents de persones. Diuen que a començaments de juliol hi ha la primera gran riuada...i mai millor dit. En algun moment t'arribes a preguntar com coi ens posarem tots aquests als albergs ja que els llibres no marquen etapes massa diferents. Després vam veure que el Camino posa a tothom al seu lloc.
L'etapa transcorre per paisatges preciosos. Realment hi ha estampes que recordarem sempre: prats amb colors increibles, boscos que et protegeixen del sol, camins increibles.... és impossible voler tornar a la rutina diària després de passar per aquests llocs. Nosaltres intentàvem gaudir de cada lloc, de cada moment; com no, encara no ens feia mal res i ens podíem concentrar en gaudir del Camino i viure'l amb tota la intensitat que es mereix.
El final d'etapa és una mica cabrón (perdoneu!). Arribes a unes urbanitzacions...bé, més que urbanitzacions són parcel·les i hi ha indicadors que et diuen que queden 2 o 3 km. Fàcilment, calcules que, si camines a un ritme de 5km per hora, en mitja hora arribes a Larrasoaña; doncs, o hi ha algú que no sap contar, o heu de saber que ni molt menys us queda mitja hora de camí. Nosaltres vam estar quasi dues hores i més val que us feu la idea que, si cau la solana, les passareu canutes. (Què guai!)

Nosaltres vam arribar assedegats i, tot i que encara no coneixíem l'efecte Penso Positivo, la veritat és que ens ho vam prendre amb molt bon humor.

MITXI: Respecte la riuada de gent, aquesta és la única etapa que recordo en la que bona part dels Caminants han hagut de dormir al ras, en una pista de pilota basca. Nosaltres no, perquè estàvem tan eufòrics que anàvem a tope, esperonats pel ritme brutal que va imprimir l'Amaya. Vam arribar entre els deu primers i cada cop que avançàvem algú pel Camí, ho comptàvem orgullosos. Quaranta-vuit, quaranta-nou...

Per mi ha estat una de les etapes més dures, el final és horrible, sembla que no arribis mai. Però clar, és el segon dia de camí i estàs contentíssim!! Permeteu-me, però, que faci un petit homenatge a la família d'holandesos: eren un matrimoni amb els seus cinc fills, el major de 16 i la petita de 7 que, TOTS!, carregaven amb el seu equipatge i venien caminant des d'Holanda. UNS HEROIS!Una anècdota: Va, deixeu-me explicar-la! Resulta que hi havia partit del Mundial de Futbol i uns alemanys buscaven un bar amb tele per veure jugar Alemanya. Senyors, no la van trobar! No hi ha tele! A Larrasoaña no van trobar cap bar amb tele!! No s'ho podien creure!!! Què guai que és el Camino!!!!!

Jo en recordo alguna més, d'anècdota... Com per exemple quan vaig voler donar de menjar uns cavalls que vam trobar... només portava galetes de xocolata... els altres em miraven enfurismats... ni que fés cinc dies que no menjaven! A més, era el MEU menjar! Al final, els cavalls ben contents amb el "tentempié" i jo que vaig clavar-me l'alambrada oxidada al braç. A la tarda va tocar buscar una farmàcia i ja veieu a la nostra infermera Cristina punxant-me la vacuna antitetànica a la rebotica de la farmàcia. Vam muntar una mica de xou però vam riure molt.

Etapa 3: Larrasoaña - Zizur Menor. 20 km

2008-08-22T09:13:00.000-07:00

Una de les etapes més tranquil·les, més maques perquè els paisatges ho són i de les que més ens motivaven. L'entrada a Pamplona és una mica...com ho diria, caòtica, difícil (vaja, com totes les grans ciutats, ja ho veureu). Nosaltres hi vam ser el dia abans del "Chupinazo": AMBIENTAZO!!!!

La motivació d'aquesta etapa és arribar a Pamplona a punt d'arribar al San Fermín. El camí no és res de l'altre món excepte quan surts de Larrasoaña que vam poder caminar amb un grup de cavalls que ens van fer oblidar els nostres mals.

Nosaltres vam viure l'entrada a Pamplona amb molta intensitat. Per a molts de nosaltres, veure l'ambient de Pamplona per festes era una experiència desconeguda i, la veritat és que encara ara ens ve la salivera. No ens importaria tornar-hi sense haver de caminar 20km l'endemà...potser vindríem sense la Mitxi que els Sanfermins la posen a 100....no, no. Amb la Mitxi SEGUR que també hi aniríem!

Com tot bon peregrí, vam inmortalitzar el nostre pas per davant de l'ajuntament de Pamplona i encara no sabem com ho vam fer perquè a la foto no hi sortís ningú més...perquè mala olor encara no la fèiem.

A partir d'aquí el recorregut és una mica lleig i fins arribar a Zizur es fa bastant pesat amb una pujada final al costat de la carretera que fa bastant de mal. A més, resulta bastant lamentable veure els peregrins pujant aquesta pujadeta fets pols quan tothom se'n va de farra a la capital.

MITXI: D'aquesta etapa em va quedar una imatge, la d'un noi estranger que gairebé no podia ni caminar... feia esses i feia patir només de veure'l. Però ell continuava, una passa més, una passa més. I va arribar, és clar que sí. Bravo! S'han de tenir ben posats.

He de dir que Zizur Menor està allà on Déu va perdre l'espardenya... Al mig del no res. L'alberg mereix un comentari: ens van obrir les portes abans de l'hora (cosa que no a tot arreu fan, encara que tinguis rigor mortis del cansament) i l'hospitalera es veu que és coneguda mundialment per la seva dedicació desinteressada als peregrins: va passar-se el dia cura que cura les llagues i les ferides de tothom. De tothom, menys les nostres. Nosaltres no teníem llagues... portàvem els mitjons antillagues del DECATHLON. El millor invent del segle XX!! Visca el Senyor QUECHUA!!!

Una vegada hospedats, havent dinat amb el conseqüent cabreig de la Mitxi que es va haver de menjar paella perquè ja no quedaven espaguetis, (jo, és que quan estic molt cansada, NECESSITO menjar spaguettis...) vam decidir baixar a Pamplona a viure el moment. Només portàvem tres dies de camí i la ingle de la Betty, tot i que començava a donar senyals de vida pròpia, permetia gaudir del dia.

Evidentment va caure un xacolí a la salut de l'Amaya i l'Íñigo que ens havien abandonat com ja tenien previst i vam repassar el camí dels encierros en direcció contrària fins arribar al començament. Vam cantar la cançó que canten el mossos abans de començar i vam poder ser uns pamploniques més durant unes hores... menys la Mitxi que anava amb un full en contra de les corrides de toros.

Vam anar a veure els estables on estan els toros i vam poder veure com la canalla de Pamplona viu i s'impregna de la seva tradició des de ben petits. També vam viure un moment inolvidable amb la conversa i posterior cabreig de la Mitxi amb la Cris. La sang no va arribar al riu, però vam "matar" (perdoneu l'expressió) el tema toros per sempre més.

Pamplona és per a nosaltres un lloc especial del Camino. A partir d'aquí hi ha un abans i un després. Diuen que Déu va descansar al setè dia; nosaltres al quart vam començar a saber què era el Camino de Santiago i què era el Penso Positivo...i no podíem descansar!

Etapa 4: Zizur Menor - Puente de la Reina/Gares. 19 km

2008-08-21T09:13:00.000-07:00

Ah Amigos! La primera gran crisi.

6 del matí (aprox.). Sona el despertador. Gent ja llevada. Gent que marxa. Gent que encara dorm. Em trobo un bastó per caminar!! (uueeeee!!!!).

Jo a la llitera de sota. La Betty a la de dalt i, de sobte...."Ge, no puc moure les cames, em pots baixar?!?!?!?". Aaaaaahhhhh!!! La Betty tenia la ingle absolutament destrossada, li fotia un mal de collons i quasi no podia ni caminar. A més, l'etapa és com una piràmide: puges al Monte del Perdón i baixes fins a Puente de la Reina. (per cert, una baixada que és una putada!).

Tàctica a seguir: Cristina i Mitxi tiren al seu ritme (per cert, la Cris començava a agafar un ritme considerablement alt), tampoc era qüestió d'arribar i no tenir lloc a l'alberg. Betty i jo comencem molt poc a poc, parlant de tot i de res, recordant etapes anteriors, parlant de coses que ens havien explicat l'Amaya i l'Íñigo, en definitiva, intentant oblidar el mal de la Betty.

Objectiu: que la Betty entri en calor. Tot va bé, poc a poc anem pujant i la Betty sembla que va millor fins que: Ai! (la Betty) Merda! (Això ho penso jo). La Betty ensopega. El camí està ple de pedres, roques i altres obstacles maleïts (no m'estranya). Afortunadament, la Betty té la ingle prou calenta com per continuar sense masses problemes més.

El tercer dia és el dia crític per la Laster... i el seu punt feble és la ingle. Jo tinc dies crítics sense seguir un criteri massa clar, i el meu punt feble són els genolls. La Cris i el Gerard són unes bèsties i no tenen dies dolents -

Vam parar a veure si vèiem efectes lluminosos des de dalt del Monte del Perdón però no vam tenir sort (Vam arribar a la conclusió que allí només veies efectes lluminosos si la visió anava acompanyada d'algunes substàncies lleugerament "àcides"). A més, amb la ventolera que fotia no vam voler gaudir massa del paisatge.

A la baixada de l'Alto del Perdón, la Cristina va imposar un ritme heavy metal, jo gairebé havia d'anar corrent al darrera. El pendent és pronunciat i la baixada llarga. Des de l'etapa 1 les meves xiruques havien mort i anava amb bambes... Tot va anar bé fins a la ditxosa baixada. Sense una bota que em subjectés bé el turmell, els dits se m'esclafaven contra la part davantera de la bamba i jo veia, a part de la Cristina allà al davant, les estrelles. Aquest va ser el dia en què al meu dit segon del meu peu esquerra em va sortir una ampolla just sota l'ungla. I va començar a acompanyar-nos el concepte "ungla flotant".

Aquest va ser el primer exemple del que pot fer el Penso Positivo. Tots nosaltres patíem perquè la Betty no pogués fer tota l'etapa, i ho va aconseguir. Va ser un exemple que tots nosaltres, en un moment o altre del Camino hem seguit. Un aplaudiment...PLAS!"

També va arribar fins aquí el caminant que feia esses al passar per Pamplona. Increïble! Ara bé, aquí va decidir quedar-s'hi un parell de dies per recuperar una mica... Quasi que millor.

A Puente de la Reina vam integrar-nos definitivament amb els nostres companys de Camino, amb qui coincidíem dia rera dia. Vam segellar el nostre bon rotllo amb un Pacharán casolà del restaurant del poble. I aquí ens teniu, fent un brindis a la càmera pel nostre camino, pel Pacharán que ens anàvem a veure, i pels nostres mals que començaven a sortir.

A la foto hi surten la Gemma, el Miguel Ángel i l'Antonio David (germans de Salamanca, molt simpàtics ells, és clar que nosaltres no vam treure el tema dels Papers de Salamanca... ho veieu com sabem anar pel món??) i també l'Eduardo, un tio de Madrid la mar de divertit.

De fet, vam ser admesos com a membres de ple dret. Suposo que quan ets un grup nombrós com nosaltres (si és que 4 és un grup nombrós) necessites menys dels altres i els altres companys tampoc gosen entrar-hi, o almenys és la meva sensació aquell any, però la veritat és que, en línies generals, podem dir que ens ho vam passar força bé amb ells.

MITXI: Diguem-ho clar, Gerard... Ningú ens volia fer amics perquè tothom pensava que érem uns "putos cabrons"!!! Féiem ràbia perquè sortíem més tard que tots i arribàvem abans que ningú. Féiem ràbia perquè avançàvem a tothom sense contemplacions, perquè anàvem a pinyó i ni tan sols paràvem a esmorzar. Féiem ràbia perquè tothom tenia ampolles i dolors d'allò més variats i nosaltres no (gràcies als nostres patrocinadors, Quechua, Myolastan i Ibuprofè). FÉIEM RÀBIA, les coses com siguin. Però quan els "putos cabrons" vam començar a patir... llavors les coses van canviar.

A Puente de la Reina tenim una anècdota digne de ser explicada... Hi ha una església que té l'única talla d'un Crist amb la creu invertida, o alguna cosa semblant. Estàvem cansats, estàvem esgotats, teníem l'ingle inflada, la ungla flotant, feia calor i ja no féiem ràbia... els nostres companys pelegrins van dir-nos que anaven a la Misa del Peregrino i mira, ens vam deixar enredar. (A cada poble on féiem nit, feien una Misa del Peregrino, i molta gent hi anava, els guiris, els d'aquí. Nosaltres ens havíem resistit fins llavors) I allà ens tens asseguts en un banc del final de l'església, fresquets, relaxats, sense parar massa atenció a les paraules del Mossèn: "...el Camí... els pelegrins... el Senyor... la fe... l'amor al pròjim... rentar els peus als companys com a mostra d'amor al pròjim..." De sobte, se'ns esbatanen els ulls i ens mirem, esparverats, incrèduls: Ho hem entès bé? I el Mossèn continua: "...i ara jo rentaré els peus de dues persones, i ells al seu torn els de dues persones més, i així tothom...".

El Gerard, al meu costat, em diu frenètic: "jo no li penso rentar els peus a ningú. Si tothom els té plens d'ampolles, d'ungles negres, de musclerris... aquest home s'ha begut l'enteniment!!! Jo marxo!!!" A mi no em va haver de convèncer, ni a la Laster. Dit i fet, ens aixequem i marxem per la porta. Vam notar les mirades de tothom clavades al nostre clatell, però ens va ser igual. Els crits d'indignació del Gerard a fora s'havien de sentir per força des de dintre. La Laster i jo no podíem parar de plorar de riure. La Cris es va quedar i va rentar peus, i va gaudir de la Missa sense la presència desconsiderada de tres ateus com nosaltres. Sincerament: nosaltres estimem el pròjim, però pensem que no cal rentar-li els peus per demostrar-ho!!!!

Etapa 5: Puente de la Reina/Gares - Estella/Lizarra. 23 km

2008-08-12T09:14:00.000-07:00

Aquí ja estàvem plenament integrats: amb l'Eduardo, els de Salamanca, la parella de Burgos, les tietes i la neboda, la de Sabadell, etc, etc. De fet, crec que una de les coses que més uneixen a la gent és veure que no ets l'únic que estàs fet una merda (Ups! Perdó. Volia dir que estàs tan i tan bé).

Realment l'etapa és normal. La sortida de Puente de la Reina és impactant; creuar el pont és molt maco i quan estàs a punt de perdre'l de vista, val la pena girar-se, invertir uns segons en retindre a la retina la postal que observis i continuar el Camino que el temps corre.

Quan vam sortir del poble vam veure que a la llera del riu hi havia dos sacs de dormir; quin fred!! És el mes de juliol i tot això, però dormir a la vora del riu, en aquella zona, t'ha de calar els ossos de mala manera.

Quan arribes a Estella, la lògica et diu de seguir pel carrer principal fins l'alberg "oficial". Nosaltres vam seguir al Puto Ramon (crack! Un canari jubilat que feia el camí per tercera vegada i que el vam descobrir gràcies als seus roncs a Puente de la Reina, d'aquí el nostre sobrenom): vam creuar el riu per un pont de fusta que hi ha tot just abans d'endinsar-te pel carrer principal d'Estella i darrera de les cases que donen al riu hi ha un alberg cuidat per nois amb discapacitat que, a més de ser un dels albergs més nets i amb millors dutxes, és realment còmode. Feu el que vulgueu, però ja ho sabeu.

Ep! Un aclariment: Al Ramon ens l'estimàvem molt, però a la nit... a la nit l'odiàvem!!!

El Camino aquí ja passa factura; la gent comença a comprar-se les primeres genolleres, les primeres pomades... nosaltres estem abonats al Myolastan i a l'Ibuprofè. La realitat és que quan vam arribar a Estella estavem fets pols i a la que vam arribar a la porta de l'alberg a algunes els hi va agafar el baixón....baixón que va ser restituït amb algunes petites dosis de Nocilla.

A la foto veiem a la Laster dormint en un portal... mentre esperàvem que obrissin l'alberg de l'ANFAS, un lloc però que molt acollidor.

A Estella vam viure un gran moment: ha de ser a la tarda; demaneu-vos un xampú (cervesa amb llimonada per als no tarragonins) i asseieu-vos a una de les terrasses de la plaça major i deixeu que passin les hores i gaudiu de l'espectacle.

No, no, Gerard... El gran moment d'Estella és un altre. Cada nit, el Gerard era qui es posava el despertador i al dia següent ens despertava a totes. A la Cris l'avisava un cop, i a la Laster i a mi, segurament cinc o sis (cinc minuts més, si us plaaaaauuuu). De vegades, a la nit, la féiem petar i anàvem a dormir dels últims (sobre les 22h, increïble, eh!), amb la qual cosa el llum de l'habitació ja estava apagat i el Gerard havia de posar-se el despertador (és a dir, el mòbil) a les fosques. Però ell, que és un tio preparat i competent, portava un llum frontal, i se'l posava al cap i anava fent les seves cosetes mentres tothom dormia. Aquest dia, ell no trobava el frontal i per tant no podia posar el despertador... Va començar a posar-se nerviós, girant i regirant amb el màxim silenci, nosaltres només sentíem el soroll del sac zip-zip-zip i ell busca que busca. A la Laster i a mi, que ens costa més aviat poc, ens vam posar a riure i a riure, i com més reia una, encara més se li encomanava a l'altra- i al damunt fent molts esforços per no fer soroll. I al Gerard, al final, se li van inflar: "Doncs si us fa tanta gràcia, poseu el despertador vosaltres!!!" Collons! Quina mala llet. Vam seguir rient però dissimuladament... ell va trobar el llum i va posar el despertador, emprenyat com una mona. Al dia següent, però, ja rèiem tots a mandíbula batent.

Etapa 6: Estella/Lizarra - Los Arcos. 21,5 km

2008-08-11T09:15:00.000-07:00

Lamentablement s'apropava el final del nostre primer periple pel Camino. NOOOOOO!!!! No volíem que acabés. NOOOOOO!!!! Portàvem una setmana sense tele, amb mal d'ingles, sense notícies, amb ampolles, sense jefe, amb ungles saltarines, sense responsabilitats....(IDÍLIC!).

L'etapa és bufar i fer ampolles: a aquestes alçades, 21 km són un passeig a no ser que tinguis les ungles a punt de saltar com un tap de cava (els hi podeu preguntar a la Mitxi i a la Cris que saben del que parlo). A aquestes alçades de la vida, 21 km no són res, i menys per algú com nosaltres que hem amagat els nostres mals sota el Penso Positivo que ha fet que arribem fins aquí amb les nostres forces intactes. Vaja, que excepte per les nostres ingles, els nostres genolls, i les nostres ungles, estàvem perfectament.
Un dels alicients de l'etapa era el de passar pel Monestir d'Iratxe i poder veure el vi que surt de la font. A l'alicient s'hi va afegir saludar a la càmera que constantment filma a la gent que hi passa.

Bé, la veritat és que si us espereu un vi de qualitat, amb un pas per boca elegant, uns aromes a fruites del bosc, amb retorns torrats i uns tanins perfectament equilibrats....doncs no!! Una infusió de roure... tampoc!!! Més aviat és un vi de taula de menú de polígon industrial, però que barrejat amb la mística del Camino i amb la química que s'hi crea, doncs el vi puja molts enters. Nosaltres vam fer un brindis amb uns centroeuropeus que no vam veure mai més, però que surten al video.

Ens vam retrobar amb el Sanju i el David (Quina alegria!) que van venir a donar-nos suport (thanks a lot!) i a ajudar-nos amb la tornada. Junts vam tornar a visitar el Monestir de Iratxe per la tarda però la font ja no rajava. Em sembla que ens van explicar que hi destinen una quantitat diària i que un cop exhaurida, doncs fins l'endemà.

És igual, vam visitar el Monestir per l'interior i vam veure un museuet amb utensilis antics per fer vi. Clar, com alguns de nosaltres tenen arrels al Penedès, doncs com que no ens va emocionar. Tot i això, vam estar molt contents de poder gaudir d'una de les parades obligades de tot peregrí.

El Joan també va venir, però ell va venir disposat a caminar. Tots tres van dormir a un hostalet que hi ha al costat de la benzinera del poble. Diuen que molt bé. Ara bé, el que nosaltres vam aconseguir en tres dies, el Joan ho va fer en cinc minuts....TOTHOM JA EL CONEIXIA!!!! TOTHOM SABIA QUI ERA....I QUI ÈREM!!! CURAVA LES AMPOLLES DE LA GENT!!!! En definitiva, era ell en estat pur (per sort).

Evidentment, al vespre tots els peregrins estàvem al bar que queda més a prop de l'alberg per sopar alguna cosa abans de l'hora de clausura i nosaltres ens vam fer una foto amb els que havien estat els nostres companys de camí.

A la foto també hi surt l'Antonio... Era un noi italià que venia directe des de Londres, amb el petate ple de llibres!!! Venia des de Saint Jean amb una motxilla que pesava vint-i-no-sé-quants kilos... l'etapa de Puente de la Reina a Estella va arribar passades les sis de la tarda quan la majoria de nosaltres havia arribat sobre les dotze. Pel camí l'havíem avançat i anava molt coix... La veritat és que ens vam preocupar una mica. La Gemma, l'Eduardo i jo ens vam dedicar a buscar-lo per Estella... i finalment el vam trobar. I reia, crec que eren els efectes del vi d'Iratxe :) Vam acollir-lo, vam cuidar-lo, vam empastillar-lo i vam donar-li el millor consell que li podrien haver donat: que enviés els putos llibres a Itàlia si volia arribar amb genolls a Santiago. I va fer-nos cas... Va obsequiar-me, durant l'etapa següent, amb una conversa deliciosa que va durar uns quants kilòmetres... Un temps després va enviar-me un mail dient que aquella conversa havia estat la millor cosa en tot el seu Camino. Aquesta és la grandesa del Camí de Sant Jaume; la grandesa dels petits moments inesperats, quan de sobte trobes un desconegut a qui et sembla que coneixes des de sempre.

L'endemà vam quedar a les 6 amb el Joan per començar a caminar. Tots nosaltres desconeixíem que aquella etapa era el començament d'un nou Camino doncs s'afegia un nou membre del Penso Positivo però intuíem que res seria ja igual i, a més, ens feia molta il·lusió que el Joan s'afegís al nostre repte. Segurament ell aquella nit va dormir poc pel neguit de començar a caminar, per les ganes de ser un peregrí més, per caminar amb nosaltres, per no adormir-se... el que desconeixia, encara, era que sense el Penso Positivo no seria capaç de fer el que fa.

Un nou Camino, doncs, comença per a nosaltres?

Etapa 7: Los Arcos - Logronyo. 28 km

2008-08-10T09:17:00.000-07:00

Un nou Camino comença per a nosaltres!!!

Aquesta és la primera etapa que fèiem amb el Joan. No sé si ell era molt conscient del que feia, ni si nosaltres ho èrem, però el resultat és que un nou membre s'afegia al repte de completar el Camino i, malgrat començar des de Logronyo, per a nosaltres era com si l'hagués començat des de Saint Jean doncs cada dia a quarts de nou rebíem (i esperàvem) els seu sms d'ànims. A partir d'aquí, l'sms del Joan seria sustituït per la trucada del Siscu, però amb una freqüència menor.

Evidentment, tots estem molt satisfets del fitxatge i no hi ha clàusula de rescissió possible.

Anem a parlar de l'etapa? Anem-hi!

Quin pal d'etapa. A part de ser un tostón, l'entrada a Logronyo és horrible, i si a sobre és l'últim dia de Camino del 2006, doncs la depressió és definitiva.

Arribes com per un carril bici que si el pilles en un dia de calor, et rosteix de mala manera... i a més, a mi em va cascar els genolls. Però clar, ni se us acudeixi dir mai a tres noies que no practiquen cap mena d'esport, que a tu, practicant d'esport habitual, que has estat, durant tot el Camino, donant sensació d'anar bé i de no patir, et fa mal alguna cosa......perquè t'humilien, apunten al lloc més dèbil, NO TENEN PIETAT!!!!!!!

Més o menys sencers vam aconseguir arribar a Logronyo, que per a molts de nosaltres ja era molt. És més, crec que fins tot algú no ho tenia massa clar això d'arribar.

A l'alberg de Logronyo ens van signar la credencial i, amb el Sanju i el David vam anar a fer un vermut (se'ns fa salivera només en recordar-ho) i a dinar. Parlo per mi, però crec que no hi ha xampú a la meva història que m'hagi sentat millor que aquell de Logronyo; era com certificar un trist adéu, però un gran adéu doncs l'any següent teníem el compromís de tornar-hi.

Després de dinar vam voler fer una mica de visita, vam fer un gelat davant la Catedral i...no us ho creureu però a mitja tarda encara arribaven peregrins buscant un lloc per dormir. Pobres!!

Punt i a part és el dia que ens vam trobar. Crec que a un dels rètols informatius i posava 41 graus celsius (ºC); en resum, que quasi que el millor que podíem fer era tornar cap a Tarragona. I així ho vam fer amb l'ajuda del David i del Sanju.

Nota informativa: aquell dia era el de la final del Mundial d'Alemanya entre França i Itàlia. Sí, sí!! La final de Zidane i Materazzi! Tot plegat, doncs, era un nou 9 de juliol de 2006.

Resum de l'any 2006

2008-08-10T07:57:00.000-07:00

Voleu veure les fotos del nostre primer any al Camino? Teniu temps?! Teniu ganes?!! Sentiu curiositat?!!! Doncs aquí les teniu!!!

Per cert: Si algú vol posar un comentari dient que no sortim gens bé a les fotos, que algunes surten mogudes, blaves, fosques, amb ulls vermells, tallats, etc... DONCS JA HO SABEM! (i què! Ens ho vam passar tan i tan bé fent-les!!!!!!!)

CDS_2006

Videos:Els millors moments del 2006

2008-08-10T07:56:00.000-07:00

Segur que esteu pensant que és una llàstima que no hi hagi imatges del nostre Camino. Que quina llàstima que no us pogueu fer una idea de com es viu al Camino. Que com molaria veure'ns en acció.

Si nosaltres us entenem...No us penseu....Si fins hi tot nosaltres voldríem reviure-les!!

Què fem? Què fem? Perquè clar, aquí heu d'entendre que alguns de nosaltres no sortim massa ben parats és a dir que... Ara bé! aquestes imatges, si més no, poden servir a la gent que el vulgueu fer, i pot servir per recordar a la gent que ja l'hagi fet....i poden servir per passar una bona estoneta....

Eo! Què fem!?!? Les pengem o què?!?!

Mira, doneu-nos uns dies, i si ens posem d'acord, que ens hi posarem, les anirem penjant poquet a poquet. Us sembla?

10/11/08: Finalment hem trobat la manera de penjar els nostres videos (avancem lentament en l'infinit món de les noves tecnologies). La veritat és que no ha estat fàcil; tenim tant material que la tria ha estat molt difícil. Com a mínim, ara us podreu fer una idea de com va ser el nostre primer contacte amb el Camino, o més ben dit, com el Camino va suportar la nostra primera incursió.

Esperem no defraudar-vos!

A l'Alberg de Roncesvalles: El primer video és de la Betty i la Mitxi, a l'alberg de Roncesvalles després de fer la primera etapa. Escolteu atentament: no té desperdici el diàleg entre les dues germanes.

A Pamplona: Doncs sí, nois, vam tenir la sort d'estar el dia abans del Chupinazo i la nostra presència serà eternament recordada...per nosaltres. Quin ambient! quin munt de gent! I com deia la Mitxi: STOP THE BULL FIGHT.

Pujant l'Alto del Perdón: Com us hem explicat, aquí vam tenir la primera crisi física. La va patir la Betty i aquí podeu veure com se superen els problemes al Camino. Recordeu, Penso Positivo.

A l'alberg de Puente de la Reina: La Mitxi i la Betty continuen amb el seu xou particular. Aprofitem per presentar-vos l'Eduardo, un madrileny molt simpàtic i que donava molta "vidilla" a la resta de grup.

A Iratxe: Evidentment, la parada a Iratxe és més que obligada i, com no, nosaltres hi vam destinar uns minutets de res. Com que això ja s'acabava, hi vam fer un brindis, vam saludar a la càmara, i vam deixar la nostra empremta, que aquí us mostrem. Salut!

Etapa 8: Logronyo - Azofra. 35,7 km

2008-08-09T09:18:00.000-07:00

Juliol 2007.

L'esperit del Camino va fer que només caminèssim dos dies. (Gràcies!!!).

Reemprenem el nostre Camino i comencem fent nit al poliesportiu de Logronyo, que a banda de l'alberg, amb molt bona pinta per cert, també acull als caminantes. No cal dir que si el vam descobrir va ser gràcies al conegut sisè sentit de les noies: intentant trobar un lloc per deixar el que nosaltres ja sabem, ens el vam topar de nassos. Va! Sala digues! "el què!, el cotxe?!"

Ah! i l'olor a pneumàtic cremat que se sentia en aquell carrer tampoc va tenir res a veure amb nosaltres.. faltaria.

A l'entrada de l'alberg/pavelló, ens vam trobar amb un guarda sevillà (a l'alberg de Logronyo un guarda sevillà!) que el primer que ens respon quan li diem que som de Tarragona és: "Catalanes! Vosotros habláis polaco!". La veritat és que ho va dir amb molta gràcia, però alguna cosa ja feia presagiar que aquest cap de setmana de Camino ens depararia moltes sorpreses.

Sobre l'alberg, us diré que hi vam estar la mar de bé; que tot i dormir al terra amb els matalassos, hi vam estar la mar de bé, que els vestuaris del pavelló estaven tots a la nostra disposició, i que domir sota una cistella de bàsquet és tota una experiència.

Aquesta etapa va ser una encerrona; bé, de fet l'encerrona ens la vam fer nosaltres mateixos. Sortir de Logronyo no és massa bonic excepte per l'empedrat del carrer amb les fletxes que li dona certa gràcia. Les afores de la ciutat, però, són força agradables.

Es passa per un parc amb un llac enorme i fantàstic; aquest és el típic parc ple de camins i caminets ideals per a sortir a passejar o a practicar algun esport. Si a més, t'espera una etapa llarga i dura, doncs fa que els primers quilòmetres te'ls prenguis d'una altra manera.

No sé què pensareu vosaltres però caminar entre vinyes és molt agradable, especialment si vas acompanyat d'algú com la Betty que com a bona mig-enòloga, t'explica algunes curiositats del paisatge, de les varietats plantades, de la forma d'emparrat, etc.

Tornem al tema de l'encerrona si us sembla; fins a Nájera vam anar bastant bé, fins i tot diria que d'una manera insultant. Però saps allò que parem, fent un gazpacho, i esperant a la Mitxi que va anar a comprar Feldene Flas (patrocinador oficial del nostre Camino juntament amb l'ibuprofè, Quechua, Kit-Kat, etc; els teniu sota l'índex) vam decidir allargar fins a Azofra per intentar avançar en dos dies tres etapes (il·lusos un cop més. Quan arribem a Santiago ho continuarem sent!).

El raonament va ser que si caminàvem aquests 6 km, l'endemà podíem fer una altra etapa d'igual quilometratge i així en dos dies fèiem tres etapes. A QUÈ!! QUE NO?!?!

13 hores del migdia. Un sol de justícia. 6 km de patejada és el que ens plantejàvem fer, o el que és igual, 1 hora de patejada en els millors dels casos, anant a 6km per hora que només ho hem fet quan el ginseng del Joan ha fet l'efecte que s'esperava i es posava a tirar...

El tema és que decidim caminar aquests 6 km fins a Azofra. Al sortir de Nájera una pujada que t'hi cagues (que és per fotre una moció de censura, fins i tot, al repartidor de pizzes de Nájera). Però que t'hi cagues, eh! Un paisatge desèrtic... Jo crec que les escenes del desert de "Los 10 Mandamientos" es devien rodar aquí. Fregits, consumits, erem uns peregrins que ho havíem perdut tot... Quan vam arribar a Azofra, però, l'esperit del Camino va fer que tots somriguèssim a la foto (menys la Betty que era qui la feia i no calia que dissimulés). La veritat és que rèiem perquè encara no sabíem que havíem de creuar tot el poble per arribar a l'alberg; en aquell moment 500 metres eren com una paret del K-2 per a nosaltres.

Això sí, l'albeg d'Azofra està en el Top 3, de moment, segons el meu rànking. Aquella piscineta que té on pots posar els peus en remull i refrescar-los és com un oasi al mig del Sahara. Els dits dels nostres peus es van estirar com volent sortir de les cavitats on fa dècades que es troben atrapats, buscant la llibertat en la fresca aigua de la piscineta de l'alberg d'Azofra. OoooOH!!!

Etapa 9: Azofra - Redecilla del Camino. 25,7 km

2008-08-08T09:19:00.000-07:00

I clar, aquí vam pagar l'esforç del dia anterior: la Mitxi no va portar motxilla perquè li fotia un mal l'esquena horrible. Això sí, durant bona part del dia va caminar amb una bossa (de plàstic del Joan, com no) amb els productes de primera necessitat: mòbil, càmera de fotos i aigua (per aquest ordre). No sabem si com a conseqüència de l'esforç del dia anterior, o ja venia perjudicada d'abans, però la Cristina va fer l'etapa amb angines. Quin panorama!!!!

STOP. Segona gran demostració del Penso Positivo. Les angines de la Cris. La Cristina va caminar 25.7 km amb angines.

Repetim: la Cristina va caminar 25.7 km amb angines, sense deixar anar ni un sol lament, ni una sola queixa, ni preocupant-nos en cap moment; bé, preocupats ho estàvem però ella tirava endavant com una campiona. Va aguantar com una valenta i va riure com nosaltres (bé, com nosaltres no...recordeu les angines) i amb nosaltres. Feia una mica de mala cara i, fins i tot va fer servir una samarreta de la Betty com a bufanda, però tot i això demano un segon aplaudiment per la Cris. PLAS!
Una de les grans motivacions del dia era passar per Santo Domingo de la Calzada. Quan arribes a Santo Domingo de la Calzada hi ha un estant de turisme que et dona tota la informació del poble, de l'església, etc ...(això és organització!).

Vam visitar l'església i vam poder veure aquell altaret on tenen aquelles gallines. Alguns de nosaltres desconeixíem fins al moment el motiu de tenir a dues gallines tancades a una urna a dalt d'un altar; fins i tot, em vaig preocupar per la integritat física del rector de la parròquia en el cas que la Mitxi se n'adonés del fet i vulgués depurar responsabilitats.

És més, vaig preferir fer un parell d'oracions davant de l'altar i després vaig practicar una retirada a temps col·lectiva per a evitar sortir al Diari de Santo Domingo de la Calzada, a l'apartat de Sucesos. Ja veia el titular: "Brutal agresión de unos peregrinos catalanes al pastor de la Iglesia de Santo Domingo de la Calzada. Parece que motivos ecologistas llevaron a una peregrina de Tarragona a agredir brutalmente al párroco."

Però no! Ans al contrari, resulta que la Mitxi no va fer res. Vam sortir a la plaça, ens vam seure a les escales del costat del Parador, vam esmorzar els nostres Kit-Kats i les nostres taronges, vam fer totes les fotos del món a l'església de Santo Domingo, al campanar, al rellotge, a nosaltres tirats pel terra.... i, per contra, la Mitxi va il·lustrar-nos en la tradició d'aquell fet de tenir les gallines a aquell altar i ens va explicar la història i l'origen del fet.

Així doncs, i sense més preàmbuls, passo a explicar-vos la llegenda de les gallines de Santo Domingo de la Calzada:

A Grañón, les guies ens recomanaven entrar a veure el retaule de l'església. I ho vam fer (feu-ho!). I fem alguna foto (feu-la!). De sobte, una senyora s'apropa (ja està! no es poden fer fotos) i ens comença a explicar no sé què d'una festa de la Mare de Déu que hi ha a l'altar, que li ha portat un ram de flors i que li agradaria que li fèssim una foto a ella, amb el ram i la Verge (mare de Déu! aqui hi falten 5 minuts). I jo li dic: -i com li envio la foto?- i va i em dona la seva direcció postal i ens diu que una vegada els hi va demanar a una parella d'alemanys (és a dir, parla idiomes) i que li van enviar.

En resum, que deu tapar les humitats de casa amb fotos seves amb la Verge i el ram. Bueno....es posa i es comença a arreglar el cabell (Mare de Déu! quin cabell!!) i li fem la foto. Foto?!?! Cinc o sis fotos li vam tirar (aquell espectacle era impagable). Però va i el Joan li fa encara més fotos, i les hi ensenya!!!!! D'aquí no en sortirem...

Digueu-nos irreverents, però després no podíem parar de riure!!!

De Grañón a Redecilla del Camino no hi ha massa història més que quan arribes a Castella, et trobes un panell amb tots els pobles pels que passes fent el Camino. La veritat és que la nostra decepció va ser força gran doncs esperàvem un comité de benvinguda com a il·lustres portadors del Penso Positivo a aquelles contrades. No sé, l'alcalde de Redecilla, el President de la Comunitat, el rector de Santo Domingo de la Calzada, una xaranga...no sé, ALGÚ!!!!

Bé, aquest tram sí que té una història. La Mitxi va començar a caminar d'una manera gens gràcil, peculiar, simptomàtica...és a dir, anava coixa. Sembla que el genoll dret començava a notar algun sobreesforç...o això vam pensar. Tendinitis? Contractura? Mira, és igual, la qüestió és que, com no, s'ho va prendre amb el més absoluts dels Penso Positivo. Un tercer aplaudiment per la Mitxi. PLAS!

De tornada ens vam conformar amb un bon dinar a Nájera tornant ja cap a Tarragona on, realment, vam riure tant que a mi no em va sentar massa bé.

Aquí acaba aquest cap de setmana intens del 2007. El repte dels Camps de Castella estava davant nostre.

CASTELLA, TREMOLA!!!!!

Resum de l'any 2007

2008-08-07T09:32:00.000-07:00

No cal dir que amb l'experiència, la qualitat de les fotografies augmenta d'una manera increíble. A més, tres de nosaltres ens vam convertir en reporters per a no passar per alt ni un dels detalls del nostre Camino.

Tant bé ens ho hem passat, tants moments per a recordar que no volíem que se'ns escapés cap ni un (evidentment, estàvem equivocats!). Com entendreu, una de les coses que no hem acabat de millorar és aquesta certa.....vaja com deia la cançó: "No me llames iluso, porque tenga una ilusión....." .

Teniu una mostreta de les fotos sota de l'índex. Sembla ser que Picasa ha canviat la configuració i no podem penjar l'àlbum sencer. Ens incertarem en el món dels "piratilles" a veure que podem fer.
01/11/08: Al Resum de l'any 2008 ja us ho dèiem. Hem retrobat la manera de penjar els àlbums i, com no, aquí teniu les del 2007. Si, ja sabem que hi ha moltes fotos, però és que ens ho passàvem tant bé....

Ja ens direu què us semblen!

Per cert: malgrat que sembli impossible, tot aquest munt de fotos són d'un sol cap de setmana, o el ue ve a ser el mateix dos dies de caminar!

CDS_2007

Videos: Els millors moments del 2007

2008-08-07T09:31:00.000-07:00

Algú va dir que es bo tot el que es fa desitjar....

Doncs si. Hem trigat 4 anys en penjar videos del 2007. Digueu-nos tardons. I això que només vam caminar dos dies....vale, vale, som uns tardons però penseu que podríem haver trigat més anys. (Nota dels autors: agraiu-li al reparador de discs durs externs).

Quins dos dies vam tenir al 2007. També ens direu si no tenim vergonya. Doncs no, no en tenim pas, només cal que mireu els videos. Però i què?, l'únic risc és que els vegin els nostres jefes....cosa improbable...o no...així que....millor no pensar-hi....

Vam arribar a Logroño per la tarda, amb tant saber fer per part de les 3 patitos, que van aparcar, voluntària i conscientment, just davant del Pavelló Municipal, que feia d'alberg de peregrins. El més fort de tot és que els únics que no ho sabien eren el Johnny i el Ge. Quina cosa, no?

Ens havíem planejat una etapa de 35km, per començar, que evidentment vam fer. Va ser un dia de calor i, a si per qualsevol altre èsser mortal, una etapa així li hauria suposat un calvari, per a nosaltres va ser tot un passeig. (Nota: si veieu algun moment de desesperació entre algú de nosaltres, no us la cregueu. En realitat és una recreació teatral per a que no us sentiu inferiors a nosaltres....no no, de res, el que convingui)

Finalitzada l'etapa, tocava fer turisme (què passa, no es pot fer turisme al Camino?)i, creiem de veritat que, si podeu, val la pena visitar els Monestirs de Yuso i Suso, que es troben a la càlida, entranyable i bellíssima localitat de Los Cogollos de San Millán....o era San Millán de la Cogolla. Bé, és igual, que val la pena i punt.

Vam estar a l'alberg d'Azofra. Un 5 estrelles veient la tónica dels albergs castellans (San Juan de Ortega, Sahagún, entre altres...i no és una queixa (em sembla que aquest és el primer comentari seriós de tot el blog)). Ens vam remullar els peus a la piscineta, ens vam dutxar, vam descansar i, evidentment, es va notar que hi vam ser. Y para muestra, un botón....

I la primera parada del segon dia va ser a Santo Domingo de la Calzada. Imprescindible la visita. Llàstima que vosaltres no tindreu a la Mitxi explicant animalades....vull dir, històries d'animals.

Grañón. Quin poble....snif...quins bancs per seure a l'entrada del poble....snif....quin carrer major....snif...quines senyores sortint de la perruqueria amb una malla al cap...snif...quina església....snif........snif...quin altar...quin ram de flors a l'altar...snif...snif...Grañón (suspir).

I de Grañon vam arribar a Redecilla del camino. Acabava l'any 2008; La veritat és que la nostra intenció era fer fins a Belorado però al final ens vam dir "pa qué?"; si total, l'any vinent se'ns farà curt i ens sabrà greu. Perquè estàvem tots perfectes i ho hauríem pogut fer si haguèssim volgut.

Etapa 10: Redecilla del Camino - San Juan de Ortega. 36,1 km

2008-08-07T09:19:00.000-07:00

Primera etapa de l'any 2008 (Ja hi tornem a ser!!!!). Després d'un intent fallit per la pluja que ens va obligar a tirar enrera perquè no diposàvem de kayak, vam reiniciar l'etapa al dia següent.

L'etapa té de tot, trams al costat de la carretera força avorrits, una pujada forta (que en realitat, per nosaltres va ser una baixada, no oblidem l'esperit del Camino) però molt maca i uns útims kilòmetres per un tallafocs que es converteix en un autèntic passeig. Les vistes durant l'etapa, especialment passat Belorado, són magnífiques i arribant a San Juan de Ortega, realment és un plaer caminar pel tallafocs envoltat de bosc, lleugerament baixant.

A aquesta primera etapa de l'any 2008 vam conéixer a persones que després serien protagonistes d'alguns moments inoblidables que quan arribem a Santiago segur que comentarem.

Per exemple, a Espinosa del Camino vam estar esmorzant al costat d'un grup de joves de diverses nacionalitats (alemanys, americans, australians i uns nois de Sigüenza). Quan nosaltres vam arribar ells ja hi eren (per cert, és un bon lloc per parar a esmorzar), i dos dels de Sigüenza estaven dormint....dormint la mona del dia anterior perquè portaven una ressaca de collons. L'amo del bar els hi va dir que es despertessin i que anessin a dormir a un altre lloc perquè estaven ocupant tota una taula. Nosaltres flipàvem!!

Com us hem dit, l'etapa és xula. El paisatge encara no és el típic castellà i quan camines pel tallafoc es converteix en un passeig força agradable. Allí vam adelantar a la Begoña, una peregrina canària que, veient el nostre bon humor, es va pensar que anàvem de passeig (no coneixia encara el nostre penso Positivo) i la veritat és que el comentari anava amb una mica de sorna. De fet, entre el sector femení de la nostra expedició no va causar furor aquesta noia, i entre el masculí, diguem que vam demostrar que som bastant simples.

Més endavant ja vam poder parlar amb ella d'una altra manera; us recordem que quan surten els mals la gent s'uneix molt més.

Mengeu a l'alberg que hi ha darrera de l'església: l'experiència de ser atès pel noi aquell és, com a mínim, recordable.

Per cert, a San Juan no hi ha res. Però res vol dir res de res. Només una petita cafeteria i l'església. És a dir, poseu-li el nom a la cadira de la terrasseta de la cafeteria i que ningú us la prengui!

Etapa 11: San Juan de Ortega - Burgos. 27,5 km

2008-08-06T09:20:00.000-07:00

Tot anava massa bé. Massa bé. Massa bé. Si és que massa bé.

Sortim de San Juan de Ortega, un paratge espectacular, caminem a negra nit, entre bosc, a les fosques...MAAACU PERQUE SI! Passem per Atapuerca....FOTO!!! Massa bé. Massa bé. Si és que massa bé.
A Atapuerca parem, al cartell que sempre surt a totes les fotos; evidentment ens fem les nostres fotos (aquí teniu una d'elles), ens prenem el nostre temps, caminem enmig de la felicitat que suposa saber que no has de còrrer per tenir lloc a l'alberg. L'EMOCIÓ ENS ENNUEGA!!!!!!!

Continuem....

Ens trobem una pujadeta que fem sobradament (massa bé....massa bé....Si és que massa bé). Abans d'arribar a dalt alguns parem per treuren's roba doncs el dia ja està quasi aixecat del tot i es passa del fred del matí a la calor del dia a l'instant.

Arribem a dalt on hi ha una creu, fotos, riures, aigua, comença la baixada (visca les baixades pensen algunes) i....de sobte....(algú pot posar música de suspens!!)(massa bé....massa bé....Si és que massa bé)....la Mitxi comença a caminar de forma anormal (estil Herr Flick de la Gestapo, recordeu Alo, Alo?)(massa bé....massa bé....Si és que massa bé). Què li passa!?! Però si és una baixada!?!?! Si en baixada la merda corre!!!!!

Diagnòstic: El genoll esquerra torna a recordar-li que des de l'any passat no va fi (massa bé....massa bé....Si és que massa bé). The tendinitis is back!!!

Manual del Penso Positivo: com més fotut estàs, en realitat més bé estàs. I com una campiona va arribar amb dignitat (i sense plorar) fins al final. A Burgos es va comprar una genollera a punt d'arribar a l'alberg (però no perquè la necessités, eh?!). Una d'aquestes marrons elàstiques que portava Juanito de la Cruz quan jugava amb el Barça...vaja: Última tecnologia!!

Informació important: l'alberguista és de Burgos, Burgos. Ja ho entendreu."

Parem a la plaça de la catedral per comprar uns entrepans. La foto està feta des del bar però pot induir a error: NO li estic fent cap massatge a la Mitxi, ni és traummel el que té a les cames, ni està cansada, ni necessita cap genollera. Simplement està relaxada, gaudint de les magnífiques vistes, feliç de caminar i de saber que demà més. Jo simplement li estic baixant els mitjons... perquè no li quedi moreno paleta.
Una etapa amb el seu rotllo, bonics paisatges a l'inici de l'etapa, la màgia d'Atapuerca, la soletat dels Montes de Oca... tot i que el tram final de l'etapa es pugui fer una mica més pesat pel tema del desviament del camí a causa del nou aeroport i per la llarga entrada del polígon. El premi final, descobrir Burgos, xocar-te amb la seva Catedral i creuar-te tota la ciutat fins arribar a un alberg integrat en un parc de la ciutat.

Etapa 12: Burgos - Hornillos del Camino. 18,8 km

2008-08-05T09:20:00.000-07:00

One! Two! One, two, three, four!

Bé, molt bé. Ens vam prendre aquesta etapa mig de descans, doncs amb el pajarón de la Mitxi pensàvem que avui era millor fer-la més curta i prendre l'etapa com a una etapa de recuperació.

Entrem plenament al paisatge castellà. És a dir, groc. Tot groc....algun puntet de verd, el gris de les carreteres, però tot groc, emmarcats per un sol de justícia.

La Mitxi ens va sorprendre: és la primera persona que veig que el mal li surt només a les baixades (tu creus!!!). Per tant, l'etapa va ser un petit tràmit (pensàvem tots més en l'endemà que en aquesta etapa).

Hornillos apareix després d'una lleugera baixada, creuant una carretera interior ja entres al poble. Abans d'arribar al nucli urbà passes per sobre d'un pontet d'un rierol on segons el Joan t'hi pots fer un CHAMPUSON!!

Nosaltres crèiem que ningú dels grups que més o menys anaven amb nosaltres es quedaria a Hornillos doncs era fer una etapa massa curta i potser valia la pena tirar una mica més. Nosaltres ho haguèssim fet. Però resulta que tots (els de Sigüenza, una senyora que ningú veia caminar però que estava a tot arreu i que era l'amiga de tothom, la Begoña, els italians...), tots van decidir parar a Hornillos.L'alberg d'Hornillos és petitonet però maquet, té un bon lloc on rentar la roba i l'església, que está al costat, fa com un claustret ideal per prendre la fresca. Per tant, val la penar fer-hi nit doncs és un bon lloc per estar-hi de relax i recuperació.
Nosaltres aquell dia teníem doble feina. La Mitxi havia d'anar a on nosaltres sabem, i l'havíem de portar al lloc que nosaltres sabem, amb el que només nosaltres sabem, per anar a on nosaltres sabem...i ho vam fer!

I què!!

És el nostre Camino!!!!!

Etapa 13: Hornillos del Camino - Itero de la Vega. 31,7 km

2008-08-04T09:21:00.000-07:00

Ta ta ra rÁÁÁ rararararara... Ta ta ra rÁÁÁ rararararara...

Ben aviat vam haver d'anar amb el que nosaltres sabem a buscar a la Mitxi que venia d'on nosaltres sabem, de veure a qui només nosaltres sabem. El nostre Camino permet aquestes cosetes que fan que el gaudim a la nostra manera sense causar cap problema a ningú.
Cap problema!!!!!

Així doncs, la Mitxi venia d'on nosaltres sabem, amb el que només nosaltres sabem, de veure a qui nosaltres sabem. Per tant (com no), vam començar més tard del normal una etapa llarga i previsiblement dura.

Dura? Nooooo!!!!! Caminar a 30º, més o més, pels paratges de Castella a les 13 hores és un plaer que només uns privilegiats com nosaltres podem fer (Io penso positivo perche' son vivo, perche' son vivo!!!!). És més, la Mitxi, a Castrojeriz, va necessitar una altra genollera perquè tenia fred a les cames!!!! I vam fer una "lleugera" pujadeta que hi ha tot seguit (quan sortiu de Castrojeriz la veureu allà al fons), res de l'altre món, un turonet de res....

Després de fer el turonet que, segons el Joan són 1800 passes, s'arriba a una esplanada que jo crec que conté l'índex de població de mosquits, insectes i altres organismes insuportables més elevat de la comarca. Realment feia fàstic caminar amb un munt de mosquits impactant contra nosaltres.

Evidentment, després de la pujada ve la baixada, moment crític per la Mitxi doncs recordeu que és en aquests moments en el que el seu genoll pateix més. La veritat és que encara se'n va sortir prou i es va permetre el luxe de intentar sortir per soleares i marcar-se uns passos de flamenc.

Quan comenceu a baixar veureu una zona verda, com un petit bosquet...si, si: allí darrera està Itero, però sobre tot no penseu que ja arribeu perquè encara us queda una horeta de caminar. És el que té Castella...

A punt d'arribar a Itero (o Itaro, o Ítero, li vam dir de tantes maneres...) hi ha una ermiteta que deixen un canti fora amb una aigua que entra com si fos un xampú a la platja al mes d'agost. Després ja creuem el pont que ens permet entrar a Palència (no us salteu el semàfor o us atropellaran) i per un camí horrible arribeu a Itero.

Nosaltres vam estar al primer alberg: perfecte.

Si senyors! Entrem a Palència. Com ja us hem dit, vigileu amb la estressant circulació pel pont d'abans d'arribar a Itero, i si trobeu el riu al marge dret del pont ens ho dieu.

Etapa 14: Itero de la Vega - Carrión de los Condes. 33,5 km

2008-08-03T09:22:00.000-07:00

Una etapa molt maca a pesar que a mi se'm va fer molt dura (Sí !Sí! Molt dura! I què?!?!).

El primer tram fins a on vam esmorzar és realment xulo; camines al costat d'una riera i el passeig resulta força agradable tot i que, a mi se'm va travessar (evidentment, vaig guardar-me molt que algú notés que no anava massa còmode).

La veritat és que a Fròmista val la pena gaudir del canal d'aigua i de la Catedral que respon perfectament a la categoria de "joia romànica". Nosaltres vam parar a fer unes fotos.

El dia anterior, a Castrojeriz, ens vam trobar una guia en francès que vaig carregar a partir d'aquell moment. En teoria, els francesos estaven a Fròmista perque un estava malament . I jo pensava (il·lús un altre cop) tornar-la als seus propietaris (ara la guia descansa a casa meva, però que consti que jo els vaig buscar per donar-la).

Després d'esmorzar el Joan i jo ens vam posar a 6, la Cristina a 5 i Mitxi i Betty a 3 o 4 (parlo de km/h) però no perquè anessin malament,no no no, sinó perquè volien gaudir del paisatge, de la gent, dels animals, de la calor....(Io peno positivo perche' son vivo, perche' son vivo!!!!). Suposo que a mon pare i a mi les ganes de veure a la Júlia ens feien caminar així.
El Joan i jo vam estar una estoneta esperant als tres patitos que arribessin; la primera en arribar va ser la Cris que va decidir agafar el ritme que més li convenia i va arribar força bé. Més tard... home, no direm que molt més tard, però més tard van arribar els dos patitos que ens quedaven.

Però no van arribar soles; amb elles anava un noi d'Osona amb el seu gos, el Marley (no us resulta curiós que recordem el nom del gos i no el del noi?). Resulta que el tio estava fent el camí amb el gos i que es trobava que hi havia albergs que no li deixaven dormir amb el gos dintre; ens va explicar la història i vam coincidir en el desig de fer una birra.

Per cert, el Marley portava un collaret amb la "conxa" típica del Camino. Amb ells vam entrar a Carrión de los Condes.

Ja només ens quedava una cosa per fer: deixar les coses a l'alberg de les monges i dinar.

Poc després de dinar van arribar el Joan, l'Anna i la Júlia. La Júlia és la neta del nostre Joan i neboda dels nostres Gerard i Betty. Era la primera vegada que viatjava i el dubte era saber com estaria després d'hores al cotxe. Anaven de camí a Galícia.

I la Júlia no ens va defraudar doncs ens va mostrar tot el seu repertori de rialles, crits, xiscles (JUAS JUAS JUAS...i aquella paia del costat de la taula partint-se el pit amb el gelat!!!!) Per cert, quina calor!! Dormiu a l'alberg de les monges. No ho dubteu! Cantareu, resareu i, sobre tot, riureu moltíssim "AMB" les monges (Caminante no hay caminoooo.....!!!)."

Etapa 15: Carrión de los Condes - Sahagún. 39,5 km

2008-08-02T09:22:00.001-07:00

La Marató! Qui ens ho manava fer això, a veure... qui?!?! Si no calia, ...o sí, ...però és igual... Primer 17 km seguits sense trobar cap poble. Però cap poble és cap. "El Reto de Soledad" li diuen; nosaltres el "Reto de Soledad" el vam fer acompanyats de molts companys peregrins. Una paradeta per esmorzar ràpid (que no som els únics que volem esmorzar a la terrasseta) i, tornem a arrancar. Continuem caminant...
I apa, direcció Terradillo de los Templarios (la España profunda) que ens queden uns kilometrets de res. -No, no. Si anem bé, no?- -Molt bé!- -Només portem 28 km i ens en falten 12.- -Bah, que són 12, res de res.- -Si anem a ritme de 6 són dues horetes.- -Quina hora és?- -les 12.- -Bahhh!! a les dues estem a Sahagún...-

De sobte un cartell: Sahagún 6 km. -Va Mitxi que només queden 6 km!- (osti la Betty!). 6 km al costat d'una carretera recent asfaltada que t'axixarres...però que és genial (io penso positvo!!!!). Parem a l'entrada de Sahagún. Estem tots de puta mare (Io penso positivo!!!), no ens fa mal res (perche' son vivo), el Sol ens enfoca a nosaltres d'esquena però el vermell de les cames ni el notem (perche' son vivo). Comencem a caminar. -Però estem ja a Sahagún?- -Quan hi ha fins l'alberg?- -com?- -2km!?!?- Finalment arribem i completem una autèntica prova de foc. L'alberg és una antiga església. Aparentment està molt bé però els matalassos generen unes sospitoses picors. Malauradament demà acabem a El Burgo Ranero.
Malgrat haver caminat 40 km, jo penso que va valer la pena plantejar-nos aquest repte perquè ens vam demostrar que l'esperit del Camino pot més que la duresa en si del repte. Un aplaudiment per la Betty, el Joan, la Cris i, sobre tot, per la Mitxi! PLAS!

Etapa 16: Sahagún - El Burgo Ranero. 17,8 km

2008-08-01T09:23:00.000-07:00

Doncs què voleu que us digui....aquí s'acaba el 2008 amb una etapa que després de fer 40 km, fer-ne 17 és com un passeig per la platja llarga parant a fer un vermutet.

L'etapa no té massa història més que la nostàlgia (una vegada més) de no voler deixar el Camino, de voler continuar caminant i no tornar a la vida quotidiana. Vam poder gaudir d'un dia magnífic, una temperatura agradable i una llum magnífica per per fer fotos.

Hem veig obligat a explicar la última peripècia del Joan: resulta que parem a esmorzar a un poble que devia ser Bercianos; vam parar a una mena de parada d'autobús, el Joan va anar a pixar i quan ja havia acabat i només s'havia de posar la motxilla li diem que anirem al bar a esmorzar.

Anem al bar, entrem, demanem, ens serveixen i de sobte la Mitxi pregunta: "On està el Johnny?" Ningú ho sabia però tampoc li donem massa importància. Deu estar al lavabo (pensem). Però clar, ja feia massa estona que no apareixia.

Trucades de mòbil pel mig, al final, resulta que, evidentment, no ens havia fet cas o no ens havia escoltat i havia tirat, però quan al donar el tomb al poble es va trobar uns gossos va arribar a la conclusió que nosaltres encara no havíem passat per allí (ves quin raonament, no?). Va tornar enrera i quan va entrar al bar va rebre una ovació de gala doncs per acabar el 2008, vam gaudir d'un dels moments més simpàtics del Camino. No cal dir que aquell esmorzar va ser un riure continu (iep! podeu gaudir de l'entrada al bar als millors moments de l'any 2008).

Després d'esmorzar el que quedava era pur tràmit. I així ens ho vam prendre; el ritme va ser l'habitual però amb aquella recança que et fa saber que en un dia tornaràs a la normalitat. La sensació és molt extranya, us ho asseguro.
Al Burgo Ranero vam estar una estoneta fent un beure esperant que obrís l'alberg; no entenc la mania dels albergs d'obrir a la una o a les dues. Al final, vam decidir que el bar on estàvem ens segellés les credencials i fins l'any vinent.

Ara havíem de tornar a Tarragona....bé, alguns perquè la Mitxi, la Betty i jo havíem d'estar a les nou del vespre al Camp Nou perquè havíem d'anar a fer el mateix que va fer la Mitxi el dia d'Hornillos... sí, allí on nosaltres sabem, amb el que nosaltres sabem. Sabeu no?
Espero impacient el 2009 per intentar arribar a Santiago en 11 dies. Em motiva, em posa i fa que se'm posi la "gallina de piel". Diuen que a si superes el que hem fet ara, arribes segur. Jo desitjo que tots cinc poguem arribar junts a Santiago amb el mateix somriure (com a mínim) que hem acabat enguany. Fins l'any vinent doncs!

Resum de l'any 2008

2008-08-01T09:22:00.000-07:00

Sembla ser que els senyors de Picasa han canviat la configuració de la seva pàgina i estem tots intentant descobrir com carai es pengen ara els àlbums al blog. Mentre algun intrèpid blogger ho descobreix, a sota de l'índex us hem deixat unes presentacions amb algunes de les millors fotos de cada any.

No cal dir que continuem tenint fotos blaves (em comprometo a que l'any vinent això no passi), mogudes, mal fetes o incomprensibles (aquestes són les de Mitxi). Tot i que pensant-ho millor, les fotos blaves podrien ser un copyright fantàstic, no? Ho deixo a la vostra opinió.

Una altra vegada hem utilitzat tres càmeres, i hem intentat fer fotos a qualsevol cosa que tingués el mínim risc de ser oblidada.

Esperem que aquesta petita mostra us agradi i quan poguem pujar tot l'àlbum, FLIPAREU!!!!

01/11/2008: Ei, ei! Que ja funciona! Ja podem penjar-vos l'àlbum de l'any 2008!!!! Apa, que us ho passeu bé!!! (sort de la Betty).

Us recordem que les fotos no han estat censurades i que s'han penjat totes les fotos que estan als nostres arxius personals. És a dir, us ho aboquem tot!

CDS_2008

Videos: Els millors moments del 2008

2008-08-01T09:21:00.000-07:00

És veritat. Per nosaltres, els anys resten i no sumen. Cada any que passa som més infantils, ho reconeixem! Però no ens avergonyim; és més, en fem bandera i, per tant, us ensenyem que, encara que ja és el tercer any que anem a fer el Camino, continuem igual d'incoscients, d'il·lusos, i plens de Penso Positivo malgrat les ampolles, els mals de genoll, els mal d'esquena, o la calor.
Ara bé: Nosaltres normalment som gent sèria, EH!

Anant cap a San Juan de Ortega: Plens de força, de vitalitat. Encara no utilitzàvem el dòping que cada any ens suministra la Betty. Caminar no suposa cap esforç i, per tant, som capaços de fer qualsevol cosa.

A Burgos: Si senyors. Tercera gran capital que va tenir l'honor de gaudir amb la nostra visita. Com no, allí vam fer de les nostres, vam gaudir de la GRAN catedral, i vam extendre el nostre lema una mica més.

Passant per Tardajos: Tardajos, centre neuràlgic d'allò on realment es trobi, allí vam disertar sobre el nostre pes, sobre la nostra capacitat física, i sobre com de suportable és portar una d'aquestes motxil·les. Vaja, que ens rèiem de nosaltres mateixos. Mentre, el Joan trucava a la Deta, és a dir, a la seva estimada esposa, és a dir, a la mare del Gerard, és a dir, a la sogra de la Betty.

A Hornillos: D'Hornillos a on nosaltres sabem, a veure a qui nosaltres sabem, amb el que només nosaltres sabem. I encantats de fer-ho, com no!!

A Castrojeriz: Val molt la pena. Aquí estàvem tots en supermegaforma, i això es nota en com caminem. Parada obligada del Camino al Mesón que hi ha abans de l'església. Per cert, no estem bojos, eh!

Dates pel 2009

2008-08-01T09:20:00.000-07:00

Amics.

Ja tenim les dates en les que estarem fent el Camino aquest 2009.

Com no, aquest canvi a finals de juliol no és en va....Vam aconseguir que el Bruce Springsteen quadrés la seva agenda i la de l'E. Street Band amb la nostra. Vam veure que la millor data era el diumenge dia 2 d'agost i us anunciem que aquest dia, a Santiago de Compostel·la, es farà el primer concert "Caminodesantiagotgn Penso Positivo" amb la presència del Boss.

Cantarem ben fort el "Born to run" (=walk)!!!!!!!
Per cert: la foto està feta amb el mòbil de la Mitxi. En aquest cas ens hem saltat el departament de qualitat.

Anem al cas. Les reunions a ca la Cris són sempre molt fructíferes; acompanyats de la millor xocolata desfeta de Tarragona, ben sucada amb coca de casa Cuadras i palmeretes, tots 5 ens vam posar d'acord molt ràpidament. Caminarem del 18 de juliol al 31 d'agost. Volem fer un avís: ja sé que molts ens voldreu conèixer en persona i caminar amb nosaltres; us avisem que la Mitxi ja ha anunciat que ella pensa anar a un ritme de 6, i que no hi haurà genoll que la freni. Per tant, més val que us aneu entrenant.

Després, vam veure el video de l'any 2008 i les llàgrimes de riure van tornar a caure, com quan vam arribar al vespre a l'alberg de Carrión i ens vam trobar les monges que el guarden i a tota la penya cantant el Ubi Caritas. (Aaaaahhhh!!!!). Per cert, ens comprometem a penjar la cançó en algun moment o altre per a que us l'aprengueu abans d'anar-hi.

Tarragona - Sahagún - El Burgo Ranero. 668 km

2008-08-01T09:19:00.000-07:00

Any 2009.

No! Ja sé que no és una etapa del Camino, però el dia 17 de juliol van passar prou coses com perquè siguin explicades.

Primera: A les 23h sortia el nostre tren destinació Sahagún des de l'estació de tren de Tarragona. Tot es preveia plàcid i tranquil......Massa tranquil! A les 21h rebem una trucada de la Cris (ai, ai, ai!) explicant-nos que sa mare està a urgències de El Vendrell amb el que, sembla, podria ser un pobrema cardíac de certa gravetat. La Cris planteja que pot ser que no vingui amb nosaltres avui perquè, evidentment, no vol marxar amb sa mare en aquest estat.

I aquí no hi ha Penso Positivo que valgui. Immediatament, Mitxi, Betty, Joan i jo comencem a buscar possibilitats, plans B, etc, etc. Busquem combinacions de tren, d'avió, de transatlàntics, l'Air Force One... i la millor opció era que la Cris s'unís a nosaltres dimarts. Plantegem també la possibilitat d'avortar el viatge però, és clar, portem mesos pensant-hi. Què fem? El Camino, o el fem tots 5, o no és el Camino!! Finalment, la Cris ens truca i ens diu que els metges l'obliguen a anar a fer el Camino (Visca! Visca els metges de El Vendrell); clar. El tema és arribar a l'hora de la sortida del tren, que no era tasca fàcil. A les 22.30h estàvem tots quatre sentats al hall de l'estació, de cara al carrer, esperant que la Cris arribés a temps, cosa que, feliçment, va aconseguir (més visques!!). Amb un únic problema: s'havia deixat la credencial.

Segona: Amb una previsió i capacitat organitzativa espectacular per part del Joan, vam reservar un compartiment de lliteres complert del tren. És a dir: 6 lliteres (5 per a nosaltres i una per les nostres motxil·les). Però, com no, no tot és tan senzill. Pugem al nostre vagó i resulta que la nostra garita estava ocupada; anem a buscar a la revisora o hostesa del nostre vagó i, per sorpresa nostra, ni ho sabia, ni ho controlava, ni res! La Cris va mostrar els seus orígens burgalesos, i li va fer una pregunta clara, concreta, directa: "Pero, entonces, tu aquí qué eres?". Els nostres ulls van sortir-se de l'òrbita, al Joan se li va perfilar una goteta de suor al front i a la Betty li va agafar un atac de riure. Aquella noia va contestar (com va poder) que ella només era l'hostessa, que ella no era l'encarregada de vigilar que la gent es posés a la llitera que li pertocava. (Ole Cris!) Finalment, els nois que ocupaven el nostre compartiment van confessar el seu error i vam poder dormir on ens tocava, amb una mica de fred, lleugerament encongits, però força bé.

Tercera: Cap a les 8 del matí del dissabte 18 de juliol havíem d'arribar a Sahagún. Els despertadors sonen quan toca i, més o menys a Burgos ja estem tots preparant-nos per desembarcar. Però no. Si el tren havia d'arribar a les 8 en punt, la Cris va decidir anar al lavabo del tren a les 7.53. De sobte el tren comença a baixar la seva velocitat fins a aturar-se segons el previst. Nosaltres que no tenim a la Cris, nervis, tensió...a tots se'ns passa pel cap la imatge del tren marxant i la cara de la Cris darrera d'un vidre del tren cridant el nostre nom desesperadament!!!

Per instint natural ens separem: el Joan i jo sortim per la porta de l'hostesa amb l'objectiu de distreure-la i fer retrassar la sortida del tren; com no, els encants del Joan assoleixin el primer objectiu. La Betty i la Mitxi surten en direcció el lavabo del tren a buscar la Cris. En aquell moment la Cris està sortint del lavabo amb la cara de satisfacció d'aquell que ha fet la feina ben feta, d'una manera eficient i segura, fet que li permet poder sortir amb el cap ben alt i sense mirar enrera. Les seves paraules van ser "Ya estoy!" amb un gran somriure de satisfacció. Però es troba amb la cara desencaixada de la Mitxi i la Betty que li diuen "Corre". El tren està a punt d'arrancar. La Cris, passa de la satisfacció a l'estrés "Mi maleta!". Un servidor s'havia carregat la motxil·la de la Cris que només havia de baixar els tres esglaons del tren. El final de la història és que tots 5 havíem arribat a Sahagún sans i estalvis; i els nostres companys de tren van poder marxar sense problemes.

Vam esmorzar a l'estació de Sahagún esperant el regional que ens havia de portar a l'estació de El Burgo Ranero. Sense incidències remarcables, tot apuntava que la Cris s'havia proposat donar-nos molts moments memorables i, en 12 hores, ja havia posat a prova la resistència del nostre esperit del Camino en tres ocasions. Però el Penso Positivo és inquebrantable, per sort, és més fort que qualsevol contratemps que se'ns presenti.

Des de l'estació de tren de El Burgo Ranero ens desplacem a l'alberg i a l'església del poble (gràcies a la Mitxi, pel camí més llarg), per intentar aconseguir una credencial per la Cris. Com que no és així, fem que ens segellin les nostres credencials a un dels bars del poble, i a la Cris el segell li posen a un tovalló de paper. El Camino 2009 comença aquí.

Som-hi doncs!!

Etapa 17: El Burgo Ranero - Mansilla de las Mulas. 18,7 km

2008-08-01T09:18:00.000-07:00

Amb l'experiència de l'any anterior, que vam començar amb una etapa de més de 30 km, vam decidir començar amb dues etapes d'uns 18 km per a què les nostres cames anessin agafant el to muscular correcte per als reptes que ens venien en uns dies. De sobte, ens havíem tornat responsables i previsors (no crec que els genolls de la Mitxi, o les ingles de la Betty hi tinguin res a veure). Alguna cosa havia canviat.

Com ja sabeu, el primer que vam fer quan vam arribar a El Burgo Ranero va ser anar a buscar una credencial per a la Cris. Ni als albergs, que estaven tancats, ni a l'església del poble en tenien i vam tenir que anar a un dels bars a demanar el segell per a les nostres credencials, i un tovalló de paper per a la Cris. Una vegada vam tenir aquest segell, vam veure que l'església també estava oberta i vam demanar que ens possessin el segell allí també.Segellats, endressats, nets i sans vam fer les fotos de rigor per iniciar el gran repte que suposava caminar catorze dies. Evidentment, entendreu que no és tasca fàcil fer una foto digna (donat el nostre nivell) i, per tant, ens hi vam recrear. No cal dir que el nostre xou particular va ser gaudit per la senyora que viu davant mateix de l'església, amb el seu batín rosa i la reixa de ferro forjat típica dels pobles lleonesos, i sense cap mena de complexe pel fet de ser vista sense cap mena de problema.L'etapa no és massa maca; transcorre quasi sempre per un camí de terra habilitat al costat de la carrtera nacional que fa que sigui bastant insuls. Això si, poc abans d'arribar a Mansilla hi ha un xiringuito fet dins d'una casa mig derruïda, amb una encantadora terrasseta on, com no, vam decidir parar per fer el vermutet.Anàvem bé de temps, hi havia una taula lliure, era un oasis en mig del camí i vam decidir parara fer un xampú i un pinxo de truita de patates. A més, ens van treure fruita de tota mena, gentilesa de la casa i hem de dir que, aquella truita de patates era excepcional!!! El que no sabíem és que aquest xiringuito seria el punt de partida de la nostra primera freak-història. En aquest xiringuito ens vam sentar enmig d'un munt de gent, uns dels quals eren tres andalusos, més o menys de la nostra edat. Ells van marxar abans que nosaltres. En resum, que nosaltres, que estàvem en plenes facultats físiques, quan vam acabar de fer el vermut, vam tirar i uns kilòmetres més endavant, el Joan i jo els vam avançar i saludar cordialment (per extrany que sembli, les tres gràcies anaven darrera nostre), però resulta que uns metres abans d'arribar a Mansilla, dos dels andalusos (i creieu-nos que no tenim cap problema amb els andalusos, i ho veureu més endavant) van començar a apretar i, entrant al poble ens van avançar mig corrent (un d'ells, el més freak, així baixet, regordet i amb barba, anava amb el bastó a l'espatlla com qui anés sobrat). El tema és que, evidentment, ni el Joan ni jo vam alterar la nostra velocitat, però no vam poder evitar mirar-nos de reüll per veure què feia l'altre, dibuixant un somriure sarcàstic davant del que ens estava passant.
Les tres gràcies (aquest comentari em sortirà molt car), que ho veien des del darrera estaven indignadíssimes (després vam saber que alguna d'elles va fer algun sprint indignada). Jo vaig esperar al tercer andalús que anava molt coix i, amb la Mitxi, el vam acompanyar fins l'alberg. Ens va semblar molt lletja l'actitud d'aquest dos perquè abandonar al seu company per un llit, sobre tot pel com ens van avançar, va ser més aviat CUTRE. També cal dir que, els vam perdre de vista dos dies després.

Tot i això, el Joan els hi va oferir aigua de la seva a l'alberg on van demostrar ser dels pocs andalusos sense gràcia que deuen existir. Més enllà de tot, l'alberg cal dir que està molt bé, tot i no tenir aigua calenta. S'hi arriba a través del carrer principal que es converteix en un seguit de bars, un darrera de l'altre, i a banda i banda, fins arribar a l'alberg municipal. L'alberg es distribueix al voltant d'un patí ple de taules on, com a nosaltres ens va passar, sempre es posa algú a tocar cançons amb la guitarra (a que no adivineu quina canço va tocar? Doncs, si"" Yesterday!!!!). L'ambient, però era molt xulo.

A Mansilla vam poder aconseguir la nova credencial de la Cris a casa del rector de la parròquia. (que, per cert, és un home molt ocupat perquè haguèssim trobat abans al Mick Jagger que a ell). Ja ho teníem tot, doncs. Només ens faltava que algú tingués tendinitis, ampolles, migranya.... Serà així?

Etapa 18: Mansilla de las Mulas - León. 18,3 km

2008-08-01T01:17:00.000-07:00

Segon dia, i segona etapa curteta per entrar en calor.En realitat, segons la guia que seguíem, l'etapa correcta és des de El Burgo Ranero fins Leon; així doncs, nosaltres vam decidir dividir aquesta bestialitat en dos dies. La Mitxi ha comentat més d'una vegada que ha sentit que hi ha gent que se salta aquest tram de León. I no ens estranya. Probablement aquetes dues primeres etapes, i la següent han estat els trams més avorrits, més desagraïts i més incòmodes que ens hem trobat. El Camino transcorre constantment per un camí paral·lel a la carretera nacional, amb uns arbres que no eviten que el Sol et piqui a sobre i sempre d'esquena per rosir-te bé les cames.

Vam decidir parar a esmorzar a Arcahueja. Per fer-ho t'has de desviar una mica perquè la cafeteria i l'alberg estan a 200 metres del Camino. Però la vam encertar. A part dels cafés amb llet, ens van treure unes torrades de pa amb mantega i mermelada que estaven "de muerte"! Com no, alguna cosa ens havia de passar; esmorzant tranquil·lament, van arribar tres cotxes de la guàrdia Civil, i un dels agents ens crida: "todo el mundo manos arriba! Dejen los croasants y las tostadas encima de la mesa!" (JUAS JUAS JUAS). Si vam riure.
Vam continuar cap a León amb el nostre ritme habitual. De fet, vam ser els quarts o cinquens en arribar a la porta de l'alberg. L'entrada a León és, com a totes les grans ciutats, prescindible: polígons, zones residencials, i quan arribes a la zona centre, només tens ganes de marxar d'allà.

L'alberg està molt bé. Nosaltres vam estar a l'alberg de les Monges Benedictines, disposa de tots els serveis i és força còmode. A més, la recepció és càlida i la gent molt amable. Fent cua per entrar vam poder gaudir dels primers tocs de corneta del Matthias, un noi que venia caminant des d'Alemanya i que ens va comentar que feia dos cicles lunars que caminava (dada que ens va obligar a ser reconegut com el nostre heroi). També esperant, un senyor de León (per a nosaltres, ara i sempre, el Bien Hallado), ens va dir una dita molt adequada: "Si llegas a León, o es que eres tonto, o te dejas el corazón." Nosaltres tontos no ho som (creiem) i mon pare el va acomiadar amb el seu renom a partir d'aquell moment: "El Bien Hallado". A l'alberg hi ha tres grans habitacions (una per a homes, una per a dones, i una per a parelles); ara bé, quan ja arriben els que van tard omplen segons els espais que els hi queden.Després de la visita obligada a la fantàstica Catedral de León, jòia del gòtic i que ens va meravellar; després de l'obligat viatge en el trenet turístic per a gaudir de la ciutat i poder veure totes les seves jòies arquitectòniques; després de l'obligada migdiada, passeig, cafè, etc...vam anar a la Missa del Peregrino (la Cris i la Betty van preferir continuar gaudint dels seus somnis d'estiu a la seva llitera).
Tot plegat va ser molt curiós; primer la monja que manegava el cotarro ens va fer agafar els llibrets amb les cançons en l'idioma que corresponia. Vam assajar i ens va explicar tot un munt de coses sobre la missa, el símbol i l'objectiu de tot bo peregrí. Jo hagués discutit alguna de les coses que va dir però vaig pensar que millor callar i observar.

Entrem doncs a l'església de l'alberg. De fet entrem tots que devíem ser unes 100 persones. Total, que la monja en qüestió marxa sense dir res...i una bona estona. La Mitxi em pregunta: "i on ha anat". I jo, amb una llògica aplastant li contesto: "Cony, al lavabo!" (primer riure del moment). Abans de començar, l'alberguero Manolo ens diu les nacionalitats i nombre de persones que hi ha aquell dia a l'alberg. Vam flipar: estonis, australians, lituans, coreans (ja veureu, ja), italians, austríacs, americans, catalans, andalusos, gallecs.... fins com a mínim una cinquantena de nacionalitats diferents.

Després totes les monges comencen a cantar les seves cançons, oracions, entre altres fins que una de les pregàries ens deixa a la Mitxi i a mi una mica preocupats i atemorits. La frase en qüestió era: "que tengamos una noche tranquila y una muerte santa". Iep!!! Nosaltres amb una noche tranquila ens conformem, eh!!! La muerte santa la dejamos per més endavant!!!! Allí vam començar a fixar-nos amb alguns dels que serien els nostres acompanyants: el Miguel Bosé, la família de catalans, el singstar i la seva groupie de Mansilla, el noi de Manresa, el Matthias, etc, etc.

El Joan, que es preocupa pel que s'ha de preocupar, ens va dir que potser podíem anar a sopar pel Barrio Húmedo que, de fet, és on està l'alberg. Vam sopar al lloc que fan les millors patates fregides de León, i és cert que així és. I cap a dormir.

Etapa 19: León - San Martín del Camino. 24 km

2008-08-01T01:16:00.000-07:00

Continuem per l'autèntic paratge lleonés, pla, llis, monòton, pel costat de la carretera,...

Quan sortim de l'alberg de les monges benedictines se'ns plantegen dues opcions: saltar-nos passar per davant de la Catedral i baixar carrer avall (opció més curta) o anar cap a la Catedral i fer una mica de volta. Nosaltres vam decidir passar per la Catedral perquè vam pensar que és el Camino original passar per la Catedral de León (així ho maruen les fletxes grogues, i així ho marca la llògica, no?). Ni guanyes ni perds en quant a distància, i al nostre entendre, era el més maco que podíem fer.

Només sortir de l'alberg ens va adelantar el Bernie Ecclestone (sempre segons el nostre parer) a un ritme infernal que no vam seguir (penseu que eren les 6 del matí). La sortida de León no és gran cosa menys un tram de pujada que passa al costat d'unes cases excavades sobre la muntanya i que donen un aire molt pintoresc a la zona. La resta, com sempre, acaba per un polígon industrial i pel costat de l'autovia,cosa que enlletgeix molt el pas i fa que l'etapa no estigui en cap dels rànkings de bellesa.

Els nostres plans fallen. La nostra intenció era esmorzar a Valverde de la Virgen, a uns 16 km de la sortida, però quan arribem ens trobem que no hi ha cap bar obert. La decepció ens inunda i, tot i que la Mitxi ens ofereix unes geletes de xocolata, la necessitat de veure un cafè amb llet és fa patent entre alguns de nosaltres. Sense masses opcions decidim continuar (evidentment), i tot i que anem pel costat de la carretera, el paisatge va abandonant els tons grocs pels verds que ens anuncien la entrada (per fi!) al Bierzo. Vam acabar esmorzant en un bar de carretera, al costat d'una gasolinera, i prou bé que vam estar. Passats tots els mals, i després d'acomiadar-nos d'un senyor de Barcelona que ens va desitjar Bon Camí ben sentat a una de les taules del bar, vam continuar cap a San Martín (per què agrada tant sentir parlar català fora de Catalunya?).

L'arribada a San Martín del Camino és una llarguíssima recta, creiem que de més de 2 km al costat d'un canal (com diria l'Ángel, entre 80 i 40!). Divertidíssima, plena de sorpreses, maca perquè si! És ben bonica aquesta recta!! (io penso positivo!). A l'entrada del poble hi ha un cartell amb els diferents allotjaments del poble, i uns containers ideals per fer una foto automàtica. Nosaltres fem cas als borrons i "tachons" i anem a l'alberg del veinatge del poble. Home! podrem discutir si està bé o malament.....Molt net no està! Còmode si que ho és, i el lloc per rentar la roba està força bé..... A més, les palanganes accepten un 44 (que és la talla del meu peu esquerra). Analitzant els comentaris del diferents peregrins, el millor alberg és el privat que hi ha abans d'arribar al nucli urbà.

El poble i l'ambient del poble és difícil de definir. Heu vist alguna vegada alguna pel·lícula on una parella de cosmopolites tenen una averia a un poble al mig del desert i la gent que hi viu semblen trets d'un altre planeta? Dels dos bars que hi ha, vam anar al que fan menús. És molt peculiar i el servei sembla més un altre mena de servei, que cambreres. Visiteu el forn del poble., perquè el pa és realment exquisit. És una casa que hi ha ben aprop de l'alberg del Veinatge. Excel·lent pa, excel·lent tracte i és molt pintoresc.

Durant les hores que vam estar, dues van ser les tasques principals que vam desenvolupar-hi: a part de poder-nos netejarla roba, el Joan va poder netejar metòdicament les seves noves i espectaculars Salomon vermelles que enlluernaven a tothom qui les mirava; i la Mitxi, igual de tenaçment que el Joan, ens va fer assajar el que havíem de fer quan (qui nosaltres sabem) toqués el "Born to run" al Monte do Gozo el dia 3 d'agost (no cal dir que alguns de nosaltres necessitaven molt més assaig del normal).

A Mansilla vam sopar a un bar que té com un petit jardinet on s'hi estava perfectament. Està just al costat de l'alberg (sortint a mà esquerra). Vam menjar tapes i ens va sortir prou bé de preu, vam estar ben còmodes i, a més, no és un centre de reunió peregrí sinó que hi ha molta gent del poble.

Etapa 20: San Martín del Camino - Astorga. 24 km

2008-08-01T01:15:00.000-07:00

Objectiu Astorga.Astorga és un d'aquells noms màgics que tothom que ha fet, vol fer, o ha sentit parlar del Camino et comenta, et recomana, te'n parla. Astorga. El Bierzo. Per fi deixem enrera l'estepa castellana i torna el color verd. Astorga....quins massatges a Astorga!

Sortim de San Martín del Camino pel pont que creua les muralles que, per cert, us recomanem que recorregueu. Era el quart dia de camniar; per tant, avui és el dia que les ingles de la Betty han de recordar-li que existeixen, i els genolls de la Mitxi haurien de petar en el moment que intueixin que ve una baixada. Què penseu? Es compliran els pronòstics?

Tot i que la primera part de l'etapa transcorre al costat d'una carretera, poc a poc nem entrant en terrenys més rurals i menys civilitzats. Una de les primeres fites de l'etapa és a Hospital de Órbigo on ens trobem (i ens parem, i ens fotografiem) al pont dels 19 arcs; personalment em va encantar i, sis umem que la llum i el moment del dia eren els idonis, la visita va valdre la pena. A més, vam tornar a veure pescadors de truites al riu.

Passat aquest gran moment del dia, vam caminar per zones de regadiu on vam poder veure grups de cigonyes menjantse el treball d'alguns agricultors, fins a arribar a Satibáñez de Valdeiglesias. No! Santibáñez de Valdeiglesias no és la capital de la comarca, ni el centre europeu de control cigonyes, ni un paradís fiscal (iep! això no ho sabem). Santibáñez de Valdeiglesias és el poble on vam decidir esmorzar.

El bar és....com ho diria...diria que no és un bar massa preocupat per a oferir el millor servei al peregrí, que deu ser la seva principal font d'ingressos. El seu assortiment de resposteria es limita a madalenes (que quan s'acaben, s'acaben) i tot i que els bocates semblaven bons, doncs no té massa pa. Ah! Tampoc hi ha Cola-Cao, element bàsic en l'alimentació matutina de la Mitxi. Aquest fet, més tots els altres, més la inestimable vocació de servei del seu amo van provocar "l'efecte rebote" de la Mitxi, la betty i la Cris que van decidir esmorzar pa amb nocilla al carrer. En canvi, el Joan i jo vam esmorzar sentats a taula un bon cafè amb llet i unes madalenetes i fruita (és que els homes som un uns simplons). El problema que té esmorzar separats és que quan vols gravar el lloc on has esmorzat, resulta que elles ja ho han fet abans amb la conseqüent bronca que això suposa.

A partir d'aquí comença un dels trams més macos. Al sortir del poble ens vam trobar unes granges de vaques amb vedelles petites ben a l'avast que, com no, Mitxi i Betty van gravar, tocar, alimentar, entre moltes altres trastades. Amb prou feines ens quedaven 10 km per arribar a Astorga i crec que tots ens vam trobar en un dels punts de forma físisca més òptims de tot el Camino.

Aquest fet no va ser passat per alt per quatre (vaja, tres) peregrins granadins, reconeguts a partir d'ara com "els militars" perquè dos dormien amb un sac de militar i el tercer anava amb samarretes de la Legión i altres símbols de dubtosa constitucionalitat. Bé, com us comentàvem, degut al nostre estat de forma, poc abans d'arribar a Astorga els vam avançar (primer la Cris i el Joan, després jo, i després Mitxi i Esther que anaven gravant i rient). Això no els devia sentar massa bé pel que podreu comprovar en successives etapes (je, je, je. fent amics, com sempre).

L'arribada a Astorga va ser molt emotiva. Just quan s'ha de començar a baixar un turonet, amb la Catedral d'Astorga al fons, hi ha una creu d'on vam començar a sentir una música de corneta. Era el Mathhias! Li vam demanar si us plau que ens toqués una cançó per a nosaltres, cosa que va fer i que nosaltres vam gravar. Va ser un moment molt entranyable i emocionant. Us l'oferim perquè el gaudiu com nosaltres el vam gaudir. No espatllaré el moment amb el comentari que van fer "els militars".

Després de pujar la infernal pujada que hi ha fins Astorga, vam decidir no quedar-nos al primer alberg i ana r a buscar l'alberg privat que hi ha davant de la Catedral i del que teníem excel·lents referències. Així, vam atravessar el mercat d'Astorga (para regocizo de la Betty) fins arribar a l'alberg. L'alberg està en el Top 3, sens dubte (quans en porto ja en el Top 3?). Un espai encantador per rentar la roba, unes dutxes perfectes i potser l'únic però és que l'habitació està una mica col·lapsada de lliteres.

Això si, pel mòdic preu de 10€, una japonesa ens va fer, als 5 (un rera l'altra, eh!), un massatge japonés de 45 minuts que, almenys en el meu cas, em va deixar com a nou. Jo crec que sense el massatge no hagués acabat igual de bé.

Digueu-nos pregrinos pijos, però ho tornaríem a fer si fos necessari!

Etapa 21: Astorga - Foncebadón. 26,3 km

2008-08-01T01:14:00.000-07:00

Marxem d'Astorga amb la sensació d'haver estat a un oasi en mig del Camino i reconeixent que, probablement, parar a Astorga ha estat el millor que podíem fer pel nostre físic.

Surtim de nit (evidentment), per una carretera que ens ha de portar El Ganso que és on tenim previst esmorzar. El dia s'aixeca esplèndid darrera nostre i, malgrat que el camí va pujant lentament anunciant-nos la proximitat d'O Cebreiro. Quan deixem el primer poble que ens trobem, el camí passa a ser camí realment i es converteix en un tram maquíssim si, com en el nostre cas, la sortida del Sol et brinda els jocs de llum que vam poguer disfrutar.

El campanar de El Ganso ens anunciava que estàvem a l'epicentre de l'etapa i, per tant, era hora d'esmorzar. Sembla incomprensible com, en un poble tant petit, poden estar els dos únics bars paret per paret; nosaltres vam entrar al que té un jardinet a l'entrada (l'elecció no va ser difícil perquè l'altre estava tancat). El lloc és entranyable i curiós.

Malgrat tot, vam patir un moment de crisi; la disparitat de criteris entre alguns de nosaltres respecte el soroll fet a l'alberg d'Astorga pel matí va fer que la pressió puges uns quants bars....la pressió i el ritme perquè la Mitxi va començar a tirar com una animal i ens va tenir a tots amb la llengua fora fins arribar al destí.

Com no, a alguns ens va quedar temps per fer uns balls amb alguna cançó del Miguel Bosé de fons (què hi devien tirar al meu cafè amb llet?). L'arribada a Rabanal del Camino és lletjota. Transcorre al costat de la carretera per un camí que va al costat d'una valla, una altra vegada plena de creus fetes amb branquillons bastant tètriques i que, al meu parer, fan el Camino força desagradable.

La Mitxi i el Joan van passar de llarg, la Cristina va preferir no aturar-se, però la Betty i el Ge vam parar al Roure del Peregrino, roure centenari magnífic i enorme i que va fer que la Betty i jo gaudíssim d'un romàntic silenci.

Arribats a Rabanal del Camino, on ens esperaven la resta dels Penso positivo, ens vam trobar alguns dels nostres amics (el Matthias, els "militars" a qui evidentment vam saludar de passada deixant-los enrere) i vam decidir continuar amb el pla inicial d'arribar a Foncebadón. A Rabanal comença la pujada dura cap a la Cruz de Ferro, situada a dalt de tot del pic. Aquesta pujada comença per la carretera que abandonem ràpidament per seguir les indicacions camp a través.Repeteixo, la pujada és dura, sobre tot després de 20 km, i malgrat que vam anar acompanyats per altres peregrins molt simpàtics, l'últim tram el vam fer solets. Val la pena gaudir dels paisatges, de l'esforç, i del repte. A nosaltres ens va acompanyar el risc constant de posar-se a ploure inmediatament; molt probablement això va fer que anèssim al "petardu al cul" tota la pujada i, fins i tot la Cris, vam pujar a ritme de creuer. Això va fer que fòssim els primers a a arribar a Foncebadón.Quin poble!!! Senyor quin poble!!! si no hi ha res de sa!!!

El primer que veiem són un munt de cases derruides; quan comencem a veure cases senceres veiem un gos amb el pel mig caigut (la Mitxi us farà el diagnòstic corresponent, no només en quant a la malatia, sinó també en quant al patiment que deu haver patit l'animal al llarg de la seva vida). Arribem a l'alberg privat que hi ha al mig del poble. Ens el mirem. Ens ho pensem. Ens indiquen que el Parroquial està més amunt.

Uns peregrins que s'esperen a l'entrada ens indiquen que no obren fins les dues (però si són quarts de dotze!!!). Tornem al privat (allí obren abans però no són massa amables amb nosatres). Necessitem parar per pensar fredament, analitzar pros i contres,....., com diria Matias Prats: "Pero esto qué es!!!!"

Ens decidim que si hem de morir, més val morir en un lloc públic que en un lloc privat (per allò de la Responsabilitat Civil de l'Administraciói altres temes legals que deconeixem). Comença a ploure i cridem a l'alberguero per advertir-lo que plou i que si ens pot deixar posar sota cobert: "Os he dicho que me avisarais si llovía!"; "pos eso!!!" diem nosaltres. Ens deixen passar a la capelleta del darrera de l'alberg i continuem la tertúlia amb els companys de Girona, el Santiago i les noies que els acompanyaven.

A partir d'aquí, quasi res del que ens va passar és normal. Arriba la responsable de l'alberg i ens fan deixar les coses a l'entrada de l'alberg. Amb l'alberguista està l'alberquero,un home molt rudimentari de veu fosca i de maneres tosques que ens té a tots bastant acollonits...vaja, acollonits del tot; en fila restem tots a l'espera de que ens toqui donar les credencials. En aquell moment arriba un coreà xop fins dalt a qui li diu, de males maneres, que no pot entrar. Aquell coreà tira les coses al terra emprenyat. Jo marxo que encara rebré. Va arribant gent. Va arribant més gent. Ens ordenen que deixem les coses a la nostra llitera i continua apuntant nous peregrins. L'alberguero mira de fer-li entendre al coreà que no pot entrar fins que no estigui una mica més sec. El coreà, evidentment, no l'entén.

Li preguntem al senyor de la por que a quina hora podrem sortir. Aquell home ens comença (una altra vegada) amb la cançoneta que el Camino és per disfrutar-lo amb llum de dia iq eu no és correcte aixecar-se tant aviat (BLA, BLA, BLA) i més tòpics que comencen a posar de malhumor a tots els peregrins (motín a la vista!). Arriba la jefa: "alguien tiene dos literas!"...i comença a comptar lliteres i persones. 1, 2, 3..."a ver esta litera de quien és?"...1, 2, 3....la gent ens estàvem començant a emprenyar més que ella (tasca difícil, per cert). El Joan, ex-Oficial Major de la Cambra de Comerç de Tarragona i persona avessada a treballar amb números i llistats fets en paper (les noves tecnologies li han arribat un pél tard), estira el coll per damunt de les espatlles de la senyora (ai, ai, ai com se giri la senyora i el pilli...). "Perdone tiene dos 18".-Como!?!?"-"Que tiene dos 18 y por eso le falta una litera". La mare que la va.....(io penso positivo...). La tia ens estava fotent una bronca de collons i la que s'havia equivocat era ella!!!!

A partir d'aquí tot es va normalitzar. Els alberguistes van baixar dues marxes i tot va ser molt més normal, o no. Els alberguistes ens van dir que era Festa Major a Foncebadón (si no em fallen els números era el 22 de juliol) i que, per celebrar-ho, hi havia Misa i després sopar i que, evidentment estàvem convidats com a il·lustres peregrins. Vam anar a dinar a l'hostal de l'entrada del poble i després, tardet, vam tornar a l'alberg per descansar. A l'hora de la Misa, el Joan hi va anar i ens vam quedar la Mitxi, la Betty, la Cris i jo a l'habitació amb el noi coreà que havia arribat xop. L'Unw.

L'Unw ens va explicar que era un Coreà del Sud que estava fent el Camino gràcies al llibre de l'humorista alemany Hape Kerkeling, traduït al coreà i que havia provocat que Corea fos els país asiàtic que més gent portava al Camino. Ens va explicar que estudiava medicina, que li agradava molt el que estava veient i que li encantava conèixer gent, el país i les sensacions del Camino. Vam estar una bona estona parlant amb ell i, com que evidentment les seves nocions de castellà eren nul·les, ens vam convertir en amfitrions a Foncebadón de l'Unw...i a partir d'aquí, l'Unw va ser una persona especial per a nosaltres (especialment per a mi).

El sopar va estar força bé. Truita de patata, empanada gallega de llangonissa i de tonyina, pseudo fantes i pseudococacoles...Fantàstic! La veritat és que ens van tractar la mar de bé. Tots els companys de l'alberg estàvem allà i d'altres també. El dia acabava aquí, un dia que recordarem per la magnífica etapa i per la curiosa experiència de dormir a Foncebadón.

Per cert, crec que ara ho tornaríem a fer!!!

Etapa 22: Foncebadón - Ponferrada. 24 km

2008-08-01T01:13:00.000-07:00

Tots nosaltres pensàvem que la història de Foncebadón no podria ser superada, però la veritat és que, a mesura que el Camino avança, les històries se succeeixen.

Crec que no us havíem dit que els militars també van parar a Foncebadón. Un servidor va estar parlant amb el "pare militar" i ens va dir que aquesta etapa se la pendrien amb calma perquè a Ponferrada hi havia lloc de sobres i, per tant, es podia gaudir de l'espectacle que el Camino ens aniria deparant. Nosaltres, com que no fem res més que gaudir del Camino, vaig pensar que collonut. Les tres gràcies van pensar que aquell tio ens estava engatussant (tenen més mala llet o no tenen més mala llet?).
Vam sortir negre nit. Caminàvem amb els frontals (=al·lots) i la veritat és que malgrat el fred, el bon humor i les bromes feien que caminar fos molt fàcil. L'objectiu i gran atracció del dia: La Cruz de Ferro. D'ella ens separaven 2 kilometrets. A mesura que pujàvem muntanya amunt, el Sól anava sortint i feia que el cel agafés una tonalitat balva extraodinària. Tot i sentir que darrera nostre venia gent, el paisatge i les vistes ens deixaven prou extasiats com per a no còrrer.

Vam arribar a la Cruz de Ferro i, malgrat que no és l'arribada més glamurosa del món, les nostres sensacions és que començàvem el fi del Camino. La Cruz de Ferro va ser com una bofetada a la cara que ens deia: "Nois i noies, aprofiteu el temps que us queden pocs dies per acabar!". Darrera nostre venien el Santiago, el senyor de Girona, la nòia gallega i la vasca... Ens van fer fotos; nosaltres a ells, vam posar una enganxina dels Xiquets a la Cruz de Ferro, ...però de sobte dues siluetes es dibuixen en el camí d'arribada; un cert accent conegut per a nosaltres, un àgil caminar, diligent, veloç....efectivament: eren els militars! Nosaltres cinc i els nostres companys els vam saludar. Ells a nosaltres també. Van pujar la muntanya de pedres que eleva la Cruz....i van passar de llarg. Vam flipar tots. Ells s'ho van perdre, especialment el "fill militar" perquè era la primera vegada que feia el Camino i va passar per allí davant com si no hi hagués res.Per cert, el dia anunciava inestabilitat i mig kilometre després de passar la Cruz de Ferro i haver fet una de les millors fotos del Camino, va començar a pluvisquejar. Toma, ara podrem estrenar els ponxos! (io penso positivo). Ja ens veus als cinc, amb major o menor dificultat embutint-nos en uns ponxos degudament comprats a Tarragona i que ens van ajudar a no acabar mullats com a pollastres. El Camino passada la Cruz de Ferro és fantàstic, xulíssim; vam passar pel costat d'unes tranquil·les vaques que la Mitxi va fotografiar minuciosament. I vam enfilar la baixada direcció Ponferrada amb més d'un patiment.

Patiment? No, patiment no en quant a pssar-s'ho malament (no, Cris i Joan?). Després d'un tram per carretera sota la pluja i la boira (mantenint les mesures de seguretat necessàries per a ser vistos pels cotxes que passaven) vam decidir agafar el camí, que anava pel costat de la carretera (de fet, la decisió ens la va donar una fletxa groga que nosaltres seguíem sempre). Es tracta d'un camí amb molta pedra suelta que, unida al fet que plovia i que el terra s'havia enfangat, feia que la baixada fos emocionant, divertida, tensa, satisfactòria (tots calificatius equivalents a "patiment").La baixada acaba a un poblet força pintoresc on ens vam fer unes fotos i vam comentar la baixada, i l'avaçament que ens va fer un coreà (que no vam veure mai més), que de color taronja, anava a una velocitat qiue nosaltres vam decidir no agafar (no perquè no poguèssim, eh!).Poc a poc el dia va anar aclarint-se. Les previsons del manel eren de Sól, i nosaltres, que no ho vam dubtar mai, vam veure com caminàvem en direcció a les clarianes. La pluja va para i ens vam poder treure els ponxos per tornar a semblar peregrinos i no bosses de la brossa caminants.
A partir d'aquest moment el Camino discorre sempre en lleugera baixada fins a Ponferrada. vam esmorzar a un bar que hi ha passat un pont i que tenen uns croasants enormes. A la ràdio sonava qui nosaltres sabem (fet que va satisfer moltíssim a la Mitxi). Passat el poble vam veure una imatge que ens va sorprendre. Hi havia un alberg que...atenció...tenia lliteres a l'aire lliure! Quin fred!!! La Betty es va posar molt contenta que decidíssim parar a Foncebadón. Mentre arribes a Ponferrada, els paisatges de vinya van dominant la nostra vista. L'arribada a Ponferrada és extranaya. Un veu Ponferrada allà mateix, però s'ha de donar una volta inmensa que crema bastant. Mentre fèiem aquesta volta, ens va avançar un noi que anava a una velocitat descomunal.En aquest punt em veig obligat a per una parada per fer un aclariment: aquesta és la segona persona o grup de persones que ens avança alñ que, segons el meu parer, és una velocitat descomunal. No és que nosaltres anèssim poc a poc; com diu la Mitxi, jo crec que anàmvem més a ritme de 6 que de 5km/h, però la veritat és que aquest noi era una fletxa. Però tenia una explicació.

Estimats, estimades: a Ponferrada comença un nou Camino. Per què? El cas d'aquest noi és el primer d'un seguit d'expedients X que ens vam anar trobant. Aquest noi va arribar just abans que nosaltres a l'alberg de Ponferrada; va fer la cua davant nostre i quan arriba el moment de donar la credencial resulta que en portava 10!!! Si, si!! 10!! La alberguista (que era de Vilafranca del Penedés) li va dir que fins que no estiguessin els 10 no podria entrar. No eren els 10, però alguns dels seus companys estaven fora de la cua, ben néts, ben macos, i sense haver començat.Mireu. Nosaltres mantenim que tothom pot fer el Camino que vulgui i més li convingui, però la nostra experiència és que, si no ets un peregrino corrent, vas en un grup quen us ho voleu prendre d'una altra manera, com a mínim guarda les formes perquè, el peregrino es collonut, però després de camniar quasi 30 km no s'està per hòsties.Quan vam arribar, l'Unw ja hi era. El vaig saludar en el meu anglès de tercer de l'Escola Oficial. aprovat fa dos anys. Torno amb la Cris i la Betty. Ens descalzem. De sobte, arriba un coreà amb bicicleta i remolc que, evidentment, no parlava anglès ni castellà. Amb un to de veu molt alt parla amb una senyora que era la responsable de l'alberg en aquell moment. Tothom flipant. Evidentment no s'entenen. El coreà de la bici veu l'Unw. El crida. L'Unw s'apropa. Li parla. L'Unw em mira. S'apropa i en anglès em diu que el coreà de la bici vol saber on pot deixar la bici. Li ho dic a la senyora. Aquesta em respon. Li dono la resposta a l'Unw en anglès i aquest al coreà de la bici (no em feu dir el dialecte si us plau). Total, que ja em veieu fent d'intèrpret entre dos corean i una alberguista a Ponferrada (Visca el Camino!). La Cris i jo també vam estar parlant amb una nòia força hippy de Barcelona a qui no vam veure més.

A Ponferrada, l'alberg disposa d'un munt d'habitacions. A on nosaltres estàvem eren habitacions de 4. Vam decidir que la Cris, la Betty i la Mitxi dormissin amb el Joan, i jo vaig dormir a l'habitació de davant (crec que tambè hi havia l'Unw però no vam coincidir). Les instal·lacions són molt bones i les dutxes estan netes. Visiteu Ponferrada, val la pena. Nosaltres vam dinar a una pizzeria que hi ha davant del castell, i vam dinar molt bé.Per cert, els militars van arribar abans que nosaltres.

Etapa 23: Ponferrada - Villafranca del Bierzo. 24 km

2008-08-01T01:12:00.000-07:00

Abandonem Ponferrada en direcció Villafranca del Bierzo. Ens les prometem molt felices perquè avui hem de dormir a un dels albergs més carismàtics del Camino: l'Ave Fènix.

Quan arribeu a la porta del castell, heu de tirar carrer endins. Però bé, com entendreu, aquesta no és la dada més important de l'etapa d'avui. La gran notícia d'aquesta etapa és el definitiu, radical, inapel·lable canvi en el paisatge de les contrades per les que transcorre el Camino. Si senyor! Deixem definitivament los campos de Castilla, el groc del blat, les grans esplanades sense un bri de verd, sense una mínima dada que faci intuir vida intel·ligent... Ara, de sobte, el paisatge es torna verd. Decenes, centenars, milers de fileres de ceps, de vinya; muntanyes i turones completament llaurats d'aquest arbust tant familiar per a nosaltres.Això fa que pogeum oblidar, per fi, l'avorriment lleonès. Això fa, doncs, que caminem amb una alegria que, sense adonar-nos, fa que el nostre ritme sigui realment alt. Passem per davant del Consejo Regulador de la Denominación de Origen de El Bierzo, un edifici prou modern que serveix d'entrada a un poble prou pintoresc on decidim parar a esmorzar. Aquest poble es diu Cacabelos. Al final d'aquest carrer major hi ha un bar a mà dreta on podem esmorzar els nostres cafès amb llet, el Cola Cao de la Mitxi, la fruita del Joan....Ens dona temps de fer altres coses que no descriuré per no baixar el nivell del blog.

Vam decidir tirar. Havíem descansat prou i ens sentíem plens de vitalitat i de forces. A més, vam veure passar els "militars" just quan estàvem a punt de sortir del bar i, vulguis que no, això era un estímul (no?). Abans de sortir del poble els vam atrapar; ells ni tan sols anaven a parar perquè amb prou feines van agafar uns croasants al forn del poble (però davant de l'evidència...). A veure; no volem donar la sensació que eens picaven, però és que la veritat és que ens picavem un munt.Com us deia, a partir d'aquí el paisatge és fantàstic. Petites ombres provocades pels arbres que creixen al costat d'unes rieres feien que, de vegades ens poguèssim resguardar del Sól. Pujadetes i baixadetes, tubogans en l'argot peregrí, endureixen l'arribada a Villafranca del Bierzo.

Quan arribem a Villafranca del Bierzo ens hem de decidir si dormir a l'alberg municipal (el primer que ens trobem baixant una rampa a la dreta) o ana r a la que era la nostra primera intenció: dormir a l'Ave Fènix. EL dubte se'ns plantejava perquè ens havien arribat rumors que l'estat de l'Ave Fènix deixava que desitjar. Però un fet ens va fer decidir: mentre debatíem van passar els militats i el "pare militar" ens va dir que anèssim al municipal que l'Ave Fènix no valia res. Tots cinc ens vam mirar i sense articular paraula vam anar de pet cap a l'Ave Fènix.
Com que havíem anat molt ràpid, ens vam, tenir que esperar molta estona perquè l'alberg no obre fins les 14h. Així, vam utilitzar aquella estona, per descansar, repassar l'etapa del dia següent, relaxar la musculatura i, el Joan també es va dedicar a espantar un gos (pastor alemà) que rondava per allí.

Mireu, el renom d'aquest alberg es deu al senyor Jesús Jato, fundador i persona entranyable del Camino. Vale, vale. Tot això està molt bé, però si agafessin un pal i una escombra i canviessin alguns matalassos l'alberg estaria molt millor i el podríem recomanar de totes totes. No és un desastre, el pati és prou agradable i la zona per rentar i penjar la roba està decent; a més, tenen un gos enorme molt simpàtic si no el tanquen. Però una rentada de cara de quan en quan no li aniria malament.Villafranca del Bierzo és un poble prou maco. La Plaça Major és gran i plena de terrasses i la farmàcia, que vam haver d'utilitzar, és molt maca i antiga. Per què la vam tenir que utilitzar? La Cris estava prenent una medicació contra la migranya i a Ponferrada se li van acabar les càpsul·les; com que no és un medicament corrent, a Ponferrada no en va trobar i va haver de trucar a Villafranca per demanar-lo. Però al Joan, que no volia ser menys, se li va inflar la cama dreta fet que ens va obligar a anar a les Urgències del poble on li van receptar un parell de cosetes. Vam aprofitar la visita a les Urgències per visitar l'església del poble.
En definitiva, un dia força tranquil, amb molt bon rotllo, i on la Cris va aprofitar per inaugurar les sessions de cures d'ampolles amb el Ben, un noi ded Chicago que portava tot l'any a Madrid fent ded professor d'anglès i que, abans de tornar als Estats Units va voler fer el Camino. Voslatres haguessiu fet el mateix que el Ben?

Etapa 24: Villafranca del Bierzo - O Cebreiro. 26 km

2008-08-01T01:11:00.000-07:00

O Cebreiro a la vista!

La nit a l'Ave Fènix va ser desigual: unes van estar obcecades amb l'estat d'aquells matalassos, d'aquell terra o d'aquell sostre; els uns vam dormir com a soques. Que voleu que us diguem, les coses són així.

L'etapa es preveia dura, difícil,...en termes ciclístics o dakarians era l'etapa reina del nostre últim periple pel Camino Francés. L'etapa transcorre durant molta estona per un camí asfaltat habilitat al marge d'una autovia. El trànsit de peregrins és considerable i això fa que patim per si, arribats a dalt d'O Cebreiro ens trobem sense lloc. Per això, en aquests primers trams anem bastant disgregats: de sobte jo passo al davant, ara la Mitxi i el Joan, ara la Cris...Sembla com si cadascú de nosaltres estigués fent les seves proves per a mesurar les pròpies forces de cara al final d'etapa.

Tot i això, el bon humor fa que se senti parlar al Joan amb el seu to de veu habitual, fa que la Betty i la Mitxi, quan s'ajunten, montin el seu show particular...vaja, res que els peregrins que ens van acompanyar poguessin passar per alt, i res que nosaltres no desitgèssim que passés dia rere dia.El grup del Santiago, el senyor de Girona (per què no puc recordar com coi es deia!), la nòia gallega, i vam poder sentir, i ens van comentar, que just abans de começar la pujada a O Cebreiro hi ha un poblet amb una "Panadería Artesana" just a mà dreta que...escolteu-me....heu de parar. Heu de parar. heu de parar. Com us diria. Aquesta "Panadería Artesana", és artesana de veritat. No té pèrdua. Té una ximenèia que treu un fum blanc que fa olor a pa, a croasant, a pa de pessic, a qualsevol mena de producte d'aquesta mena el·laborat per aquest forn. A l'entrada del forn hi ha unes tauletes que permeten esmorzar al carrer (un plaer especial).

Evidentment, nosaltres vam parar. Si, si, si. Vam parar. Vosaltres us penseu que amb les recomanacions que vam rebre, el joan ens permetria passar de llarg d'aquesta delicatessen just abans depujar a O Cebreiro. Jo crec que ell va pensar: "Mira, si m'ha d'agafar alguna cosa pujant a O Cebreiro, com a mínim que l'última cossa que hagi fet és donar-me un petit luxe". Entrepans amb pa recent fet, croasants, cafès amb llet, Cola Cao (l'haurem d'afegir entre els nostres patrocinadors). El millor esmorzardel Camino, no?No volíem acabar d'esmorzar. El plaer era tan gran que no ens podíem creure que en tres kilometres estiaríem pujant a la muntanya més dura de tot el Camino, o él que és el mateix, l'última gran dificultat que el terreny ens posava davant. Però coma bons peregrins, no ens vam sotmetre a la la luxúria i la gula i vam decidir tornar a caminar. En dos kilometres tornaríem a passar per un petit poblet que serveix de punt de partida de la pujada a O Cebreiro.

I així és. Jus quan passes un petit pontet, la carretera gira a l'esquerra i et trobes, de sobte, una rampa amb un percentatge de desnivell incalculable i que t'anuncia que, nois, això ja no deixarà de pujar. Les rampes se succeeixen, sempre per una carretereta asfalta, rampes molt empinades dignes del nostre Pirineu, dignes de l'alta muntanya.

El Joan, previsor, ha anat agafant uns metres d'avantatge al pla per no quedar-se enrera a la muntanya; la Cris si fa no fa; la Mitxi està a la meitat per fer fotografies davant i darrera, o sense que ho hagi decidit; la Betty i jo ens hem quedat més enrera, jo fent-me les botes i ella prenent-s'ho amb calma. De sobte, et trobes amb una senyal que indica que els que van a peu s'han d'endinsar per un camí camí, protegits del Sól per uns fantàstics arbres que creen un preciós passadís. El més curiós és que aquest camí...fa baixada!!! Quin rotllo!! No! NO! Nosaltres volem pujades! (io penso positivo!).Falsa alarma. Aquest camí en baixada dura poc més d'un centenar de metres doncs les rampes tornen a aparèixer, amb unes dificultats afegides: ara anem per camí, hi ha molta roca suelta, i fa una calor considerable. Un servidor, que es trobava prou bé per filmar als quatre, va anar comprovant l'estat de la tropa: en el cas de la Mitxi i la Betty, la moral era alta i l'estat era bo; me'n podia despreocupar. La Cris (següent en la meva creuada per saber com estava tothom), amb prou feines em diu alguna cossa; està cansada, respira molt fort, i prefereix no dir res (és a dir, està de puta mare). El Joan. Ai el Joan! Quan l'agafo camina gemegant. Jo no m'espanto perquè és un tic que acostuma a fer quannecessita marcar-se un ritme (ja ho feia quan anàvem a còrrer fa uns anys); però sua moltíssim. Com no, ell no s'ha volgut treure el plàstic Marmot que es va comprar abans de fer el Camino i que, tot i ser transpirable, no prou per l'esforç que està fent i en l'ambient que l'està fent. Li dic que pari a un dels replans que la pujada ofereix i...sorprenentment...em fa cas. Em fa cas!! Para, li trec la motxil·la, es treu la caçadoreta i la marca de suor a l'esquena demostra qiue anava massa tapat.

Esperem que arribin la Cris, la Mitxi i la Betty i continuem pujant; el Joan està molt millor, se li nota, té menys calor i se li nota que treure's la caçadora ha estat una bona decisió. Objectiu: La Faba. No, no es guarreria. És que la Faba és el poblet que hi ha a mitja pujada a O Cebreiro. Si arribes i pots dir Faba, és que arribaràs a dalt d'O Cebreiro. Si no pots dir ni Faba, quedat allí. Parèntesi. Pels que no la coneixeu, aquesta mena d'acudits són molt típics de la Mitxi. Si nois, si. És el típic i clàssic acusit de la Mitxi que a tots ens diverteix tant quan ens els explica i que tots volem que no deixi de fer mai.

Total, que vam arribar a Faba. I ha una font. I davant de la font una cua de peregrins per veure aigua, mullar-se el cap, i descansar una estoneta, pel que pogués ser. Ei, Ei. Tots podíem dir Faba!! Si tots podíem dir Faba vol dir que...contiuàvem segur. I així ho vam fer, juntament amb el Santiago i la seva tropa vam tornar a arrencar per una altra rampa força dura. i avall que fa baixada, nem fent.La Cris, la Betty i la Mitxi es queden una mica enrera, jo em mantinc al costat del Joan, i de vegades em poso davant d'ell per marcar-li el ritme. De quan en quan, una d'elles li pregunta al Joan que com està; ell sempre respon que bé. Una vegada, i una altra, i una altra...al final parem, es fa un suc per pujar sucres i tornar a arrencar. Arranquem. Veiem sempre el final a l'horitzó, O Cebreiro sembla que s'hagi d'acabar, però sembla que no s'acabi mai. I de fet, crec que si en aquell moment ens ho haguessin preguntat, més d'unA hagués dit que no s'acabi mai aquella pujada (io penso positivo!).

Però de fet, la pujada s'acabava. Havia estat més la por que una altra cosa. O Cebreiro era ja passat. Havíem superat la muntanya més alta, les rampes més dures, la calor sufocant... Però el dia no acabava aquí. Vam estar fent cua, com la resta, vam entrar (felicitats per l'organització de l'alberg d'O Cebreiro)...i el primer que m trobo és el "tercer militar", un noi que sempre anava amb samarretes de la legió i de simbologia dubtosa, em pregunta rient-se: "Hasta ahora? Què os ha pasado hoy?". S'havia declarat la guerra.

L'alberg és excepcional, disposa d'uns serveis excel·lents, està net, i reuneix totes les condicions per a què algú que acabi de pujar O Cebreiro pugui relaxar-se. Vam anar a dinar cap al poblat, disposat a ser molt selectius...però veiem mque només baixar la rampeta que porta cap al poble, a mà esquerra pugen unes persones grans (bona senyal), molt contents (millor), i els hi preguntem: "hemos comido mu bien, y cantidad. Comida de casa y muy amables". Una mirada i ja estem baixant tots cinc, mig corrents (però si acabem de pujar o Cebreiro!!!), escales avall en direcció al retaurant. Un cambrer en plan Terminator, una "tieta" a l'entrada amb el nen,...quins macarrons! quin pollastre rostit! Quin dinar!!! No volem perjudicar a la resta de restaurants d'O Cebreiro, però si tornem a anar algun dia, tornarem allí sense cap mena de dubte.

Ben diants, ben tips decidim tornar a l'alberg a fer midiada els que podem, i d'altres ens dediquem a anar a veure una boda (quina núvia, per favor). Quan ens hem despertat tots, la Mitxi proposa pujar a una creu que hi ha més amunt; la seguim, acceptem pujar el mig kilometret que hi ha. Val molt, molt, però que molt la pena. És veritat que acabes veient el mateix que des de l'alberg, però el que no veus des de l'alberg és el que has caminat que està darrera teu. Vam aprofitar per conversar amb uns guardes forestals que, cigarret en mà, vigilaven que no es produís cap foc al voltant.

S'apropava el final del dia i, de forma espontània o no, alguns dels peregrins ens vam sentar al mirador per gaudir de la posta de Sól que aquell paratge ofereix. Espectacular!! Però hi va haver una petita situació que em va distreure, que em va emocionar, que encara m'esborrona ara. Un coreà, un senyor de mitjana edat, just en el moment en el que el Sól desapareixia completament dels nostres ulls es va acomiadar d'ell dient-li adéu amb les mans. Vaig poder reaccionar a temps perquè la Mitxi li fes una foto. Un cop feta, revisada, comentada li vaig dir a la Mitxi: "Li ensenyem?". Ella em va dir, rient, que si. Dit i fet m'apropo a ell i li demano excuses però que havíem vist com deia adéu al Sól i que li havíem fet una foto, Pperquè ens havia semblat un moment molt emocionant. Se la mira. me'l miro. Ensumo. Começa a obrir els ulls com mai, em mira, no s'hom pot creire, Oh! Oh! No sap què dir! No pot dir res! La Mitxi ens fa una foto amb la seva càmera, amb la del coreà. Aconseguim fer-nos entendre i ens dona una targeta amb les seves dades de contacte. A partir d'aquell moment, aquell senyor va formar part del nostre Camino, especialment del Joan.Mireu, aquell moment, és un d'aquells moments que val la pena viure i sentir, i només, o crec que només, el Camino de Santiago te'ls pot oferir i fer viure amb la intensitat que el vam viure. L'etapa d'O Cebreiro acaba aquí, per mi, perquè aquest moment és el millor final per un GRAN dia.

Etapa 25: O Cebreiro - Samos. 29,6 km

2008-08-01T01:10:00.000-07:00

O Cebreiro-Samos?!?! Deu ser un error. Deixeu-me mirar un momentet...No, No! És correcte!!!

No entenc res, en el nostre pla de viatge sortia que aquesta etapa havia d'acabar a Triacastela. Bé. Fem un pacte. Jo vaig escrivint i si recordo perquè em surt Samos us ho explico, i si no, deixaré que siguin la Betty i la Mitxi les que s'expliquin.Vam sortir a primera hora del matí d'O Cebreiro. Era prou de matí com per no patir per tobar lloc a Triacastela, però prou tard com per arrencar en l'inici del naixament del Sol. Un espectacle tant maco com el fi del dia anterior ens acompanyarà durants els primers compassos d'aquest dia. La sensació era de no estar pagant els esforços del dia anterior; una certa sensació d'haver passat el més dur crec que ens feia trobar-nos molt i molt bé, malgrat que els primers minuts de l'etapa no són com ens pensàvem.Perquè clar, després de pujar, sempre s'ha de baixar. Doncs aquí no, la primera hora de camí és un pujar i baixar constant, al començament més pujar que baixar i s'acaba pujant al l'Alto de Sant Roque a uns 1270 metres d'alçada, presidits per una enorme estàtua d'un peregrí On nosaltres vam parar per fer-nos una foto. En aquell instant, heu de tenir en compte que si voleu ser uns bons peregruins heu d'agafar el camí que va per la dreta de la carretera. Si, en canvi, voleu ser uns peregrins normals (que no mal peregrins com els militars) anireu per la carretera, que és més curt, més avorrit i més perillós. Nosaltres els hi vom indicar a una parella de nois, dels quals un anava amb xancles i força coix, però caminaven que se les pelaven; en aquell mateix moment, els militars passaven i es van veure obligats a anar epl camí, però us puc assegurar que no van anar pel camí sinó per la carretera. Per què?Us ho explico. Ei! Ara ho recordo tot. (jejeje, evidentment ho he recordat des del començament) Nosaltres vam anar pel camí, primer la Mitxi, després jo just darrera seu, i darrera la betty, la Cris i el Joan. Havíem acabat de fer les fotos al monument al peregrí i ens disposàvem, ara si, a anar baixant en direcció a Triacastela. Vaig agafar a la Mitxi i quan la vaig passar em va dir que marqués una mica de ritme perquè sinó ens adormiríem. Dit i fet començo a marcar un gran ritme amb l'objectiu d'arribar d'hora a Triacastela i amb l'objectiu, per què no di-ho, de pillar els militars. Vaig anar passant peregrins: "Buen Camino!" "Buen Camino!". Un rera l'altre, saludant-los educadament i animant als que anaven més fotuts fins que arribem a Fonfría (crec). Recent saludo aun senyor de Girona i m'he d'aturar davant de dos espectacles dignes de ser observats: en primer lloc, la terrasseta de l'alberg del poble que es mereix que els Penso Positivo es quedin a esmorzar allí; en segon lloc, un corral ple de vaques i una vedella mamant de la vaca mare (això la Mitxi ho ha de veure, evidentment, penso). Gravo en video l'arribada del Joan, de la Mitxi, de la Cris, de la Betty,...tots meravellats amb l'espectacle (què passa! Tarragona és un poble però no hi ha corrals de vaques al mig de la Rambla!). La Mitxi flipa. Tots flipem perquè el que estem veien no ho veiem cada dia. El ramader ho veu i surt (per dins sentim els crits d'una senyora), ens veu de bona pasta i ens convida a entrar; encara no ha acabat de fer l'oferiment i la MItxi ja hi és. Mentre la Mitxi gaudeix de l'espectacle des de dins i s'imagina fent de ramadera, ella i el David, al jardí de casa seva juntament amb la mitja dotzena de gossos, el burro català que li tocarà en el proper sorteig de Nadal, i els cucs de compostatge, nosaltres anema a una porta del costat on....la senyora dels crits està donant el biberó a una vedella. Oooohhhh!!!! Millor que l'espectacle anterior. La vedella xucla i estira desesperada fins que la senyora li clava una clatellada, li fum quantre crits i li tanca la porta als morros. La senyora ens diu que aquelles vedelles no poden mamar tant "porque es para el quesu". És a dir, per a fer el formatge ("quesu" és formatge en gallec). Esmorzem a l'alberg. I un altre show. resulta que hi ha un cadell de pastor alemà que sent l'olor d'esmorzar i s'apropa. La Mitxi, epàtica com sempre, li comença a donar menjar per previndre la vida tant dura que segur que tindrà. Uns nois andalusos, contràriament al que ens havíem trobat a san martín, eren molt simpàtics veuen les nostres torrades amb mantega i mermel·lada i es decidiexen quedar per esmorzar. Mengem, bevem, riem....i arranquem. Panxa plena, energies renovades, i seguim pel camí marcat pel carrer principal d'aquest poble.
Una altra cosa ens atura. Bé, no és una altra cosa és una senyora gran que a la mà porta un munt de crepes...Si! Si! Crepes i un pot amb sucre. Primer marca territori: "niña, no me hagas fotos" La Mitxi també: " No le hago fotos a usted, se las hago a las gallinas". Ja veig els crepes al cap del Joan. Però no! L'esperit comercial de la senyora va fer que per 1€ ens mengèssim una crepe dolça ben bona. Contineum ja en direcció a Triacastela, no hi ha res que ens aturi, quin ritme! quina agilitat! En res ja hauré arribat a Triacastela. M'esfoço al màxim de les meves possibilitats perquè em trobo bé. Abans d'arribar al nostre destí ens trobem a la Laura; la Laura era una nòia que sempre anava amb els militars però que, sorprenentment, era molt bona noia. La última vegada que l'havíem vist era a Villafranca del Bierzo, però ella continuava més enllà. Però aquesta vegada no era com sempre; anava molt coixa i se la veia trista. S'havia torçat el peu el dia anterior i estava provant-se. A més, ens va explicar que el dia que nosaltres vam dormir a Villafranca del Bierzo, ella va dormir a Pereje, igual que els militars, però que aquests van arribar més tard que ella i la van increpar dient que havia agafat un taxi, cosa que nosaltres podem certificar que no va ser així. En canvi, podem certificar que els tres militats no van fer el Camino sempre pel Camino. Hombre ja!Li vam donar molts ànims i ens va dir que potser agafava un bus i anava directament a Santiago l'endemà, perquè el diumenge 2 tenia una boda a Salamanca i no es volia perjudicar més del que tocava.Ens vam acomiadar in vam seguir amb el nostre ritme fins arribar a Triacastella. VAm anar amb pastors alemans ben domesticats, per arbres mil·lenaris i centenaris, senyors molt autòctons, però sempre amb el nostre bon humor Fins arribar a Triacastela.....A Triacastela s'hi arriba en un tram de lleugera baixada. L'alberg municipal és el primer que et trobes a mà esquerra al fons d'un prat verd. Doncs nosaltres no. El primer que ens vam trobar va ser....Bé, permeteu-me una reflexió. Els militars eren tres: el "pare militar", el "fill militar", i l'altre que crèiem que era el "cosí militar". Doncs jo penso que cada un d'ells representava una branca de l'exercit: El "pare militar", la infanteria (qui manava); el "fill militar", l'exèrcit de l'aire (perquè sempre estava als núvols); i el "cosí militar", la Legión (per les samarretes...i perquè només li faltava la cabra). Vale. Doncs, com us deia, el primer que ens vam trobar nosaltres va ser al "cosí militar", sense la samarreta, lluïnt tatuatge al pit dret (com el símbol que portava tatuat), i mofant-se al veure'ns arribar. Nosaltres vam arribar amb els andalusos normals, i vam barrinar la possibilitat de seguir.....Ho veieu com me n'enrecordo.Un dels andalusos ens va explicar les dues opcions si seguíem: si tiràvem cap a San Xil, anàvem sempre per camí, però era més curt i deien que és el camí original; en canvi, per Samos, teníem un tram de carretera, però anar a Samos valia molt la pena. La Betty i la Mitxi (principalment), i la resta després, ens mirem, analitzem el que ens suposa continuar dormint on dormen aquells tres i...sense capm pique, fredament, analíticament (va ser així, no?!) decidim seguir fins al Monestir de Samos. Seguim pel carrer principal que acaba en una zona de bars i saludem a tots els bons peregrins anunciant-los la nostra decisió. "Anims nois!" "Molta sort!".El camí cap a Samos comença per un pesat tram de carretera; el pas és lent, però continu. No us espante, doncs no sempre anireu per carretera. De fet, el camí fins a Samos és molt maco, quasi sempre sota una denssa arbreda que fa que el camí sigui encantador. A nosaltres se'ns va fer francament llarg. Molt més del 9 km que hi ha i, la veritat és que en molts moments, el silenci regnava en el nostre caminar.Des del meu punt de vista, l'arribada a Samos és magnífica. El camí et porta a un mirador des del que pots veure tot el Monestir. Despres d'una forta baixada arribes al peu del Monestir i, a l'altra banda està l'alberg. Vam tenir que esperar-nos a que es fesm l'hora (per més que ens passi, no ho puc entendre). Devím ser els setens o vuitens. Davant nostre, un matrimoni inclassificable. Nosaltres en vam tenir prou en unes horetes per acabar d'ells fins al cap d'amunt. Però això és el Camino, i en el nostre Camino, tot és sempre positiu.Hi vam estar realment bé a Samos. Ens vam retrobar amb els nois de Ponferrada i els vam pillar amb el cotxe, i que tenien plaça reservada a una residència del monestir just davant de l'alberg. A sobre, van ser protagonistes a la missa del monjos de Samos que, per cert, no us podeu perdre els càntics d'aquells monjos. La nit, per la Betty i per a mi va ser molt tranquil·la; ens vam adormir profundament i no ens vam enterar de res. La resta diuen que el coreà d'O Cebreiro va roncar sorollosament.
Samos val la pena. Val molt la pena. Nosaltres no hem passat per Sant Xil, però va ser molt maco acabar a Samos....i deixar, per fi, els militar enrera.

Etapa 26: Samos - Ferreiros. 20 km

2008-08-01T01:09:00.000-07:00

Samos-Ferreiros la recordo, la recordem, com una etapa força tranquil·la, sense masses dificultats en el terreny i amb l'esperança de poder oblidar, d'una vegada per totes, la pressió i l'actitud dels militars cap a nosaltres.

Vam sortir de Samos sent negre nit, com és costum al Camino; les llums de les faroles donen una llum misteriosa (iep, en l'ambient d'un monestir es diria que mística). La veritat és que l'espectacle ens agradava. L'alberguero, un senyor molt castís d'una associació de peregrins de Madrid, ens va comentar que els primers kilòmetres eren per carretera, que si volím escurçar es podia seguir per carretera, però que el camí seguia creuant-la a mà esquerra per uns trams de camí que pujaven i baixaven contínuament (els tubogans de l'argot ciclista que dèiem). Ens va interrogar molt sutilment que què faríem i nosaltres, que som uns peregrins autèntics, li vam dir que agafaríem el camí, com vam fer. Amb la benedicció del senyor de Madrid vam sortir i vam agafar aquell camí de mà esquerra. Els boscos ja feia dies que sovintejaven i, en molts dels trams, es caminava envoltats d'arbres, de verd, de frondositat...i de vaques. Més d'un prat de vaques ens vam trobar pel camí. Arribant a portomarín pel camí que va al costat de la carretera ens va adelantar un noi basc, rosset, que anava (igual que tots els que ens passen) a un ritme infernal.

Vam esmorzar a Portomarín. L'esmorzar no va ser un esmorzar convencional. La Mitxi i la Betty van anar a buscar un centre mèdic per a que els hi receptés unes pastilles pel mal de cap. El Joan va anar al supermercat a buscar unes pinzes per estendre la roba. Tot plegat, vam estar més estona del compte, que no va anar malament perquè el temps era una mica inestable i, esmorzant, vam tenir que deixar les cadires de la terrassa per entrar al bar. Al sortir, ens vam trobar els pare d'una família de Sabadell, sentat a l'entrada d'una escala descansant. Ara no sé si els seus dos fills i la seva dona anaven pel davant o pel darrera d'ell, però els recordem a tots quatre.

El punt d'interès de l'etapa és la marca que queden 100 km per arribar a Santiago. El punt kilomètric 100 apareix igual que el 101, i que el 102, i que el 123. Els pilons de ciment se succeeixen kilometre rera kilometre des que hem entrat a Galícia i, la veritat, no sé si ajuden o perjudiquen perquè a vegades estimulen, i a vegades sembla que no avancis gens. Doncs bé, com us deia el punt kilomètric 100 apareix igual que la resta, però no és com la resta. 100 és un nombre màgic que t'està dient que això està més a prop del final que mai; les coses ja no sòn iguals que kilòmetres enrera. Aquesta marca apareix tota plena de piuntades, de llegendes, d'eslògans, de dates, de noms...; a mi personalment no em va agradar trobar-me'l així, però com que som els Penso Positivo, i això no només són paraules sinó que és una actitud, una predisposició, us diré que relament, arribar a la marca que ens anuncia que només queden 100 km per Santiago va ser molt especial...per als cinc.Vam seguir endavant, perquè el kilomtre 100 no és l'objectiu. El camí trancorre sempre envoltat de verd, un camí pedregós i incòmode, però ben ambientat. El Joan i jo agafem un bon avantatge que fa que quan estem a punt d'arribar, ens sentem a l'ombra d'un gran arbre per esperar-les. Mentre els hi anàvem prenent ventatja, les sentíem parlar, cridar, riure...i això ens satisfèia perquè volia dir que tot anava bé, i molt bé. I així era. Uns minuts després arribàven i, com no, s'havien distret amb vaques, amb gossos, amb altres peregrins...Seguim junts fins a Ferreiros.

Ai Ferreiros (suspiro), quins records (suspiro de nou). Mireu: us he de confessar que m'havia plantejat dedicar un especial a Ferreiros però crec firmement que hem de mantenir la uniformitat del blog. És per això que us demano perdó si s'allarga molt l'explicació de Ferreiros però és que va ser tant divertit, tant intens, tant curiós, tant inolvidable, tant inesperable, tant magnífic....tant! que si no sóc capaç de transmetre les nostres sensacions i de fer-vos arribar les nostres impressions del moment de forma real, m'haureu de perdonar, però un té les seves limitacions narratives.Bé. Arribem a Ferreiros i, hem de seguir fins al final del poble (no és massa larg, eh) i quan arribem al final, on només hi ha un bar, preguntem i ens indiquen que l'alberg està uns metres més avall però que només té 22 places. Baixem cagant llets i resulta que quasi que esgotem les places nosaltres (quin sort que tenim!). Ens instal·lem, ens dutxem, i decidim pujar al bar a dinar. L'alberg estva ocupat majoritàriament per un grup de nois bascos, joves, i dels que ja parlarem, entre els que estava el rosset que ens va avançar abans d'arribar a Portomarín. I els altres quan van arribar?Ens sentem a la terrassa del bar i dinem. Al costat tenim uns coreans, que han arribar abans que nosaltres: el Paulus i el coreà de la camisa impecable. Els saludem. Demanem, dinem i comencen a arribar peregrins en direcció a l'alberg. "No! Está lleno pero nos han dicho que doscientos metros más alláhay un restaurante que ofrece colchones gratis, pero es para dormir en el suelo". Uns altres peregrins: "No! Está lleno pero nos han dicho que doscientos metros más allá hay un restaurante que ofrece colchones gratis, pero es para dormir en el suelo". I uns altres: "No! Está lleno pero nos han dicho que doscientos metros más alláhay un restaurante que ofrece colchones gratis, pero es para dormir en el suelo". Total: ens vam convertir en el Punt d'Informació al Peregrino de Ferreiros. Homes i dones, espanyols i estrangers, en grup o sols, tots els que van passar per allí van ser degudament informats. Fins i tot un grup d'un noi català i d'una noia, segons diuen les tres gràcies, el noi era guapo, i a més ens sonava. L'havíem vist a Ponferrada amb una latra noissa rossa però ara ja només anava amb la morena. Vam estar parlant una estona i ens van dir que ells seguirien uns kilòmetres més per avaçar. Adéu!Adéu!

Va arribar un senyor francés, forçut. Carrgava la motxil·la seva i la de la seva dona (Machote!). Es va queixar una mica de l'escéssiva comercialitat del Camino a Galícia. Hi estic d'acord, però si el Camino passés per davant de casa, entendria que la gent es dediqué al Camino coma negoci. El que feia aquell home era més que lloable; carregar amb 20 kilos a l'esquena, per amor, es mereix un aplaudiment. Ara bé, cap de les meves companyes de viatge haguessin permès que algú dels seus companys carreguès amb el seu equipatge. Bé, aquest és una d'aquelles coses que passen.Arriben una parella: el és àrab i ella sembla que és d'aquí. Els informem i decideixen que tiraran. Segons després arriben l'Unw i un altre coreà. Els informem, els saludem, i quan els hi diem que el que no sabem és de quantes places disposa el restaurant i que potser està ple ja, veuen aquella parella i els dos coreans comencen a còrrer, desesperats, com qui se'ls acabés el món. Quin fart de riure!

Continuem dinant, tranquilament, sense massa presssa perquè a Ferreiros, bàsicament no hi ha res. Vam dinar prou bé; la gent del bar al començament van semblar una mica eixuts però després van resultar sent gent molt amable. De sobte, arriba el corea d'O Cebreiro. (Si, si, aquell de la foto i la posta de Sol). Li expliquem al Joan. Aquell home anava acompanyat d'un jovenet, també coreà, que quan veure la taula del costat on hi havia el Paulus i el de la camisa ben planxada, van anar-hi desesperats. El Joan, mentre tant, es va aixecar i va entrar al restarurant. Els coreans a la seva. El Joan surt amb dos mitjanes Estrella Galicia i els hi plantifica a damunt de la taula dels coreans; els dos coreans flipen (primer), es miren les mitjanes (segons), es miren al Joan (tercer), obren els ulls (quart),...El Joan, amb el llenguatge internacional dels gestos els hi fa entendre que és per a ells, que els invita (això és una d'aquelles típiques coses que fa el Joan, que no tenen sentit, però que fan que a Tarragona se'l coneixi com el Sr. Sala). Ell, una vegada ha Intuït que els dos coreans ho han entès, torna aentrar al restaurant. Els dos coreans es serveixen la cervesa. El Joan surt del restaurant; ell i un got de xupito amb orujo blanc.

Mira! Aquells dos coreans no obriran mai més els ulls com aquell moment. El Joan s'havia convertit en Déu per a ells. Era una font inesgotable d'un producte molt preuat per a ells: l'acohol. S'aixequen de les cadires, s'apropen a la nostra taula amb veneració, mon pare (base de crits, d'infinitius i de parlar lentament) els hi diu que es O R U J O.... bueno....típico de aquí!. L'agafa del plat on estava i li ofereix primer al coreà jove. Resposta: Uuuhhh! Després al coreà d'O cebreiro. Resposta: Uuuhhh!. Al coreà de la camisa ben planxada. Resposta: Puacs!. Al Paulus: Uuuhhh!. El got de xupito torna al coreà d'O Cbreiro que, sense pensar-s'ho, se'l tira a la cervesa que tenia a la gerra. Tots fem cara de sorpresa menys el Joan que, després d'un ampli somriure, torna cap al restaurant a demanar-se'n un altre. Tothom torna a centrar-se en la seva taula menys el coreà d'O Cebreiro que ha establert un vincle de sang (bé, en aquest cas d'orujo) amb el Joan. Mimos, carinyets, abraçades, petons! Tot és poc per aquest coreà vers el Joan, i del Joan vers el coreà.

Poc a poc tot torna a la normalitat. Nosaltres a informar els peregrins i els coreans a gaudir de la cervesa, de l'orujo i del sol de Ferreiros. Quan acabem del tot, ens aixequem, ens acomiadem dels coreans, tornem a l'alberg perquè encara hem de rentar la roba, preparar la de l'endemà, dormir, descansar,...el que es pot fer a un lloc com Ferreiros. Poc a poc, nem acabant. Només hi ha dos dutxes per lavabo i això fa que sortim esglaonadament. Estenem la roba al Sol, en sentem al banc de l'entrada, ens relaxem,...però a Ferreiros no hi ha res més que el bar, i cap al bar vam anar. La Betty i jo, i al Mitxi i la Cris. El Joan, que sol ser més meticulós que nosaltres, encara rentava la roba.

Arribem a la terrassa del bar. Els coreans encara hi eren. Ells i moltes mes cerveses Estrella Galicia...i alguns gots de xupito d'orujo damunt de la taula. La conseqüència és que els coreans estaven més deshinibits, més riatlles i més expansius vers nosaltres que, en aquell moment, ja èrem uns més d'ells. Ens vam seure a la mateixa taula on havíem dinat feia ben poc (no recordo que vam demanar), ens parlàvem de taula en taula, no sempre ens enteníem però rèiem moltíssim, sobre tot ells. EL bon rotllo va ser tal que vam voler fer-nos una foto de grup, senyors del restaurant inclosos però ens adonem que falta el que (permeteu-m'ho), el que no podia faltar a la foto: el Joan. Crido que s'esperin un moment que falta el joan. Baixo corrent la baixadeta que porta cap a l'alberg (si, si, corro) a buscar el Joan i me'l trobo rentant-se la roba, encara. Li dic que vingui al reaturant, ell no ho entèn però ve amb mi, jo no li dic res, arribem a la terrassa del bar i es troba la Mitxi, la Betty i la Cris, el paulus, el coreà de la camisa ben planxada i el coreà jovenent, la mestressa del restaurant, el seu marit i la cambrera i, com no, el coreà d'O Cebreiro a qui se li va il·luminar la vista quan va veure el joan. Em miro el Joan i la seva mandíbula dibuixava unes arrugues que equivalen a que s'està emocionant. No ho pot dissimular. Tothom se n'adona...i l'aplaudeixen.

Com no, la foto la presideixen el Joan i el coreà d'O Cebreiro. Ens fem vàries fotos. Quin bon rotllo! Ens quedem una estona més amb ells, ja fent quasi rotllana, riem, ens preguntem, ens parlem en anglès, en castellà, en coreà...ens adonem que el llenguatge del Camino és internacional, ens estem entenent tot i que ningú de nosaltres parla l'idioma dels altres!

Al cap d'una estona, tots decidim tornar a l'alberg: ells per dormir la mona, i nosaltres per descansar. El clima és bo i davant de l'alberg hi ha un prat on les vaques pasturen tranquil·lament. Al costat, els nois bascos estan estirats a la gespa i van a la seva. De sobte, un asenyora i un pastor alemà entren al prat de les vaques i el gos comença a fer la seva feina. Les vaques el segueixen obedients, surten del tancat i comencen a tirar muntanya avall, sense aparent control; els nois i noies bascos, esgarrifats, s'aparten del camí de les vaques; la Cris, sorprenentment sense patir massa, i la Mitxi s'apropena fer fotos i a veure-ho de prop. La Betty i jo ho veiem des de la barrera.

La senyora era molt simpàtica i, passades les vaques, ens diu que a qui segueixen relament és el gos, no a ella. La Mitxi la va entendre perfectament. Va ser molt maco. Al cap d'una estona vam anar a sopar i a dormir.

Recordeu quan us parlava de la posta de Sol a O Cebreiro? Ferreiros va ser un moment molt especial. Corea i Tarragona units a un poble desconegut per nosaltres, coreans i tarragonins, fins fa dos dies. Coreans i tarragonints units, nosabem si per sempre, però aquell moment es quedarà per sempre més a les nostres retines, a la nostra memòria, a la nostra història.

Ferreiros (suspiro).

Etapa 27: Ferreiros - Hospital. 23 km

2008-08-01T01:08:00.001-07:00

Ferreiros havia estat testimoni de la primera gran cimera bilateral Tarragona-Corea, o Corea-Tarragona com ho preferiu; uina cimera pacífica, divertida i on els grans acords es van prendre gracies a la mediació del gran producte gallec anomenta ORUJO. El món va ser testimoni que els éssers humans de cultures molt diferents, d'orígens molt diferents, de creences molt diferents, d'idiomes radicalment diferents, poden arribar a unir-se, entendre's i a arribar acords....tan sols amb una mica d'Orujo (copyright registrat a les SGAO (Societat General d'Autors d'Orujo), és a dir: líders del món! Aneu amb compte que la patent és dels Penso Positivo).

L'etapa semblava força tranquila, amb algun desnivell, però amb un gran objectiu que la determina com una etapa clau: Sarria, punt on molts peregrins comencen el seu Camino de Santiago.

El primer objectiu de l'etapa, doncs, era esmorzar a Sarria. Quan arribres, Sarria es veu des de l'altre llera del riu com un poble maco, presidit per una espectacular catedral que s'alça per sobre de la resta del poble. Un pot tenir la sensació de contemplar des de l'altra banda del riu la ciutat a punt d'anar a envair-la. Creuat el pont en direcció a Sarria ens adonem que hi ha molts 4x4 que resulten ser taxis per als peregrins que, segurament comencen des d'aquesta localitat, però que no volen portar l'equipatge, que s'ho prenen d'una altra manera, en fi, que com us hem dit en algun moment, el Camino és de tothom, i nosaltres pensem que d'ells també.

És que, ja sense cap mena de dubte, el Camino ja és un altre. Ni millor ni pitjor, com sabeu no és el nostre objectiu fer moralina sobre l'autenticitat o no dels que trien començar des de Sarria. La única veritat és que no és igual el Camino a Logronyo, a Puente de la Reina, a Carrión de los Condes....que a partir de Sarria.

Esmorzem sota els porxos del carrer principal, a un dels laterals de l'església. De super bon rotllo. Hi ha un moment que creiem que la Cris ha embogit doncs una mica més i travessa una porta de fusta, no recordo per què. Quins croasants, quin cafè amb llet...em repeteixo, ja ho sé, però és que amb el clima de Galícia, aquells enormes cafès amb llet i aquells croasants entren sols als nostres cossos ja una mica acostumats a unes rutines. Per cert, la nomenclatura del cafè amb llet varia en funció de tres variables: el punt kilomètric on el demanis, l'hora del dia, i l'índex de la borsa de Kuala Lumpur. Ens decidim a tirar, a no entretir-nos tot i queparem a fer-nos abans una foto automàtica davant de l'església de Sarria.

Sarria és el típic poble que el Camino et fa entrar, per a que consumeixis (hi dormis, hi esmorzis, hi dinis...) i tornis a sortir, perquè de fet el Camino et fa tornar a creuar el pont per sobre del riu i tornar a la llera d'on veníem. Abans de sortir vam veure a l'Unw amb uns altres coreans. El vam saludar i vam anar tirant perquè ell encara havia d'esmorzar. Creuem el pont de ferro i tornem a agafara el camí, aquesta vegada de pujada ja pensant en arribar a Ferreiros que era la nostra destinació del dia...a no ser que quan hi arribèssim hi hagués els militars.

Quan surts de Sarria hi ha un tram molt maco de sotabosc amb una vegetació espectacular que, malgrat que fa pujada, i força constant, l'entorn la fa més agradable amb uns arbres espectacularment grans, amb formes capritxoses i un verd inimitable. No és el Penso Positivo, si hi aneu, ho comprovareu.

Hem vist a molta gent arrancar des de Sarria, i com que les nostres cames són autèntiques potències de devorar kilometres, comencem a avançar a peregrins amb bambes blanquíssimes, amb polos a l'hombro, amb motxil·les roses, a peregrins coixos, a companys de viatge...Fins a arribar a Hospital, el camí es força agradable, sempre en lleugera baixada.

Abans d'arribar a Hospital passes per alguns poblets molt mal indicats que poden confondre i fer pensar al peregrí que ja ha arribat. Nosaltres vam preguntar i vam tirar fins a Hospital. L'alberg està la final del poble, al costat de l'únic bar-restaurant del que ja parlarem. Per arribar a l'alberg cal sortir del camí i baixar un centenar de metres en direcció al bar. El camí passa per sobre de l'autovia i, en canvi, l'alberg està tocant a l'autovia.

Seguint, doncs, els plans inicials, decidim parar a Hospital. Una etapa lleugera i fàcil, sense masses ensurts ni reptes que serveix de preparació per al tram final del Camino. Com no, arribem massa d'hora; l'alberg obre a les 13h i, per tant, ens queda una hora d'espera que aprofitem de la manera més variopinta: el Joan per fer trucades a una companyia asseguradora que li fa la punyeta, jo per descansar, les tres gràcies per fer de les seves (ballar, cantar, riure,...). El temps passa lentament i nosaltres veim passar, lentament, peregrins per sobre el pont de l'autovia,...i als ciclistes autovia avall (primer)...i autovia amunt (després d'adonar-se que s'estaven equivocant). En resum, que no ens vam avorrir.

Sorpresa! l'Unw també va decidir para a Hospital, i no per res, perquè va anar directe és a dir que ja ho tenia planejat. L'alberg és per a unes 25 persones i, noslatres només teníem controlat l'Unw com a peregría anterior a Sarria. però bé, l'ambient va estar bé.

Com sempre, però alguna cosa ens havia de passar. Un servidor de vostès, contràriament al que és habitual en ell, solia ser força organitzat. Quan arribava a l'alberg, el plàning sempre era el mateix: estesa de sac de dormir, dutxa ràpida i rentada (a mà) de la roba del dia. una rutina adquirida que feia que de manera molt ràpida ja tingués tota la feina feta i, només hagués d'estar pendent de que la roba s'assequés. perà a Hospital alguna cosa va canviar.... Val a dir que els albergs gallecs disposen d'uns bons serveis entre els que es troben unes magnífiques rentadores que per dos o tres euros et renten i assequen la roba. Crec que va ser la Betty però, per a no faltar a la veritat diré que totes tres (Betty, Cris i Mitxi) van pensar en utilitzar la rentadora, i així ens ho avn dir al joan i a mi que, per no trencar rutines, els hi vam donar la raó. La Betty va acumular la roba de tothom i ens vam anar a dinar.....i després un servidor es va anar adormir la migdia comptant que la roba ja la posaven a la rentadora elles que és com havíem quedat (Mitxi, espero que valoris que no dic res de que em vaig tenir que manjar el bistec que et vas demanar sabent que no te'l menjaries).

Un servidor dormia plàcidament, el cos flotava a sobre d'un núvol de franela amb aromes dolços i relaxants, el formigueix de les meves cames demostrava que els meus músculs aprofitaven el moment de relax, els somnis idílics inundaven els meus pensaments...plaer, relax,...sento riure...satisfacció, descans....passes que s'acosten...babejo, somric...."Escolta Gepy, mira, que la rentadora s'ha espatllat i que ens t'has de rentar la roba a mà". PLAS! PLAS! Dreta i esquerra, com si m'haguessin abufetejat baixo de la llitera, agafo la meva roba i em dirigeixo al rentadero on, per a més inri, em toca fer cua...darrera de mon pare!!

Com dos ànimes en pena, asseguts a les escales de l'alberg esperem el nostre torn per rentar la roba. No ens parlem quasi. Tots dos ens acabem de despertar, resignats, capcots, en silenci, "alicaidos" (com diria el Siscu Nadal)...En condicons normals, noslatres no ens hauríem d'haver trobat en aquella penosa situació. Rentem la roba (primer ell, després jo), estenem la roba (primer jo i després ell). Les tres "amigues" nostres riuen i riuen, amb nosaltres (o no). aquest és un dels riscos d'anar amb elles, que quant menys te l'esperes...PLAS! Dies després, kilòmetres després, encara ens ho recordarien.

La Mitxi es va distreure també amb un cavall que hi havia en un marge darrera l'alberg. El Joan la va acompanyar fins que es va clavar un punxó de la valla de ferro i se li va acabar el bròquil. Ells us ho explicaran millor perquè jo vaig intentar tornar a dormir una estoneta.Amb l'Unw quasi no vam coincidir fins abans d'anar a dormir. Ja a l'alberg ens havia preparat una petita fulla amb les seves dades de contacte i els nostres noms escrits en coreà. La nostra relació ja era especial. Al Camino es fan aquestes relacions; gent que no coneixes de res acaben sent amics de tota la vida, acaben sent persones per qui preguntes, per qui t'interesses, a qui li agafes afecte i per qui acabes establint una relació especial. Amb l'Unw va passar una cosa així, i encara ara mantenim el contacte...i l'esperança de tornar-nos a trobar (a Seul o a Tarragona).

Etapa 28: Hospital - Melide. 23 km

2008-08-01T01:08:00.000-07:00

Sortim de nit de l'alberg d'Hospital. Crec que som els primers i ens trobem amb una boira espesa que ens saluda i ens diu que fins que no s'aclareixi no podrem fer fotos dignes de ser exposades. Pugem el tram que tenim fins a recuperar la traça del Camino, creuem el pont de l'autovia, i ja estem en marxa en direcció a Melide.

L'etapa no es presenta amb masses dificultats però amb el dubte de com ens trobarem els albergs a partir d'ara. La densitat de peregrins és molt alta i això ens fa patir, o no. El grabn estímul de l'etapa és arribar a Melide i anar a menjar pop a la Pulperia Ezequiel (pulperia que m'havien recomanat abans d'anar cap allà i que recomanen totes les guies...i nosaltres també, ja ho veureu).Per tant, si la cosa havia d'acabar ben entaulats, el bon humor era inevitable.Però no només el bon humor. Ben aviat ens adonem que una de les maneres de diferenciar els peregrins de gran recorregut dels de curt recorregut, és el ritme. Caminem a pas alegre i determinat pel costat de prats i de camps i envoltats quasi sempre d'una verda vegetació que facilita el nostre caminar. El Camino transcorre per algunes zones d'asfalt que castiguen les nostres cames, tot i que, com us he dit, el bon humor fa que ni ens adonem d'aquestes tonteries.Cadascú al seu criteri, però la realitat es que, pensant-hi, realment anàvem molt ràpid, crec que degut a l'estat de forma que, poc a poc, i si et respecten les lesions, acabes adquint com a peregrí. Hi ha un moment que adelantem aun trio (un noi, una noia i una senyora). "Bon camí!" Uns metres més enllà sento que es pregunten si els havia saludat en català. Més endavant, just a la marca que ens indica que entrem a A Coruña, ens decidim a fer una foto, automàtica per a poder sortir tots. Realment no hi ha cap espai per a poder posar la càmera amb garanties fins que arriba aquest trio de catalans i se'ns ofereixen per a fer-nos-la (el nostre departament de qualitat dona el vist-i-plau). I com a bons catalans, ens comuniquem i ens saludem, i ens acomiadem educadament.Però no acaba aquí. Quan ja els hem deixat enrera el Joan ens explica que, quan ell els ha passat, i els ha saludat, ha estat parlant amb ells i que li han vingut a dir com que anàvem molt depressa perquè devia fer pocs dies que caminàvem. El Joan, a l'estil de l'alberg de Foncebadón (recordeu?), els hi pregunta des d'on han sortit: "Des de León"-"Des de León?! Nosaltres des d'una mica abans, un poble que es diu El Burgo Ranero"-"Ah vale, adéu, adéu"-"Adéu, adéu". Total, que mon pare va enfonsar la moral d'aquella tropa doncs no només havíem començat des d'uns kilometres abans que ells, sinó que, a més, no arrastràvem cap contratemps. Que quedi clar: no ens riem de la situació (bé, una mica si), però molt peregrins crec que cauen en l'error de fer-se mala sang perquè en aquestes alçades del Camino, hi ha molt peregrí que porta dos dies caminant, i fa una mica de ràbia que un porti 700 km darrera, que estigui fet pols, i et passi algú tot somrient i feliç...però és que nosaltres caminem així: feliços!

Caminem per paratges meravellosament verds, fantàstics...l'objectiu ja només és Melide. Les guies ens avisen que l'alberg és gran cosa que fa que no patim per trobar lloc a l'alberg: hem sortit prou d'hora com per no patir; hem caminat a un ritme com per no patir; i si les previsions es compleixen, tindrem lloc. L'entrada a Melide és lletjota. Abans d'entrar hi ha un pont medieval que salva una mica aquesta lletjor.Arribem al carrer principal de Melide, que ens saluda amb una pulperia que ofereix pop als peregrins. Nosaltres no n'agafem perquè si n'agafem ens quedarem allí. Seguim endavant, passem la Pulpería Ezequiel i seguim però més per inèrcia que per què les indicacions siguin clares. Al capdamunt del carrer ens parem al semàfor sincerament desorientats. El Joan, com fa sempre, li va a preguntar a una nòia. Us he d'explicar una cosa aquí: el Joan té el mèrit o el defecte (segons el moment) de voler sempre preguntar a algun natiu pels llocs, però a més, sempre pregunta a qui té tota la pinta de no tenir-ne ni idea, o a qui té la més mala pinta del carrer. En aquest cas, va triar la segona opció; el Joan li pregunta per l'alberg a una noia jove, amb el cabell curt, a l'ultima moda de Melide vestida, i que sembla portar molt mala vida.De vegades (això no ho he dit), el Joan té l'habilitat d'encertar la diana. La noia ens indica molt amablement on està l'alberg. El Joan aprofita per parlar-l'hi de la Pulpería Ezequiel i resulta que aquesta nòia amb mala pinta és la jefa de la Pulpería Ezequiel perquè els seus pares ja no se'n poden fer càrrec. Toma ya! (continuarà...)

Anem cap a l'alberg i quina és la nostra sorpresa? Hi ha com unes 40m persones esperant sentades a la porta: una asturiana que ja havíem vist a Ponferrada i a Villafranca, però aquesta vegada sense el seu acompanyant, una espècie de Terminator que la suportava, els nois bascos de Ferreiros que ens miren amb cara de pòker (i nosaltres a ells) símptoma que molts d'ells no havien caminat (excepte unes noies plenes de llagues, el noi rosset que ens va passar abans de Sarria i un noi amb ulleres que no anava massa bé i que finalment el deixem passar a la cua). Nosaltres, com si res, ens fiquem a la cua perquè vam veure que no calia patir pel lloc.

Evidentment vam haver d'esperar. I mentre esperàvem, un dels peregrins va començar a predicar la paraula de Déu per allí com si fos el Mesies (digue-nos irreverents però aquest mesies ens pilla a Hospital i fa un "porté" amb la Betty). I fer cua mentre entràvem...i en aquest moment vam veure que hi havia una associació cristiana, però més cristiana que els cristians, que oferia paella pels peregrins. Un parell de membres d'aquesta associació discutien amb passió amb el peregrí predicador; discutien sobre la interpretació de la Bíblia, sobre què volia dir Jesús quan va dir allò o això...un va arribar a dir que" la cultura envilece, la fe no sé qué..." que dius: amb la panxa buida aquestes coses no es poden parlar correctament!

Nosaltres, que som uns peregrins collonuts vam decidir anar a la nostra habitació, dutxar-nos i anar ràpid a la Pulpería Ezequiel. L'alberg és vell; les habitacions una mica rònegues i necessiten alguna millora, tot i que hem estat a llocs pitjors. Tot i això, no em vull imaginar dutxar-se en aquell alberg a l'hivern. Com que nem bé de temps, també posem a rentar la roba a les rentadores, aquesta vegada sense ensurts més que entendre les maleïdes instruccions.Però parlem de la Pulpería. No és que vulgui fer publicitat, però crec que és imperdonable no dinar allí. Quan arribes, just a l'entrada, hi ha un parell de focs enormes, amb unes olles enormes on es bullen els pops (més enormes que les olles). Les taules són llargues i quasi que comunitàries. No heu de patir, trobareu lloc perquè el restaurant és enorme. Ens asseuen i demanem: aigua, ribeiro, gambes i pop (plat estrella del lloc i de la ciutat). Jo no us sabria dir si he menjat pop a la gallega millor que aquell, però que estava boníssim, que ens va encantar, que vam repetir, i que no en va quedar ni una ventosa de les potes del pop dona fe que ens va enacantar. A més, l'ambient del local és extraodinari i el servei, tot i anar col·lapsat és extremadament amable. La noia del semàfor, evidentment, ens reconeix, i ens ve a saludar. I que amable que és! Repetim de pop. Després de dinar arriba l'hora del cafè, i allí, el cafè te'l serveixen com marca la seva tradició: en una tetera i se serveix a la mateixa tassa on s'ha begut el vi del dinar. Realment, el cafè estava molt bo. I després del cafè...el xupito. Però aquesta vegada el xupito és gentilesa de la casa...bé, de la casa i de la noia del semàfor. Al Joan, que té els sentiments a flor de pell, comença a arrugar-se-li la barbeta, símptoma inequívoc que aquell detall de la noia del semàfor l'havia emocionat. Molt respectuosament, tots nosaltres ens vam posar a riure quan el vam veure emocionat.La Mitxi necessitava un ordinador on descarregar-se les fotos de les seves targetes que estaven a punt de petar. Al cafè d'internet que hi ha davant de l'alberg hi havia molta cua, a un que hi ha al capdamunt del carrer fan veure com que no saben res. A la vegada, anem a una Farmàcia a assegurar-nos el dòping fins a Santiago, i per intentar trobar un tractament realment efectiu contra els mosquits que estan acribillant a la Mitxi. Allí, la Betty i la Mitxi parlen amb una noia que les informa d'un lloc i els ofereix anar amb elles. La Mitxi i la Betty surten i ens diuen que la aquesta nova noia (en endavant la noisa de la farmàcia) els hi ha dit que s'esperin allí. La noia de la farmàcia apareix amb un Seat Ibiza negre on la Betty i la Mitxi pugen...i marxen.

Adéu, adéu. De sobte , al Joan li canvia la cara, i jo que la conec li pregunto. Clar. Quin mal rotllo. La Betty i la Mitxi han pujat al cotxe d'una perfecta desconeguda per anar a un cafè d'internet a descarregar-se les fotos. I si passa alguna cosa? "Va calla home, coi quin mal rotllo!!!" li dic jo. Tornem a l'alberg a esperar-les que és com hem quedat. Per sort, minuts després, totes dues van tornar sanes i salves lloant l'amabilitat de la noia de la farmàcia. Gràcies noia de la farmàcia!

Durant la tarda, el temps es va enfosquir i es va posar a ploure. El Manel ja ens ho havia dit.

Etapa 29: Melide - Arca do Pino. 31 km

2008-08-01T01:07:00.000-07:00

Penúltima estapa del nostre Camino de Santiago i, contràriament al que tothom pot pensar, va ser un dia realment dur. 31 km esdevenia, a aquestes alçades, un repte fort per a les nostres cames. A més, quan s'està arribant al final d'un llarg recorregut, els últims moments solen ser els més durs i, aquest dia podia suposar un mur força alt.

Vam sortir de Melide ben aviat, amb la recança de deixar aquella localitat on ens havien passat coses molt divertides, havíem degustat àpats deliciosos, i on la pluja galega havia fet acte de presència, per fi.
Una altra vegada, la boira va fer acte de presència. Això feia que la sensació de fred pel matí fos més intensa. Tot i això, el nostre ritme va començar a ser l'habitual ben aviat. Les ganes ens podien i vam començar a caminar foça ràpid; trams de carretera, trams de sota-bosc fantàstics...

Decidim esmorzar a Arzúa. La carretera nacional ens fa entrar de ple en aquesta població fins que el Camino et desvia a un camí empedrat paral·lel a la carretera. Ens avancen ciclistes que ens saluden amablement i, de sobte, veiem una imatge molt pintoresca. Un peregri, força autèntic ell, anava acompanyat del seu gos, de color negre, maco (més que el peregrí, per allò de que els gossos s'assemblen als seus amos) i que carregava amb el seu propi equipatge igual que els ases. Evidentment tothom se'l mirava, en els miràvem. Evidentment? De sobte el sentim renegar dient que si mai havia vist la gent un gos que portés les seves coses a sobre. Doncs no! No ho havíem vist! El Marley no portava el seu equipatge a sobre, cosa que, de fet, ens va semblar el més normal del món.

Parem a esmorzar a un bar on feien dibuixos animats. Croasant, Cola-Cao, cafè amb llet, crema solar (Iep! Això a les cames). Hi vam estar força bé perquè el dia es presentava calurós i s'hi estava força fresquet. Vam continuar i , després de Palas de Rei, ens adonem que el camí ens oferirà trams de gran bellesa, amb autèntics túnels formats per arbres plens de vegetació i que ofereixen una ombra molt agradable.

La Betty descobreix una nova manera de fer fotos. Ella va caminant i va fent fotos al que queda darrera seu. De sobte, la Betty comença a anar, doncs, per davant nostre. Una situació a la que, per cert, no estem gens acostumats, però que ens sembla molt divertida durant un bon grapat de kilòmetres.

Vull descriure una mica com és el camí per Galícia tot i que ja us ho hem anat dient. Probablement, i hi ha tantes opinions com kilòmetres té el Camino, Galícia destaca per la bellesa dels paratges.m Vagis per asfalt, vagis camp a través, el color verd, els boscos ben densos, la vegetació abundant, la sensació d'humitat caminen amb els peregrins. Per a qui, com nosaltres, encara teníem el record de Castella marcat a les nostres cames, per als qui recordin encara les trams entre Logronyo i Lleó, el pas per Galícia suposa unn canvi foça alt en la nostra perspectiva. A més, els poblets se suceeixen, petits, abandonats, deixats, rústics, però al final, tenir objectius pròxims servei per a fer passar els kilòmetres amb més facilitat.Prou de filosofar. El camí transcorre per a nosaltres..i les anècdotes. Arribem a un poblet on, abans d'entrar veiem dos cavalls (mare i fill). Ens parem i la Mitxi, de forma sorpresiva per a tots nosaltres, es disposa a donar-lis menjar. La Mare molt confiada s'apropa, el fill desconfia més però quan veu a la mare menjant tranquil·lament de la mà de la mare, s'apunta a la xocolota de la Mitxi. Una de les coses bones que té el Camino a a questes alçades es que vam arribar a relativitzar el fet d'arribar d'hora i vam preferir gaudir dels moments que el Camino ofereix. I ho vam fer. Jo calculo que vam estar-hi uns 15 minuts ben bons amb aquells dos cavalls i, amb tota sinceritat, jo crec que ens hi haguèssim estat 15 minuts més. Si els veieu, doneu-lis una xocolatina de la nostra part, si us plau.Encara amb la recança de deixar aquests dos fantàstics animals el Joan rep un missatge que alguns espàvem amb ansietat, amb neguit..amb preocupació: "Hola caminants, cal afinar la previsió. 31 i 1 pot ploure. 70 i 55 litres. Dia 2 no plou!".Oe oe oe oeeeee! Oe! Oe! Maneeeel, Manel, Manel, Manel.... El Manel Nadal ens informava que, el dia 2, dia del concert del Bruce Springsteen a Santiago no plouria....i si ho diu el Manel, és que segur que no plouria. Quina gran notícia!!!!Continuem caminant amb l'alegria de saber que tindrem un magnífic final. Les zones de bosc se succeeixen, ens adelenten ciclistes com mai que, suposem que tenen previst arribar aquell mateix dia a Santiago. L'arribada se'ns fa llarga. Sembla que l'etapa no s'acabi mai i elñs peregrins ens anem agrupant tot i que, la Mitxi i jo esdevenim les "llebres" de grups de peregrins que pretenen arribar a Arca do Pino.Hi arribem i un dels riscos que hem anat corrent aquest dies des de Sarria es completa l'últim dia abans d'arribar. Arribem a l'alberg municipal. Fem la cua pertinent: 15 minuts, mitja hora...anem avançant lentament. A l'alberg hi és tothom: els noiets bascos que no caminen, aquell grupet de nois de Ponferrada que tampoc caminen tots, peregrins estrangers que ens tenim controlats mutuament i que em saluden feliços de saber que només resta un dia per arribar. De sobte, l'alberguista comença a comptar i just quan arriba a nosaltres pregunta: "Cuantos sois?". Nosaltres: "5". "Solo hay tres camas" ."Cómo?!". El resultat és que no hi havia lloc per a nosaltres. El Penso Positivo costa de mantenir, especialment en el meu cas, perquè no és fàcil veure que et quedes sense llit i que d'altres ja estan instal·lats. Opcions: dormir al pavelló a un alberg privat. El meu parer era anar al pavelló, el de lam resta (per sort), va ser anar al primer alberg privat que et trobes si segueixes la carretera que creua Arca do Pino.Mare de Déu senyor! El paradís fet alberg. Per 10€ vam poder passar la última nit a l'hospedatge amb millors instal·lacions, segons el meu parer. Net, amb un jardí japonés interior on hi taja aigua que fa un sorollet extra-relaxant, amb unes dutxes dignes, netes i on raja abundant aigua...calenta, una zona per estendre la roba còmode, oberta, amb espai per tothom. Quina sort que vam tenir! Poc a poc, els peregrins van arribant i, si voleu que us digui la veritat, vaig estar molt content de veure que elguns van estar en aquells alberg (l'Unw i el coreà de la camisa ben planxada entre molts d'altres).Decidim dinar al bar Galaicos que hi ha just davant. Un menú fantàstic (no sé per què però a partir d'aquell moment tot em va semblar bé). Hi dinem i detectem que hi ha una taula amb dos nois que ens miren molt, especielment a dues de nosaltres (per sort, el Joan i jo no èrem del seu gust) i s'ofereix a fer-nos una foto el més "guaperas" dels dos. Ens la fa...i no penso fer cap comentari més....ara per ara.Després de dinar tornem a l'alberg per a descansar una estoneta. Per un dia que estem a un lloc on l'ambient et predisposa per a gaudir d'un merescut descans, doncs aprofitem-ho, no? Un cop descansats, i una mica abans de l'hora convinguda, utilitzem els ordindors de l'alberg per fer el Check-in dels nostres bitllets de tornada. Uns nens molt simpàtics, a qui acolloneixo una mica dient que he etsta ala presó i que sóc molt perillós, ens deixen la impressoraq de l'alberg per a imprimir els bitllets de tornada. Quinba sensació més extranya: encara no hem acabat i ja ens hem de treure els bitllets de tornada.

Havent fet la feina, tots quatre ens decidim a anar a prendre alguna cosa al Galaicos. Al cap d'una estona veiem l'Unw i el noi de la camisa ben planxada. Parlem molta estona amb ells, volem aprofitar el temps que ens queda, són unes persones magnífiques amb data de caducitat. Sabem del cert que, d'aquí 24 hores haurà acabat el nostre Camino i, molt probablement, no els veurem mai més...o en molt de temps. L'Unw em fa una demostració mèdica: M'agafa del coll (quina por!), m'inmobilitza (adéu Betty), i amb el dit índex i mitjà comença a apretar allà on s'uneixeixen columna vertebral i crani. Quina sensació més desagradable...però quina sensació de descans després. Va ser molt divertit.A la foto queda clar que ell s'ho va passar molt bé fent-ho. De fet, penso que aquesta foto retrata bastant fidelment com va ser la relació amb l'Unw. Molt divertida, molt franca, però sobre tot, molt intensa. Tant com per què encara ara mantinguem el contacte per mail. Tant com per què l'Unw es mereixi una posició d'honor en el nostre Camino. Al final, ens vam fer una foto de grup, també amb el Joan que havia decidit que necessitava més descans que nosaltres.
I fins demà....doncs no! Aquí no acaba la història. Haureu vist que, en aquest blog, no hem parlat massa de les nits (serà perquè dormíem), però en aquest cas hem de fer una exepció. Tanquen els llums de l'alber a les 10 de la nit. Nosaltres teníem les quatre lliteres del racó del final i la Mitxi dormia, contiguament a nosaltres. A sobre de ella dormia un senyor gran oriental (seguint la llògica que ens va explicar l'Unw a Ferreiros, devia ser coreà). Recordeu el que vam dir del senyor Ramon a Puente de la Reina (si cal reviseu-ho); doncs el "Puto" Ramon és un cantant de l'Escolania de Montserrat al costat d'aquest senyor. Jo no havia sentit roncar mai com aquella nit. Senyors de Myolastan, tenen un repte obert! Desesperant, obsessiu, fins i tot vaig mirar per sobre de la paret que ens separava per mirar com dormia; vaig plantejar-me seriosament despertar-lo. Quins roncs! Quina manera de fer soroll! Planyo a tos aquells que hagin de dormir sota aquesta tortura. Va estar roncant ben bé dues hores impunement...o vaig trigar dues hores en adormir-me.Un dia. Només ens quedava un dia de Camino. L'endemà, començava el final de la nostra hiostòria.

Etapa 30 (I): Arca do Pino - Santiago de Compostel·la. 19 km

2008-08-01T01:00:00.000-07:00

Últim dia. Com cantava l'Albert Pla: "I aquí s'acaba el que es donava..." Abans de començar aquesta última entrada, he de justificar un petit canvi en el criteri de les entrades per aquest últim dia: per qüestions òbvies d'espai, i de capacitat de resum, he decidit dividir aquest últim dia de Camino entre el que és, estrictament, l'etapa i tota la resta.Les sensacions són molt extranyes. Les persones ens acostumem a rutines (si, si, a rutines, a monotonia, qui ho negui no me'l creuré), a repetir uns hàbits i unes costums que ens donen seguretat, que ens tranquilitzen, que ens permet estar localitzables,...rutines que, en el cas del Camino, són aixecar-se molt aviat, deixar l'alberg net, baixar al carrer, foto, etc, etc com ja sabeu (o ja haurieu de saber).

La nit no havia estat tranquila precisament i, en alguns de nosaltres, la son era més intensa que altres dies. Vam decidir alterar l'horari habitual i sortir una horeta més tard, que ve a ser el mateix que dir que ens vam donar el luxe de dormir una hora més. No calia patir per trobar lloc a cap alberg, ni per anar a dinar, ni res de res; a més, la credencial ens era igual tenir-la a les 12 que a les 4.

Així, sense complexes vam començar a caminar des de l'hotel de 5 estrelles que va ser l'últim alberg del nostre Camino. Per dins d'Arca do Pino vas a buscar, de nou, el camí que abandones abans d'entrar a la localitat galega i que, de nou, recupera les zones frondoses de vegetació, els ambients humits, i el nostre ritme infernal malgrat la relaxació (maleïda relaxació). La nostra intenció era esmorzar a Monte do Gozo amb l'esperança que el dia s'aixequés clar i poder gaudir veient Santiago als nostres peus. La cosa no pintava massa bé, però el Penso Positivo, si volem veure Santiago als nostres peus, la veiem, i punt!

El camí no és relaxant precisament. Les pujades i baixades se succeeixen i, malgrat que el paisatge és molt bonic, les cames han de treballar com en un dia normal. La boira no se n'anava (a que no veiem Santiago!). Aquest fet provocava moments espantosament curiosos com anar caminant per dins del bosc i, de sobte, començar a sentir un soroll abominable. No us espanteu! El que passa és que el Camino transcorre pel costat de l'aeroport de Santiago i, la boira més el soroll dels avions aterrant o despegant (no ho sabem però tant i fa) doncs feia que ja dubtèssim de si eren avions, meigas, la Maria i la Deta que ja l'estaven liant a dalt de l'avió o "els militars" que ens estaven atacant per evitar que arribèssim abans que ells. El bon humor regnava per totes les bandes. Els kilòmetres queien un rera l'altre i res ens podia parar. 16, 15, 14...això s'acaba....13, 12,11...quina tristor...10. 10!Kilòmetre 10. El kilòmetre 10 romandrà a la nostra memòria durant molt de temps. Deixeu que em posi trascendental i místic (sense que serveixi de precedent). La realitat del Camino és que és un repte des de dues vessants: el personal (repte físic, mental, espiritual, entre molts d'altres), i el col·lectiu (en els casos que el facin en grup). Per a nosaltres, fer el Camino junts era (i és) la raó de fer-lo, el motiu. Segurament, si la Cristina no hagués pogut agafar el tren 12 dies enrere, no l'hagués agafat ningú. Aquest repte col·lectiu es manifesta, moltes vegades davant les adversitats i, el kilòmetre 10, just en el kilòmetre 10, se'ns va presentar la dificultat més dura de tota la nostra peregrinació...en forma d'accident.

Plàcidament caminant anàvem. Quan passes la marca que anuncia que queden 10 km, es passa per un poblet. Es gira a l'esquerra i, a l'alçada d'un rierol, es gira a la dreta i es passa al costat d'una varana de fusta. De sobte, la Betty ensopega i cau violentament contra el terra sense temps de poder posar les mans i evitar picar amb la cara a terra (maleïda relaxació). Es queda per uns instants quieta a terra, inmòbil; nosaltres no sabem què dir, què fer. Tres segons i la Cris i jo ens acotxem per ajudar-la a incorporar-se. Te un tallet just a on es recolza el pont de les ulleres i el que sembla un cop als pòmuls. Plora. L'ajudem a aixecar-se i ens la portem a un petit marge de pedra per a curar-la. Amb el dòping sempre portem material de primers auxilis (la farmàcia i l'infermeria s'han de notar), cosa que heu de fer vosaltres també, i la Cris es disposa a curar-li la ferida física. A la vegada, el Joan se'n va a buscar gel allà on sigui. A la vegada, em quedo al costat de la Betty i li dono la mà.Els peregrins passen pel costat nostre conscients que ens ha succeït alguna cosa, però cap s'atura per si necessitem res, cosa comprensible perquè anàvem en grup. Plora. La Mitxi intenta animar-la. La Cris li neteja la ferida i li posa uns punts de paper per ajudar a tancar el tall. Les ulleres han quedat completament ratllades. Arriba el Joan amb el gel i se'l posa una mica a la cara però, com passa amb aquestes coses, la sensació no és molt agradable. No sabríem cap de nosaltres quant de temps vam estar parats per culpa del maleït accident; el que estava clar és que, malgrat que segur que la Betty hagués desitjat un altre final pel seu, pel nostre Camino, amb el temps la sensació que ens ha quedat (a part de que també vam fer Penso Positivo) és que aquell final ens va unir moltíssim (excepte per alguna interferència que us explicaré més endavant, i que segur que la Cris pot explicar millor que jo).

Sigui com sigui, el que ha quedat clar és que només ens quedaven 10 kilòmetres pel final del nostre Camino i els volíem viure intensament. L'accident va provocar uns minuts de silenci entre nosaltres però poc a poc, la Cris i la Mitxi van anar fent que la Betty s'animés una mica. L'objectiu ara era poder veure Santiago des del Monte do Gozo.

La boira continuava present i no semblava pas que aquest objectiu el poguèssim acomplir (però si nosaltres ens vam proposar veure Santiago des del Monte do Gozo, ho havíem de fer i punt). Fins arribar a aquesta mítica fita per als peregrins el Camino és força bo, passant per alguna urbanització, pel costat de la televisió de Galícia,...la quantitat de peregrins és ja considerable. Davant i darrera nostre comptem per decenes els grups de peregrins que es disposen a arribar amb nosaltres a Santiago. Poc a poc, anem sent conscients que això s'acaba i que ni l'accident serà capaç de viure aquest kilòmetres amb alegria i satisfacció.
Per fi arribem al Monte do Gozo on ens disposàvem a esmorzar, però, incomprensiblement, només vam ser capaços de veure un xiringuito i un petit bar on, evidentment, tots els peregrins paraven a esmorzar. Ens vam fer una foto, li vam fer una foto a un peregrí solitari i, després de saludar a dos boxers que estaven al portal d'una casa vam decidir continuar i esmorzar més endavant. Per algun motiu que no recordo (segurament per apretar-me bé els cordons de les meves bambes), el Joan, la Cris, la Betty i la Mitxi em van agafar uns metres d'avantatge. Això no em preocupava perquè en algun moment es pararien i entraríem junts a Santiago. I va ser així, més o menys.

Tirem enrera. Recordeu els dos que ens van fer la foto al restaurant d'Arca do Pino? Doncs resulta que ens el trobem just en aquest punt. La meva vista és privilegiada. És evident que saben que els estem agafant i s'aturen. Passen totes tres i el Joan. Els hi deixen uns metres i tornen a tirar. Les avancen. Passats uns metres es tornen a aturar. El "guaperas" agafa el mòbil i fa veure que el truquen, o que truca ell. Passen totes tres i el Joan. Mirades. Passats uns metres tornen a tirar. Jo m'estic apropant. Passem una mena de pont pel costat de l'autovia que et dirigeix a l'entrada del polígon que hi ha abans de Santiago. Tothom continua caminant, uns davant i jo darrera. Aquells dos continuen amb el joc fins que algú es decideix a parar a esperar-me (hombre!). Vet aquí que aquells alenteixen el pas. Per la mort de Déu! Seguim pel polígon on ens decidim a canviar de vorera per fer-nos la foto al cartell de Santiago de Compostel·la. Sembla que aquells dos s'han decidit a seguir endavant i nosaltres parem a esmorzar, i per tornar a netejar la ferida de la Betty. I així ho fem, i al primer bar que veiem a la vorera de la dreta parem per esmorzar. Com sempre, cafè amb llet, croasants, alguna cosa de xocolata i Cola Cao per la Mitxi. A pesar del recent accident, crec que ningú de nosaltres volia acabar aquell esmorzar; fer-ho suposava començar el veritable final del nostre Camino. Estàvem ja a Santiago, i la sort estava ja decidida.

Finalment ens decidim a tirar una vegada el Joan ha aconseguit parlar amb la Deta (la seva dona=ma mare) i la Maria (la seva cunyada=la meva tieta). Comença el final.

Tots anem lentament, amb bon humor, imaginant-nos l'entrada a la plaça de la Catedral, mirant a l'horitzó per si la veiem. Comença a ploviscar. Parem. Alguns ens posem els xubasqueros; d'altres passen perquè són uns pregrinos ja curtits davant de les adversitats. La gent de Santiago passa de nosaltres. Devem ser tants els peregrins que cada dia arribem a Santiago que ja formem part del paisatge; però nosaltres no èrem qualsevol, som els Penso Positivo!! Continuem sota la pluja, res ens pot aturar. Poc a poc ens adonem que ens apropem al centre de Santiago, la zona universitària s'intueix a mà esquerra al costat d'un preciós parc ple d'herba. Però no ens podem distreure, volem arribar a la nostra "misa del peregrino" i anem a contrarrellotge. Ja veiem la catedral al fons; com a mínim ens queda un kilòmetre: l'últim kilòmetre.Arribem al semàfor que t'introdueix al casc antic de Santiago. Coma bons professionals ens treiem els xubasqueros perquè ja no plou i ens posem guapos perquè l'ocasió s'ho mereix. Això s'està acabant. Seguim les senyals com podem perquè en algun tram anem tant despistats que dubtem de si seguim el Camino correctament. Anem pujada amunt pel carrer marcat fins que, veiem que el carrer se'ns obre a una plaça que queda darrera de la Catedaral que se'ns presenta de cul (és una metàfora, eh!) davant nostre. No ens ho podem creure, després de quatre anys, qusi 800 kilòmetres de plaer, de diversió, de unitat, de felicitat, estem a 100 metres de finalitzar el nostre repte. Hem de sguir cap a un túnel per on hi baixen unes escales que ens condueixen, definitivament a la Plaça de l'Obradoiro.

I com no podia ser d'una altra manera, hi arribem amb molta alegria perquè el poble de Santiago, fidels seguidors nostres, ens van rebre amb dues bandes de música que van començar a tocar alegrement davant la nostra arribada...i nosaltres, generosos en els esforços i agraïts per la rebuda, vam començar a ballar al ritme d'aquestes bandes que ens esperavena cop de trombó i tambor (recordeu que el Bruce Springsteen tocava dos dies després a Santiago gràcies a les nostres gestions; com a mínim ens mereixíem una rebuda digna). Fotos, saludem a l'Unw que ja estava a dalt de les escales de la Catedral, més fotos, companys de viatge que ens saluden i ens feliciten, video,... i la Maria i la Deta? més fotos, abraçades...on són...com les grans estrelles, encara no havien arribat a la plaça. La veritat però, és que no van trigar gaire i pocs minuts després vam poder saludar-les, molt emocionats (especialment el Joan) i van poder ser testimònies privilegiades de la nostra arribada a Santiago, del final del nostre somni, de l'inici d'altres històries.I aquí ens teniu (crec que aquesta foto ens la va fer el Miki, un peregrí ciclista de Tarragona, àrbitre de bàsket i que coneixem des de petit). Aquesta és la primera foto junts amb el camino de Santiago acabat. Estem rient...quin millor final es pot demanar?

Etapa 30 (II): Arca do Pino - Santiago de Compostel·la. 19 km

2008-08-01T00:59:00.000-07:00

Segurament, i teniu raó, el més just hagués estat que l'Etapa 30 Capítol I no hagués acabat en les fotos de l'arribada, en la rebuda de la Deta i la Maria, sinó que hauria d'haver acabat amb la nostra Misa del Peregrino o, fins i tot, a la recollida de les nostres Compostel·lanes. I teniu raó. Però és que tenia tantes ganes de que poguessiu intentar sentir el que vam sentir nosaltres, que no vaig voler esperar més. Per tant, ara em veig amb l'obligació de continuar explicant-vos les nostres peripècies, una vegada havíem acabat la nostra peregrinació, el nostre Camino de Santiago. Perquè havíem acabat de caminar, però no de fer les nostres trastades. Vam poder fer-nos fotos amb el Paulus, un dels coreans que havíem conegut i que ens va dir que després de la Misa se n'anava cap a Fàtima, vam saludar a d'altres companys i, com no....

...recordeu aquells dos que arribant a Santiago anaven tontejant amb les tres gràcies? Si, Si! Els que feien veure que parlaven per mòbil! Doncs com que van arribar abans quie nosaltres, ens estaven esperant...bé, perdoneu, les estaven esperant. Va ser veure-les i començar a rondar per allí mentre nosaltres ens abraçàvem i ens petonejàvem. El "guaperas" es va apropar a la Cris i van estar parlant fins que un servidor (i ja m'ha quedat clar que equivocadament!) li vaig dir a la Cris que ens fèiem una foto de grup. La betty diu que li vaig tallar el rotllo...jo penso que no, però accepto la possibilitat. El Joan no es va enterar de res de tot això.

Mentre el Joan estava emocionat amb la Deta i la Maria, i les tres gràcies estaven pendent de temes més trascendentals que la Misa del Peregrino (dixit "el guaperas" i el seu amic), un servidor es va informar que ens quedaven 5 minuts per entrar per la porta lateral de la Catedral i poder estar a la nostra Misa del Peregrino. Vaig avisar a tothom i ràpidament ens vam dirigir a la Porta que hi ha abans de baixar cap a la Plaça de l'Obradoiro, per on havíem arribat; i ens va anar d'un pél perquè la porta es va tancar darrera nostre.

Vam decidir que ens quedaríem allí mateix; estàvem a un extrem de la nau transversal i un senyor ens va dir que des d'allí veure el Botafumeiro era realment impactant (i tenia raó). Quan vam arribar, el mossèn estava llegint els origens dels peregrins que havien arribat i des d'on havien sortit. vam entendre que deia els que havien arribat des d'ahir després de la Misa fins aquell mateix matí. Per tant, a nosaltres no ens podien haver dit, a no ser que la Deta i la Maria, o algun responsable de les bandes de música que ens havien rebut hagués anat corrent a on s'entreguen les Compostel·lanes per avisar de la nostra arribada.

La nostra Misa del Peregrino va ser molt emocionant; no és que siguem especialment religiosos (vaja, de fet, diria que excepte el Joan i la Cris, la resta passem bastant), però tots vam estar molt sensibles durant la Missa, i especialment quan el Botafumeiro va iniciar la seva benedicció. Aquest acte va anar precedit d'una brometa del capellà oficiant: va dir que aquell dia el Botafumeiro no funcionaria davant l'estupefacció de l'audiència...i nostra. Ràpidament, el capellà va veure perillar la seva vida i va explicar que er a una bromo i el significat del Botafumeiro. Un uf general es va sentir i, amb l'espectació de tothom, aquella mena d'olla plena d'incens va començar a balancejar-se, ara a la dreta, ara a l'esquerra, cada vegada més alt gràcies a l'impuls d'uns senyors que estiren d'una imponent corda.

Jo crec que mentre el Botafumeiro ballava davant nostre, cap de nosaltres va poder contenir els suspirs d'emoció i de felicitat. Veure com el Botafumeiro s'apropa a tota velocitat cap a un, i com s'eleva violentament, i com es llança contra l'altra cantó a la mateixa velocitat, just havent arribat a Santiago és una vivència intensíssima. Allò ens deia que per fi, o malauradament (com vulgueu), de forma ofical el Camino acabava allí. I aquell moment, cadascú de nosaltres el recordarà, a la seva manera, però no l'oblidarà mai.

Amb el Botafumeiro s'acaba la Misa i, després de les fotos pertinents, vam anar a buscar la Compostel·lana. La Deta i la Maria ens van indicar molt clarament cap a on havíem d'anar. Al cap d'una estona trobàvem el lloc on donen la Compostel·lana (no té pèrdua). El gran tema és: què diem: per motius religiosos o no?Ens havien dit que si no dius que fas el Camino per motius religiosos no et donen la Compostel·lana autèntica sinó que et donen un paper menor conforme has fet el Camino. Clar, què dèiem perquè això ens feia una mica de ràbia. De fet, jo havia dit, fins i tot, que la Compostel·lana m'era igual tenir-la o no. Fent cua a les escales, en parlàvem i, quan vam arribar al primer pis i ens va tocar, tots vam anar amb cara de bons nens almostrador. Allà et fan omplir un formulari on pots marcar: Motius religiosos, Motius religiosos o altres, i altres. Clar, tots vam preguntar-lia l voluntari que amb què no et donaven la Compostel·lana i, per tant, com que l'opció 2 també et dona la certificació, la majoria vam triar aquella opció. Però el que no sabíem és que a la credencial, el nom te'l posen en llatí.

Tots ens vam poder fer una foto amb la Compostel·lana. Tots somrient, tots feliços, tots amb el testimoni de la Maria. Feina feta, ens tocava dinar. El nostre objectiu era fer una mariscada (heu de tenir en compte les penúries que havíem passat eh) però la veritat és que, malgrat que hi havia un munt de llocs on tenien el marisc a l'aparador, això no ens va fer gaire gràcia i vam acabar entrant a un restaurant del mateix acarrer d'on s'aconsegueix la Compostel·lana (i seguint la tradició, el primer que havíem vist i quen ens havia agradata a tots).

Però un "rau-rau" em corria per l'estòmac. Com tots ja sabeu, la conexió Corea del Sud-Tarragona s'havia solidificat molt durant les últimes etapes i, així, dins meu corria un cert desasossec per no poder acomiadar-me, com calia (i com ens mereixíem) del meu gran amic Unw. Però el Camino té aquestes coses, i la casualitat va fer que abans d'entrar al restaurant ens el trobèssim, a ell, i al company de la camisa planxada. Ens vam saludar efusivament, vam parlar molta estona, la Maria també va comunicar-se amb ells,...el noi de la camisa planxada ens va regalar uns ninotets (en el cas de la Betty i meu, eren un noi i una noia vestit amb el tratge tradicional coreà de les aprelles que es casen)...però l'Unw va detectar que alguna cosa no anava bé.

La Betty estava lleugerament fora del grup, amagada darrera d'unes ulleres de Sol que li tapaven el cop de la cara, avergonyida. L'Unw es va posar seriós, i es va interessar per ella, però va ser prudent i no va voler forçar-la a donar la cara. L'Unw és una molt bona persona. Arribava l'hora de dir-se adéu, potser per sempre. Ens vam abraçar, i l'abraçada que ens vam fer amb l'Unw, va ser la de dues persones que, malgrat tot, seríem amics per sempre. I per mi ho és. Emocionat jo, i emocionat ell, vam decidir donar-nos l'esquena i seguir cadascú per la seva banda. Abans, ell ens va saludar a la manera oriental amb un munt d'arrugues a la barbeta; jo el vaig saludar amb una picor als ulls que vaig intentar dissimular com vaig poder. Ell l'endemà tornava a arrencar cap a Finisterre; nosaltres ens quedaríem un parell de dies més a Santiago, però segur (i és un desig) que algun dia els nostres camins es tornaran a trobar.

El dinar va ser fantàstic; amb la companyia de la Deta i la Maria vam començar a recordar moments del nostre Camino, vam riure, vam descriure, va començar el post-Camino. Teniem habitació reservada a l'Hotel Miradoiro de Belvis; relativament a prop de la Catedral, i amb unes instal·lacions realment confortables amb vistes al Seminari de Santiago. Allà ens vam dutxar, vam descansar, i ens hi vam instal·lar per a passar-hi els dos propers dies. És per això que ens vam prendre les coses amb molta calma i com a autèntics turistes, durant aquells dies vam passejar, vam agafar el trenet turístic, però sobre tot sobre tot, vam menjar molt i bo.

Però no només la Deta i la Maria ens acompanyarien a Santiago, el David venia l'endemà al matí d'arribar nosaltres a Santiago, amb avió. La Mitxi el va anar a buiscar i, quan ens el vam trobar...alguna cosa no era normal en ell...mirem-s'ho bé no la caguem...ui, ui, ui...no veieu res diferent en ell...es broma. La veritat és que ja sabíem que al David, una vespa havia decidit deixar-li un recordatori al mig del front i se li havia posat la cara com un globus; i a més, a mesura que passaven les hores, la inflamació baixava cara avall.

Aquell dissabte el pla era, pel matí, anar amb temps a la Catedral per apoder visitar-la, pujar a veure l'apòstol Santiago i agafar un bon lloc per veure la Misa del peregrino. De fet, una de les coses que volíem sentir és dir que 5 peregrins de Tarragona havien arribat ahir...i vaja si ho vam sentir. Vam estar força estona esperant a que comences i vam matar el temps fent fotos al Botafumeiro i dient a la gent que els dos bancs primers eren per a nosaltres (en això, la Deta i la Maria eren unes cracks). Allà vam estar, vam ser anomenats: "4 peregrinos de Tarragona desde Saint-Jean i 1 de Los Arcos", iep! Aquests èrem nosaltres!!!

Una vegada ja ens havien anomenat, vam poder presenciar la Missa amb tranquilitat. De fet, però, com la del dia anterior res. Era la nostra Missa del Peregrino. I punt. Però de sobte, una cosa em va cridar l'atenció; la Missa estava oficiada pel mateix capellà que ahir, però l'acompanyaven una desena de capellans que havien fet el Camino (fins aquí tot normal), fins que, de sobte... de sobte...

Posem-nos en antecedents. Durant molts dies, a mitja etapa ens trobàvem un senyor que sempre anava solt (se li veia que era estranger), i sempre que l'adelantàvem el saludàvem: "Buen Camino!" I ell sempre ens responia amb un generós somriure, del que fan la gent que realment s'alegra de veure gent que, com noslatres, sempre riu. Els nostres buen caminos sempre eren amb un ampli somriure, però no tant com el d'aquest senyor. Sense donar-nos compte, sense dir-nos-ho, esperàvem trobar-nos aquest senyor, i si no ens el trobàvem, n0'èrem conscients. Doncs aquest home era un dels capellans que ajudaven a oficiar la Missa. Jo quan el vaig identificar els ho vaig dir a tots i, tots ens vam alegrar molt de veure'l.Vaig mantenir la vista clavada en ell i crec que ell ho va notar perquè també em va mirar....a mi o a la càmera...ara no ho sabria dir. Però la sorpresa va ser encara millo. Una vegada ala Missa va acabar, ens el vam trobar al costat de la Catedral i, com no, ens vam apropar tots 5 cap a ell....contentíssims de veure'ls....el vam saludar, ens va dir que era el mossès d'un poble de França(faré les gestions pertinents per saber de quin poble és), ens va dir que ens havia vist i que estava molt content de veure'ns (i nosaltres a ells)...la Mitxi es va emocionar! Tots ens vam emocionar! El Camino té aquestes coses: resulta que veus cada dia a una persona amb qui no hi parles, que només et saluda amb un gran somriure, amb un somriure de bondat infinita, i t'hi crees un vincle que et pot marcar més que els teus companys d'etapa. Per cert, en la foto de més amunt, el capellà en qüestió és el primer que està assegut a la dreta, i estic molt content de conservar-ne una foto.

La Betty i la Cris (o el que és el mateix, Farmàcia i Infermeria dels Penso Positivo) van persistir en portar el David a urgències; a més, la Josefina (Headquarters del Departament de Farmàcia dels Penso Positivo), via telefònica va aconseguir acollonir de tal manera al David que va decidir anar a urgències després de sopar un fantàstic pa amb tomàquet i embotiti a un lloc de Santiago que jo no recordo però que el Joan deu conservar meticulosament.

Capa urgències, doncs, la Betty, la Mitxi, el David i un servidor. Agafem el taxi i ens hi porta. Arribem. parlem amb el senyor de la finistreta; un home curt de talla, amb ulleres dobles i molt peculiar. Ens esperem drets; els lavabos fan una mala olor que se sent des de la sala d'espera. De quant en quant van sortint infermeres que criden als pacients. Tot normal. Bé, tot normal no (som els Penso Positivo, alguna cosa no pot ser normal). Hi ha una infermera que crida la nostra atenció. Per què? Fa de mal dir. No era com la resta; era més...era molt...era massa....(ai, ai, ai que m0'estic posant de peus a la galleda)...era com un...(has de ser valent!)...doncs resulta que era una infermera enorme, de maneres tosques, d'aparença poc delicada, i que automàticament (i qui ho negui menteix) vam desitjar que fos qui atengués al David. Amb bon criteri vam dir-li a la Betty que entrés a la consulta amb el David i que se la mirés a ella també.

Tornem a veure l'enfermera que entra a la cabina, agafa el micro amb sensibilitat malgrat aquells ditots i crida: "David Puig (ella va dir Puij), consulta 3"....Encara riem ara. La cara del david va canviar. Va passar de la seriositat a la resignació, de la inflamació al rubor...la betty no va poder evitar riure i, segons comenten, dins del passadís de les Urgències, van estar descollonant-se fins que van entrar a la consulta de "l'enferma terrible".

Nota: Farem un pacte: m'esperaré un temps a veure si la Betty explica què va passar allà dins, si no, ho faré jo amb les inexactituds que es produiran perquè la Mitxi i jo ens vam quedar fora.

La qüestió és que al David li van punxar un antistamínic que, poquet a poquet, li va fer l'efecte desitjat. Amb la tionteria ja era diumenge. i què pasava diumenge? Si recordeu, les nostres dates per acabar el Camino no eren gratuïtes. Per casualitats incomprensibles, per unes circumstàncies alienes a la nostra voluntat, hi ha hagut un aconteixement que, paral·lel al nostre peregrinatge, s'ha anat reproduïnt any rera any des del 2007. Si, si. Allò que nosaltres sabem, a on nosaltres sabem i que ningú ha sapigut fins que nosaltres no hem estat ben segurs que ja podien saber allò que només nosaltres sabíem. Al gra.

El dia 2 d'agost de 2009, dos dies després de la nostra triomfal arribada a Santiago, Bruce Springsteen feia el seu últim concert de la Gira Europea 2009 al Monte do Gozo. Nosaltres vam acoseguir que es bateges aquest concert com a "Caminodesantiagotgn Penso Positvo", però som tant humils que no vam voler que es publicités així aquest concert per no perjudicar a ningú.Vam celebrar aquella fita amb una inmensa, inacabable, extraodinària parrillada de carn; mai havíem vist tanta carn recent feta a sobre d'una taula i vam decidir que ens l'acabaríem tota. Impressionant!

Però nosaltres creiem que un esdeveniment com un concert del Bruce Springsteen que, gentilment, clausura el nostre Camino de Santiago és prou important com per a que aquest blog li reservi una entrada exclusivament per a ell.Aquí ja estem esperant el nostre vol. Tot havia acabat. O no?

Fi de Festa: Concert de Bruce Springsteen al Monte do Gozo (2 d'agost de 2009)

2008-08-01T00:58:00.000-07:00

Segurament la Mitxi voldrà fer molts més comentaris que jo. Em limitaré a dir que si algún ens hagués dit que podríem fer coincidir el final del nostre peregrinatge amb un esdeveniment com és un concert del Bruce Springsteen, mop ems ho haguèssim cregut. I si al Joan li haguessin dit que acabaria el Camino a un concert del Boss, menys.Però així va ser....i així us el mostrem...선풍검객, 이것은 브루스 스프링 스틴입니다.

Començament del concert: Primer la "Rianxeira" de Galícia. Després Badlands!!

Born to run va ser l'homenatge que el Bruce ens tenia preparats:

El concert va acabar amb el Born in the USA; només ens va quedar cinta per la penúltima cançó: el Twist and Shout dels Beatles...o La Bamba de Richie Valens, no ens discutirem.

La festa acabava aquí; la festa és el Camino de Santiago. Quin millor final es pot demanar?!

Del defectes organitzatius del concert, simplement us remetem a l'hemeroteca. Només dir-vos que veure el Joan colar-se a la cua, còrrer per un "campirri ple de tolls d'aigua", i saltar amb el Born to run va valdre la pena.

De tornada en bus a Santiago des del Monte do Gozo, vam compartir viatge amb dos imbècils que no van fer res més que cridar, intentar fumar a dalt del bus i cantar càntics de diferents equips de futbol i a ficar-se amb els catalans. Sort del seny català!

Resum de l'any 2009

2008-08-01T00:57:00.000-07:00

Doncs si, l'any 2009 també hi va haver fotos, moltes fotos!!

De major qualitat, de menor qualitat...però és el que tenen les noves tecnologies, pots fer les fotos que vulguis a cost quasi 0.

Oblidem les disquisicions sobre les noves tecnologies. El 2009 va ser un gran Camino per a nosaltres; no només perquè vam acabar (això no té per què ser bo), sinó perquè ens ho vam passar realment bé (això és realment molt bo!!).

A més, arribats a El Bierzo, els paisatges són espectaculars i tot ajuda a fer-ho passar millor (especialment pujant a O Cebreiro).

Esperem dues coses d'aquests àlbums: que us agradin...i que no us avorreixin perquè n'hi ha moltíssimes.

Per això n'hi ha dos d'albums (limitacions del Sr. Picasa).

cds_2009

CDS_2009_2

Videos: Els millors moments del 2009. Part I

2008-08-01T00:56:00.000-07:00

Tard!! Ja ho sé!!! Tard!!! Però és que la quantitat de material requeria d'una minuciosa selecció (=censura).

Desitgem, com sempre que rieu amb nosaltres, que us ho passeu bé amb nosaltres, i si voleu deixar algun comentari....que sigui bo.

Vàrem començar a dalt d'un tren...

...tot seguit ens plantàvem davant de l'església de El Burgo Ranero (ja hi èrem!!!!)...

...l'endemà esmorzàvem com uns senyors a prop de Leon...

...i a Leon ens hi vam deixar el cor...

...vam tenir temps per assajar unes coreografies amb la "senyu" Mitxi...

Videos: Els millors moments del 2009. Part II

2008-08-01T00:55:00.000-07:00

...la Betty i la Mitxi ja escalfàven motors...

...Astorga va ser com un oasi per a nosaltres...

...El poble de Foncebadón va ser el centre del món. I, quin és el secret es preguntava tothom...les seves edificacions? la seva gent? la seva Festa Major? l'acollida als de fora?....

...El poble de Foncebadón va ser el centre del món. I, quin és el secret es preguntava tothom...la feina ben feta, qui no ho recorda?...tot està per fer...podíem aixecar el vol...tot es possible...escriuria Martí Pol...

...El poble de Foncebadón va ser el centre del món. I, quin és el secret es preguntava tothom...el Ge i la Betty...la Cris, la Mitxi i el Joan, des d'aquí universals...

...i el que facin els altres tan se val...la feina ben feta no té fronteres....ni rival...

...i vam arribar a la Cruz de Ferro abans que els nostres "rivals"...els militars.

Videos: Els millors moments del 2009. Part III

2008-08-01T00:54:00.000-07:00

...malgrat la pluja, i la baixada, comença el daily show del Johnny...

...i de Foncebadón....a Ponferradón...

...i de Ponferrada a la màgia de El Bierzo, perquè és ben bonic el Bierzo…

…però això no és tot. L'espera per entrar a l'Ave Fènix va ser llarga i va donar per molt. Però per molt és per molt. De fet, creiem que la Mitxi i la Betty van estar preparant el seu Show baixant de la Cruz de Ferro. Això si, el vegeterianime arribarà. Al loro!!!

...i un dia a O Cebreiro. La veritat és que per a nosaltres va ser un passeig, especialment pel Johnny, tots podíem dir Faba...

...i un cop passat O Cebreiro, ja tot fa baixada, i ens dediquem a fer reportatges sobre la naturales salvatge d'aquestes contrades...

...animals, plantes, militars...masses espècies i decidim anar a terra sagrada: el monestir de Samos.

Però les influències sagrades de Samos no penetren en els nostres interiors, i ens llancem a ballar i cantar enfollits pel fi del nostre peregrinatge...

Videos: Els millors moments del 2009. Part IV

2008-08-01T00:53:00.000-07:00

(parentesis) Portem 4 entregues de "Els millors moments del 2009" havent descartat (=censurat) decenes de minuts que podrien perjudicar la ja prou desprestigiada imatge pública...especialment la de les salomó siters).

...a Hospital, el Johnny i el Ge ja havíem baixat les nostres defenses enfront les trastades de "Les tres gràcies". Il·lusos!!! Sort de l'Unw...

....i, com no podia ser d'una altra manera, a Melide vam dinar a la Pulpería Ezequiel, il·lustre a partir d'aquell moment, i a no les "nostres amigues" (¿?) van voler que recordèssim el "sainete" de la rentadora.....

....i, encara amb el gust del pop a la gallega, vam continuar l'endemà amb recança. Sort, però, que el nostre Tomàs Molina particular, el Manel Nadal, ens passava (puntualíssimament) la previsió metereològica.....pel dia del concert del Bruce....

....i com tot el que bé comença, bé acaba...i el començament de l'acabament és així...

...havíem acabat el Camino. Contents, però tristos. Però ens faltava emocionar-nos, i èl Botafumeiro ho va aconseguir.

L'endemà vam tornar a gaudir de l'espectacle del Botafumeiro. No és que les dues misses no fossin apassionatns (Nooooo!!!!!!), però és que veure ballar el Botafumeiro deixa sense paraules.

La pel·lícula del nostre Camino

2008-08-01T00:52:00.000-07:00

Si el que teniu és ganes de veure tot el Camino seguit, aquí el teniu. Agafeu unes crispetes, i a passar-s'ho bé!!!

Ja ens direu el què.